Diferència entre les revisions de "Deu"
m (Text reemplaça - 'així' a 'aixina') |
m |
||
| (No es mostren 5 edicions intermiges d'5 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
El concepte teològic, filosòfic i antropològic de '''Deu''' fa referència a una suprema deïtat adorada per algunes [[religió|religions]], en especial les d'orige abrahàmic i aquelles relacionades. La seua conceptualisació ha segut tema de debat en quasi totes les civilisacions humanes. | El concepte teològic, filosòfic i antropològic de '''Deu''' fa referència a una suprema deïtat adorada per algunes [[religió|religions]], en especial les d'orige abrahàmic i aquelles relacionades. La seua conceptualisació ha segut tema de debat en quasi totes les civilisacions humanes. | ||
| − | El vocable «deu» s'escriu en valencià en mayúscula com a substantiu propi quan | + | El vocable «deu» s'escriu en valencià en mayúscula com a substantiu propi quan se referix a l'idea de ser suprem de les religions [[monoteisme|monoteistes]], com són el [[judaisme]], el [[cristianisme]], l'[[islam]] i, potser en menor grau, el [[zoroastrisme]] o [[mazdeisme]]. |
| − | En la tradició cristiana, des de l'[[Edat | + | En la tradició cristiana, des de l'[[Edat Mija]], Deu és objecte d'estudi de la [[teologia]]. Des de temps de [[Sant Tomàs d'Aquino]] ([[1225]]-[[1274]]), s'assumix que l'existència de Deu no és comprovable pel [[método científic]], sino que la seua existència ha de demostrar-se en l'àmbit de la [[metafísica]]. |
| − | En l'islam, | + | En l'islam, l'[[Alcorà]] no discutix en profunditat el tema de demostrar l'existència de Deu, puix diu que esta és confirmada per l'instint humà pur i sà (aixina com per la ment no contaminada en «l'impurea del [[politeisme]]»). Més encara, l'afirmació de l'Unitat Divina, és una cosa natural i instintiva. |
==Definició== | ==Definició== | ||
| − | La definició més | + | La definició més comú de '''Deu''' és un ser superior, suprem, omnipotent, omnipresent i omniscient, que representa lo sagrat. S'acostuma a escriure en minúscula els deus politeistes (estudiats per la mitologia) i en mayúscula l'entitat abstracta del monoteisme (el Creador omnipotent, estudiat per la teologia i centre de la religió). Si el deu inspira la llei secular, la societat se diu teocràcia. |
| − | Les religions que | + | Les religions que creuen en un sol Deu se diuen monoteistes i les que creuen en més d'un se diuen politeistes. |
== Vore també == | == Vore també == | ||
Revisió de 12:13 15 jul 2018
El concepte teològic, filosòfic i antropològic de Deu fa referència a una suprema deïtat adorada per algunes religions, en especial les d'orige abrahàmic i aquelles relacionades. La seua conceptualisació ha segut tema de debat en quasi totes les civilisacions humanes.
El vocable «deu» s'escriu en valencià en mayúscula com a substantiu propi quan se referix a l'idea de ser suprem de les religions monoteistes, com són el judaisme, el cristianisme, l'islam i, potser en menor grau, el zoroastrisme o mazdeisme.
En la tradició cristiana, des de l'Edat Mija, Deu és objecte d'estudi de la teologia. Des de temps de Sant Tomàs d'Aquino (1225-1274), s'assumix que l'existència de Deu no és comprovable pel método científic, sino que la seua existència ha de demostrar-se en l'àmbit de la metafísica.
En l'islam, l'Alcorà no discutix en profunditat el tema de demostrar l'existència de Deu, puix diu que esta és confirmada per l'instint humà pur i sà (aixina com per la ment no contaminada en «l'impurea del politeisme»). Més encara, l'afirmació de l'Unitat Divina, és una cosa natural i instintiva.
Definició
La definició més comú de Deu és un ser superior, suprem, omnipotent, omnipresent i omniscient, que representa lo sagrat. S'acostuma a escriure en minúscula els deus politeistes (estudiats per la mitologia) i en mayúscula l'entitat abstracta del monoteisme (el Creador omnipotent, estudiat per la teologia i centre de la religió). Si el deu inspira la llei secular, la societat se diu teocràcia.
Les religions que creuen en un sol Deu se diuen monoteistes i les que creuen en més d'un se diuen politeistes.