Diferència entre les revisions de "Constitució de 1812"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
m (Un mateix estat per a abdós hemisferis en el XIX)
m (Conseqüències de la seua abolició)
Llínea 73: Llínea 73:
 
== Conseqüències de la seua abolició ==
 
== Conseqüències de la seua abolició ==
  
La revolució iniciada a Cadis va suscitar la contrarevolució ferrandeta. El [[4 de maig]] de [[1814]] l'acabat de restaurar rei [[Ferran VII]] va decretar la dissolució de les Corts, la derogació de la Constitució i la detenció dels diputats lliberals. Començava la tornada de l'absolutisme. El dia 10, el general Eguía va prendre [[Madrit]] militarment proclamant Fernando com a rei absolut. Prèviament, s'havia gestat tot un clima de benvinguda popular.
+
La revolució iniciada en Cadis va suscitar la contrarevolució ferrandeta. El [[4 de maig]] de [[1814]] acabat de restaurar el rei [[Ferran VII]] va decretar la dissolució de les Corts, la derogació de la Constitució i la detenció dels diputats lliberals. Començava la tornada de l'absolutisme. El dia 10, el general Eguía va prendre [[Madrit]] militarment proclamant Fernando com a rei absolut. Prèviament, s'havia gestat tot un clima de benvinguda popular.
  
[[Ferran VII]] s'oponda als decrets i a la constitució de les [[Corts de Cadis]] perqué signifiquen el pas d'un Estat absolutiste a un [[constitucional]]. És obvi; pero també cal subrallar-ho en émfasi, perqué darrere dels decrets d'igualtat de drets i de representació, darrere d'una constitució per a «abdós hemisferis», darrere de decretar la constitució d'un Estat nacional en el qual els territoris americans s'integraven com [[província]]s; la Corona perdia no sols el seu privilegi absolut sobrte el restant d'individus, sino les rendes de tot el continent americà que passaven directament a poder del monarca i no de l'aparell administrativa estatal, a l'establir el nou Estat nacional una substancial diferència entre la "facenda de la nació" i la ''facenda real''. No podria consentir-ho [[Ferran VII]].
+
[[Ferran VII]] s'oponda als decrets i a la constitució de les [[Corts de Cadis]] perqué signifiquen el pas d'un Estat absolutiste a un [[constitucional]]. És obvi; pero també cal subrallar-ho en émfasi, perqué darrere dels decrets d'igualtat de drets i de representació, darrere d'una constitució per a «abdós hemisferis», darrere de decretar la constitució d'un Estat nacional en el qual els territoris americans s'integraven com [[província]]s; la Corona perdia no sols el seu privilegi absolut sobre el restant d'individus, sino les rendes de tot el continent americà que passaven directament a poder del monarca i no de l'aparell administrativa estatal, a l'establir el nou Estat nacional una substancial diferència entre la "facenda de la nació" i la ''facenda real''. No podria consentir-ho [[Ferran VII]].
  
 
D'atra banda, la representació política i la igualtat de drets dels americans es va traduir en una reivindicació de [[sobirania]] que colidia en la nacional, a l'estar esta concebuda pels lliberals peninsulars com única, central i sobirana. El conflicte es va establir no sols entre un rei absolut i la sobirania nacional i les seues institucions i representants sino també entre una concepció centraliste de l'Estat (basada en el govern de [[Madrit]]) i una descentralisada. Res de nou en l'univers de les revolucions burgueses, podria concloure's, pero la qüestió és que no era, estrictament, només una revolució espanyola, si fan falta no sols la nacionalitat sino també els territoris de l'Estat en qüestió.  
 
D'atra banda, la representació política i la igualtat de drets dels americans es va traduir en una reivindicació de [[sobirania]] que colidia en la nacional, a l'estar esta concebuda pels lliberals peninsulars com única, central i sobirana. El conflicte es va establir no sols entre un rei absolut i la sobirania nacional i les seues institucions i representants sino també entre una concepció centraliste de l'Estat (basada en el govern de [[Madrit]]) i una descentralisada. Res de nou en l'univers de les revolucions burgueses, podria concloure's, pero la qüestió és que no era, estrictament, només una revolució espanyola, si fan falta no sols la nacionalitat sino també els territoris de l'Estat en qüestió.  
  
Fins a la década de [[1820]], la major part del criollismo era autonomiste, no independentiste. Podia assumir una condició nacional espanyola, pero a canvi d'un autonomisme a Amèrica per a totes les qüestions de política interna, la qual cosa implicava la [[descentralisació]] política i les llibertats econòmiques. Per a conseguir les seues pretensions, els americans plantejaven una divisió de la sobirania a tres nivells: la nacional, representada en les Corts; la provincial, depositada en les diputacions; i la municipal, que residia en els ajuntaments. Esta triple divisió de la sobirania, combatuda pels lliberals peninsulars, es llegitimava en els processos electorals. En estes propostes, l'autonomisme americà estava plantejant un Estat nacional no sols en caràcters hispans, sino també des de concepcions [[federal]]és.
+
Fins a la década de [[1820]], la major part del criollismo era autonomiste, no independentiste. Podia assumir una condició nacional espanyola, pero a canvi d'un autonomisme en Amèrica per a totes les qüestions de política interna, lo que implicava la [[descentralisació]] política i les llibertats econòmiques. Per a conseguir les seues pretensions, els americans plantejaven una divisió de la sobirania a tres nivells: la nacional, representada en les Corts; la provincial, depositada en les diputacions; i la municipal, que residia en els ajuntaments. Esta triple divisió de la sobirania, combatuda pels lliberals peninsulars, es llegitimava en els processos electorals. En estes propostes, l'autonomisme americà estava plantejant un Estat nacional no sols en caràcters hispans, sino també des de concepcions [[federal]]és.
  
Els americans van depositar tota l'organisació de l'Estat en la capacitat representativa i  
+
Els americans varen depositar tota l'organisació de l'Estat en la capacitat representativa i  
administrativa de les ''diputacions provincials'' com a institucions capaces de canalisar, administrar i recaptar les pretensions i necessitats del criollismo de cada província. Açò va provocar una doble reacció: d'una banda el rei es va opondre al federalisme, atés que els Estats que eren federals o confederals tenien la república com a forma d'Estat: els [[Estats Units]] de Nort Amèrica i [[Suïssa]]. Pero a més, federalisme era sinònim, en aquells moments, de democràcia, associada a elements de dissolució de l'Estat absolutiste, i per tant rallats de "anàrquics". En segon lloc, la proposta federal dels americans va provocar una reacció cada vegada més centraliste entre els lliberals peninsulars, que insistien en el fet que la sobirania nacional (al ser indivisible) no podia delegar-se de cap manera en ''diputacions provincials'' i la maquinària administrativa hauria de se ser manejada només des de la [[Península]].   
+
administrativa de les ''diputacions provincials'' com a institucions capaces de canalisar, administrar i recaptar les pretensions i necessitats del criollismo de cada província. Açò va provocar una doble reacció: d'una banda el rei es va opondre al federalisme, atés que els Estats que eren federals o confederals tenien la república com a forma d'Estat: els [[Estats Units]] de Nort Amèrica i [[Suïssa]]. Pero ademés, federalisme era sinònim, en aquells moments, de democràcia, associada a elements de dissolució de l'Estat absolutiste, i per tant rallats de "anàrquics". En segon lloc, la proposta federal dels americans va provocar una reacció cada vegada més centraliste entre els lliberals peninsulars, que insistien en el fet que la sobirania nacional (al ser indivisible) no podia delegar-se de cap manera en ''diputacions provincials'' i la maquinària administrativa hauria de se ser manejada només des de la [[Península]].   
  
Darrere de la década absolutiste, frustrada l'opció autonomiste gaditana, el nacionalisme ultramarí va optar per la insurrecció armada, la qual cosa condició la situació final revolucionària espanyola fins al triumfo de les independències continentals americanes en [[1825]].
+
Darrere de la década absolutiste, frustrada l'opció autonomiste gaditana, el nacionalisme ultramarí va optar per la insurrecció armada, lo que va condicionar la situació final revolucionària espanyola fins al triumfo de les independències continentals americanes en [[1825]].
  
 
== Bibliografia ==
 
== Bibliografia ==

Revisió de 20:00 27 ago 2014

La Constitució espanyola de 1812, també denominada La Pepa, fon promulgada per les Corts Generals d'Espanya el 19 de març de 1812 en Cadis. L'importància històrica de la mateixa és gran, al tractar-se de la primera Constitució promulgada en Espanya, ademés de ser una de les més lliberals del seu temps. Respecte a l'orige del seu sobrenom, la Pepa, fon promulgada el dia de Sant Josep, d'a on vindria el sobrenom de Pepa.

Oficialment va estar en vigència dos anys, des de la seua promulgació fins al 24 de març de 1814, en la volta a Espanya de Ferran VII. Posteriorment va estar vigent durant el Trieni Lliberal (1820-1823), aixina com durant un breu periodo en 1836-1837, davall el govern progressiste que preparava la Constitució de 1837.

No obstant això, a penes si va entrar en vigor de facto, lloc que en el seu periodo de gestació bona part d'Espanya es trobava en mans del govern pro francés de Josep I, el restant en mà de juntes interines més preocupades a organisar la seua oposició a Josep I, i el restant dels territoris de la corona espanyola (els virregnats) es trobaven en un estat de confusió i buit de poder causat per la invasió napoleònica.

La constitució establia el sufragi universal, la llibertat d'imprenta, abolia la inquisició, acordava el repartiment de terres i la llibertat d'indústria, entre atres coses.

Història

Darrere de l'Alçament del 2 de maig del poble de Madrit contra els francesos, ocorregut el 2 de maig de 1808, es va produir en numerosos territoris un fenomen espontàneu de resistència als francesos que es va agrupar en les crides Juntes. Estes varen comprendre que la seua unió i agrupació produiria una major eficàcia.

El 25 de setembre del mateix any es va constituir la Junta Suprema Central Governativa en seu primer en Aranjuez (Madrit)i després en Sevilla. Les seues funcions varen ser les de dirigir la guerra i la posterior reconstrucció de l'Estat. La situació de buit de poder deixada darrere de les Capitulacions de Bayona, en virtut de les quals Carles IV va abdicar en el seu fill Ferran VII, el qual al seu torn va abdicar en Napoleó, qui finalment va abdicar la corona espanyola en el seu germà José I Bonaparte va sumir en el caos a l'administració espanyola, i les Juntes de govern varen ser l'únic organisme públic que va saber aglutinar i gestionar els pocs territoris peninsulars que van quedar fora del control francés, principalment el sur i el llevant espanyol.

En un primer moment, les juntes, dirigides per l'ancià Comte de Floridablanca, varen tractar de manterner l'orde i preservar l'Estat fins a la restauració de la dinastia borbònica en els térmens previs a la intervenció napoleònica. No obstant això, conforme varen ser avançant els acontenyiments, se va anar fent evident que la descoordinació entre juntes i l'absència d'un orde institucional clar perjudicaven la causa de les mateixes; l'avanç francés cap al sur va resultar inicialment imparable, en l'entrada del propi Napoleó a Madrit. Igualment, les reformes ilustrades i progressistes que introduïa el govern de José I Bonaparte en els territoris davall el seu control, promogudes per alguns destacats ilustrats i afrancesats espanyols, chocaven de front en les pretensions proabsolutistes de les Juntes. L'eficàcia i la llegitimitat real de les mateixes va ser ficada en entredit, i davant del buit de poder regnant, es va vore la necessitat convocar unes Corts, que inicialment havien de reunir-se en Sevilla en 1809. Es varen plantejar dos possibilitats sobre el futur polític espanyol. La primera d'elles, representada fonamentalment per Jovellanos, consistia en la restauració de les normes prèvies a la monarquia absoluta, mentres que la segona possibilitat suposava la promulgació d'una nova Constitució.

Després de Sevilla, i davant de l'avanç francés, les Corts es varen traslladar Sant Ferran (Espanya), llavors conegut com L'Illa de Lleó, efectuant la seua primera reunió el 24 de setembre de 1810 en l'actual Teatre de les Corts. Posteriorment, darrere d'un brot de febra groga i l'avanç francés, en Cadis, la insularitat i del qual el suport de l'armada anglesa garantisien la seguritat dels diputats reunits.

La Constitució de Cadis no va ser un acte revolucionari, ni una ruptura en el passat. Des de la llegalitat del moment, els que eren els llegítims representants, la varen acordar. Els actes del citat 24 de setembre de 1810 varen començar en una processó cívica, una missa i la petició encarida del President de la Regència, Pedro Quevedo i Quintana, bisbe d'Orense, als reunits que compliren fidel i eficientment els seus comeses.

Les deliberacions de les Corts varen ser llargues, i en molts casos difícils. La qüestió americana va ser un dels temes més complexos, perqué les Corts van delinear per mijà de la Constitució una organisació territorial, política i administrativa que incloïa als territoris americans, els quals no estaven representats en la seua totalitat en les Corts: aixina com Nova Espanya, el Carib, Florida, i Perú sí que varen acudir, el Riu de la Plata i Veneçuela no varen enviar representants. Es va tractar d'arribar a un consens que satisfera els americans, els interessos dels quals passaven perqué la burguesia criolla es fera en el control polític dels seus territoris (marginant la població indígena), enfront dels espanyols, que veien la qüestió americana com un problema alié i tractaven únicament de llimitar el pes polític dels dits territoris dins de les futures Corts. En atres aspectes, les Corts varen haver de véncer les reticències d'alguns membres en promoure una llegislació lliberal, molt influenciada pels anglesos que abastien a la ciutat de Cadis; es pretenia reduir el poder de l'Església, de la Corona, i la noblea, estaments minoritaris en les Corts. Encara que les reticències varen ser vençudes, es va mantindre la confessionalitat de l'estat, i no es va avançar cap al federalisme buscat pels americans. En general, les Corts varen ignorar la realitat social espanyola; l'aïllament a què estava somés Cadis els va impedir tindre en conte a les veus més conservadores o pactar el text en els representants de la Corona, i el resultat va ser una Constitució excessivament lliberal per a un país com l'Espanya d'aquell llavors, que a penes havia vixcut els necessaris canvis sociopolítics que hagueren possibilitat l'èxit de la mateixa. Darrere de dos anys de debats i negociacions, la Constitució espanyola de 1812 es va promulgar en l'Oratori de Sant Felip Neri el dia de Sant Josep (19 de març) d'aquell any.

La Primera Diputació Provincial constituïda d'acort en ella va ser la de Guadalajara en Molina, 16 d'abril de 1813, en la localitat d'Anguita Província de Guadalajara|Guadalajara .La seua vigència es va prolongar fins al retorn de Ferran VII, que va abolir la Constitució res més ser entronisat, en 1814.

Una constitució per a un Imperi

Vore també: Realistas

La Constitució de 1812 es va publicar fins a tres vegades en Espanya1812, 1820 i 1836—, es va convertir en la fita democràtica en la primera mitat del segle XIX, va transcendre a diverses constitucions europees i va impactar en els orígens constitucionals i parlamentaris de la major part dels Estats americans durant i darrere de la seua independència. Només per açò ya haguera merescut l'immortalitat.

No obstant això, la major part de les investigacions dedicades al seu estudi ometen o menystenen la influència que la revolució lliberal i burguesa espanyola va tindre al transformar els imperio colonial espanyol en províncies d'un nou Estat, i convertir en nous ciutadans als antics súbdits de l'absolutisme, i que incloïa en la seua definició de ciutadans espanyols no sols als europeus, o els seus descendents americans, sino també a les castes i als indígenes dels territoris d'Amèrica, lo que es va traduir, en tercer lloc, en la seua transcendència per a les naixents llegislacions americanes.[1]

Les Corts varen obrir les seues portes el 24 de setembre de 1810 en el teatre de la Illa de Lleó per a, posteriorment, traslladar-se a l'oratori de Sant Felip Neri, en la ciutat de Cadis. Allí es reunien els diputats electes pel decret de febrer de 1810, que havia convocat eleccions tant en la península com en els territoris americans i asiàtics. A estos se'ls varen unir els suplents triats en el mateix Cadis per a cobrir la representació d'aquelles províncies de la monarquia ocupades per les tropes francesos o pels moviments insurgents americans. Les Corts, per tant, varen estar compostes per un poc més de trescents diputats, dels quals prop de seixanta varen ser americans.

Un mateix estat per a abdós hemisferis en el XIX

En els primers dies va haver-hi propostes americanes encaminades a abolir l'entramat colonial i posar les bases d'un mercat nacional en dimensions hispàniques que comprengueren també als territoris d'Amèrica, en reducció d'aranzels als productes americans, obertura de més ports colonials per al comerç, etc. Un proyecte, anterior en un segle a la Commonwealth de Gran Bretanya. Els decrets gaditans varen tindre una amplíssima repercussió i transcendència durant les décades posteriors, tant en la península com en Amèrica.

La Constitució va ser jurada en Amèrica, i el seu llegat és notori en la major part de les repúbliques que es varen independisar entre 1820 i 1830. I no sols perqué els va servir com a model constitucional sino, també, perqué esta Constitució estava pensada, ideada i redactada per representants americans com un proyecte global hispànic i revolucionari. Parlamentaris com el novohispano Miguel Ramos Arizpe, el chilé Fernández de Leiva, el peruà Vicente Mora-les Duárez, l'equatorià José Mejía Lequerica, entre atres, en els anys posteriors es varen convertir en influents forjadors de les constitucions nacionals de les seues respectives repúbliques.

Sens dubte, a això va contribuir la fluida comunicació entre Amèrica i la península, i viceversa: Cartes privades, decrets, diaris, periòdics, el propi Diari de Sessions de Talls, pamflets, fulls volants, correspondència mercantil, lliteratura, obres de teatre, cançons patriòtiques, etc., que a bordo de naus espanyols, anglesos o neutrals informaven sobre els acontenyiments ocorreguts en l'un i l'atre continent. Va haver-hi idees, pero també va haver-hi acció, atés que es varen convocar processos electorals municipals, provincials i a Corts, i es varen verificar les eleccions, lo que va provocar una intensa politisació en abdós espais.

Aixina mateix, l'envio de numerari per part de consolats de comerç, amos de mines, facendats, recaptacions patriòtiques, etc., al Govern peninsular va ser constant, i imprescindible per a pagar la intervenció dels anglesos, aixina com l'armament de les partides guerrilleres darrere de la derrota de l'eixèrcit espanyol en la batalla d'Ocaña, el 19 de novembre de 1809.

És important insistir en el fet que estes medides en el respala de les major part de la burguesia criolla americana, partidària dels canvis autonomistes i no necessàriament d'una independència que implicara la ruptura completa en la Monarquia.

Codi hispà

El producte d'este intent de revolució va ser una constitució en caràcters nítidament hispans. Els debats constitucionals van començar el 25 d'agost de 1811 i varen acabar a finals de giner de 1812. La discussió es va desenrollar en ple assejament de Cadis per les tropes franceses, una ciutat bombardejada, superpoblada en refugiats de tota Espanya i en una epidèmia de febra groga. L'heroisme dels seus habitants queda per a l'història.

La redacció de l'artícul 1 constituïx un clar eixemple de l'importància que per al progrés espanyol va tindre Amèrica. Va ser el primer, i per això, el més important. Este és el seu famós text:

La nació espanyola és la reunió dels espanyols d'abdós hemisferios

La construcció queda definida des de paràmetros hispans. La revolució iniciada en 1808 adquiria, en 1812, atres caràcters especials que els purament peninsulars. Aludia a una dimensions geogràfiques que compondrien Espanya, l'americana, l'asiàtica i la peninsular. La Nació quedava constitucionalment definida.

Drets civils

La qüestió americana estava plantejada, per tant, des del primer artícul. L'Estat lliberal tenia paràmetros ultraoceànics. La problemàtica de la seua realisació es va evidenciar en la discussió de la redacció dels artículs 10 i 11. Pel primer es va establir entre americans i peninsulars un primer acort per a organisar en províncies el nou Estat. És notori que esta primera redacció en el rebuig dels americans, disconformes en la manifesta diferència numèrica a favor de les províncies peninsulars enfront de les americanes (que equivalien aproximadament a cada Virregnat o Capitania General, mentres que les províncies peninsulars s'identificaven en els regnes històrics d'Espanya).

Açò es convertiria en una qüestió política, perqué els americans reclamaven un número mi gran de províncies i una organisació de l'Estat que s'aproximara al [federalisme]. L'artícul 11 va resoldre conjunturalment el problema: darrere d'un intens debat, es va decidir retardar la definitiva estructura del Estat per a una posterior llei, quan les «circumstàncies de la nació» —la urgència en la metrópoli de combatre l'invasió francesa, la urgència americana de lluitar en la insurgencia— garantisiren una discussió assossegada. La Cambra reconeixia en la pràctica la seua incapacitat per a definir els territoris del seu Estat. I este problema sobrevenia, insistim, per la incorporació d'Amèrica com un conjunt de províncies en igualtat de drets i de representació en l'Estat nacional hispà.

Atres artículs varen ser especialment significatius, com el 22 i el 29. En el primer es reconeixia als mulats la nacionalitat espanyola —Drets civils— i el segon els privava de la condició de ciutadans, és dir, dels drets polítics. Esta medida va ser una estratègia dels peninsulars per a reduir el número de diputats americans, ya que la llei electoral plantejava un sufragi universal proporcional a la població. Aixina, els representants peninsulars s'asseguraven un número de diputats semblant al dels americans, a l'excloure a casi sis millons de mulats americans dels drets polítics.

D'especial transcendència varen ser els artículs constitucionals referits a ajuntaments i diputacions provincials, en la redacció dels quals la comissió va adoptar la Memòria presentada per Miguel Ramos d'Arizpe, diputat per Coahuila, per a l'organisació i govern polític de les Províncies Internes de l'Orient de Nova Espanya. Va ser de vital importància per a desentranyar un aspecte important del procés revolucionari de la península i Amèrica, com va ser, a partir de sanció constitucional, la creació d'ajuntaments en totes les poblacions que tingueren almenys 1.000 habitants. La proposta va provindre del mateix Miguel Ramos d'Arizpe. Açò va provocar una explosió d'ajuntaments en la península i, especialment, en Amèrica, al procedir-se, darrere de l'aprovació de la Constitució, a convocar eleccions municipals per mijà de sufragi universal indirecte i masculí. Això constituiria un aspecte clau per a la consolidació d'un poder local crioll i un atac directe als drets jurisdiccionals, privilegiats, de la aristocràcia, Aspecte fonamental per a acabar en el règim senyorial en la península i en el colonial, en Amèrica.

Conseqüències de la seua abolició

La revolució iniciada en Cadis va suscitar la contrarevolució ferrandeta. El 4 de maig de 1814 acabat de restaurar el rei Ferran VII va decretar la dissolució de les Corts, la derogació de la Constitució i la detenció dels diputats lliberals. Començava la tornada de l'absolutisme. El dia 10, el general Eguía va prendre Madrit militarment proclamant Fernando com a rei absolut. Prèviament, s'havia gestat tot un clima de benvinguda popular.

Ferran VII s'oponda als decrets i a la constitució de les Corts de Cadis perqué signifiquen el pas d'un Estat absolutiste a un constitucional. És obvi; pero també cal subrallar-ho en émfasi, perqué darrere dels decrets d'igualtat de drets i de representació, darrere d'una constitució per a «abdós hemisferis», darrere de decretar la constitució d'un Estat nacional en el qual els territoris americans s'integraven com províncias; la Corona perdia no sols el seu privilegi absolut sobre el restant d'individus, sino les rendes de tot el continent americà que passaven directament a poder del monarca i no de l'aparell administrativa estatal, a l'establir el nou Estat nacional una substancial diferència entre la "facenda de la nació" i la facenda real. No podria consentir-ho Ferran VII.

D'atra banda, la representació política i la igualtat de drets dels americans es va traduir en una reivindicació de sobirania que colidia en la nacional, a l'estar esta concebuda pels lliberals peninsulars com única, central i sobirana. El conflicte es va establir no sols entre un rei absolut i la sobirania nacional i les seues institucions i representants sino també entre una concepció centraliste de l'Estat (basada en el govern de Madrit) i una descentralisada. Res de nou en l'univers de les revolucions burgueses, podria concloure's, pero la qüestió és que no era, estrictament, només una revolució espanyola, si fan falta no sols la nacionalitat sino també els territoris de l'Estat en qüestió.

Fins a la década de 1820, la major part del criollismo era autonomiste, no independentiste. Podia assumir una condició nacional espanyola, pero a canvi d'un autonomisme en Amèrica per a totes les qüestions de política interna, lo que implicava la descentralisació política i les llibertats econòmiques. Per a conseguir les seues pretensions, els americans plantejaven una divisió de la sobirania a tres nivells: la nacional, representada en les Corts; la provincial, depositada en les diputacions; i la municipal, que residia en els ajuntaments. Esta triple divisió de la sobirania, combatuda pels lliberals peninsulars, es llegitimava en els processos electorals. En estes propostes, l'autonomisme americà estava plantejant un Estat nacional no sols en caràcters hispans, sino també des de concepcions federalés.

Els americans varen depositar tota l'organisació de l'Estat en la capacitat representativa i administrativa de les diputacions provincials com a institucions capaces de canalisar, administrar i recaptar les pretensions i necessitats del criollismo de cada província. Açò va provocar una doble reacció: d'una banda el rei es va opondre al federalisme, atés que els Estats que eren federals o confederals tenien la república com a forma d'Estat: els Estats Units de Nort Amèrica i Suïssa. Pero ademés, federalisme era sinònim, en aquells moments, de democràcia, associada a elements de dissolució de l'Estat absolutiste, i per tant rallats de "anàrquics". En segon lloc, la proposta federal dels americans va provocar una reacció cada vegada més centraliste entre els lliberals peninsulars, que insistien en el fet que la sobirania nacional (al ser indivisible) no podia delegar-se de cap manera en diputacions provincials i la maquinària administrativa hauria de se ser manejada només des de la Península.

Darrere de la década absolutiste, frustrada l'opció autonomiste gaditana, el nacionalisme ultramarí va optar per la insurrecció armada, lo que va condicionar la situació final revolucionària espanyola fins al triumfo de les independències continentals americanes en 1825.

Bibliografia

  • Artola, Miguel: «Orígens de l'Espanya contemporànea», Madrit, Centre d'Estudis Constitucionals, 2000; Les Talls de Cadis, Ahir, 1, 1991.
  • Chust, Manuel: «La qüestió de la nació americana en les Corts de Cadis», Valéncia, UNED-UNAM, 1998.
  • Rodríguez, J. E.: «La independència de l'Amèrica espanyola», Mèxic, FCE, 1996.
  • VV.AA.: «Manual d'Història d'Espanya. 5. Segle XIX», Madrit, Història 16, 1994.
  • Ferrer Muñoz, Manuel (1993). La Constitució de Cadis i la seua aplicació en la Nova Espanya, Mèxic: Institut d'Investigacions Jurídiques. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.

Referències

Vore també

Enllaços externs