Allumenat públic
_fuente_con_farola_(RPS_27-09-2014).png)
L'allumenat públic és el servici públic consistent en l'allumenament de les vies públiques, parcs públics, i demés espais de lliure circulació que no es troben a càrrec de cap persona natural o jurídica de dret privat o públic, diferent del municipi, en l'objectiu de proporcionar la visibilitat adequada per al normal desenroll de les activitats.
Per lo general l'allumenat públic és un servici municipal que s'encarrega de la seua instalació i manteniment, encara que en carreteres o infraestructures vials importants correspon esta tasca al govern central o regional.
Començ i auge
Despuix del control del fòc per part dels humans un dels seus usos va ser l'allumenament. Aixina va poder usar-se per mig d'antorches per a allumenar alguns llocs. Com este sistema era dificultós i poc durador varen anar apareixent lluminàries en diferents olis i meches que permetien allumenar durant més temps i de forma més cómoda. Han segut trobades llànties de terracota en les zones planes de Mesopotamia datades entre el 7000 i el 8000 a. C. i unes atres de coure i bronze en Egipte i Pèrsia propenques al 2700 a. C.
Les primeres ordenances sobre allumenat públic que es coneixen daten del sigle XVI. En França, venien obligats els veïns (1524) a penjar una llum en la porta de les seues cases i fins a l'any 1558 no es varen colocar fanals en els cantons dels carrers. En l'any 1662, l'abat Laudati Carraffe va organisar un cos de vigilància nocturna encarregat d'encendre'ls i apagar-los. En 1667, el tinent de policia Le Reynie va reformar i va fixar l'allumenat públic. Un dels seus successors, Sartines, va introduir l'ocupació de reflectors o reverbros i en l'any 1818 va ser adoptat el gas, estenent-se en general despuix a totes les ciutats importants del món.
La primera utilisació de l'allumenat de gas per a l'allumenament públic va ser en 1807, quan Frederick Albert Winsor va allumenar un dels costats del carrer Pall Mall de Londres, despuix de millorar el sistema que anys abans havia investigat el francés Philippe Lebon.
Els primers fanals de gas requerien que un fanaler recorreguera els carrers al capvespre per a anar encenent-les manualment, pero anys despuix se varen començar a amprar dispositius d'encés automàtic que capcionaven la flama en activar-se el pas de gas. Els primers fanals varen ser fabricades pels àraps.
Els primers fanals elèctrics empleats, eren del tipo arc elèctric, inicialment les veles elèctriques, veles Jablochoff o veles Yablochkov' desenrollades pel rus Pavel Yablochkov en l'any 1875. Se tractaven de llànties d'arc elèctric en electrodos de carbó que ampraven corrent alterna, que garantisava que els electrodos ardiren de forma regular. Les veles Yablochkov varen ser usades per primera volta per a allumenar els grans almagasens Grand Magasins de Louvre, en París en els anys 1880. Poc despuix varen ser instalades de forma experimental en el pont Holborn Viaduct i el carrer Thames Embankment de Londres. Més de 4000 d'estes llànties estaven en us en l'any 1881, encara que per llavors ya s'havien desenrollat millores en les llànties d'arc diferencial per part de Friederich von Hefner‑Alteneck de l'empresa alemana Siemens & Halske. En els Estats Units va ser ràpida l'adopció de l'allumenat d'arc. En l'any 1890 hi havia instalades vora 130000.
La ciutat de Timișoara, en Romania, fon la primera de l'Europa continental en contar en allumenat públic per electricitat. El 12 de novembre de 1884 va instalar 731 llànties.
La localitat de Comillas (Cantàbria) va ser la primera localitat espanyola en dispondre de llum elèctrica en els seus carrers en l'any 1881, com atesten les cròniques de l'época durant l'estiu regio d'Alfons XII, invitat pel Marqués de Comillas, i la celebració d'un Consell de Ministres en la vila.
La llum d'arc elèctric tenia dos grans inconvenients. Emet una llum intensa i gran solsida de calor, encara que útil per a zones industrials com les drassanes, era incómoda per als carrers de les ciutats. Ademés requerix de molt de manteniment pel ràpit desgast dels electrodos de carbó. A finals del sigle XIX, en el desenroll de llànties incandescents barates, lluentes i fiables, les de llum d'arc varen quedar en desús per a l'allumenat públic, permaneixent per a usos industrials.
A principis del sigle XX,en l'any 1905,la llàntia fluorescent se va usar breument despuix de la llàntia incandescent en allumenat públic, principalment degut a que no és una font puntual de llum, encara quan són més eficients que les llànties incandescents.
Posteriorment, en els anys 1950 es va desenrollar la llàntia de vapor de mercuri d'alta pressió, que és una llàntia d'arc elèctric la descàrrega de la qual ocorre dins d'un gas baix alta pressió, per lo que es va nomenar HID, per les seues sigles en anglés High Intensity Discharge, també es coneixen com DAI, Descàrrega en Alta Intensitat. No va tindre l'èxit que s'esperava, no es varen usar generalment. En estes llànties per la degradació dels components interns se pert intensitat lluminosa ràpidament, pero és una font puntual de llum. Posterior a la llàntia de vapor de mercuri, en els anys 1970 es va desenrollar la llàntia de vapor de sodi de baixa pressió, que emet una llum monocromàtica, una década despuix en els anys 1980 es va desenrollar la llàntia de vapor de sodi d'alta pressió, la llum de la qual és de color àmbar, pero té un índex de rendiment de color una miqueta major, és una font de llum més puntual i d'un tamany menor que la llàntia de vapor de sodi de baixa pressió, lo que facilita el seu maneig i permet un millor disseny de les lluminàries, esta és una de les fonts de llum d'allumenat public actuals mes eficients, esta llàntia entra dins de la categoria HID o DAI.