Ànima

En este artícul s'abordarà l'evolució del concepte d'ànima humana a lo llarc de l'història del pensament, referit especialment a la cultura occidental. L'evolució de les idees sobre l'ànima no deixa de manifestar que el concepte d'ànima es prou espontàneu o intuïtiu per a les persones, encara que siga negant la seua existència, com ho fa el pensament materialiste; pero en la manera de negar el concepte, es fa referència ad ell com una cosa coneguda i acceptada per la major part de les persones, com una cosa que tot lo món sap lo que és.

El pensament primitiu

Per a la major part dels pobles primitius, l'ànima és un principi sense el qual no hi ha vida: quan u es mor, és que li falta l'ànima. La naturalea d'eixe principi pot explicar-se vagament com un foc o com un alé; pot identificar-se aixina l'ànima en el principi vital, i de fet se li supon ànima a tot ser viu, a tota realitat que manifeste una vida pròpia, independent de l'acció d'un atre ser: els animals tenen ànima, els boscs tenen ànima, els planetes tenen ànima. Esta concepció primitiva de l'ànima com a principi vital aniria perdent-se a partir del pensament de Descartes (1596-1650 d. C.), que en la seua teoria mecanicista explicava la vida dels animals com si foren màquines, en les que unes parts del cos menegen a les atres parts, i viceversa, de manera que el concepte d'ànima quedaria restringit a l'ànima humana .
Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. .

• Rito funerario.jpg

  Rito funerari de l'antic Egipte

El naturalisme grec

Els nomenats filòsofs presocràtics grecs (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a Anaxímenes (585-590 a. C.) i Anaximandre (610-545 a. C.), és foc per a Heràclit (540-480 a. C.), són àtoms sotils per a Demòcrit (460-370 a. C.) i Epicur (341-270 a. C.); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors (Plató, Pitàgores, Plotí...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el Renaiximent alguns autors heterodoxos (Agrippa (1486-1535 d. C.), Paracelso (1493-1541 d. C.), Giordano Bruno (1548-1600 d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.

• Heraclito.jpg

  Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen (1628)

L'ànima intelectual i immortal del pitagorisme i del platonisme

Pitàgores (572-496 a. C.) rep de les sectes òrfico-bàquiques la doctrina de la preexistència, immortalitat i transmigració de les ànimes: provinents del pneuma infinit, entren en els cossos per la respiració i tot seguit de la mort passen a un atre cos; si en alguna de les vides experimenten una purificació, tornaran al seu estat primitiu, si no, transmigraran indefinidament.
Plató (427-347) (Fig. 3) rep eixa idea de Pitàgores, pero li afig un component ètic que la transforma en una creença religiosa: la causa de la baixada de les ànimes als cossos, des del neuma infinit, és un pecat, i la progressiva purificació de les ànimes per a tornar al neuma es fa per mig de la virtut. Pero a banda d'esta concepció religiosa, Plató atribuïx a l'ànima unes propietats que inauguren la concepció de l'ànima com a principi del coneiximent humà, i que perdurarà fins als nostres dies:

1. És el principi de la vida, allò que explica que un cos es menege a si mateixa, sense que el menege un principi extern: un ser viu és un cos animat.
   
2. Està formada en realitat per tres principis, com a tres motors de les tres modalitats d'actes que pot fer una persona: una ànima racional, que s'alloja en el cap i dirigix les operacions superiors; una ànima passional, que s'alloja en el tórax i és font de les passions nobles, i una ànima concupiscible, que s'alloja en l'abdomen i és font dels apetits grossers i inferiors. Només l'ànima racional seria immortal, les atres desapareixerien junt en el cos a continuació de la mort.
   
3. És immaterial. Com explica en la seua obra “Fedro”, “existix realment sense forma, sense color, intangible, només visible per l'inteligència”(Fedro, paràgrafs 245-247). I en “el Fedon” s'opon a la concepció pitagòrica que considerava l'ànima com a resultat de l'harmonia entre els elements materials: per a Plató l'ànima no té gens de corporal, s'opon a la matèria, lo seu propi és el pensament, per ell s'unix a les realitats inteligibles (Fedon, paràgrafs 76-78).
   
4. L'ànima és immortal i eterna, donada la seua afinitat a les idees celestials, que no és generada ni pot generar atres ànimes. Esta propietat de l'ànima ve en Plató associada a la seua creença en la transmigració de les ànimes, creença que no és acceptada per tots els seguidors de Plató. En l'obra “el Fedon” prova la preexistència de les ànimes pels recorts que tenen les persones d'experiències que no han vixcut en la present vida.
   
5. L'unió del cos i de l'ànima és violenta i accidental, com la barca i el seu barquer, o el ginet i el cavall (Fedro 245-247). Per a Plató, la persona és la seua ànima; el cos és transitori.
   

Els seguidors de Plató, entre els que destaca Plotí (204-270 d. de C.), repleguen l'idea de l'immortalitat de l'ànima, pero no la relacionen en la transmigració, sino en la seua capacitat de conéixer les idees, que són immaterials: si no és material, no té parts, no es pot dividir ni corrompre. Plotí, ademés, considera l'interioritat conscient, o siga, el seu caràcter reflexiu: l'ànima és conscient de si mateixa i coneix les idees com a emanant del seu interior, no com a coses externes ad ella; este caràcter fa a l'ànima independent de la matèria, capaç de sobreviure al cos.

L'ànima com a forma substancial de la persona: Aristòtil.

Aristòtil (384-322 a. de C.) (Fig. 4) és el pensador que ha influït més poderosament, durant sigles, en el pensament occidental. Va participar de l'Acadèmia filosòfica de Plató en Atenes almenys vint anys (367 a 347 a. de C.). Per això al començament té una concepció de l'ànima completament platònica, pero ya en alguns escrits, com “Ètica a Eudemo” i “Ètica a Nicómaco” comença a considerar que l'unió d'ànima i cos no és casual i violenta, sino que n'hi ha una certa afinitat o correspondència. Finalment, en l'obra “De Anima” acaba de perfilar la doctrina aristotèlica de l'unió d'ànima i cos que ha perdurat fins als nostres dies.
Tres definicions caracterisen l'ànima:

• Definició general descriptiva: l'ànima no és un cos, pero no pot ser sense un cos; està en un cos. De l'ànima procedix la vida del cos. Per tant cos i ànima són coses diferents, pero estan íntimament relacionades.
  
• Definició essencial: Un cos natural té potència (capacitat, possibilitat) de viure, pero és l'ànima la que li dona al cos l'acte final (entelequia) de viure. L'ànima és una entitat substancial que dona unitat a una matèria (el cos) i la fa ser un organisme viu; és el principi entitatiu del ser viu, també el seu principi operatiu perque és la font i arrel de tots els seus actes vitals.
  
• Definició especial descriptiva: L'ànima és allò per lo qual primerament vivim, sentim, nos movem i entenem. L'ànima és l'arrel de tots els actes vitals de la persona: vegetatius, sensitius i intelectius; Aristòtil dona unitat a les tres ànimes o components de l'ànima de Plató, perque són tres potències o principis d'operació d'una única ànima.
  

L'immortalitat de l'ànima en la concepció aristotèlica. La síntesis de Tomàs d'Aquino

Sobre l'espiritualitat i immortalitat de de l'ànima humana, Aristòtil fa tres afirmacions:

1. En el ser humà hi ha operacions cognoscitives que només pot realisar una substància intelectual.
   
2. Una substància intelectual és una substància separada (sense components materials) i per tant incorruptible.
   
3. Les formes naturals no són substàncies separades, tenen un component material, i per tant, quan la matèria es corromp, la unió de la forma i la matèria es desfà i el compost (la substància) es desintegra.
   

Açò pot interpretar-se com una distinció entre l'ànima humana, intelectual i per tant espiritual i immortal, i l'ànima dels atres sers vius, que no són intelectuals i per tant es desintegren quan el cos es corromp.
Pero alguns comentaristes d'Aristòtil, com l'àrap Averroes (1126-1198 d. de C.), afirmen que en Aristòtil hi ha una distinció entre un enteniment agent causant dels actes intelectuals de la persona, i l'ànima personal, la forma substancial del cos. El primer seria espiritual i immortal, pero no l'ànima personal, que es desintegraria en corrompre's el cos. En el cas concret d'Averroes, ell considera que “l'enteniment agent” és Deu mateixa.
Davant d'eixa ambigüitat aristotèlica sobre l'immortalitat de l'ànima, els filòsofs cristians, començant per Agustin d'Hipona (354-430 d. de C.) s'inclinaren més a la concepció platònica de l'ànima com a substància espiritual i immortal, que a la concepció aristotèlica de forma substancial del cos. Pero va ser Tomàs d'Aquino (1225-1274 d. de C.) (Fig. 5) qui va fer una feliç síntesis entre les dos concepcions.
Per a Tomàs d'Aquino, l'ànima no és una substància independent del cos, perque la seua essència és ser la forma substancial d'un cos; pero això no significa que no siga una substància completa en si mateixa, composta de la seua essència i el seu acte de ser, sense que n'hi haja en ella un component material, i és per tant una substància separada, en terminologia d'Aristòtil, capaç d'actes intelectuals, espiritual i immortal.

L'ànima com a consciència. Cartesianisme i dualisme.

Descartes (1596-1650 d. C.) (Fig. 6) busca superar l'escepticisme, o dubte sistemàtic sobre allò que existix i allò que no existix. Creu trobar una idea incontrovertible, clara i distinta: cogito, ergo sum, és dir, pense, per tant existixc. D'esta manera, quan la consciència dona fe del pensament, està donant fe de la seua existència. I no és que l'afirmació no siga verdadera; el problema es prendre-la com a base de tot el coneiximent, ya que d'esta manera es deixen de banda atres veritats essencials. Per a Descartes, el yo pensant, l'ànima, l'enteniment i la consciència s'identifiquen. I com que puc tindre consciència de mi mateixa sense tindre en conte el meu cos, com que puc prescindir del meu cos per a tindre idea de mi mateixa, d'ahí es deduïx que yo soc la meua ànima, i el meu cos és una atra substància unida a la meua ànima.
Comença aixina el “dualisme” que caracterisarà als seguidors de Descartes. Les dos substàncies, ànima i cos, són coses totalment diferents, ya que el cos té extensió i es rig per les lleis de la mecànica, i l'ànima, que és el pensament, és pura qualitat, potència i acte, posseïdora de facultats (memòria, enteniment i voluntat). Els animals no tenen ànima, són com a màquines; l'ànima és exclusivament humana, puix que només el ser humà té pensament.
Descartes supon que ànima i cos es relacionen per mig de la glàndula pineal; segurament la ciència del seu temps va trobar en eixa glàndula un funció d'intermediació entre la funció del cervell i la dels atres òrguens del cos, pero eixa no és la funció que hui se li adjudica.
Davant de la debilitat d'esta explicació, el cartesià Malebranche (1638-1715) diu que cos i ànima no es poden relacionar, que és Deu el qui, en cada ocasió, en cada acte, fa que l'ànima puga comunicar la seua voluntat al cos. Es cau aixina en una dependència de Deu en tota ocasió (ocasionalisme). I un atre cartesià, Leibniz (1646-1716), diu que la correspondència entre ànima i cos prové del moment de la Creació per part de Deu: Deu va crear estes dos substàncies de manera que en lo successiu concordaren sempre. Aixina, no és l'ànima la que dona a la persona la seua forma de ser, sino l'acte creador de Deu. En general, el cartesianisme desembocarà en l'idealisme, que dona més importància a les realitats espirituals que a les materials.

La negació de l'ànima. Materialisme vs. Idealisme.

El materialisme dialèctic de Marx (1818-1883) (Fig. 7) i Engels (1820-1895) afirma bàsicament que la realitat s'identifica en la matèria. No existix més que matèria. No existixen substàncies espirituals, immaterials, separades o com es vullga dir, sino només matèria. L'enteniment humà, la “psique”, sí que existix, pero és produït per la matèria. El funcionament del cervell humà crea eixa sensació de realitat immaterial que nomenem ment o intelecte.
La filosofia tradicional havia considerat necessària l'existència de realitats immaterials (forma substancial, substància, essència...) per a explicar els canvis en la naturalea: en tot canvi material, n'hi ha un principi que no canvia, que dona continuïtat al ser de les coses: la matèria; les coses no deixen d'existir i passa a crear-se una realitat nova, sino que sobre la matèria actua allò que sí que canvia, i és immaterial. Per al materialisme dialèctic, la matèria no necessita de realitats espirituals per a canviar i produir coses noves, sino que té en si la capacitat d'evolucionar per mig de canvis chicotets i successius que han donat lloc a la realitat tal com la coneixem.
Front a eixe atac radical a sigles i sigles d'història de la filosofia apareix la reacció de l'idealisme. Fichte (1762-1814), Scheling (1775-1854) i Hegel (1770-1831), idealistes alemanys, havien portat l'idealisme al terreny del panteisme: no existix el “yo pensant” de Descartes, sino “el pensament”, que es manifesta en multiplicitat de persones. Bergson (1859-1941; premi Nobel de Lliteratura en 1927) (Fig. 8) torna a l'individualisme sense abandonar l'espiritualisme propi de Descartes, pero donant-li encara més importància a l'ànima que al cos, de manera que el cos seria només l'instrument que té l'ànima per a relacionar-se en les coses materials; l'unió ànima-cos seria purament accidental, com la del vestit i el clau a on es penja.

La situació contemporànea. El cientificisme.

En la societat actual ha triumfat el materialisme sobre l'idealisme. Vivim en una societat que sobrevalora les ciències empíriques, fins a convertir-les en un religió: lo que les ciències no saben, és que encara no ho saben, pero no cap dubte que ho sabran; les màquines que encara no s'han inventat, s'acabaran inventant; les malalties que encara no es curen, s'acabaran curant. Ara be, la Ciència empírica només pot estudiar coses materials, és un mètodo d'estudi per a la realitat física. Per tant, per al comú de les persones, lo que no és físic, material, no existix, són fantasmes.
El bioquímic i escritor britànic Rupert Sheldrake (naixcut en 1942) (Fig. 9), en la seua obra “La quimera de la Ciència” denuncia el reduccionisme que hi ha darrere d'esta creença tan escampada en la societat actual .
En primer lloc, la Ciència empírica és un mètodo de coneiximent, pero no és l'únic mètodo que existix; moltes coses les coneixem per intuïció, o per reflexió abstracta. La vida quotidiana està plena d'eixemples de coses que coneixem en certea sense haver-les somés a experiments científics: “esta persona me vol”; “al meu fill no li agradarà esta notícia”...
En segon lloc, l'argument de que el pensament humà reflexiu i abstracte és una pura apariència, frut de les reaccions químiques del cervell, és fàcilment rebatible: molt be, si les idees no són reals, sino ilusions creades per reaccions químiques del cervell, en tal cas eixa teoria no és verdadera, és pura apariència, frut de les reaccions químiques del cervell de qui la planteja.
En tercer lloc, no hi ha cap experiment científic que puga demostrar que no existixen les coses espirituals, donat que l'objecte d'estudi de la Ciència són les realitats materials. Acceptar l'existència de realitats immaterials continua sent una opció intelectual vàlida que no s'opon a la Ciència.

Conclusió.

En resum, les experiències internes de les persones continuen sent un testimoni a favor d'una realitat íntima, la consciència, l'ànima, l'espirit, que no es rig per les lleis de la matèria, i només el prestigi exacerbat de la Ciència empírica, o la voluntat ferma de negar eixes experiències, pot desvanir la creença multisecular de que els humans posseïm un principi espiritual i personal: l'ànima humana (Fig. 10).

Referències

Els referents d'Història de la Filosofia estan presos de l'artícul “Alma” de Juan Cruz Cruz, Professor Ordinari de la Facultat de Filosofia de l'Universitat de Navarra, en la Gran Enciclopèdia Rialp, de 1987, contrastats per alguns artículs de la Wikipèdia en Espanyol:

• es.wikipedia.org/wiki/Alma
• es.wikipedia.org/wiki/Platón
• es.wikipedia.org/wiki/Tomás_de_Aquino
• es.wikipedia.org/wiki/René_Descartes
• es-wikipedia.org/wiki/Henri_Bergson