Toponímia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

La toponímia o onomàstica geogràfica és una disciplina de l'onomàstica que consistix en l'estudi etimològic dels noms propis d'un lloc.[1] El terme «toponímia» deriva etimològicament del grec τόπος (tópos, «lloc») i ὄνομα (ónoma, «nom»).

Ademés de l'onomàstica, atres ciències utilisen el concepte de toponímia en significacions específiques: en anatomia s'utilisa el terme topònim per a fer referència al nom d'una regió del cos, en quant és distinta del nom d'un orgue; en biologia el terme toponímia és sinònim del de nom biològic; en etnologia el terme topònim fa referència a un nom derivat d'un lloc o regió.

Toponímia àrap en Espanya. L'Homme et la Terre.

Història[editar]

En l'idioma espanyol la RAE no registra este nom fins a finals del sigle XIX. En llengua anglesa, d'acort en el Diccionari Oxford d'anglés, la primera volta que apareix el terme «toponomiste» data aproximadament de mitan sigle XIX. Se sap que els primers toponimistes varen ser els contistes i els poetes que es dedicaven, en el desenroll de les seues activitats, a explicar l'orige de certs llocs en el motiu de decidir el nom dels mateixos. En alguns casos els noms de certs llocs ya eren llegendes en sí.

Característiques[editar]

Els topònims en ocasions tenen el seu orige en llinages o noms propis de persones, pero habitualment el seu orige està en algun aspecte físic o material del lloc que designen. Per eixemple, Ocotlán significa 'on abunden els pins' pero també s'ha interpretat com a 'lloc de pins o ocotes', mentres que Purroy, l'orige del qual està en el llatí PODIUM RUBEUM 'lloc elevat rojós, pueyo rojós', té precisament la seua motivació en que el poble designat està situat sobre un alter les terres i roques del qual posseïxen la mencionada qualitat cromàtica. Els topònims poden ser classificats d'acort a la seua manera de referir-se al lloc en tres tipos:

  1. Topònims que descriuen o enumeren alguna característica física del lloc, que resulta especialment sobreixent o rellevant.
  2. Topònims que tenen el seu orige en noms de persona (antropònims) o derivats d'ells.
  3. Topònims d'orige desconegut, generalment procedents de noms comuns antics que, en el transcurs del temps, encerts o evolució llingüística dels territoris, han deixat d'entendre's.

Els estudis de la toponímia generalment requerixen cert grau de coneiximent en dialectologia, fonètica, història, lexicologia i morfologia, d'una o més llengües de la zona a estudiar a on es troba el topònim. Encara que de fet l'estudi dels topònims és en essència un estudi etimològic més, pero en dificultats afegides, puix els canvis fonètics no operen en la mateixa regularitat en la toponímia com en el restant del lèxic general.

Toponímia popular[editar]

Un dels atractius de la toponímia per als aficionats és la creència popular dels pobles de que existix una conexió, a voltes mística, entre el nom de cada lloc en este nom que significa. Esta creència no és sorprenent, ya que molts topònims, com s'ha mencionat anteriorment, tenen el seu orige en alguna traça física del lloc designat que va cridar l'atenció dels parlants.

La tentativa que fan els toponimistes és la d'acostar el significat original d'un lloc a la seua denominació o nom; les seues conclusions competixen a sovint en les etimologies populars, ya que algunes de dites etimologies són falses o be poden sonar més poètiques o atractives als turistes. Aixina es té un eixemple en la denominació de riu «Mississippi», que s'amprava en significat de 'pare de les aigües' (encara que pot significar simplement 'riu gran'), el nom de l'estat de «Idaho» va ser nomenat per a significar 'gema de les montanyes' (encara que pot ser simplement un nom inventat), i el nom «Vladivostok» de la ciutat russa per al «dominador de l'est» (encara que este s'amprava a sovint com a «senyor de l'est»).

Transcripció de topònims[editar]

Existix una polèmica substancial respecte a la pertinència de traduir o usar la forma original dels topònims. Actualment es tendix a acceptar que es traduïxquen els més estesos en cada llengua i respectar en lo possible el nom en l'idioma original. No obstant, la ONU recomana que no es creen més exònims per a topònims nous i que, en la mesura de lo possible, els exònims tradicionals es llimiten a les localitats d'importància rellevant.

Tipos de topònims[editar]

sfn}} de quatre odònims genèrics: "carrer", "camí", "carra-" (prefix molt comú en el camp espanyol)[2] y "sendero".

Depenent de l'orige de les paraules de lloc originats per diversos motius tals com la forma del terreny, la pedra, les plantes, els animals, els deus i deeses, els colors, les aigües, els hòmens i dònes, els cultius, la vida social, els héroes, els camins, etc. Els topònims usualment deriven de térmens que tenen a vore en la forma o l'apariència física del païsage a on se situa el referent dels topònims:

  • L'hidronímia es referix als hidrònims (noms que es designen masses d'aigua, usualment rius -cursos d'aigua-).

L'antroponímia, si be es considera a part de la toponímia, és font de topònims. Entre els antropònims que donen lloc a topònims pot diferenciar-se entre:

  • Epònims o térmens d'objectes o llocs procedents d'un antropònim.
  • Hagiònims, en relació en el nom dels sants, és font d'alguns topònims moderns.
  • Teònims, referit als noms de deus en cultures politeistes.

Alguns pocs topònims deriven del nom de grups humans o noms de grups ètnics, per lo que l'estudi d'este tipo d'onomàstica resulta moltes voltes útil en onomàstica. Les següents classes de noms es referixen a grups de persones:

  • Etnònims, és l'estudi dels noms que s'apliquen a grups ètnics. Entre ells devem diferenciar entre:
    • Autònims o endònims són els noms que es donen aixina mateixos els diversos grups humans. El significat expressat pels autònims es basa en característiques prou diferents dels exònims.
    • Exònims, són els noms donats a certs grups humans, per atres grups ètnics veïns, a un cert grup humà. Moltes voltes el nom usual dels grups ètnics més minoritaris o en menys poder, són exònims presos a partir d'algun grup veí més poderós o en major conexió comercial o cultural en els grups que usen l'exònim.

Per un atre costat, els gentilicis són noms de grups humans a voltes convertits en etnònims que deriven històricament d'algun tipo de topònim.

La coronímia és la toponímia de zones d'entitat espacial superior a la de les localitats (comarques, regions, països, continents). "Si tots els registres toponímics expressen una realitat o un proyecte social, eixa qualitat es fa més present en els corònims. O, més exactament, cobra major rellevància en ells."[3]

Tautopònims[editar]

Els tautopònims són els topònims que repetixen la denominació de l'accident geogràfic o qualsevol atre orige que tinguen els térmens que designen ad eixe lloc. Eixemple d'açò són: Cantalapiedra (canta fa referència a vora o pedra), o Barco de Valdeorras (tant Barco, com Val, com orra , fan referència cadascun d'ells al pas d'una vall estreta).[4]

Topònims llarcs[editar]

Toponimistes afamats[editar]

Toponímia de països i regions[editar]

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. Martínez Jiménez, Miguel Ángel; Muñoz Marquina, Francisco; Sarrión Mora, {{{nom3}}} (2011). «Clases de palabra (I). El sustantivo y el adjetivo.», Lengua Castellana y Literatura, Akal edició (en Espanyol), Akal Sociedad Anónima, p. 17. ISBN 9788446033677.
  2. L'orige del prefix "carra"- no sembla estar establit, més allà del seu significat de "direcció", "cap a". Gargallo l'identifica com una "relíquia toponímica", i propon el seu orige en una antiga preposició originada a la seua volta en l'expressió "cara a":
  3. Fernando García de Cortázar, Sociedad y organización del espacio en la España medieval, pg. 168.
  4. Atlas toponímico de España. De García Sánchez, Jairo Javier. Arco libros S.A. ISBN 9788476356609

Bibliografia[editar]

  • Albaiges Olivart, Josep María (1998). "Enciclopedia de los topónimos españoles". Barcelona: Planeta.
  • Amigo Angles, Ramón (1999). "Introducció a la recerca en toponimia i antroponimia". Barcelona: Publicaciones de la Abadía de Montserrat.
  • Celdrán, Pancracio (2002). "Diccionario de topónimos españoles y sus gentilicios". Espasa.
  • Nieto Ballester, Emilio (1997). "Breve diccionario de topónimos españoles". Alianza Editorial.
  • Otero, Edgardo (2009). "El origen de los nombres de los países". Buenos Aires: Gargola.
  • Stewart, George Rippey (1975). "Names on the Globe".
  • Plantilla:Cita publicació

Enllaços externs[editar]

Commons