Tribunal de les Aigües

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Miniatura del quadro "El Tribunal de les Aigües" del pintor Bernardo Ferrándiz, en 1865.

El Tribunal de les Aigües de Valéncia, conegut també com Tribunal de la Vega de Valéncia és un Jurat de Recs encarregat de dirimir els conflictes per l'aigua de rec entre els agricultors de les Comunitats de Regants de les séquies que formen part d'ell (Quart, Benagéber i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella). El conjunt d'estes séquies formen la denominada Vega de Valéncia , sobre la qual té jurisdicció el Tribunal, que junt en la Séquia Real de Moncada, en jurisdicció a banda, formen la horta de Valéncia. En setembre de l'any 2009 és designat per la UNESCO, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

...testimoni únic d'una tradició cultural vixca: la de la justícia i el govern democràtic i autogestionari de les aigües per part dels llauradors andalusis en l'àmbit de les hortes que rodejaven les grans ciutats de la frontera mediterrànea de la Península Ibèrica...


Funcionament[editar]

El Tribunal és un tribunal consuetudinari. Està format per un representant de cada una de les Comunitats de Regants que formen part, huit en total, denominats síndics, i un d'ells és triat president per un temps indeterminat. Tradicionalment el president ha segut el síndic de Favara o el de Tormos, alternativament.

Cada dijous de l'any (excepte festius i aquells que van des de Nadal a Reis) es reunix el Tribunal en els seus assessors en la Casa Vestuari de la Plaça de la Mare de Deu de Valéncia per a discutir diversos assunts. Pero és a les 12 en punt del migdia, mentres sonen les campanes d'El Micalet, quan el Tribunal es constituïx formalment en la Porta dels apòstols de la catedral de Valéncia, en la mateixa plaça. És llavors quan l'aguasil, en el permís del president, flama als denunciats de cada una de les séquies, en la tradicional frase: “denunciats de la séquia de...! ”. El juí es desenrolla de forma ràpida, oral i íntegrament en valencià. El denunciant, que sol ser el guarda de la séquia a que pertany l'infractor, expon el cas davant del Tribunal, i despuix el denunciat es defén a si mateix i respon a les preguntes del síndic de la séquia a que pertany. És a continuació quan el Tribunal, en l'excepció del síndic de la séquia en qüestió, decidix la culpabilitat o no del denunciat, i en cas afirmatiu, és el síndic de la séquia qui impon la pena a pagar per l'infractor, d'acort en les Ordenances de la pròpia Comunitat de Regants. Encara hui en dia la pena s'impon en “sous”, tal com es feya en l'época medieval, entenent-se actualment per “1 sou”, el sou diari del guarda de la séquia.

Són objecte de la jurisdicció del Tribunal de les Aigües: els mateixos membres del Tribunal, les Comunitats de Regants, els atandadores, les persones jurídiques (per eixemple les Cenres Agràries), els arrendataris, els comuners, els concessionaris d'aigües, els regants, els propis denunciants i terceres persones. Poden denunciar davant del Tribunal els síndics, els elets que formen part de la junta de cada Comunitat, el guarda (que ve a ser com un fiscal) i terceres persones.

Història[editar]

El seu orige segón algunes fonts [1] lo trobariem en l'época romana, a pesar que lo més provable és que siga una evolució a lo llarc del temps, basada en tradicions andalusis anteriors.

La teoria més estesa, pero sense cap fonament històric, li la devem a Francisco Javier Borrull, defesa en 1813 davant de les Corts de Cadis per a intentar salvar-ho de la seua desaparició. La seua hipòtesis és que ya existia un antecedent en época romana, pero que la seua fundació tal com funciona hui en dia es va produir durant els regnats dels califes Abd al-Rahman III i al-Hakam II, en concret en l'any 960 de la nostra era, sense aclarir d'a on ix la referida data. La raó és que és l'únic moment en que Borrull veu un moment de pau completa en la península, i per tant deduïx que d'algun moment dels regnats d'estos dos califes va haver d'eixir l'orde.

De fet, en 1960 es va celebrar el Milenari del Tribunal de les Aigües, impulsat per Vicent Giner Boira, assessor jurídic del Tribunal en aquell moment, i principal defensor d'esta teoria en el sigle XX. Una volta “establit” per a Borrull l'orige del Tribunal, s'aduïx la continuïtat en época feudal pel Fur XXXV del rei Jaume I, de l'any 1239, pel que ordena que les séquies es rigen “segons que antigament és e Fo establit e acostumat en temps de sarrahïns”. Ademés, l'orige musulmà s'ha recolzat en tres detalls: el fet que se celebre cada dijous (dia anterior al divendres, el qual és festiu per als musulmans); en l'exterior de la catedral (antiga mesquita i àgora de la ciutat en temps prerromans); i que el dret a parlar s'otorga en els juïns pel president, que senyala en el peu (igual que en moltes tribus nómades del Nort d'Àfrica cada home sabi otorga la paraula al restant d'indígenes de la seua pròpia tribu).

En realitat no tenim cap document que parle expressament del Tribunal fins al sigle XVIII, la qual cosa no vol dir que no existira abans. Segons els Furs de Valéncia la jurisdicció sobre regadius la tenen els sequiers de cada Comunitat de Regants. Sabem que a principis del sigle XV els sequiers d'algunes comunitats de Regants de l'Horta de Valéncia ya convocaven als denunciats els dijous en la plaça de la Seu, pero açò no demostra l'existència d'un Tribunal constituït. Per a Thomas Glick, l'orige del Tribunal no seria degut a cap rei o califa, sino que es tractaria d'una institució de molt llarga evolució. Si no tenim documentació sobre la seua existència és perqué no tenia un 'estatus' llegal, i com a institució jurídica no tenia cap importància, ya que la jurisdicció era dels sequiers. Pareix llògic pensar que l'objectiu de la reunió conjunta dels sequiers no era tant el juí en si, tal com es fa hui en dia, sino la consulta entre ells com a màxims coneixedors de la realitat de l'Horta de Valéncia. És molt provable també que el pas per a convertir-se d'una reunió de sequiers en un Tribunal tal com ho entenem hui en dia es produïra precisament en els mateixos anys en que Borrull defenia la seua permanència en les Corts de Cadis, en l'objectiu d'adequar-ho a la jurisdicció del Estat Lliberal.

És interessant la descripció del funcionament del Tribunal en el sigle XIX que fa Vicente Blasco Ibáñez en la seua novela La Barraca.

Perspectives de futur[editar]

Els temps canvien, i el Tribunal de les Aigües de Valéncia no té hui l'importància que ha tingut històricament. Quan en 1950 va entrar en funcionament el pantà de Benageber, que regula els cabals del riu Túria, el Tribunal ya va perdre part de la seua importància en la minva del número de pleits que es derivaven de la falta d'aigua. Hui el perill d'extinció del Tribunal li ve de la desaparició física de la mateixa horta de Valéncia, davant de l'expansió de la ciutat, i en conseqüència, corre el perill de convertir-se en un “teatre de carrer” folclòric per a turistes.

No obstant la seua funció jurisdiccional està plenament vigent, ademés d'expressament reconeguda per la llegislació, i el fet que es constituïxca cada dijous i el respecte que cap al mateix tenen tots els regants és garantia de pervivència en el futur.

Enllaços externs[editar]

Vore també[editar]

Referencies[editar]

  • Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Tribunal_de_las_Aguas_de_Valencia de la Wikipedia en espanyol, baix llicència GFDL.]