Diferència entre les revisions de "Clasificació de les llengües romàniques"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m (Text reemplaça - 'només' a 'a soles')
(Etiquetes: Editat des de la versió per a mòvils Editat des de la versió per a mòvils)
m (Text reemplaça - 'obeir' a 'obedir')
Llínea 5: Llínea 5:
 
Front a tot convé aclarar que fins el moment no existix una classificació unificada i científica respecte als grups i subgrups d'estes varietats llingüístiques. En tot això, tradicionalment se les agrupa segons els territoris a on evolucionaren, tenint en conte també rascs distintius fonètics i gramàtics. D'acort en estos criteris, se considera llengua romànica oriental aquella que formen el plural per mig de vocals (generalment -i o -e= i no sonorisen les oclusives sordes intervocàliques /p, t, k/ de orige llatí; mentres que pertanyen a la Romania Occidental aquelles varietats que sonorisen /p, t, k/ intervocàliques o formen el plural en -s. Entre estes dos rames formarien un grup de transició els dialectes centrals i meridionals d'[[Itàlia]], incluint també el italià estàndart.
 
Front a tot convé aclarar que fins el moment no existix una classificació unificada i científica respecte als grups i subgrups d'estes varietats llingüístiques. En tot això, tradicionalment se les agrupa segons els territoris a on evolucionaren, tenint en conte també rascs distintius fonètics i gramàtics. D'acort en estos criteris, se considera llengua romànica oriental aquella que formen el plural per mig de vocals (generalment -i o -e= i no sonorisen les oclusives sordes intervocàliques /p, t, k/ de orige llatí; mentres que pertanyen a la Romania Occidental aquelles varietats que sonorisen /p, t, k/ intervocàliques o formen el plural en -s. Entre estes dos rames formarien un grup de transició els dialectes centrals i meridionals d'[[Itàlia]], incluint també el italià estàndart.
  
−
Per atra part, ha de tindre's en conte que al referir-se a una "llengua romànica", en esta se pot al mateix temps comprendre varis dialectes (per eixemple les llengües retorromàniques tradicionalment se les considera una sola llengua en dialectes principals). Cap notar que l'elecció de u d'estos dialectes com a llengua oficial sol obeir a raons polítiques. Es dificil jujar pel fet de ser impossible definir científica i llingüísticament qué és exactament un dialecte i qué és una llengua. Siga com siga, estes varietats romàniques formen un continuum dialectal de les quals les seues diferències mútues són en ocasions mínimes, arribant a ser inteligibles entre si en la majoria de casos (més de manera escrita que de manera oral, encara que fàcilment inteligibles), per eixemple un [[idioma espanyol|hispanoparlant]] (parlant de castellà) pot pensar de la següent manera:
+
Per atra part, ha de tindre's en conte que al referir-se a una "llengua romànica", en esta se pot al mateix temps comprendre varis dialectes (per eixemple les llengües retorromàniques tradicionalment se les considera una sola llengua en dialectes principals). Cap notar que l'elecció de u d'estos dialectes com a llengua oficial sol obedir a raons polítiques. Es dificil jujar pel fet de ser impossible definir científica i llingüísticament qué és exactament un dialecte i qué és una llengua. Siga com siga, estes varietats romàniques formen un continuum dialectal de les quals les seues diferències mútues són en ocasions mínimes, arribant a ser inteligibles entre si en la majoria de casos (més de manera escrita que de manera oral, encara que fàcilment inteligibles), per eixemple un [[idioma espanyol|hispanoparlant]] (parlant de castellà) pot pensar de la següent manera:
  
 
(Tant escrit com oral): [[Gallec]], [[valencià]], [[italià]], [[asturià]].
 
(Tant escrit com oral): [[Gallec]], [[valencià]], [[italià]], [[asturià]].

Revisió de 16:21 21 feb 2018

Llengües romàniques en Europa en el sigle XXI.

Les llengües romàniques o neollatines són llengües que històricament deriven del llatí vulgar (entés en el sentit etimològic de "popular", "parlat pel poble", com opost del llatí clàssic i lliterari). Formen un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees. La disciplina que estudia les llengües romàniques és la romanística. Estes llengües es parlaven i es continuen parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que actualment cobrix majoritàriament el sur europeu de l'antic Imperi Romà; els termes "romà/na" i "Romània" procedixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus: es considerava que els seus parlants usaven una llengua presa de la dels romans, per oposició a atres llengües presents en els territoris de l'antic Imperi, com el fràncic en França, llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües germàniques.

Front a tot convé aclarar que fins el moment no existix una classificació unificada i científica respecte als grups i subgrups d'estes varietats llingüístiques. En tot això, tradicionalment se les agrupa segons els territoris a on evolucionaren, tenint en conte també rascs distintius fonètics i gramàtics. D'acort en estos criteris, se considera llengua romànica oriental aquella que formen el plural per mig de vocals (generalment -i o -e= i no sonorisen les oclusives sordes intervocàliques /p, t, k/ de orige llatí; mentres que pertanyen a la Romania Occidental aquelles varietats que sonorisen /p, t, k/ intervocàliques o formen el plural en -s. Entre estes dos rames formarien un grup de transició els dialectes centrals i meridionals d'Itàlia, incluint també el italià estàndart.

Per atra part, ha de tindre's en conte que al referir-se a una "llengua romànica", en esta se pot al mateix temps comprendre varis dialectes (per eixemple les llengües retorromàniques tradicionalment se les considera una sola llengua en dialectes principals). Cap notar que l'elecció de u d'estos dialectes com a llengua oficial sol obedir a raons polítiques. Es dificil jujar pel fet de ser impossible definir científica i llingüísticament qué és exactament un dialecte i qué és una llengua. Siga com siga, estes varietats romàniques formen un continuum dialectal de les quals les seues diferències mútues són en ocasions mínimes, arribant a ser inteligibles entre si en la majoria de casos (més de manera escrita que de manera oral, encara que fàcilment inteligibles), per eixemple un hispanoparlant (parlant de castellà) pot pensar de la següent manera:

(Tant escrit com oral): Gallec, valencià, italià, asturià.

(Escrit a soles): francés, portugués, rumà, català, occità i balear.


Esquemes de classificació

Nota: Els autors dels esquemes de classificació que se presenten a continuació no tenen en conte el valencià ni balear.

Tagliavini

† = Lingue estinte

È il più usato. Predilige, come detto, criteri morfologici e sintattici per la definizione dei gruppi, associati a criteri sociolinguistici.

Dialetti parlati in Italia.png

Bec

Basato su comunanze fonetiche ed indagini sostratiche, interessante per la filologia romanza.

Ethnologue

Secondo Ethnologue (16ª ed.) le lingue neolatine (che sarebbero 41) si differenziano in tre rami principali, a loro volta ancora sottolivellati:[2]

(tra parentesi tonde il numero di lingue di ogni gruppo e la zona dove vengono parlate) [tra parentesi quadre il codice di classificazione internazionale linguistico]

Referències

  1. ↑ Accentazione corretta dell'etnonimo ausone. Dizionario di Ortografia e di Pronunzia di Bruno Migliorini.
  2. ↑ Ethnologue report for Romance

Bibliografia

Per vore una bibliografia més exacta, per favor, selecciona l'artícul corresponent segons llengua.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Clasificació_de_les_llengües_romàniques&oldid=132183»