Xavier Casp

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Francesc Xavier Casp i Verger
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Escritor, poeta i activiste polític
Naiximent: 1915
Lloc de naiximent: Carlet, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 2004
Lloc de defunció: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Francesc Xavier Casp i Verger (Carlet, 1915 - Valéncia 11 de novembre de 2004), conegut com Xavier Casp, fon un escritor, poeta i activiste polític valencià.

Biografia i activitat política[editar]

En 1982, Xavier Casp fon candidat al Senat per Unió Valenciana

En els anys de la República es va afiliar a Acció Nacionalista Valenciana, de la que fon secretari general i es va fer soci de Lo Rat Penat. Durant la Guerra Civil, com molts valencians, va lluitar en el bando republicà i perduda la guerra fon empresonat en Torremolinos (Màlaga). Pel seu republicanisme fon expulsat de Lo Rat Penat durant la posguerra.

Casp va publicar els seus primers poemes en la revista El Vers Valencià i en 1943 va fundar com a director la revista lliterària i trimestral Esclat. En 1944 va fundar en el seu gran amic Miquel Adlert l'editorial Torre, que va conseguir publicar en regularitat els primers llibres en valencià del franquisme. En esta editorial varen publicar obres Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchís Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, ...

Va tindre un lloc destacat en el valencianisme de la posguerra, en tertúlies clandestines, posant en contacte a gent tan destacada, com per eixemple Joan Fuster.

RACV[editar]

Entre els xixanta i els anys setanta, fon readmés en Lo Rat Penat i, en Miquel Adlert, va mostrar postures cada vegada més pròximes al valencianisme, sent un dels impulsors de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, la RACV, i de les normes d'El Puig. L'amistat en alguns pancatalanistes convençuts, com per eixemple Joan Fuster, es va mantindre, encara quan es varen convertir en els símbols culturals i lliteraris més importants dels dos bandos del conflicte llingüístic. Va arribar a ser diputat en les Corts Valencianes per Unió Valenciana.

En 1994 rebé el Premi Nacional de Lliteratura en [llengua valenciana] en la seua primera edició; l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, i el Premi Ciutat de Valéncia - Roís de Corella de poesia.

En 1995, va ser guardonat en el Premi Ausiàs March de poesia de Gandia.

III. La Real Academia de Cultura Valenciana, integrada en el Instituto de España i en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, considera que es l'institucio competent i llegitimada per a definir, des de fonaments historics i cientifics, les qüestions llingüistiques valencianes, aixina com les normes gramaticals que s'ajusten a la purea de la nostra llengua i a la seua realitat historica i actual. Esta competencia es correspon en l'establida, d'acort en les seues autoritats autonomiques, en les atres comunitats bilingües (Academies Vasca, Gallega, Institut d'Estudis Catalans, etc.). Com a llogica conseqüencia, la Real Academia de Cultura Valenciana no pot acceptar, en lo relatiu a la Llengua Valenciana, l'atribucio de competencies normatives a un organisme o institucio a on s'integren persones o entitats que no assumixquen la naturalea diferencial de la nostra llengua, en els termens definits en el punt 1er d'esta declaracio.
Manifest de la Real Academia de Cultura Valenciana (Diario de Valencia, 15.12.2000). Xavier Casp, President de la Real Academia de Cultura Valenciana

CVC[editar]

Des de giner del 1989 fins a juny del 2002 va pertànyer al Consell Valencià de Cultura.

AVL[editar]

En juny del 2001 Xavier Casp accepta entrar, després de moltes reticències, en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va supondre l'enemistat de certs sectors proclius al valencianisme llingüístic que ell mateix havia promogut en els anys huitanta. Fon acusat de traïdor en una concentració de valencianistes el 15 de juny del 2001 a les portes de la seu de la RACV.

No obstant, poc més d'un any després, el 10 de setembre del 2002 va presentar la seua dimissió com a membre de la AVL,[1][2] aduint motius de salut. La seua salut va empijorar gradualment fins a la seua mort, que li va sobrevindre quan estava en una etapa de recuperació de la malaltia, i treballava en les seues obres completes.

Casp afirma que "si un académico no cree en la lengua valenciana no debe estar en la AVL
(Levante, 23.9.2002)

La seua carta de dimissió[editar]

Honorable Sra. Presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
Monasteri de Sant Miquel del Reis
Av. de la Constitucio, 284
46019 - Valencia

Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt, l´haver d´escriure´t esta carta que, per rao de consciencia, te l´he d´expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.

Des del dia 24 de decembre de l´any 2001, en la meua salut física se m´han vengut i se me venen declarant motius de malaltia que m´han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.

Per això, es ben coneguda per tu (i suponc que també pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l´existencia de l´Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i també irrecuperable en temps, en el cas de l´Academia i una actitud personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l´Academia.

He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia edat? Si soc vell d´anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?

Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d´emmalaltir-me, tractaren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l´Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m´han importat mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l´Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre l´idioma valencià, no s´havia ni insinuat.

Lo que yo portava segur (i he de creure que també tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l´Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà», ben conscient de que el «son» rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixina mateix ho confirma la Llei d´us i ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana», i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana...»

Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llògic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d´Academic de l´Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l´any 2001 en la nostra Generalitat.

Espere, perque aixina t´ho pregue, que ho confirmes on corresponga, si be des d´ara ya me considere desvinculat.

I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l´evolució del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d´eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l´enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l´espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d´identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l´actualitat constant, com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d´articulacio africada, palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo...

Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de

Xavier Casp

P. D.- Me prenc la llibertat d´escriure´t aci mateix, perque m´interessa fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.

Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre...

En veritat, vullc que consideres que el valencià que t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de setanta anys d´usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s´expressa ex cathedra...

I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés famos, que fa 1999 anys que va nàixer, digué (en llati): «¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!»

Perdona´m, Ascensio, l´haver -te escrit llargament. No m´he atrevit a acurtar res.[3][4]

Obra poètica[editar]

Escrigué dos óperes:

  • Vinatea (estrenada en 1974)
  • Maror.

La música era una de les passions familiars, pero la va haver d'abandonar per motius familiars, i, segons ell, es va refugiar des de molt jove en la poesia.

De les seues primeres llectures, va quedar emocionat pel Càntic Espiritual de Sant Joan de la Creu.

Les primeres obres varen ser escrites en les Normes de Castelló, encara que a partir dels setanta canviaria a les normes de la RACV, rescrivint part de la seua obra anterior en estes normes.

Els seus poemes foren traduïts a l'anglés, portugués, flamenc, italià, castellà i ucranià.

Entre les seues obres podem destacar:

  • Volar (1943)
  • La inquietud en calma (1945)
  • Jo sense tu (1948)
  • On vaig, Senyor? (1949)
  • Aires de cançó (1950)
  • Esparses (1953)
  • Goig (1953)
  • Braçat(1955)
  • Home (1957)
  • Jo, cap de casa (1962)
  • D’amar-te, Amor (1963)
  • Silenci (1970), que obtuvo el premio "Valencia de lliteratura"
  • Confesión con Ausias March , (1973)
  • Vinatea (1975)
  • Jo també tinc set (1976)
  • Gran Sonata de la Patria (1981).
  • Els sets d'octubre i ... : 61 variacions sobre un sol tema. (1995)
  • Sóc qui sóc (2000)

Premis[editar]

  • Poesia de Castelló i de la Diputació de Valéncia
  • Jocs Florals de Benimaclet (1933)
  • Jocs Florals de Paterna (1987)
  • Jocs Florals de Valéncia (1983 i 1989)
  • Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana (1994, otorgat en la primera edició).
  • Premi Ausiàs March de poesia de Gandia en l'any 1995.

Cites[editar]

U dels seus més famosos poemes, diu:

Va naixer

perque calia.

Ningu no ha sabut mai

el dia.

Valencia es el nom.

La patria es presencia

i essencia.

I yo estic i estare

on ella està.

Soc tant si vullc com si no vullc,

¡que si que vullc!, valencià.
  • Xavier Casp (1976)
... es él, el primero que escribe en pura lengua valenciana, la de su pueblo, liberada por completo del lenguaje trovadoresco que se ha venido llamando provenzal; por eso es él, el que eleva a categoría literaria su lengua de cada día, la de su tierra, desde él, ya para siempre lengua valenciana en la historia de nuestra cultura, por obra y gracia de su monumental personalidad.
Xavier Casp parlant en castellà sobre Ausias March
Sense divagacions, dic que es una pena comprovar que sobre la llengua valenciana, hi ha valencians que son ignorants o pedants o pancatalanistes. I això es ben facil de descobrir; per eixemple, qui diu i escriu 'aquest, aquesta, altre, altra...

- Ignorant, si en 1988 encara no sap que la llengua d´un poble no es mai un producte cientific, sino un fet social viu que, com tot lo viu, està en constant evolucio. Nomes deixa d´evolucionar lo que està mort. I la llengua valenciana hem demanat i conseguit que se nos reconega com a propia, perque no ha deixat mai d´estar viva. [...] - Pedant, si s´atrevix en 1988 a escriure com s´escrivia en els segles XIV o XV. ¿Qué diriem d´un castellà que, ara, escrivira 'aqueste, aquesta, dexar, fazer...' perque escriu la llengua de Cervantes? Diriem que es un 'quixote' pedant i cursi. [...] - Pancatalaniste, si en 1988 encara no sap que els que diuen i escriuen 'aquest, aquesta, altre, altra', etc... no ho fan perque això 'fon' valencià; tambe 'fon' valencià 'mia, tua, sua' i, en canvi, usen 'meua, teua, seua' i usarien encara mes a gust 'meva, teva, seva'. Utilisen això no per ignorants, pedants, cursis i 'quixotes', que no ho son, sino perque això 'es' català... [...]

En la qüestio de la llengua valenciana, el valencià que en 1988 no es ignorant ni pedant i escriu i diu 'aquest, aquesta, altre, altra, amb' etc... es perque indubtablement, es pancatalaniste.
"Es hora de raonar un poquet", per Xavier Casp (Las Provincias, 6.1.1988)
Pero es que tambe es pancatalaniste qui en 1988, a mes d´eixes paraules que vinc indicant, n´utilisen atres que no han segut mai valencianes com, per eixemple, 'amb'. La forma classica en valencians, catalans i mallorquins era 'ab', pero com els catalans pronuncien 'am', han donat per bona en català la forma mixta 'amb' i, clar, els valencians servidors de l´Institut d´Estudis Catalans (al front dels quals figura la nostra Conselleria de Cultura, Educacio i Ciencia), a escriure 'amb' i a procurar dir-ho quan parlem 'cientificament'. M´agradaria molt que els 'cientifics' valencians nos donaren raons valides per a l´us d´'amb' en la llengua valenciana, i he dit valides, perque no ho son les de procurar l´'unitat de la llengua' assumint la catalana. ¡Que facil per als catalans i quina pauperrima submissio per als valencians! ¿Valencians?
"Es hora de raonar un poquet", per Xavier Casp (Las Provincias, 6.1.1988)

Referencies[editar]

Bibliografia[editar]

Enllaços externs[editar]