Cant valencià
El Cant valencià és el cant expressiu de tradició oral-aural més representatiu dels valencians. Integrat pel cant d'estil, les albaes, cant de llaurança, de batre, etc. representa el cant tradicional des dels pobles més lluntans del Maestrat fins al Camp d'Elig.
Significat
El cant valencià o cant del valencià — constituït pel cant d'estil i per les albaes i analíticament també anomenat pels seus mateixos intèrprets com a cant valencià d’estil des de principis dels anys 1990 — és la menys coneguda entre les quatre principals tradicions vocals monòdiques expressives vives transmeses oral-auralment en Espanya, al costat del flamenco d'Andalusia, la jota parada o d'estil d'Aragó i la tonada d'Astúries o asturianada.
Mentres que el flamenco i la jota aragonesa per raons històriques i polítiques es convertiren emblemes amplament difosos i reconeguts durant la construcció contemporània de l'Estat Espanyol al llarg dels segles XIX i XX, tant l'asturianada com el cant valencià s'han mantingut principalment dins dels seus àmbits geogràfics d'orige, sense alcançar en els nostres dies per raons històriques el reconeiximent i la projecció que tingueren abans de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939.
Història
El cant valencià afonda les seues arrels en l'encreuament de les cultures musulmana, cristiana i judeua a les terres valencianes al final de la Baixa Edat Mija i principi de l'Edat Moderna (segle XVI). El cant d'estil té la sua génesis en cants a l'aire usats en les faenes del camp, als quals s'afegí l'acompanyament instrumental de guitarres i guitarrons, i les albaes provenen de pràctiques musicals urbanes de carrer ya documentades en el segle XIV en qué es dedicaven cançons a personages destacats.
D'estètica i ethos clarament contrastants en els de les atres tradicions vocals monòdiques expressives espanyoles més amunt dites, el cant valencià es caracterisa principalment per una veu alta i projectada, per la busca d'una màxima claritat vocal i de dicció, i per la mesura i l'equilibri en l'ornamentació meslimàtica i en les actituts corporals. Dos estils melòdics són tradicionals: el cant pla—semiadornat—, més antic, base per a aprendre l'estil, i el cant requintat — clarament ornamental i en una tessitura més elevada —, sorgit en les darreres dècades del segle XIX i ya predominant en els anys 1920.
Les cantaes, les versaes i els balls
Des de fa diverses centúries el cant valencià s'ha conreat en les cantaes o rondes amoroses de fadrins o en les de festa de majorals o clavaris, aixína com en diverses ocasions convivials i familiars i, fins al segon terç del segle XX, en faenes del camp a l'aire lliure (a on té el seu orige), en les versaes valencianes, en les reunions i balls envles tavernes, i en els balls casolans i festius.
Des del segle XIX s'ha practicat també en les cantaes de quintos, i des de la Segona Restauració Borbònica (1874-1931) i Segona República (1931-1939) en els espectàculs dels quadros de cants i balls populars valencians a través dels quals alcançà proyecció estatal i internacional fins a 1939, com a característic emblema vocal de l'identitat valenciana.