Vore font per a Espanya

{{atresusos|Espanyol (desambiguació)}}
{{Ficha país
| nom_oficial = Regne d'Espanya{{Infobox ref|1}}
| image_bandera = Flag of Spain.png
| image_escut = Escut_de_Espanya.png
| image_escut_tamany = 125px
| image_mapa = Espanya.png
| lema_nacional = ''[[Plus Ultra (lema)|Plus Ultra]] '' ([[llatí]]: ‘Més allà')
| himne_nacional = ''[[Marcha Real|Marcha Real o Granadera]] ''
| capital = [[Madrit]]
| capital_població = 3.132.463<ref>[http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft20%2Fe260%2Fa2007%2F&file=pcaxis&N=&L=0 Sifres de població referides a 01/01/2007], [[Institut Nacional d'Estadística d'Espanya|INE]]</ref> ([[2007]]) 
| capital_coord = 40°25′N 3°45′O
| ciutat_principal = [[Madrit]]
| principals ciutats= Madrit i Barcelona
| festa_nacional= 12 d'octubre, descobriment d'Amèrica, dia de la Hispanitat.
| idioma_oficial = [[Idioma espanyol|Espanyol / Castellà]]{{Infobox ref|2}}
| govern = [[monarquia parlamentària]]
| dirigents_títuls = [[Rei d'Espanya|Rei]]<br />[[president del Govern d'Espanya|President del Govern]]
| dirigents_noms = [[Joan Carles I]]<br />[[Mariano Rajoy]]
| fundació = Formació
| fundació_hites =
| fundació_dates = Vore l'artícul [[Guerra de Successió]]
| superfície = 504.645<ref>[http://www.ine.es/prodyser/pubweb/anuario06/anu06_01entor.pdf Anuari estadístic d'Espanya 2006 1a part: entorn físic i mig ambient]</ref>
| superfície_lloc = 51
| superfície_aigua = 1,04%
| fronteres = 2.032 [[quilómetro|km]]
| costes = 7.921 km
| població = 46.524.943<ref>[http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft20%2Fe245%2Fp04%2Fprovi&file=pcaxis&L=0&divi=&his= Sifres de població referides a 01/01/2008], [[Institut Nacional d'Estadística d'Espanya|INE]]</ref>
| població_any = 2016
| població_lloc = 27
| població_densitat = 92,19
| PIB_nominal= US$ 1.704.534 mill.
| PIB_nominal_any = 2007
| PIB_nominal_lloc = 10
| PIB_nominal_per_cápita = US$ 32.066	
| PIB = US$ 1.351.608 mill.
| PIB_any = 2007
| PIB_lloc = 11
| PIB_per_cápita = US$ 30.120
| IDH = 0,949
| IDH_any = 2005
| IDH_lloc = 13
| IDH_categoria = <font color="#009900">Alt</font><ref>[http://hdr.undp.org/en/media/hdr_20072008_sp_indictables.pdf informe sobre Desenrollament Humà 2007/2008. Indicadors de desenroll humà] (en anglés)</ref>
| moneda = [[Euro]]{{Infobox ref|3}} (€, <code>[[ISO 4217|EUR]]</code>)
| gentilici = Espanyol, -a
| horari = [[Hora central europea|CET]] ([[Temps Coordinat Universal|UTC]]+1){{Infobox ref|4}}
| horari_estiu = [[Horari d'estiu europeo|CEST]] ([[Temps Coordinat Universal|UTC]]+2)
| cctld = .es
| còdic_telefònic = 34
| prefix_radiofònic = AMA-AOZ, EAA-EHZ
| còdic_ISO = 724 / ESP / ES (Península)<br />EA (Ceuta i Melilla){{Infobox ref|5}}<br />IC (Illes Canàries){{Infobox ref|5}}
| membre_de = {{EU}}, [[Organisació del Tractat de l'Atlàntic Norte|OTAN]], [[Organisació de les nacions Unides|ONU]], [[Organisació per a la Cooperació i el Desenrollament Econòmic|OCDE]], [[Organisació per a la Seguritat i la Cooperació en Europa|OSCE]], [[Unió Llatina|UL]], [[Comunitat Iberoamericana de Nacions|CIN]], [[OEI]], [[ABINIA]], [[Unió Europea Occidental|UEO]], [[AED]], [[BERD]], [[Consell d'Europa|COE]]
|Ciutats importants:[[Madrit]], [[Barcelona]], [[Valéncia]], [[Sevilla]], [[Saragossa]], [[Màlaga]], [[Bilbao]], [[Santiago de Compostela]], [[Les Palmes de Gran Canària]], [[Valladolit]], [[Múrcia]] i [[Palma de Mallorca]]
|División administrativa: 17 comunitats autònomes, 2 ciutats autònomes, 50 províncies.
| nota1 = En les atres llengües cooficials és:<small><br />*[[idioma valencià|valencià]]: Regne d'Espanya<br />*[[idioma català|català]]: Regne d'Espanya<br />*[[idioma gallec|gallec]]: Reino de España<br />*[[idioma vasc|vasc]]: Espainiako Erresuma<br />*[[idioma aranés|aranés]] ([[idioma occità|occità]]): Regne d'Espanha</small>
|nota2 = Són cooficials en les seues respectives comunitats autònomes el [[idioma català|català]] en [[Catalunya]]; el [[idioma valencià|valencià]] en  la [[Comunitat Valenciana]]; el [[idioma gallec|gallec]] en [[Galícia]]; l'[[euskera]] en el [[País Vasc]] i part de [[Navarra]]; i l'[[idioma aranés|aranés]] ([[idioma occità|occità]]) parlat en la [[Vall d'Aran]] ([[província de Lleida|Lleida]]), pero cooficial en tota Catalunya.
| nota3 = Des de [[1868]] i fins a [[1999]], la [[pesseta]].
| nota4 = Excepte en [[Canàries]], on és una hora menys: [[Temps Coordinat Universal|UTC]] en hivern i UTC+1 en estiu.
| nota5 = No oficial pero reservat.<ref>[http://www.iso.org/iso/country_codes/iso_3166-faqs/iso_3166_faqs_specific.htm Answers to questions relating to codes and names of specific countries], secció '' What llaure the codes for Ceuta, Melilla and Canary Islands in ISO 3166-1?'' (en anglés).</ref>
| matrícula_coche= E
| matrícula_avió= EC
}}
'''España''', (en [[castellà]], [[balear]], [[gallec]] y [[asturià]]. ''Espanya'', en [[valencià]], [[català]] i [[aragonés]]. ''Espanha'', en [[aranés]]. I  ''Espainia'' en [[euskera]]), nomenat oficialment "Reino de España" (Regne d'Espanya), és un [[nació|país sobirà]] membre de l'[[Unió Europea]], constituït en [[Estat social]] i [[Democràcia|democràtic]] de [[Estat de Dret|Dret]], i la seua forma de govern és la [[monarquia parlamentària]]. El seu territori, en capital en [[Madrit]], ocupa la major part de la [[península Ibèrica]], al que s'afigen els [[archipèlec]]s de les [[Illes Balears]], en el [[mar Mediterràneu]] occidental, i el de les [[Illes Canàries]], en l'[[oceà Atlàntic]] nort-oriental, aixina com en el nort del [[Àfrica|continent africà]],  les [[ciutat autònoma|ciutats autònomes]] de [[Ceuta]] i [[Melilla]], ademés dels distrits i possessions menors de les [[illes Chafarines]], el [[penyó de Vélez de la Gomera]] i el [[penyó d'Alhucemas]]. L'[[enclau]] de [[Llivia]], en els [[Pirineus]], completa el conjunt dels territoris junt en l'[[illa d'Alborán]], les [[illes Columbretes]] i una série d'illes i illotes front a les seues pròpies costes.

Té una extensió de 504.645 km², sent el quart país més extens del continent, darrere [[Rússia]], [[Ucrània]] i [[França]]. En una altitut mija de 650 metros sobre el nivell del mar es el segon país més montanyós d'[[Europa]], sent [[Suïssa]] el primer. La seua població es de 46.722.980 habitants, dels que 41.988.289 són espanyols i 4.734.691 són estrangers, segons les senyes del [[Padró Municipal]] a data de 2018.

D'acort en la [[Constitució espanyola de 1978|Constitució Espanyola]], el [[Idioma espanyol|castellà]] o espanyol és la llengua oficial espanyola del Estat i és la llengua comú de tots els espanyols, això vol dir que tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la. Les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acort en els seus Estatuts d'Autonomia, que són l'[[euskera]], el [[valencià]], el [[gallec]] i el [[català]]. La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

El territori peninsular compartix fronteres terrestres en [[França]] i en el [[Andorra|principat d'Andorra]] al nort, en [[Portugal]] a l'oest i en el [[Territori Britànic d'Ultramar|territori britànic]] de [[Gibraltar]] al sur. En els seus territoris [[Àfrica|africans]], compartix fronteres terrestres i marítimes en [[Marroc]]. Compartix en França la [[sobirania]] sobre l'[[illa dels Faisans]] en la desembocadura del riu [[Bidasoa (riu)|Bidasoa]] i cinc [[faceries]] pirinenques.<ref>Dites faceries no són estrictament un acort de co-sobirania, ya que afecten territori espanyol, sino un acort d'aprofitament compartit dels recursos.</ref>

== Etimologia ==
El nom d'Espanya deriva de '''Hispània''', nom  en que els [[Antiga Roma|romans]] designaven geogràficament al conjunt de la [[Península Ibèrica]], terme este a la seua vegada, derivat del nom '''Ibèria''', preferit pels autors grecs per a referir-se al mateix espai. No obstant, el fet que el terme Hispània no és d'arrel [[llatí|llatina]] ha portat a la formulació de diverses teories sobre el seu orige, algunes d'elles controvertides.

«Hispània» prové del [[fenici]] ''i-spn-ya'', un terme l'us del qual està documentat des del segon milenari abans de Crist, en inscripcions [[Ugarític|ugarítiques]]. Els fenicis constituiren la primera civilisació no ibèrica que va arribar a la península per a expandir el seu comerç i que fundà, entre atres, [[Cadis]], la ciutat habitada més antiga d'Europa Occidental.<ref name = "edad1">{{cita web| cognom = Espinosa |nombre = P. |título = Hallado en Cádiz un muro  de 3.000 años |año = 2006 |Edición = 
|ubicación = Cadis |editorial = El País|url =  http://www.elpais.Com/articule/cultura/Trobat/Cadis/mur/3000/anus/elpepucul/20070930elpepicul_7/Tes|fechaacceso = 30 de setembre 2007}}</ref><ref name = "edad0"> [http://www.spanisharts.com/arquitectura/protohistoria_fenicios.Html Segons el proyecte d'arquitectura protohistòrica ibèrica].</ref> Els romans varen prendre la denominació dels vençuts cartaginesos, interpretant el prefix ''i'' com "costa", "illa" o "terra", en ''ya'' en el significat de "regió". El lexema ''spn'', que en [[idioma hebreu|hebreu]] es pot llegir com ''saphan'', es traduí com "conills" (en realitat [[damà|damans]], uns animals de la grandària del conill estesos per Àfrica i el Creixent Fèrtil). Els romans, per tant, li varen donar a Hispània el significat de "terra abundant en conills", un us arreplegat per [[Marco Tuli Ciceró|Ciceró]], [[Juli César|César]], [[Plini el Vell]], [[Cató]], [[Tito Livi]] i, en particular, [[Càtul]], que es referix a Hispània com a península ''[[Oryctolagus cuniculus|cuniculosa]] '' (en algunes monedes acunyades en l'época de [[Adriano]] figuraven personificacions d'Hispània com una dama assentada i en un conill als seus peus). Abundant en l'orige fenici del terme, [[Isidoro de Sevilla]], en els seues ''[[Etimologies]] '', postula que té el seu orige en '''Ispani''', el topònim fenici-púnic de [[Sevilla]], ciutat a que els romans denominaren [[Híspalis]].

Sobre l'orige fenici del terme, l'historiador i hebraiste [[Cándido María Bladers]] propongué en la [[Real Academia de les Buenas Letras de Barcelona]] en 1767 una teoria diferent, basada en el fet que l'alfabet fenici (igual que l'hebreu) no tenia vocals. Aixina ''spn'' (''sphan'' en [[idioma hebreu|hebreu]] i [[idioma arameu|arameu]]) significaria en fenici "el nort", una denominació que haurien pres els fenicis a l'arribar a la península Ibèrica vorejant la costa africana, veent al nort de la seua ruta, per lo qual ''i-spn-ya'' seria la "terra del nort".

Per la seua banda, segons [[Jesús Luis Cunchillos]] en la seua ''Gramàtica fenícia elemental'' (2000), l'arrel del terme ''Span'' és ''spy'', que significa "forjar o batre metals". Aixina, ''i-spn-ya'' seria la «la terra en que es forgen metals».<ref>[[John Linch|Linch, John]] (director), [[María Cruz Fernández Castro|Fernández Castro, María Cruz]] (del segon tom), ''Història d'Espanya, El País'', volum II, ''La península Ibèrica en época preromana'', pg. 40. '''Dosier. L'etimologia d'Espanya; terra de conills?''', ISBN 978-84-9815-764-2</ref>

A banda de la teoria d'orige fenici, la més acceptada (si be el significat precís del terme contínua sent objecte de discussions), a lo llarc de l'història es varen propondre diverses hipòtesis, basades en similituts aparents i significats més o manco relacionats. A principis de l'[[Edat Moderna]], [[Antonio de Nebrija]], en la llínea d'Isidoro de Sevilla,  propongué el seu orige autòcton com a deformació de la paraula ibèrica [[Híspalis]], que significaria ''la ciutat d'occident''.<ref>[http://www.legadosefardi.net/historia_juderia_sevilla.Pdf La verdadera etimologia d'Hispània, com ho establix el sabi Antonio de Nebrija, prové d'Híspalis: ili: ciutat, en l'idioma ibèric, i Spa, Occident.Híspalis significa, per tant ciutat d'occident.]</ref> i que, al ser Híspalis la ciutat principal de la península, els fenicis, i, posteriorment els romans donaren el seu nom a tot el seu territori.<ref>[http://www.filosofia.org/aut/mmb/hfe01.Htm [[Mario Méndez Bejarano]] (1857-1931) Història de la filosofia a Espanya fins al sigle XX [1927] Biblioteca Filosofia en espanyol, Oviedo 2000]</ref> Posteriorment, [[Juan Antonio Moguel]] va propondre en el [[sigle XIX]] que el terme ''Hispània'' podria provindre de la paraula [[euskera|eúscara]] ''Izpania'' que vindria a significar ''que partix el mar'' a l'estar composta per les veus ''iz'' i ''pania'' o ''bania'' que significa "dividir" o "partir".<ref>'Història i geografia d'Espanya ilustrades per l'idioma vasc'' de Juan Antonio Moguel, reeditada en ''La gran enciclopèdia vasca ISBN 84-248-0017-6</ref> Ad este respecte, [[Miguel d'Unamuno]] declarà en 1902: "L'Única dificultat que trobe [...] és que, segons alguns paisans meus, el nom Espanya deriva del vasc 'ezpaña', llavi, aludint a la posició que té la nostra península a Europa".<ref>[http://www.elpais.com/articulo/cultura/islote/modesto/apocado/dificil/hallarlo/elpepucul/20020725elpepucul_2/Tes "L'illot és tan modest i apocat que és difícil hallarlo"], ''El País'', 25 de juliol del 2002.</ref>

Atres hipòtesis suponien que tant Híspalis com Hispània eren derivacions dels noms de dos reis llegendaris d'Espanya, Hispalo i el seu fill Hispà o Hispan, fill i net respectivament de [[Hèrcules]].<ref>[descàrregues.cervantesvirtual.Com/servlet/SirveObras/35727252323249052754491/003278_3.Pdf] Transcripció i Edició del Catàlec Real de Castella, autógraf inèdit de Gonzalo Fernández d'Oviedo i Valdés. Universitat de Califòrnia </ref>

A partir del periodo visigot, el terme ''Hispània'', fins llavors usat geogràficament, escomençà a gastar-se també en una connotació política, com a mostra l'us de l'expressió ''Laus Hispaniae'' per a descriure l'història dels pobles de la península en les cròniques d'[[Isidoro de Sevilla]]. Hi ha diverses teories sobre com va sorgir el propi gentilici "espanyol"; segons una d'elles, el sufix "-ol" és característic de les llengües romanços [[idioma provençal|provençals]] i poc freqüent en les llengües romanços parlades llavors en la península, per lo qual considera que hauria segut importat a partir del [[sigle IX]] en el desenroll del fenomen dels pelegrinages migevals a [[Santiago de Compostela]], pels numerosos visitants [[franc]]s que varen recórrer la península, favorint que en el temps es divulgara l'adaptació del nom llatí ''hispani'' a partir del "espagnol" o "espanyol" en el que ells designaven als [[cristianisme|cristians]] de l'antiga Hispània. Posteriorment, hauria segut la llabor de divulgació de les èlits formades les que promocionaren l'us de "espanyol" i "espanyols": la paraula ''espanyols'' apareix vint-i-quatre vegades en el [[cartulari]] de la [[catedral d'Osca]], manuscrit de 1139-1221,<ref>Benito Ruà, Eloy, 1997. ''Espanya, reflexions sobre el ser d'Espanya'', pg. 25, Real Acadèmia de la Història, ISBN 84-89512-04-3</ref> mentres que en el capítul ''[[Estoria d'España|Estoria d'Espanna]] '' de la ''Crònica General'' redactada entre 1260 i 1274 per iniciativa de [[Alfons X de Castella|Alfonso X el Sabi]], s'utilisà exclusivament el [[gentilici]] ''espannoles'', adaptació ya al [[idioma castellà|castellà]] de llavors que progressivament evolucionà fins a ser la llengua oficial d'Espanya.<ref>José Álvarez Junc, ''Mater Dolorosa: l'idea d'Espanya en el sigle XIX'', cap. 1 ''Antecedents remots: de "Hispània" a "Espanya".'' ps.35-45, Ed. Taurus, Madrid, 2002, ISBN 84-306-0441-3</ref>
El territori peninsular compartix fronteres terrestres en [[França]] i en el [[Andorra|principat d'Andorra]] al nort, en [[Portugal]] a l'oest i en el [[Territori Britànic d'Ultramar|territori britànic]] de [[Gibraltar]] al sur. En els seus territoris [[Àfrica|africans]], compartix fronteres terrestres i marítimes en [[Marroc]]. Compartix en França la [[sobirania]] sobre l'[[illa dels Faisans]] en la desembocadura del riu [[Bidasoa (riu)|Bidasoa]] i cinc [[faceries]] pirinenques.<ref>Dites faceries no són estrictament un acort de co-sobirania, ya que afecten territori espanyol, sino un acort d'aprofitament compartit dels recursos.</ref>

[[Image:800px-Castillo de Sancti Petri.jpg|thumb|250px|[[Castillo de Sancti Petri]], vist des de [[Chiclana de la Frontera]] ([[província de Cádiz|Cádiz]]). En este lloc es trobava el [[temple d'Hèrcules Gaditano|Templo d'Hèrcules Melkart]].]]

== Història ==
{{AP|Història d'Espanya}}
[[Image:800px-Merida Roman Theatre1.jpg|thumb|right|270px|<center>[[Teatre romà de Mèrida]] ([[província de Badajoz|Badajoz]]).</center>]]

=== Edat Antiga ===
Els [[iber]]s foren els primers pobles de que es té constància escrita que varen ocupar la [[península Ibèrica]] sense contar el misteriós regne de [[Tartessos]]. Se sap que hi havia poblacions protoíberes, per recialles arqueològiques. Els grecs i fenicis varen ser els que deixaren els primers escrits, encara que mai varen entrar en contacte en ells. Els [[vascons]] entrarien en esta categoria.

Actualment, es definixen els ibers pels seus traços culturals. Segons este criteri, els [[turdetans]] o túrdulos, que ocuparen les terres de l'antic regne de [[Tartessos]], es consideren ibers; mentres que, segons criteris etnogràfics o llingüístics, no ho serien. La bibliografia sobre els ibers oferix ben a sovint senyes contradictòries i açò se deu al fet que, a vegades, s'adopta un criteri i atres, un atre.

[[Image:800px-Castros.jpg|thumb|270px|<center>[[Castro (fortificació)|Castro]] pre-romana del nort d'Espanya.</center>]]

Entre els anys [[1200 a. C.|1200&nbsp;a.&nbsp;C.]] i [[800 a. C.|800&nbsp;a.&nbsp;C.]] varen prendre forma en la seua configuració posterior les comunitats pre-romanes del noroest i la cornisa cantàbrica, entrant en l'[[Edat del ferro]]. Les poblacions que ocupaven una àmplia franja entre estos dos pobles es coneixen com [[celtíber]]s. Pareix que les montanyes en que vivien els vascons mai foren completament romanisades, per lo qual es considera l'orige d'esta població incert, i de segur molt antic, com la seua llengua, barallant-se la possibilitat de que es tractara d'una població protoibérica. 

En torn a l'any [[1100 a. C.|1100&nbsp;a.&nbsp;C.]], els [[fenicis]] arribaren a la península i varen fundar, 80 anys despuix de la [[guerra de Troya]],<ref name = "edad3">Aixina ho afirma, per eixemple, [[Vetle Patérculo]] en ''Història Romana 1:2,1-3'' i [[Tito Livi]] en ''Història de Roma des de la seua fundació'' (ISBN 978-84-249-1428-8).</ref> ''Gadir'', la ''Gades'' romana, que hui és [[Cadis]]. Això situa la fundació en el 1104&nbsp;a.&nbsp;C. i la convertix en la ciutat d'Europa Occidental de la fundació de la qual es tenen referències més antigues.<ref name = "edad1" /><ref name = "edad0" /> A la seua vegada, els grecs fundaren les seues colònies en la costa mediterrànea d'[[Ibèria]], nom que donaren a la península.

[[Image:510px-Hadrien-ven.jpg|thumb|left|170px|Bust de l'[[Emperador romà|emperador]] [[Adriano]], naixcut en [[Itàlica]], actualment [[Santiponce]] [[província de Sevilla|(província de Sevilla)]].]]

Entre la primera i segona de les [[Guerres Púniques]] entre [[Roma (antiga)|Roma]] i [[Cartago]], els cartaginesos invadiren la península. Les seues colònies més importants les establiren en l'illa d'[[Eivissa (illa)|Eivissa]] i en [[Cartagena (Espanya)|Cartagena]], nom que haguera de fer referència a la nova Cartago i varen absorbir atres ciutats inicialment fenícies com Cadis o Màlaga. Derrotada Cartago, Roma iniciaria una gradual ocupació de la península, que es prolongaria a lo llarc de casi 200 anys. En les primeres décades de l'ocupació els romans hagueren de fer front a lo llarc siti de [[Numància]], ciutat celtíbera ubicada a la vora del [[Duero]], en les proximitats de l'actual [[Sòria]], que es prolongaria per casi 30 anys, i a la guerra de guerrilles plantejada pel caudill lusità [[Viriat]]. Despuix de la mort de Viriat ([[139 a. C.|139&nbsp;a.&nbsp;C.]]), la lluita dels pobles pre-romans contra Roma es tornaria més disgregada i esporàdica, encara que no finalisaria totalment fins als temps de l'emperador [[August]] en el relatiu [[Guerres Cántabras|sometiment de càntabres i asturs]].<ref>Relats d'esta guerra els trobem en les pàgines del croniste romà Cató</ref>
[[Image:799px-Acueducto2 Lou.jpg|thumb|220px|<center>[[Aqüeducte de Segòvia]].</center>]]
L'ocupació culminaria en el ple domini de la península baix el poder romà i la seua conversió en província baix el nom d'[[Hispània]]. El nom d'Hispània deriva d'Ispania i este a la seua vota provablement d'una paraula púnica, en el significat de terra de conills, encara que hi ha atres possibilitats (vore Etimologia en el punt 1 d'este mateix artícul). Per primera vegada apareix en sentit històric en [[Tito Livi]] [[59 a. C.|59&nbsp;a.&nbsp;C.]], que parla d'Hispània i de ''hispani'' (hispans, en sentit unitari).

Els habitants d'Hispània adoptaren la cultura [[roma]]na, la seua llengua i les seues lleis, adquirint gran importància dins de l'imperi, ya que inclús tres emperadors romans, [[Trajà]], [[Adriano]] i [[Teodosi I el Gran|Teodosi]], a més del filòsof [[Lluci Anneo Sèneca]] i atres personages importants, varen nàixer en la península.

=== Edat Mija ===
L'any [[409]], [[sueus]], [[alans]] i [[vàndals]] invadiren la [[península Ibèrica]]. Pocs anys     despuix, en el [[416]], els [[visigots]] entraren en [[Hispània]] com a aliats de Roma, expulsant alans i vàndals de la península i arraconant als sueus en la [[Gallaecia]].

La primera idea d'Hispània/Espanya com a país es materialisa en la monarquia visigoda. Els visigots aspiraven a l'unitat territorial de tota Hispània i la conseguiren en les successives derrotes als [[sueus]], [[vascons]] i [[província de Spania|bizantins]]. L'unitat religiosa vindria en la reconciliació de catòlics i arrians i en els [[Concilis de Toledo|concilis de l'Iglésia Visigoda]], un orgue en que, reunits en assamblea, el rei i els bisbes de totes les diòcesis del regne sometien a consideració assunts de naturalea tant política com religiosa, en vocació de llegislar en tot el territori nacional. Aixina, [[Isidoro de Sevilla|San Isidoro de Sevilla]] en la seua ''Història Gothorum'' es congratula perque [[Suintila]] "fon el primer que va posseir la monarquia del regne de tot Espanya que rodeja l'oceà, cosa que a cap dels seus antecessors li fon concedida...". La monarquia visigoda establí ademés una capital que centralisava tant el poder polític com el religiós en [[Toletum]]. No obstant, el caràcter electiu de la monarquia visigòtica determinà casi sempre una enorme inestabilitat política caracterisada per contínues rebelions i assessinats.

En l'any [[689]] els àraps arriben a l'Àfrica més nort-occidental. L'any [[711]], despuix de la victòria dels àraps enfront dels [[gots]] en la [[batalla de Guadalete]], es va iniciar l'[[Invasió musulmana de la Península Ibèrica]], convertint-se esta en un [[Emirat de Córdoba|emirat]] o província de l'imperi [[món Àrap|àrap]] cridada [[l'Àndalus]] en capital en la ciutat de [[Córdova (Espanya)|Córdova]].

L'alvanç musulmà fon veloç. En el [[712]] va caure [[Toledo]], la primera capital visigoda. Des de llavors, foren alvançant cap al nort, i totes les ciutats varen anant capitulant o conquistades. En el [[716]] controlaven tota la península, encara que en el nort era més be nominal que militar. Els visigots resistiren alguns anys en més en la [[Septimània]], fins al 719. A partir de llavors, dirigiren els seus esforços cap a l'atre costat dels [[Pirineus]], contra el regne [[Imperi Carolingi|Carolingi]]. Açò va permetre revoltes en la poc controlada zona noroest de la península.
[[Image:VILA2 ~1.JPG|thumb|260px|<center>La [[Muralla d'Àvila]], construïda en l'[[Edat Mija]].</center>]]
Després de la caiguda del regne visigot la península quedà dominada fins a la [[Cordillera Cantàbrica]], on estaven els pobles [[asturs]], [[càntabres]] i [[vascons]], escassament somesos al regne got; i donada la seua escassa importància, no varen patir massa la pressió de l'[[islam]], que havia substituït en la península Ibèrica al poder eixercit pel regne got. Molts dels senyors gots o hispanorromans es convertiren a l'islam, conservaren les seues posicions i poder.

En l'any [[718]] en l'actual [[Principat d'Asturies|Asturies]] un noble cridat [[El senyor Pelayo|Pelayo]] es va sublevar contra els musulmans. La sublevació fracassa i és detengut. Cap al [[722]] torna a intentar-ho i té lloc lo que l'historiografia denominà la [[batalla de Covadonga]], on Pelayo i un grup d'[[asturs]] (entre els que es trobaven, segons alguns historiadors, nobles visigots; l'orige de Pelayo és també incert)<ref>Joseph Pérez, ''Història d'Espanya'', ISBN 84-8432-091-X, pg.39:{{cita|La resistència als sarraïns es va emmarcar en esta tradició de resistència a l'estranger, qualsevol que fora, per part de grups montanyesos acostumats a viure aïllats, espontàneament poc inclinats a tot poder procedent de l'exterior. Se'ls varen unir nobles visigots fugitius de la derrota del regne de Toledo i dirigits per Pelayo (segons una tradició, els musulmans encarregaren a Oppas, bisbe de Sevilla, que guanyara per a la seua causa a Pelayo, un noble visigot refugiat en Astúries)? És lo que sugerixen alguns historiadors.}}</ref> venceren a una expedició de castic musulmana. Esta fita serviria per a marcar el moment de fundació del [[Regne d'Astúries]] i donar inici al periodo conegut com la [[Reconquista]], entés com el restabliment del poder cristià en la península Ibèrica.

En la part nortoriental de la península i en la [[Septimània]] goda, els gots que havien fugit al regne dels francs demanaren ajuda ad estos. Aixina [[Carlomagne]] va mamprendre una série de campanyes militars en l'intenció d'establir un territori de distensió militar, més conegut com [[marca]]. La [[Marca Hispànica]] es constituí a principis del [[sigle IX]] per a evitar la penetració dels musulmans en el territori del [[Imperi Carolingi|Regne dels Francs]]. Aixina fon com els francs varen dividir eixe territori en diversos comtats, on senyors feudals d'orige franc o got representaven el rei dels francs; tenint, per tant, un desenroll alguna cosa diferent del que experimentaren els regnes cristians ibèrics occidentals. Estos comtats en ple procés de feudalisació s'emanciparien ''de facto'' del domini franc despuix de la crisis carolíngia del [[sigle IX]], al començar a transmetre's hereditàriament els comtats; si be, fins a [[988]], els [[comtes de Barcelona]] varen renovar el pacte de vassallage en els reis francs.
[[Image:800px-Cordoba moschee innen3.jpg|thumb|250px|<center>Interior de la [[Mesquita-Catedral de Córdova]].</center>]]
Els sigles [[sigle VIII|VIII]] i [[sigle IX|IX]] significarien un creixent poder musulmà en la península, a pesar de l'oposició dels núcleus cristians del nort. A finals del sigle VIII, l'[[omeya]] [[Abderrahman I]], fugit de Síria, fa de l'Àndalus, en lo polític, un emirat independent del [[Califat de Damasc]].

En el [[sigle X]], [[Abderrahman III]] convertix [[l'Àndalus]] en [[califat]] independent de [[Damasc]], ya en autonomia religiosa i no sols política, com fins llavors. És una época de puixança cultural, gràcies a les innovacions en les ciències, les arts i les lletres; en una especial atenció que dedicaren al desenroll de les ciutats. Les ciutats més importants foren [[Valéncia (ciutat)|Valéncia]], [[Saragossa]], [[Toledo]], [[Sevilla]] i [[Córdova (Espanya)|Córdova]]. Esta, durant el [[sigle X]], en [[al-Hakam II]], arribà a ser la major ciutat d'[[Europa Occidental]],  en 500.000 habitants i major centre cultural de l'época. No obstant, la decadència dels territoris musulmans va escomençar en el [[sigle XI]], quan escomençaren les pugnes entre les distintes famílies reals musulmanes i el califat es desmembrà en un mosaic de chicotets regnes, cridats de [[taifa|taifes]].

Mentrimentres, prop dels [[Pirineus]] varen aparéixer atres dos regnes cristians: [[regne de Navarra|Navarra]] i [[regne d'Aragó|Aragó]]. A l'avançar l'expansió cristiana per la península, el que fins llavors havia segut [[regne d'Astúries]], en la seua capital fixada en [[Oviedo]] des del regnat de [[Alfons II d'Astúries|Alfonso II el Cast]], es transformà en [[regne de Lleó]] en 910 en [[García I de Lleó|García I]] al repartir [[Alfons III d'Astúries|Alfonso III el Magne]] els seus territoris entre els seus fills. Anys despuix, en [[914]], mort el rei, puja al tro [[Ordoño II de Lleó]], que aglutina devall la seua corona als territoris de Galícia, Astúries i Lleó, fixant definitivament en esta ciutat la seua capital i confirmant la seua supremacia com [[regne de Lleó]].
[[Image:400PX-~2.JPG|200px|thumb|right|La [[catedral de Lleó]], símbol de l'esplendor de l'arquitectura gòtica francesa espanyola.]]
L'alvanç de les conquistes cap al sur i l'aglutinació en torn de Lleó d'un territori cada vegada més ampli comporta el naiximent de «subunitats» políticterritorials en el seu interior: és el cas del [[comtat de Castella|Castella]]. Este serà adquirit pel rei navarro [[Sancho III de Navarra|Sancho III el Major]], que el deixarà a la seua mort en herència al seu fill [[Fernando I de Castella|Fernando]]. Casat este en la germana del rei lleonés, formarà una coalició navarra-castellana que, despuix d'una guerra i la mort del rei de Lleó en la [[batalla de Tamarón]] li va permetre accedir al tro d'este. No obstant, a la seua mort els territoris tornen a ser repartits entre els seus fills: són el [[regne de Lleó]], el [[regne de Galícia]], [[Regne de Castella|Castella]], que també adquirix el ranc regi i la ciutat de [[Zamora (Espanya)|Zamora]]. A lo llarc dels sigles següents, estos territoris passaran a les mans del mateix o de distints monarques en successives ocasions, conformant la [[Corona de Castella]], en unes úniques [[Corts de Castella|Corts]]. Els distints territoris conservaven el seu caràcter de regne i diverses particularitats jurídiques (el rei que aglutinava baix la seua corona tots estos territoris es titulava Rei de Lleó, de Castella, de Galícia... afegint successivament els dels nous territoris que s'anaven conquistant), sense que no obstant conservaren una autonomia semblant a la de la Corona d'Aragó. Aixina mateix, naixerà de Lleó una atra unitat territorial de gran transcendència posterior: [[Portugal]], que es constituirà com a regne. N'hi ha que senyalar, finalment, com un dels moments més destacats els regnats d'[[Alfonso VI de Lleó i Castella|Alfonso VI]] i [[Alfonso VII de Lleó i Castella|Alfonso VII]] en Lleó l'adopció del títul d'[[Imperator totius Hispaniae|emperador]], el primer com "[[emperador de les dos religions]]", el segon com "emperador d'Espanya".

L'acontényer dels regnes cristians peninsulars en les décades següents passarà per la constitució de quatre unitats monàrquiques: la denominada [[Corona de Castella]], concepte que implica l'existència d'un sol monarca sobre diversos i distints regnes i territoris (Lleó i la pròpia Castella, ademés de Galícia i atres); la [[Corona d'Aragó]], que s'havia constituït per mig de l'unió dinàstica en [[1137]] del regne d'Aragó i el [[comtat de Barcelona]]; el [[regne de Navarra]] i el [[regne de Portugal]]. Aixina com tota una série de regnes de taifa musulmans.

En el sigle XIII, la Corona de Castella, la més puixant de les hispàniques, amplià els seus dominis cap al sur peninsular, mentres que la d'Aragó afegiria els regnes de [[Regne de Valéncia|Valéncia]] i de [[regne de Mallorca|Mallorca]] en el rei [[Jaume I d'Aragó|Jaume I]] el Conquistador, i posteriorment formarien part d'esta Corona: [[Cerdenya]], [[Sicília]] i atres territoris de l'Orient mediterràneu.

A finals d'este periodo, [[1402]], i en competència en Portugal, la Corona de [[Castella]] inicià la [[conquista de les illes Canàries]] fins llavors habitades exclusivament pels [[guanche]]s. L'ocupació inicial fon duta a terme per part de senyors [[Juan de Bethencourt|normants]] que rendien vassallage al rei [[Enric III de Castella]]. Este procés de conquista no conclourà fins a [[1496]] i serà culminat per la pròpia acció de la corona castellana.
[[Image:Reconquista-rendicion-granada.jpg|thumb|300px|''La rendició de [[Granada (Espanya)|Granada]] als [[Reis Catòlics]] '', de [[Francisco Pradilla]], reconstrucció idealisada característica de la pintura historiogràfica espanyola del [[sigle XIX]]]]

Mentres en la [[Corona d'Aragó]], la gran mortaldat provocada per l'epidèmia de la [[Pesta negra|Gran Pesta]] de [[1348]], aixina com de les males collites que varen escomençar en el cicle de [[1333]] («[[el mal any primer]]»), provocaren una gran inestabilitat tant social com econòmica.

A la mort del Rei [[Martí I l'Humà]] ([[1410]]), els representants dels Estats que constituïen la Corona d'Aragó, varen triar en el [[Compromís de Casp]] a [[Fernando d'Antequera]], de la castellana [[Casa de Trastàmara]] com futur rei [[Ferran I d'Aragó|Fernando I]] en qui requeen per herència materna els drets dinàstics. A pesar d'una revolta protagonisada pel [[Comte d'Urgell]], Fernando I fon coronat i va començar el regnat dels Trastàmara en la Corona d'Aragó. 

Després de l'expansió pel [[Regne de Nàpols]] en el periodo de [[Alfons V d'Aragó|Alfons V el Magnànim]], la Corona d'Aragó patí una crisis en el [[Principat de Catalunya]] provocada per les disputes entre [[Joan II d'Aragó|Joan II]], fill de Fernando d'Antequera, i la [[Generalitat de Catalunya]] i el [[Consell de Cent]] (''Consell de Cent''), degudes a la detenció del seu fill i hereu [[Carlos de Viana]]; aixina com per les tensions de les classes socials entre la [[La Biga i la Busca|Busca i la Biga]] i les revoltes dels llauradors de [[ReRemensa]], que coincidí en la [[Guerra Civil Catalana]] ([[1462]] - [[1472]]) i varen debilitar a [[Catalunya]], que pergué d'esta manera l'hegemonia en la Corona aragonesa. 

En contrapartida [[Valéncia]] es convertí en el port marítim que va centralisar l'expansió comercial de la Corona d'Aragó. Mostra de la seua puixança és que conseguí els 75.000 habitants a mijan de [[sigle XV]]. Paralelament, la capital valenciana experimentà un auge cultural conegut com [[Sigle d'Or Valencià]].

[[Aragó]], sense eixida al mar, va quedar com a proveïdor de cereal, ganado i llana del restant dels estats de la Corona. La seua economia era fonamentalment agrícola i els privilegis dels ricshòmens i nobles impedí el desenroll d'una burguesia competent, per lo qual el seu pes en el marc d'equilibris entre els estats de la Corona aragonesa va disminuir.

En la pujada al tro de [[Fernando el Catòlic]], segon fill i hereu de Joan II, ([[1479]]) les tensions socials es reduiren; en la firma de la [[Sentència Arbitral de Guadalupe]] ([[1486]]) s'assentà una nova estructura en el camp català per a acabar en la conflictivitat del mig rural.

=== Edat Moderna ===
[[Image:800px-Spanish Empire.png|thumb|300px|Mapa anacrònic que mostra les àrees que pertanyien a l'[[Imperi Espanyol]] en algun moment durant un periodo de 400 anys.
{{Leyenda |#f00| L'Imperi espanyol en la seua cúspide territorial al voltant de [[1790]]}}
{{Leyenda |#f07| regions d'influència (explorades i/o reclamades pero mai controlades) o colònies en disputa o de curt control}}
{{Leyenda |#660066| Possessions de l'[[Imperi Portugués]] governades per Espanya entre [[1580]]-[[1640]] per anexió dinàstica}}
{{Leyenda |#f0f| Territoris perduts en o despuix de [[1717]] per la [[Pau d'Utrecht]]}}
{{Leyenda |#734A12| [[Protectorat espanyol de Marroc|Marroc]] i [[Sàhara Occidental]] 1884-1975.}}]]


Al final de l'Edat Mija, en el matrimoni d'[[Isabel I de Castella]] i [[Ferran II d'Aragó]], estes dos corones peninsulars es varen aliar, conquistant el regne musulmà de [[Regne de Granada|Granada]] en [[1492]] i, posteriorment, el de [[Regne de Navarra|Navarra]] en [[1512]] que continuà sent un [[Regne de Navarra|regne]], acunyant moneda pròpia i en aduanes en el [[riu Ebre]] fins a les [[guerres carlistes]] del [[sigle XIX]]. Els reis navarresos es varen refugiar en les seues possessions dellà dels Pirineus i posteriorment es convertirien en [[reis de França]].

També començaren una política matrimonial en [[Portugal]] que culminà en [[1580]], quan [[Felip II d'Espanya]] va pujar al seu tro, unint per última vegada baix un mateix sobirà tota la península Ibèrica.

En l'any [[1492]], es decreta l'expulsió dels [[judeus]] que no hagueren acceptat la conversió al cristianisme, imitant a [[Felip IV de França]]. El [[12 d'octubre]] d'eixe mateix any [[Cristóbal Colom]], en nom dels Reis Catòlics, aplega, per primera vegada, a [[Amèrica]] en les seues naus (en memòria d'esta fita es va establir el dotze d'octubre com el dia de la [[Festa Nacional d'Espanya]], antigament denominada també ''de l'Hispanitat''). Comença la carrera per l'exploració i [[Conquista d'Amèrica|conquista de les terres americanes]], a la que s'unirien posteriorment atres països com [[Portugal]], [[França]] i [[Anglaterra]] escomençant la [[colonisació europea d'Amèrica]] partint a [[Antilles|illes del Carib]] fins a [[mesoamèrica]] a càrrec de [[Francisco Hernández de Córdova, descobridor de Yucatán|Francisco Hernández de Córdova]] i despuix [[Hernán Cortes]]. La monarquia Espanyola es convertix, en un procés iniciat al final de la [[Reconquista]], en la nació més poderosa i influent del món. Durant el regnat dels Reis Catòlics s'inicia també una tímida expansió nort-africana, conquistant-se unes quantes ciutats, entre elles [[Melilla]] ([[1497]]).

Després de la mort d'Isabel la Catòlica, en [[1504]], la seua filla Juana la succeïx en el tro de Castella. Juana era casada en [[Felipe I de Castella|Felip I]], a qui cridaren el Fermós, fill de l'archiduc d'Àustria i Emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic. Felip mor molt jove i a Juana se l'incapacita per loca.
El seu fill [[Carles I d'Espanya]] hereta les Corones de [[Castella]] i [[Aragó]], a més del sacre Imperi Romà-Germànic i les possessions de la Casa de Borgonya. En la seua madurea, decidix retirar-se a la vida religiosa recloent-se en el [[monasteri de Yuste]] ([[província de Càceres|Càceres]]) en [[1556]]. El seu fill [[Felip II d'Espanya|Felip II]] hereta la [[Corona Hispànica]] en totes les seues possessions i el seu germà [[Fernando I d'Habsburg]] el Sacre Imperi Romà-Germànic.

[[Image:Alonso_Sánchez_Coello_002.jpg|thumb|200px|[[Felip II d'Espanya|Felip II]].]]
[[Felip II d'Espanya]] es corona rei de [[Portugal]] en [[1580]] en el nom de Felip I de Portugal. L'ordinal «segon» el mantingué per a respectar la via castellana ([[Felip I de Castella]] fon Felip el Fermós). Durant el seu regnat es produïxen la gran victòria de [[Batalla de Lepant|Lepant]] en [[1571]] en la que es va conseguir frenar l'expansió dels turcs en el Mediterràneu i la desastrosa aventura de la [[Gran i Felicíssima Armada]] en [[1588]].

Espanya, i en major grau Castella, donada la prohibició de comerç per a la Corona d'Aragó, contínua prosperant baix la dinastia Habsburg, gràcies al comerç en les colònies americanes; pero al mateix temps sosté guerres contra França, [[Anglaterra]] i les [[províncies Unides dels Països Baixos|Províncies Unides]].

Quan l'últim rei de la dinastia dels Habsburg, [[Carles II d'Espanya]], morí sense descendència; Felip de Borbó, nebot net de Carles II i net del rei de [[França]], [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]], li va succeir en el tro en el nom de [[Felip V d'Espanya]], sent acceptat i jurat per tots els territoris d'Espanya.  Als pocs anys de regnat, es produïx la [[Guerra de Successió Espanyola]].

Entre els anys [[1707]] i [[1716]], els [[decrets de Nova Planta]] de Felip V suprimixen o reduïxen els furs i costums dels regnes i territoris que havien lluitat contra ell en la Guerra de Successió.

Alguns volen vore en estos decrets una unificació llegal d'Espanya, pero, d'una banda, els decrets, al ser diferents per a [[Valéncia]], [[Aragó]] (on primer fon igual que el de Valéncia, pero despuix fon modificat), [[Balears]] i [[Catalunya]], afectaren de forma diferent de cada territori, i ademés, tant [[Navarra]] com les províncies Vasques i la [[Vall d'Aran]], que no havien faltat al seu jurament de llealtat a Felip V, varen continuar mantenint els seus furs. En [[1713]], Espanya firma el [[Tractat d'Utrecht]] en el que pert les seues possessions europees i, per tant, deixa de ser la primera potència mundial.

El restant del [[sigle XVIII]], fon el sigle de l'[[Ilustració política en Espanya|Ilustració]]. [[Fernando VI d'Espanya|Fernando VI]] i [[Carlos III d'Espanya|Carlos III]], fills i successors de Felip V, fan una política de renovació que modernisà Espanya, en lo que es coneix com [[Despotisme Ilustrat]]. En este sigle, si be Espanya contínua sent una important potència, França i el Regne Unit passen a ocupar un protagonisme cada vegada major en l'escenari internacional.

=== Edat Contemporànea ===

[[Image:Spanish Empire - 1824.jpg|thumb|Situació de l'Imperi espanyol. En blau els territoris independisats en la [[Guerra d'Independència Hispanoamericana]]]] 

L'Edat Contemporànea no escomençà molt be per a Espanya, en [[1805]], en la [[Batalla de Trafalgar]] l'esquadra hispà-francesa fon derrotada davant de [[Gran Bretanya]], lo qual significa la fi de la supremacia espanyola en els mars mundials a favor de [[Gran Bretanya]], mentres [[Napoleó Bonaparte|Napoleó]] que havia pres el poder despuix de triumfar la [[Revolució Francesa]], aprofitant les disputes entre [[Carles IV d'Espanya|Carles IV]] i el seu fill Fernando, va ordenar l'enviament del seu eixèrcit contra Espanya en [[1808]], en el pretext d'invadir [[Portugal]] i  en la complicitat de [[Manuel Godoy]], a qui havia promés el tro d'una de les parts en que pensava dividir el país veí; imponent al seu germà [[José I d'Espanya|José I]] en el tro. Això ocasiona la [[Guerra de l'Independència Espanyola]], que duraria 5 anys. En eixe temps es va elaborar la primera [[Constitució de 1812|Constitució]] espanyola, i una de les primeres del món, en les denominades [[Corts de Cadis]]. Fon promulgada el [[19 de març]] de [[1812]], festivitat de S. José, per lo qual popularment se la coneixia com ''La Pepa''. Despuix de la derrota de les tropes de Napoleó en la [[batalla de Vitòria]] en [[1813]]; [[Fernando VII d'Espanya|Fernando VII]] torna al tro d'Espanya.

Durant el regnat de Ferran VII la [[monarquia espanyola]] experimentarà el pas del [[Absolutisme|vell règim]] a l'[[estat Lliberal]]. Despuix de la seua arribada a Espanya, Ferran VII deroga la Constitució de 1812 i perseguix els lliberals constitucionalistes, donant començament a un rígit absolutisme. Mentrestant la [[Guerra d'Independència Hispanoamericana]] continuarà el seu curs, i a pesar de l'esforç bèlic dels [[Realistes|defensors de la monarquia espanyola]], al concloure el conflicte únicament les illes de Cuba i Puerto Rico, en Amèrica, continuaran formant part del territori nacional d'Espanya, que a l'acabar la [[década ominosa]] i en el soport lliberal a la [[Pragmàtica Sanció de 1830]] a la seua vegada s'organisarà novament en [[monarquia parlamentària]]. D'esta manera abdós processos revolucionaris donaran orige als nous estats nacionals existents en l'actualitat, i el final del regnat de Ferran VII senyala també l'extinció de l'[[Absolutisme]] en tot el món hispànic.

[[Image:IsabellaII.png|thumb|<center>La reina [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]].</center>]]
La mort de Ferran VII obri un nou periodo de forta inestabilitat política i econòmica, son germà [[Carlos María Isidro de Borbó|Carlos María Isidro]] recolzat en els partidaris absolutistes, es rebela contra la designació d'[[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], filla de Ferran VII, com a hereua i reina constitucional, i contra la derogació de la [[Llei Sàlica]] de la dinastia Borbó, que impedia la successió de dònes a la corona, esclatant la [[Primera Guerra Carlina]]. El regnat d'Isabel II es caracterisa per l'alternança en el poder de progressistes i moderats si be esta alternança es motiva més per pronunciaments militars d'abdós signes que per una pacífica cessió del poder en funció dels resultats electorals.

La revolució de [[1868]], denominada ''La Gloriosa'', va obligar a Isabel II a abandonar Espanya. Es convocaren Corts Constituents que es varen pronunciar pel règim monàrquic i, a iniciativa del [[Juan Prim|General Prim]], s'oferix la corona a [[Amadeu de Saboya]], fill del rei d'Itàlia. El seu regnat fon breu pel cansament provocat pels polítics del moment i el rebuig d'importants sectors de la societat, ademés de per la pèrdua del seu principal soport, el mencionat General Prim, assessinat abans que Amadeu arribara a chafar Espanya. A continuació es va proclamar la [[Primera República Espanyola|I República]], que tampoc fruí de llarga vida, encara que sí molt agitada: en onze mesos va tindre quatre presidents ([[Estanislao Figueras|Figueras]], [[Francisco Pi i Margall|Pi i Margall]], [[Nicolás Salmerón|Salmerón]] i [[Emilio Castelar|Castelar]]); durant este convuls periodo es varen produir greus tensions territorials arribant-se a produir fenòmens tan pintorescs com la declaració de la ciutat de Cartagena com "Cantó independent" i va finalisar en 1874 en els pronunciaments dels generals [[Arsenio Martínez-Camps Antón|Martínez Campos]] i [[Manuel Pavía|Pavía]], que dissolgué el Parlament.

La [[Restauració borbònica en Espanya|Restauració]] proclama rei a [[Alfons XII d'Espanya|Alfonso XII]], fill d'Isabel II. Espanya experimenta una gran estabilitat política deguda al sistema de govern preconisat pel polític conservador [[Antonio Cánovas del Castillo]]. Es basa en la tanda dels partits Conservador (Cánovas del Castillo) i Lliberal (Sagasta) en el govern. En [[1885]] va morir Anfós XII i es va encarregar la regència a la seua viuda [[Maria Cristina d'Habsburgo-Lorena|Maria Cristina]], fins a la majoria d'edat del seu fill [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]], naixcut despuix de la mort de son pare. La rebelió independentista de Cuba en [[1895]] induïx als [[Estats Units]] a intervindre en la zona i despuix del confús incident de l'explosió del [[blindat Maine]] el [[15 de febrer]] de [[1898]] en el port de [[L'Havana]], declara la guerra a Espanya. En la derrota, Espanya va perdre les seues últimes colònies ([[Cuba]], [[Filipines]], [[Guam]] i [[Puerto Rico]]) en ultramar.
==== Sigle XX ====
[[Image:544PX-~1.JPG|thumb|[[Alfons XIII]] en 1901, fon [[rei d'Espanya]] des del seu naiximent fins a l'adveniment de la [[Segona República Espanyola|Segona República]].]]
El [[sigle XX]] comença en una gran crisis econòmica i la subsegüent inestabilitat política. Hi ha un paréntesis de prosperitat comercial, propiciat per la neutralitat espanyola en la [[Primera Guerra Mundial]]. La successió de crisis governamental, la marcha desfavorable de la [[Guerra del Rif]], l'agitació social i el descontent de part de l'eixèrcit, desemboquen en el Colp d'Estat del general [[Miguel Primo de Rivera|Primo de Rivera]], el [[13 de setembre]] de [[1923]]. Va establir una [[dictadura]] militar que fon acceptada per gran part de les forces socials i pel propi rei [[Alfons XIII]].

Durant la dictadura se suprimixen llibertats i drets. La difícil conjuntura econòmica i el creiximent dels partits republicans fan la situació cada vegada més insostenible. En [[1930]], Primo de Rivera presentà la seua dimissió al rei i es va anar a París, a on morí al poc de temps. Li va succeir en la direcció del Directori el general, [[Dámaso Berenguer]]; i, despuix, per breu temps, l'[[Juan Bautista Aznar-Cabañas|almirant Aznar]]. Este periodo fon denominat ''[[Dictablanda]] ''.

Decidit a buscar una solució a la situació política i establir la Constitució, el rei propícia la celebració d'eleccions municipals del [[12 d'abril]] de [[1931]], estes donaren una rotunda victòria a les candidatures republicanes-socialistes en les grans ciutats i capitals de província, si be el número total de regidors era majoritàriament monàrquic. N'hi hagueren manifestacions organisades exigint l'instauració de la República, lo qual porta al rei a abandonar el país. Una vegada que el rei va abandonar les seues obligacions es va proclamar la [[Segona República Espanyola|II República]] el [[14 d'abril]].
[[Image:800px-Flag of Spain 1931 1939.svg.png |thumb|Bandera de la [[Segona República Espanyola]] oficial de 1931 a 1939.]]

Durant la República es produí una gran agitació política i social, marcada per una pronunciada radicalisació d'esquerres i dretes. Els líders moderats foren boicotejats i cada part va pretendre crear una Espanya a la seua mida. Durant els dos primers anys, va governar una coalició de partits republicans i socialistes. En les eleccions celebrades en l'any [[1933]], varen triumfar les dretes i en [[1936]], les esquerres, si be, hui en dia s'ha pogut demostrar que eixes eleccions varen ser un frau ya que l'esquerra va manipular el reconte fins a cinquanta (50) de dos cents quaranta (240) escans que li otorgaren al Font Popular en aquell temps, lo que li va permetre obtindre la majoria absoluta per a governar en solitari. La creixent onada de violència a partir de l'any 1936 va incloure crema d'iglésies, la sublevació monàrquica de [[José Sanjurjo|Sanjurjo]], la [[revolució de 1934]] i numerosos atentats contra líders polítics rivals. D'un atre costat és en el periodo de la II República quan es realisen reformes per a modernisar el país (constitució democràtica, reforma agrària, reestructuració de l'eixèrcit, primers estatuts d'autonomia,…) i s'amplien els drets dels ciutadans com el reconeiximent del dret de vot de les dònes (sufragi universal).  

El [[17 de juliol]] de [[1936]] se [[pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936|sublevaren]] contra el llegítim govern de la República les guarnicions d'[[Àfrica Espanyola]], donant començament la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]]. Espanya va quedar dividida en dos zones: una baix l'autoritat del govern republicà i una atra controlada pels sublevats, en la que el general [[Francisco Franco]] fon nomenat Cap d'Estat. El soport alemany de Hitler i italià de Mussolini als sublevats, molt més ferm que el soport de l'[[Unió Soviètica]] i [[Mèxic]] a l'Espanya republicana, i els continus enfrontaments entre les faccions republicanes, varen permetre la victòria dels sublevats el 1 d'abril de [[1939]].

La victòria del general Franco va supondre l'instauració d'un règim totalitari. El desenroll d'una forta repressió sobre els vençuts, obligà a l'exili a mils d'espanyols i va condenar a atres tants a la mort o a l'internament en camps de concentració. A pesar que Franco va mantindre al país no beligerant en la [[Segona Guerra Mundial|II Guerra Mundial]], el seu no dissimulat soport a les [[Eix Roma-Berlin-Tokio|potencies de l'Eix]] va conduir a un aïllament internacional de caràcter polític i econòmic. No obstant, els condicionaments de la [[guerra freda]] entre [[Estats Units]] i la [[Unió Soviètica]] i els seus respectius aliats varen fer que el règim franquiste siga tolerat per les potències "occidentals" i finalment reconegut per les mateixes finalisant el seu aïllament. Es varen firmar acorts en Estats Units permetent l'instalació de bases militars conjuntes hispà-nortamericanes en Espanya. En [[1956]], [[Marroc]], que havia segut protectorat espanyol i francés, va adquirir la seua independència i es va posar en marcha un pla d'estabilisació econòmica del país. En [[1969]], Franco va nomenar a [[Juan Carlos I|Juan Carlos de Borbó]], net d'Alfons XIII, [[príncep]] d'Espanya, el seu successor a títul de Rei. A pesar que el règim va mantindre una férrea repressió contra qualsevol oposició política, el desenroll industrial i econòmic espanyol resultà molt important durant la dictadura.
[[Image:352px-Juan Carlos da Espanha.jpg|thumb|<center>Juan Carlos I</center>]]

El dictador va morir el [[20 de novembre]] de [[1975]] i [[Joan Carles I d'Espanya|Juan Carlos]] fon proclamat rei dos dies despuix en el nom de Joan Carles I d'Espanya. Es va obrir un periodo conegut com [[Transició Espanyola|Transició]]. Culminà en l'establiment d'una [[monarquia parlamentària]] en [[1978]], despuix de la renúncia als seus drets històrics realisada per D. [[Juan de Borbó i Battenberg|Juan de Borbó]], pare del rei. Despuix de les primeres eleccions democràtiques, [[Adolfo Suárez]], del partit [[Unión de Centro Democrático (Espanya)|Unión de Centro Democrático]] (centredreta), fon triat president de Govern. Va dur a terme importants reformes polítiques i va iniciar les negociacions per a l'entrada d'Espanya en la [[Comunitat Econòmica Europea]]. Va dimitir en [[1981]]. Durant este periodo la banda terrorista vasca [[ETA]] cometé un gran número d'atentats, especialment contra membres de l'eixèrcit i de les forces de seguritat, aixina com atres de caràcter indiscriminat. Durant la sessió de votació d'investidura del successor de Suárez, [[Leopoldo Calvo-Sotelo]] (UCD), el [[Colp d'Estat en Espanya de 1981|23 de febrer]] (23-F), va tindre lloc un intent de [[Colp d'Estat de 1981 (Espanya)|colp d'Estat]] promogut per alts comandaments militars. El Congrés de Diputats fon pres pel tinent coronel [[Antonio Tejero|Tejero]]. L'intent fon abortat el mateix dia, tenint lloc la intervenció del rei Joan Carles en defensa de l'orde constitucional. En 1981 es firmà en Brusseles el protocol d'adhesió a l'[[OTAN]], donant inici al procés d'integració en l'Aliança que va acabar en la primavera de 1982, durant el govern d'UCD.
  
[[Image:568PX-~1.PNG|thumb|Distribució geogràfica del creiximent de la població espanyola a lo llarc del sigle XX.]]

En les eleccions següents ([[1982]]), va véncer el [[Partido Socialista Obrero Español]], en [[Felipe González Márquez|Felipe González]] com a president de govern. Es va mantindre en el poder durant les tres següents llegislatures. En [[1986]] Espanya es va incorporar a la [[Comunitat Econòmica Europea]], precursora de l'[[Unió Europea]] i eixe mateix any es celebrà un referèndum en que es va consultar al poble sobre la permanència o no en l'OTAN. El PSOE va defendre el sí. En [[1992]] Espanya va aparéixer de forma cridanera en l'escenari internacional en la celebració dels Jocs Olímpics en [[Barcelona]], la declaració de [[Madrit]] com a Ciutat Cultural Europea i la celebració en [[Sevilla]] de la [[Exposició Universal]] ''[[Exposició Universal de Sevilla 1992|EXPO 92]] ''.

Durant este periodo es va produir una profunda modernisació de l'economia i la societat espanyoles, caracterisada per les reconversions industrials i la substitució del model econòmic tardofranquiste per un atre de tall més lliberal —lo que va conduir a tres importants folges generals—, la generalisació del pensament i els valors contemporàneus en la societat espanyola, el desenroll de l'[[estat de les autonomies]], la transformació de les Forces Armades i l'enorme desenroll de les infraestructures civils. No obstant, hi hagué també una situació d'elevada desocupació i cap al final del mateix es va produir un important estancament econòmic, que no va iniciar la seua recuperació fins a [[1993]] —Quan la taxa de desocupació va descendir del 23% al 15%—, i es destapà el cas [[GAL]] de [[terrorisme d'estat]].

Les eleccions de [[1996]] donaren la victòria al [[Partit Popular]], en [[José María Aznar]] com a president, càrrec que va eixercir durant dos llegislatures, obtenint en les [[Eleccions generals espanyoles de 2000|eleccions generals de 2000]] la majoria absoluta.

==== Sigle XXI ====
El [[sigle XXI]] va escomençar en els efectes del [[11 de setembre]] de [[2001]], que portaren a Espanya a implicar-se en dos conflictes: la [[Guerra a Afganistan (2001-present)|Guerra d'Afganistan]] i l'[[Invasió d'Iraq de 2003|invasió d'Iraq]]. Est últim conflicte i la gestió del [[11-M|atentat del 11 de març del 2004]] en [[Madrit]] varen provocar un distànciament entre el govern i part de l'opinió pública espanyola. Tot això va desembocar en l'elecció d'un nou govern del [[PSOE]], despuix de les [[eleccions generals espanyoles (2004)|eleccions generals]] celebrades el [[14 de març]] de [[2004]].

L'[[euro]], moneda oficial en la cridada «Zona Euro» d'[[Europa]] des de [[1999]], es va convertir en la moneda de canvi oficial el [[1 de giner]] de [[2002]], reemplaçant a la pesseta. Els ciutadans l'escomençaren a gastar en la vida quotidiana, a pesar de les protestes per la pujada encoberta dels preus que va supondre este canvi de moneda. Entre [[1993]] i [[2007]] es va produir una important expansió de l'economia espanyola, basada fonamentalment en el sector de la construcció, que quedà amenaçada per les conseqüències globals de la [[crisis econòmica de 2008]].

A finals del sigle XX Espanya va rebre a una gran cantitat d'[[immigració en Espanya|inmigrants]] de països hipanoamericans com [[Equador]], [[Colòmbia]], [[Argentina]], [[Bolívia]], [[Perú]] o [[República Dominicana]], aixina com de diferents zones d'[[Àfrica]], [[Àsia]] i [[Europa]]. El fort creiximent econòmic de tipo expansiu que ha presentat el país des de 1993 ha requerit una gran cantitat de mà d'obra. Segons va anunciar el director del Banc d'Espanya en febrer del 2007, Espanya es podria situar com la sèptima major economia del món.<ref name = "7economia">{{cita web
|
|apellido    = Pérez
|nombre      = Claudi
|enlaceautor = 
|título      = Espanya és ya la sèptima economia mundial, segons el Banc d'Espanya
|año         = 2007
|Edición     = 
|ubicación   = Barcelona
|editorial   = EL PAÍS
|ID          = 
|url         = http://www.elpais.com/articulo/economia/Espana/septima/economia/mundial/Banco/Espana/elpepueco/20070201elpepieco_12/Tes
|fechaacceso = 1 de febrer del 2007
}}</ref>
El [[Partido Socialista Obrero Español]] guanyà les [[eleccions generals espanyoles (2004)|eleccions]] celebrades el [[14 de març]] de [[2004]], convertint-se [[José Luis Rodríguez Zapatero]] en el quint president del govern de la democràcia.

En Zapatero com a president del Govern es retiren les tropes espanyoles que permaneixien en [[Iraq]]. Això va ocasionar un considerable refredament de les relacions diplomàtiques en els [[Estats Units]]. Es firmà la [[Constitució Europea]] i es va realisar el referèndum de la Constitució Europea, en el que els ciutadans espanyols aproven el tractat. També es va aprovar el [[Matrimoni entre persones del mateix sexe en Espanya|matrimoni homosexual]], entre atres reformes de caràcter social promeses en el programa electoral dels socialistes.

El dimecres [[22 de març]] de [[2006]] l'organisació terrorista [[ETA]] anuncià el seu segon alt al foc, trencat el dissabte [[30 de decembre]] d'eixe mateix any en la colocació d'una furgoneta bomba en l'acabada d'estrenar Terminal 4 de l'[[Aeroport de Madrit-Barajas|Aeroport de Barajas]], [[atentat de la T4|atentat]] en el que dos persones varen perdre la vida. 

Les eleccions del [[9 de març]] de [[2008]] donaren la victòria de nou al [[PSOE]] i varen renovar el govern de [[José Luis Rodríguez Zapatero]]. Els socialistes guanyaren els comicis en 169 bancs (5 més que en les eleccions de [[2004]]) enfront dels 154 del [[PP|Partit Popular]] (6 més que en les eleccions de [[2004]]). Els partits nacionalistes patiren un important descens, a excepció de [[CIU]] que va mantindre els seus 10 diputats. [[Izquierda Unida (Espanya)|Izquierda Unida]] va perdre el seu grup parlamentari propi en el [[Congrés dels Diputats]], a l'obtindre a soles 2 bancs. Les eleccions de [[2008]] consolidaren i reforçaren el bipartidisme.<ref>{{cita publicació
|autor       = 
|título      = Zapatero repetix victòria en més força
|año         = 2008
|publicación = El País
|url         = http://www.elpais.com/articulo/espana/Zapatero/repite/victoria/fuerza/elpepuesp/20080310elpepunac_1/Tes
}}</ref>

[[Image:Languages of Spain.svg|thumb|<center>Llengües d'Espanya</center>|300px|right]]

== Organisació territorial ==
[[Image:Provincias de España.svg|thumb|350px|Mapa de [[Província d'Espanya|províncies d'Espanya]].]]
Espanya és una [[nació espanyola|nació]] organisada territorialment en dèsset [[comunitat autònoma|comunitats autònomes]] i dos [[ciutat autònoma|ciutats autònomes]]. El Títul VIII de la [[constitució espanyola de 1978|constitució]] establix l'organisació territorial de l'Estat en [[municipis]], [[províncies d'Espanya|províncies]] i comunitats autònomes, estes en competències per gestionar els seus propis interessos en un ampli nivell d'autonomia, poders llegislatius, presupostaris, administratius i eixecutius en les competències exclusives que l'Estat els garantisa a través de la Constitució i de cada [[Estatut d'Autonomia]]. Encara que [[Navarra]] no es va constituir pròpiament en Comunitat Autònoma, sent una [[Comunitat Foral]], i no havent desenrollat un Estatut d'Autonomia, sino articulant un [[millorament]] dels seus [[Dret foral (Espanya)|furs tradicionals]], és considerada comunitat autònoma en caràcter general, segons la interpretació del Tribunal Constitucional.

Cada comunitat autònoma està formada per una o diverses [[províncies d'Espanya|províncies]], fent un total de cinquanta.

Des de [[2003]] s'ha adoptat la [[Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques]], o unitats NUTS, de tres nivells, en finalitats merament estadístics basats en les normatives europees i fixats pel [[Eurostat]]. Les cinquanta províncies espanyoles i les dos ciutats autònomes es troben classificades en els nivells NUTS-3; les dèsset comunitats autònomes es troben classificades en els nivells NUTS-2; i per als nivells NUTS-1 s'han creat els [[NUTS:ES|grups de comunitats autònomes]].

=== Reclamacions territorials i territoris en disputa ===
[[Image:Mapa del sur de España neutral.png|thumb|400px|Territoris espanyols en el nort d'Àfrica (No s'inclouen les illes Canàries).]]
Espanya reclama històricament la retrocessió de la colònia (actualment [[Territori Britànic d'Ultramar]]) de [[Gibraltar]], si be s'ha mostrat últimament favorable a formules de sobirania compartida. La reclamació va començar des del moment en qué tropes anglo-holandeses varen prendre la plaça en nom del [[Carlos VI del Sacre Imperi Romano Germànic|archiduc Carlos]] durant la [[Guerra de Successió Espanyola]] ([[1704]]), passant posteriorment a mans britàniques per mig del [[Tractat d'Utrecht]] ([[1713]]). La reivindicació, que va incloure operacions militars, va anar particularment intensa durant el [[sigle XVIII]], es va debilitar durant el [[Sigle XIX|XIX]] i la primera mitat del [[Sigle XX|XX]] i va ser portada pel govern franquista a la [[Organisació de les Nacions Unides]] durant la década de [[Anys 1960|1960]]. Allí, enquadrada en els processos desconsoladors, Espanya va obtindre el respal a la seua postura en reconéixer les resolucions a este efecte (2231 i 2353) que el procés descolonisador havia de respectar el dret a la integritat territorial d'Espanya i que els interessos, i no els desijos dels gibraltarencs, havien de ser respectats (Vore ''[[Història de Gibraltar]]''). Espanya no reconeix, no obstant això, la sobirania britànica sobre l'istme que unix el continent en el penyal.

D'atra banda, [[Portugal]] no reconeix la sobirania espanyola sobre la comarca d'[[Olivenza (Badajoz)|Olivenza]], que inclou els municipis d'Olivenza i [[Táliga]] (si ben no reclama activament la seua sobirania), cedida per Portugal a Espanya per mig del [[tractat de Badajoz (1801)|tractat de Badajoz]] ([[1801]]). Les resolucions del [[Congrés de Viena]] són interpretades de forma divergent per tots dos països. Mentres que Portugal estima que aquelles obligaven a Espanya a retornar Olivenza, Espanya opina que es tracta d'una simple declaració de bons desijos, sense capacitat resolutiva, raó per la qual Olivenza va seguir unida a Espanya. Finalment, Espanya no reconeix les pretensions de sobirania de Portugal sobre les [[illes Salvages]].

També la sobirania sobre el deshabitat [[Illa Perejil|illot de Perejil]] es troba disputada en el Marroc. Encara que desallojada despuix del [[incident de la illa Perejil]] ([[2002]]), per acord entre tots dos països no es troba assentada allí cap força militar o policial, sense que cap de les parts haja renunciat a les seues pretensions de sobirania. D'atra banda, [[el Marroc]] reclama informalment la cessió dels territoris de [[Ceuta]] i [[Melilla]], aixina com les denominades [[places de sobirania]] en el continent africà. Alguns moviments [[irredentisme|irredentistes]] al Marroc, com el partit [[Istiqlal]], reclamen la inclusió en el denominat "el [[Gran Marroc]]" de les [[illes Canàries]].

=== Independentisme ===
[[Image:060218_ManiSomunaNacio24.jpg|thumb|200px|Manifestació del independentisme català en [[febrer]] de [[2006]], [[Barcelona]].]]
{{VT|Regionalisme i nacionalisme en Espanya}}
En Espanya existixen diversos moviments polítics de signe [[Independentisme|independentista]], lligats als denominats [[nacionalisme perifèric|nacionalismes perifèrics]], com per eixemple el [[nacionalisme català|català]], el [[nacionalisme gallec|gallec]] o el [[nacionalisme vasc|vasc]], que reclamen la segregació d'Espanya dels territoris en els quals són actius. Estos moviments es donen principalment en [[Catalunya]], [[Galícia]], [[Navarra]] i el [[País Vasc]], a on existixen partits explícitament independentistes com [[Esquerra Republicana de Catalunya]], [[Unió do Povo Galego|Unió del Poble Gallego]], [[Aralar]] o [[Bildu]]. D'atra banda, partits de cort [[Nacionalisme|nacionalista]] com l'extinta [[Convergència i Va unir|Convergència i Unió]], actual [[Partit Democràtic de Catalunya]], el [[Bloque Nacionalista Galego]] i el [[Partit Nacionalista Vasc]] oscilen entre postures [[Autonomisme regional|autonomistes]] i obertament [[Independentisme|independentistes]].

== Geografia ==
Situada a Europa Occidental i en el nort d'Àfrica, ocupa la major part de la [[península ibèrica]] i, fora d'ella, dos archipèlecs principals (el de les [[illes Canàries]] en el [[oceà Atlàntic]] i el de les [[illes Balears]] en el [[mar Mediterràneu]]), dos ciutats, [[Ceuta]] i [[Melilla]], en el nort de [[Àfrica]], la [[illa d'Alborán]] i una série d'illes i illots es troben enfront de les costes peninsulars, com les [[illes Columbretes]]. Ademés, consta de territoris menors no continentals com les [[illes Chafarinas]], el [[penyó de Vélez de la Gomera]] i el [[penyó d'Espígols]], tots enfront de la costa africana.

En extensió territorial és el quart país d'Europa, per darrere de [[Rússia]] (que és el major, inclús  tenint en conte solament el territori contingut a Europa), [[Ucrània]] i [[França]], i el segon de la [[Unió Europea]].

Els llímits físics d'Espanya són els següents: a l'oest, [[Portugal]] i el [[oceà Atlàntic]]; el [[mar Mediterràneu]] a l'est; el [[estret de Gibraltar]], oceà Atlàntic i mar Mediterràneu al sur; i els [[Pirineus]], juntament en el [[golf de Viscaya]] en el [[mar Cantàbric]] al nort.

=== Clima ===
Espanya té un [[clima]] molt divers a lo llarc de tot el seu territori. Predomina el caràcter mediterràneu en quasi tota la seua geografia. Les costes del sur i mediterrànees tenen un clima denominat mediterràneu de costa que també posseïx la Vall del [[Guadalquivir]]: temperatures suaus, precipitacions abundants quasi tot l'any excepte a l'estiu.

A mesura que mos adinsem a l'interior el clima és més extrem, mos trobem en el clima mediterràneu continental, que abasta quasi tota la Península, temperatures baixes a l'hivern, altes a l'estiu i precipitacions irregulars (depenent de la posició geogràfica). En general, les comunitats occidentals reben més precipitacions que les orientals. Aixina dons, [[Galícia]] i el [[Cantàbric]] posseïxen un clima oceànic, caracterisat per l'abundància de precipitacions durant tot l'any especialment a l'hivern, i unes temperatures fresques.

El [[clima de montanya]] es pot observar en altituts altes, [[Serra Cantàbrica]], [[Montes de León]], [[Pirineus]], alts punts de la [[Serra Ibèrica]], [[Sistema Central]] i [[Serres Bètiques]], aixina com en altituds altes en [[Canàries]], on es donen temperatures baixes (hiverns frets o molt frets) i precipitacions generalment abundants.

Els climes àrits o semiárits (menys de 300&nbsp;mm anuals) els trobem en certs punts peninsulars de l'est: [[Província d'Almeria|Almeria]] (famós el [[desert de Tavernes]]) o el [[Parc Natural del Cap de Gata-Níjar]] (on es registren menys de 200&nbsp;mm anuals), [[Província de Granada|Granada]] ([[Guadix (Granada)|Guadix]]), [[Regió de Múrcia|Múrcia]], [[Província d'Alacant|Alacant]] i [[Vall de l'Ebre]] on el [[efecte Foehn]] és el principal causant de tan baixes precipitacions.

El caràcter [[subtropical]] és característic de les [[Illes Canàries]], en unes temperatures càlides durant tot l'any i poques precipitacions (més abundants a les illes occidentals). No obstant això, este clima també es dona en les costes meridionals de la península ([[Província de Màlaga|Màlaga]], [[Província de Granada|Granada]], [[Província d'Almeria|Almeria]]), on tenen temperatures relativament suaus durant tot l'any, encara que les precipitacions són una mica més abundants que a Canàries.

=== Sistemes montanyosos ===
El relleu d'Espanya es caracterisa per ser prou elevat, en una [[altitut]] mijana de 660 metres, i [[montanya|montanyós]] si ho comparem en el restant de països de [[Europa]], en excepció de [[Suïssa]], [[Àustria]] i els microestats de [[Andorra]] i [[Liechtenstein]], l'altitut dels quals mijana és pro major. En l'Espanya peninsular, el relleu s'articula entorn d'una gran [[Altiplà Central]] que ocupa la major part del centre de la [[península ibèrica]] i que té una altitut mijana de 660 metros. Fora de l'altiplà, està la [[Depressió (geografia)|depressió]] del [[riu Guadalquivir]], situada en el sur-oest de la península, i la del [[ric Ebre]], en el nort-est de la mateixa. Els principals sistemes montanyosos són: [[Pirineus]], [[sistema Ibèric]], [[Serra Cantàbrica]], [[Montes de León]], [[sistema Central]] i [[serres Bètiques]] ([[Serra Subbética|Subbética]] i [[Serra Penibética|Penibética]]).

== Referències ==
<references/>

== Enllaços externs ==
{{Traduït de|es|España}}

{{Països Europa}}
{{UE}}

[[Categoria:Països]]
[[Categoria:Països d'Europa]]
[[Categoria:Unió Europea]]
[[Categoria:Espanya]]
[[Categoria:Membres de l'ONU]]