Dret romà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Revisió de 12:51 20 feb 2018 per Jose2 (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - 'però' a 'pero')
(dif) ← Revisió anterior | Revisió actual (dif) | Revisió següent → (dif)
Saltar a: navegació, buscar

Dret romà és el conjunt de normes jurídiques per las quals es va regir el poble de Roma a lo llarc de la seua història. El seu estudi comprén, d'una banda, l'història de Roma (principalment les diferents fases i migs que faran estes normes s'exteriorisen, és dir, les fonts de producció d'este Dret, i d'atra, les principals Institucions jurídiques que Roma va crear i mos va transmetre.[1]

La jurisdicció en Roma es concentra en la ciutat i en la fase monàrquica en el rei de Roma, que té el seu "Tribunal" i ordena (ius) en els dies establets (dies fasti) seent en la nomenada Cadira Curul (Sella Curulis) auxiliat pels aguasils (lictores) i enfront de les parts llitigants (rei).

Subdivisió[editar]

El dret romà se subdividix en:

  • Ius Quiritium; el nom deriva de "Quirites", sinònim de "Romans". estava constituït d'un conjunt de costums ancestrals no escrits. S'aplicava en l'àmbit del dret de família, matrimoni, pàtria potestat i propietat privada. És el nucleu del ius civile.
  • Ius civile, el conjunt de les normes que regulaven els ciutadans romans (cives romani)
  • Ius honorarium o ius praetorium, sobre les situacions de dret no recollides al ius civile, pero reglamentades en els Magistrats dotada de iurisdictio.
  • Ius legitimum, el seu nom deriva de lex (llei) acabà extinguint-se confonent-se en el ius civile.
  • Ius gentium, tot el que trobava tutela més allà del ordenament romà.

Delictes en jurisdiccions especials[editar]

rmn-military-header.png

Justícia i dret romà

Senat romà
Cursus honorum
Assamblea romana
Colegiatura

Dret romà
Ciutadania romana
Comicis romans
Imperium

Alguns delictes tenen juges especials:

Uns funcionaris especials, nomenats els tres Viri Nocturni s'ocupen de les qüestions relacionades en incendis nocturns, policia de seguritat i vigilància d'eixecucions.

La tortura sol podia aplicar-se als esclaus.

La detenció preventiva era la norma general.

La pena capital era aplicable a qui alterara la pau pública i per atres delictes. Tenia diverses formes:

  • Als testimonis falsos se'ls llançava des d'una altura.
  • Als lladres de collites se'ls penjava.
  • Als incendiaris se'ls cremava vius.

Existia el dret de recurs (provocatio). L'indult corresponia al poble.

Es donaven ademés alguns tipo especials d'indults:

  • El que s'agenollava davant un sacerdot de Júpiter no podia ser apalissat en vint-i-quatre hores.
  • El que entrava encadenat a la seua pròpia casa havia de ser deslligat.
  • El criminal que al dirigir-se a una eixecució s'entropeçava en una vestal (verge espècie de sacerdotesa), era perdonat.

Les penes aplicades més freqüentment eren les multes (pagades en el lliurament de bous o ovelles) i el bastonejament.

Els judicis civils eren jujats pel rei o per un comissari designat per este. La reparació es verificava a sovint per via de transacció i si no hi havia acort la pena (poena) era fixada pel juge.

En cas de furt el lladre podia pagar una reparació satisfactòria. Si no podia o era irreparable el lladre es convertia en esclau del robat. En els casos d'injúries es concertava una indemnisació. En els casos de lesions podia reclamar-se el Talió (és a dir provocar el mateix dany).

Les lleis varen anar evolucionant i aixina veem que el lladre sorprés in fragranti podia deslliurar-se d'una condena pagant el doble d'allò robat.

La Llei Petalia va modificar també el procediment eixecutiu contra els deutors.

La disposició entre vius va seguir illimitada, i el consentiment popular per als actes mortis causa (testament) va ser suprimit. Si el pare de família efectuava tres vendes successives, sense efectuar cap compra, el fill podia emancipar-se si tal era el seu desig. D'això va derivar l'emancipació llegal concedida pel pare a un fill, sense que calga la causa que inicialment devia motivar-la. El matrimoni civil va ser consagrat i es va establir un impost per als fadrins.

L'establiment d'un magistrat especial de Policia (el seu àmbit d'actuació es va estendre pronte a tota Itàlia) nomenat Edil, va traspassar a este la potestat sobre llitigis relatius a compres i vendes en mercats públics (de productes, esclaus...). La seua jurisdicció s'estenia també a atres qüestions d'orde que podien ser sancionades en multes.

Per a les classes més baixes, i per a certs delictes menors, existien els Triunviri o Juges Nocturns (Tres viri nocturni) dels quals les competències varen anar aumentant, i varen passar a ser elegits en el Comicis tribunats des del 289 aC. Per a les causes civils menors en les ciutats subjectes (civites sine suffragio) es varen establir uns magistrats nomenats Juges Menors, dels quals la competència es va estendre també despuix a tota Itàlia.

Els magistrats definien el punt del dret (ius) pero la seua aplicació (judicium) corresponia a un altre ciutadà. Pero els judicis lents i complicats es llimitaven als casos destacats, i per a esclaus i gent de classe social baixa s'aplicava un procediment més curt.

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. PANERO, Ricardo, Derecho Romano 4ªed. Valéncia, Tirant lo Blanch. 2008. ISBN 978-84-9876-291-4

Vínculs externs[editar]