Diferència entre les revisions de "França"
m |
|||
| Llínea 106: | Llínea 106: | ||
=== Orografia i hidrografia === | === Orografia i hidrografia === | ||
{{AP|llista dels rius de França}} | {{AP|llista dels rius de França}} | ||
| − | França posseïx una gran varietat de paisages, que van des de les planes costaneres del nort i l'oest, on França toca en la [[Mar del Nort]] i l'[[Oceà Atlàntic]], fins a les serrades del | + | França posseïx una gran varietat de paisages, que van des de les planes costaneres del nort i l'oest, on França toca en la [[Mar del Nort]] i l'[[Oceà Atlàntic]], fins a les serrades del sud (els [[Pirineus]]) i el sud-est (els [[Alps]]). En esta darrera, hi ha el pic més alt d'[[Europa occidental]], el [[Mont Blanc]] (4.810 m; el punt més alt de l'[[Europa]] és el mont [[Elbrus]], en 5.642 m, a la [[muntanyes del Caucas|serra del Caucas]] a [[Geòrgia]]). |
| − | Entremig hi ha atres regions elevades com el [[Massís Central]] i els [[Vosges]] (estos al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius [[Garona]], [[riu Loira|Loira]] i [[Sena]], que desemboquen | + | Entremig hi ha atres regions elevades com el [[Massís Central]] i els [[Vosges]] (estos al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius [[Garona]], [[riu Loira|Loira]] i [[Sena]], que desemboquen a l'Atlàntic; el [[Rin]], que servix de frontera en [[Alemanya]], i el [[Roine]], que desemboca al [[Mediterràneu]]. |
=== Subdivisió administrativa === | === Subdivisió administrativa === | ||
| Llínea 115: | Llínea 115: | ||
{{Principal|Administració territorial de França}} | {{Principal|Administració territorial de França}} | ||
| − | Les principals divisions administratives franceses són les regions, un total de 26 (de les quals 22 pertanyen a la França Europea). El següent tipo de divisió administrativa és el departament, un total de 100 (de les quals 4 són d'ultramar). La següent divisió administrativa és el districte o ''arrondissement'', i n'existixen 342. Els districtes se subdividixen en 4.035 cantons per motius administratius i electorals. Finalment, també els districtes | + | Les principals divisions administratives franceses són les regions, un total de 26 (de les quals 22 pertanyen a la França Europea). El següent tipo de divisió administrativa és el departament, un total de 100 (de les quals 4 són d'ultramar). La següent divisió administrativa és el districte o ''arrondissement'', i n'existixen 342. Els districtes se subdividixen en 4.035 cantons per motius administratius i electorals. Finalment, també els districtes estan dividits en 36.682 municipis o ''communes''. |
| − | Les regions, els departaments i els municipis són coneguts com a "colectivitats territorials" (''collectivités territoriales''), la qual cosa vol dir que els residents poden elegir | + | Les regions, els departaments i els municipis són coneguts com a "colectivitats territorials" (''collectivités territoriales''), la qual cosa vol dir que els residents poden elegir als membres d'una assamblea local i un cap eixecutiu, mentres que els districtes i els cantons són meres divisions administratives i/o electorals sense autonomia. Fins a l'any [[1940]] els districtes també eren colectivitats territorials en una assamblea local (el consell de districte), pero varen ser eliminades durant el règim de Vichy, i abolides en la [[Quarta República Francesa|Quarta República]] el [[1946]]. |
| − | Tres comunes o municipis importants –[[París]], [[Lió]] i [[Marsella]]– es dividixen en ''arrondissement'' o districtes municipals per a la seua administració territorial en batlles locals i dispone d'una certa autonomia financera i administrativa al si del mateix consell municipal. El departament de París només es constituïx d'una sola comuna o municipi, i les quatre regions d'ultramar –[[Guadaloupe]], [[Martinica]], [[Guayana Francesa]] i l'[[Illa de la Reunió]]– són constituïdes només per un departament. La regió de [[Còrsega]], que comprén dos departaments, té un estatut especial de colectivitat territorial llaugerament diferent de les atres regions europees (n'és considerat una, malgrat no ser una regió continental). Totes les regions, continentals o d'ultramar, són parts integrants de | + | Tres comunes o municipis importants –[[París]], [[Lió]] i [[Marsella]]– es dividixen en ''arrondissement'' o districtes municipals per a la seua administració territorial en batlles locals i dispone d'una certa autonomia financera i administrativa al si del mateix consell municipal. El departament de París només es constituïx d'una sola comuna o municipi, i les quatre regions d'ultramar –[[Guadaloupe]], [[Martinica]], [[Guayana Francesa]] i l'[[Illa de la Reunió]]– són constituïdes només per un departament. La regió de [[Còrsega]], que comprén dos departaments, té un estatut especial de colectivitat territorial llaugerament diferent de les atres regions europees (n'és considerat una, malgrat no ser una regió continental). Totes les regions, continentals o d'ultramar, són parts integrants de l'[[Unió Europea]]. |
| − | Des de la promulgació de les [[lleis Defferre]] de [[1982]] i [[1983]], i les [[lleis Raffarin]] del [[2003]] i [[2004]], França s'ha constituït com un estat descentralisat. La reforma constitucional de febrer | + | Des de la promulgació de les [[lleis Defferre]] de [[1982]] i [[1983]], i les [[lleis Raffarin]] del [[2003]] i [[2004]], França s'ha constituït com un estat descentralisat. La reforma constitucional de febrer de l'any [[2003]] precisa que l'organisació de la República és descentralisada. La descentralisació, que ve acompanyada en la seua primera etapa de la desconcentració, favorix l'aparició de poders locals verdaders, encara que l'equilibri entre el poder central i local encara produïx debats. Per tant, França està immersa en un procés lent de [[devolució de poders]] administratius. |
| − | + | Ademés de les colectivitats territorials d'eixercici ple –la comuna, el departament i la regió– també existix un escaló intermunicipal que eixercirà poc a poc més competències. De fet, les comunes o municipis han degut convidades a agrupar-se baix el règim de la [[Mancomunitat de municipis|mancomunitat]] que dispon d'ara endavant d'autonomia financera i fiscal, i d'una autoritat de persona moral i jurídica reconeguda. En l'any [[2006]], 2.573 comunitats (comunitats de comunes o municipis, comunitats d'aglomeració i comunitats urbanes) han reconfigurat el territori nacional en 90% del total de les comunes o municipis i el 85% de la població francesa. Algunes mancomunitats agrupen comunes de departaments o fins i tot de regions diferents. Algunes mancomunitats existixen també en colectivitats locals de països veïns, lo que facilita la gestió d'equipaments comuns, principalment en matèria de transportació. | |
| − | Un nou escaló s'ha creat en l'elaboració dels països, que agrupen comunes i mancomunitats en | + | Un nou escaló s'ha creat en l'elaboració dels països, que agrupen comunes i mancomunitats en atres més grans per tal d'agrupar el conjunt de les comunes d'un territori en particular, fins i tot aquelles que són excloses de les mancomunitats ya existents. |
== Etnografia == | == Etnografia == | ||
| − | Des de temps prehistòrics, França ha | + | Des de temps prehistòrics, França ha segut un encreuament de comerç, migració i invasions. Quatre són els grups ètnics principals de França: precèltics, [[celtes]], [[llatins]] i [[pobles germànics|germànics]] ([[francs]], [[visigot]]s, [[burgundis]] i [[víkings]]). Ademés d'estes poblacions "històriques", nous pobles han immigrat a França des del [[segle XIX]]: [[Bèlgica|belgues]], [[Itàlia|italians]], [[Espanya|espanyols]], [[Portugal|portuguesos]], [[Polònia|polonesos]], [[Romania|rumans]], [[Grècia|grecs]], [[jueu]]s de l'Europa Oriental i del [[Magrib]], [[àraps]] i [[berbers]] del [[Magrib]], [[Afro-francesos]] i [[China|chinencs]] entre d'atres. S'estima que el 40% de la població francesa descendix, en diverses proporcions, d'estos grups migratoris, cosa que fa de França un dels estats més diversos ètnicament d'Europa, a pesar de l'estereotip popular de França com a nació [[Gàlia|gala]]. No obstant la integració dels pobles europeus va ser més fàcil que no pas els pobles no-europeus, la qual cosa ha produït barreres culturals i discriminació social. |
=== Llengües === | === Llengües === | ||
{{AP|llengües de França|lliteratura francesa}} | {{AP|llengües de França|lliteratura francesa}} | ||
[[Archiu:Road signs bilingual Breton in Quimper.jpg|thumb|Senyals bilingües en francés i bretó, una llengua regional de França]] | [[Archiu:Road signs bilingual Breton in Quimper.jpg|thumb|Senyals bilingües en francés i bretó, una llengua regional de França]] | ||
| − | La [[llengua oficial]] de la República Francesa és el [[francés]], i d'acort | + | La [[llengua oficial]] de la República Francesa és el [[francés]], i d'acort en el segon artícul de la [[constitució de França|constitució francesa]], el govern té l'obligació de comunicar-se principalment en francés. Ademés, tot i que segons la [[llei de Toubon]], la publicitat comercial pot utilisar les llengües regionals, sempre ha d'utilisar també el francés. Des de [[1872]], data en qué la [[Tercera República Francesa|Tercera República]] va instaurar l'educació primària universal, l'us de les llengües regionals va ser durament reprimit, en l'objectiu de crear unitat nacional.<ref name=britannica>[http://www.britannica.com/EBchecked/topic/215768/France France]. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 25 d'agost, 2008</ref> En esta política, el francés s'ha impost al restant de llengües regionals i variants llingüístiques que es parlen arreu del territori francés. Tot i que no gogen de cap reconeiximent oficial, algunes d'estes llengües s'ensenyen en les escoles públiques com a segona llengua optativa—com és el cas del [[català]] al departament dels [[Pirineus Orientals]]—i a les universitats.<ref name=britannica/> La immigració ha portat moltes llengües estrangeres, en especial l'[[àrap]].<ref name=britannica/> |
| − | + | En l'any [[1999]], un proyecte encomanat pel govern francés, identificà 75 llengües que qualificarien per al reconeiximent en la ratificació de la [[Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries]], de les quals 24 són autòctones en la metròpolis, i les atres són dels territoris d'ultramar.<ref>Cerquiglini, Bernard (1999) [http://www.culture.gouv.fr/culture/dglf/lang-reg/rapport_cerquiglini/langues-france.html Report Les Langues de la France]. Rapport au Ministre de l'Education Nationale, de la Recherche et de la Technologie, et à la Ministre de la Culture et de la Communication. Data d'accés: 25 d'agost, 2008</ref> El [[Consell Constitucional]], això no obstant, bloquejà la signatura de la Carta, en argumentar que contradia la provisió constitucional de la Quinta República que establia que el francés era la llengua de la República. Tot i que el govern no els ha donat l'estatus d'oficialitat, la Delegació General de la Llengua Francesa, va adquirir la funció adicional d'observar i estudiar les "llengües de França", i el seu títul s'ha convertit en la "Delegació General de la Llengua Francesa i les Llengües de França".<ref>[http://www.culture.gouv.fr/culture/dglf/garde.htm Délégation Général à la langue française]. Data d'accés: 25 d'agost, 2008</ref> Més recentment, en la llei de revisió constitucional del juliol 2008, el 75è artícul de la constitució va ser modificat, en un primer intent per a reconéixer la diversitat llingüística de l'Estat i ara establix "''les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França''".<ref>[http://www.senat.fr/dossierleg/pjl07-365.html Projet de Loi constitutionnelle de modernisation des institutions de la Ve République]. Senat francés. (22 de juliol, 2008). Data d'accés: 25 d'agost, 2008</ref> A pesar de tot, les llengües regionals estan minvant ràpidament.<ref name=ciapeople/> | |
=== Religió === | === Religió === | ||
[[Archiu:NotreDameI.jpg|thumb|Catedral de Notre Dame, a [[París]]]] | [[Archiu:NotreDameI.jpg|thumb|Catedral de Notre Dame, a [[París]]]] | ||
| − | França és un estat llaic; la llibertat religiosa és un dret constitucional. Segons el concepte de [[llaïcitat]] francés, vigent des de 1905, el govern té la prohibició llegal de reconéixer cap "religió", pero reconeix les "organisacions religioses", sense comentar res de la doctrina religiosa. Les organisacions religioses, al seu torn, no han d'intervindre en la política i el govern francesos. S'estima que entre el 83 i el 88% dels francesos són nominalment [[catolicisme|catòlics]], entre el 5 i el 10% [[islam|musulmans]], el 2% [[protestantisme|protestants]], i l'1% [[judaisme|judeus]].<ref name=ciapeople/> Segons l'enquesta de l'[[Eurobaròmetro]] del 2005, el 34% dels ciutadans francesos van respondre que "crien en l'existència d'un deu", mentres que el 27% va respondre que "crien en l'existència d'algun esperit o força de vida"; el 33% negava l'existència de qualsevol deïtat, esperit o força de vida.<ref name=EUROBAROMETER>{{ref-web |url=http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/ebs/ebs_225_report_en.pdf|títol=Eurobarometer on Social Values, Science and technology 2005 - page 11|consulta=5 de maig, 2007}}</ref> Tot i que només l'1% dels francesos són judeus, la comunitat judia és la més gran d'Europa, en 600.000 adherents. El número total de musulmans varia segons la font, tot i que el Ministeri de l'Interior va estimar el número total entre 5 i 6 milions.<ref>[http://www.guardian.co.uk/world/2004/apr/23/france.islam France to train imams in 'French Islam'], The Guardian</ref><ref>{{ref-web | + | França és un estat llaic; la llibertat religiosa és un dret constitucional. Segons el concepte de [[llaïcitat]] francés, vigent des de [[1905]], el govern té la prohibició llegal de reconéixer cap "religió", pero reconeix les "organisacions religioses", sense comentar res de la doctrina religiosa. Les organisacions religioses, al seu torn, no han d'intervindre en la política i el govern francesos. S'estima que entre el 83 i el 88% dels francesos són nominalment [[catolicisme|catòlics]], entre el 5 i el 10% [[islam|musulmans]], el 2% [[protestantisme|protestants]], i l'1% [[judaisme|judeus]].<ref name=ciapeople/> Segons l'enquesta de l'[[Eurobaròmetro]] del 2005, el 34% dels ciutadans francesos van respondre que "crien en l'existència d'un deu", mentres que el 27% va respondre que "crien en l'existència d'algun esperit o força de vida"; el 33% negava l'existència de qualsevol deïtat, esperit o força de vida.<ref name=EUROBAROMETER>{{ref-web |url=http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/ebs/ebs_225_report_en.pdf|títol=Eurobarometer on Social Values, Science and technology 2005 - page 11|consulta=5 de maig, 2007}}</ref> Tot i que només l'1% dels francesos són judeus, la comunitat judia és la més gran d'Europa, en 600.000 adherents. El número total de musulmans varia segons la font, tot i que el Ministeri de l'Interior va estimar el número total entre 5 i 6 milions.<ref>[http://www.guardian.co.uk/world/2004/apr/23/france.islam France to train imams in 'French Islam'], The Guardian</ref><ref>{{ref-web |
| url = http://www.state.gov/g/drl/rls/irf/2005/51552.htm| títol = France - International Religious Freedom Report 2005 | | url = http://www.state.gov/g/drl/rls/irf/2005/51552.htm| títol = France - International Religious Freedom Report 2005 | ||
}}</ref> | }}</ref> | ||
Revisió de 18:25 15 maig 2014
| République Française República Francesa | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
França, oficialment República Francesa, és un Estat constituït per una metròpolis i per territoris d'Ultramar. França es l'Estat més gran de l'Unió Europea; esta situat en Europa occidental i llimita a l'oest en l'oceà Atlàntic; al nort en el canal de la Mancha, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i el mar del Nort; a l'est en Bèlgica, Luxemburc, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sur en Andorra, Espanya, Mònac i el mar Mediterràneu. França metropolitana esta formada, ademés, per l'illa de Corsega, en el mar Mediterràneu, situada al nort de l'illa italiana de Sardenya. També inclou tot les illes i territoris d'ultramar, repartits al voltant del mon.
L'estat francés va sorgir al voltant d'un domini real inicialment centrat en l'Illa de França, que la seua capital històrica i cultural es hui Paris. Es membre del Consell d'Europa, un dels països fundadors de l'Unió Europea, de la zona euro i de l'espai Schengen. Es també un dels cinc membres permanents del Consell de Seguritat de les Nacions Unides i es part del G8. Militarment es membre de l'OTAN (es retirà en 1966 de l'organisació militar per a tornar parcialment en 2002) i dispon de la dissuasió nuclear (armament nuclear).
Toponímia
En Llatí, França designava la regió del nort d'Europa, poblada i dominada per un poble guerrer de les tribus germàniques que se nomenaven els Francs. Hi ha diverses teories sobre l'orige del terme. Una sugerix que deriva del protogermanic frankon, que es traduïx com a javalina o llança. Una atra teoria sugerix que en una antiga llengua germànica franc significava "lliure". De fet, des dels sigles III al IV els romans ya tenien contactes en els francs, els quals s'allistaven com mercenaris en els seus eixercits molt ans de les grans invasions germàniques pròpiament dites. Durant el periodo de la dinastia carolíngia, el territori del poble franc fon denominat Franchonolant (Frenkenland), mentres que el territori del poble galorromà fon denominat Uualholant (Welschland). En l'any 1204, la paraula "França" designà, per primera vegada, el territori sobre el qual s'eixercia l'autoritat del "rei dels francs", que començava a nomenar-se, esporàdicament, rex Francie.
Història
- Artícul principal → Història de França.
Els llímits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàlia, habitada pels gals, un poble celta. La Gàlia fon conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàlia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fon un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Encara que l'inici de la monarquia francesa sovint remonta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença en la divisió de l'imperi Franc de Carlemany en dos parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental donaria orige al que ara és Alemanya, mentres que la part occidental és a l'orige de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Huc Capet, duc de França i comte de París, fon coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien el Regne de França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la Primera República Francesa, en un periodo de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsul. Els seus eixèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous regnes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Després de la seua derrota el 1815, la monarquia francesa fon restablida, la qual més avant va ser abolida llegislativament i seguida per una Segona República el 1848. Esta segona república va finalisar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fon elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu tio, el segon Napoleó també fon finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Si be al final resultà vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial (Imperi colonial francés) com en el seu estatut econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Quinta República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de naturalea més de tipo parlamentari.
Després de la inestabilitat política i les manifestacions nacionalistes a Algèria, el govern de Pflimlin va ser depost. El Parlament va demandar al general de Gaulle a prendre la direcció del país, per evitar una eventual guerra civil. De Gaulle es va convertir en President del Consell el juny de 1958, en poders plens i en la tasca de redactar una constitució que establí la Cinquena República. En va ser electe president el decembre del mateix any.
De Gaulle va utilisar en diverses vegades el referèndum principalment el referèndum que va decidir que l'elecció del president de la República es faria per mijà del sufragi universal. El 1965, en la primera elecció en sufragi universal directe, de Gaulle va ser reelegit en el 55% dels vots contra el 45% del seu adversari François Mitterrand.
El maig de 1968 van començar les manifestacions estudiantils (moviment que després s'estendria a atres regions del món) van concentrar els partits d'esquerra, sacsant el règim de de Gaulle. Després d'una manifestació pro-de Gaulle als Camps Elíseus el van donar un nou soport. El 1969, pero, el govern de Gaulle va llançar un referèndum sobre la creació de 21 regions en poders polítics llimitats i sobre la transformació del Senat en una cambra corporativa. En el "no" del referèndum, de Gaulle va renunciar.
Els seus successors van ser el gaullista Georges Pompidou (1969-1974), el republicà independent Valéry Giscard d'Estaing (elegit el 1974), el socialista François Mitterrand (elegit el 1981 i reelegit el 1988), i el neo-gaullista Jacques Chirac (elegit el 1995 i reelegit el 2002). El 2007 el president elegit és Nicolas Sarkozy i el 2012 és elegit president François Hollande.
Geografia
- Artícul principal → Geografia de França.
En llatí, Francia designava la regió del nort d'Europa, poblada, o sobretot dominada per un poble guerrer de les tribus germàniques que se nomenaven a si mateixos els francs. Hi ha diverses teories sobre l'orige del terme. Una sugerix que es deriva del protogermànic frankon, que es traduïx com a javalina o llança. Una atra teoria sugerix que en una antiga llengua germànica franc significava "lliure" (orige de la paraula catalana "franc"), tot i que una d'atra proposta que és el mot "franc" el que es deriva de la designació del poble germànic, atés el seu estatus com a poble lliure durant l'imperi Romà. De fet, des dels segles III al IV els romans ya tenien contactes en els francs, els quals s'enllistaven com a mercenaris en llur eixèrcit molt abans de les grans invasions germàniques pròpiament dites. Durant el periodo de la dinastia carolíngia, el territori del poble franc va ser denominat Franchonolant (Frenkenland), mentres que el territori del poble gal·loromà va ser denominat Uualholant (Welschland). El 1204, la paraula Francia va designar, per primera vegada, el territori sobre el qual s'exercia l'autoritat del "rei dels francs", que començava a nomenar-se, esporàdicament, rex Francie.
Mentres que el territori principal de França (la metròpolis) és a l'Europa occidental, l'estat francés també el constituïxen territoris de:
- L'Amèrica del Nort: la colectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- El Carip: Els departaments de Guadeloupe i la Martinica i les colectivitats territorials de Saint Barthélemy i Saint-Martin (Antilles Franceses).
- L'Amèrica del Sur: El departament de la Guayana Francesa
- L'oceà Índic occidental: El departament de la Reunió i la colectivitat departamental de Mayotte
- L'oceà Pacífic: la colectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la colectivitat sui generis de Nova Caledònia
- L'Antàrtica (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: Les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
Deixant de banda les regions d'ultramar, França ha duplicat la seua superfície inicial per tractats o conquestes:
- Occitània: és la conquesta més important i representa la mitat sur de França
- part de Catalunya: comprén el departament dels Pirineus Orientals
- part del País Vasc: és la mitat sur del departament dels Pirineus Atlàntics
- Còrsega: és l'illa de Còrsega
- Bretanya: comprén la regió de la Bretanya i la mitat nort del departament de la Loira Atlàntica
- Alsàcia i Lorena: comprenen els departaments del Baix Rin, de l'Alt Rin i de la Meurthe
- Arpitània: comprén la part no occitana de la regió de Roine i Alps
Orografia i hidrografia
- Artícul principal → llista dels rius de França.
França posseïx una gran varietat de paisages, que van des de les planes costaneres del nort i l'oest, on França toca en la Mar del Nort i l'Oceà Atlàntic, fins a les serrades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps). En esta darrera, hi ha el pic més alt d'Europa occidental, el Mont Blanc (4.810 m; el punt més alt de l'Europa és el mont Elbrus, en 5.642 m, a la serra del Caucas a Geòrgia).
Entremig hi ha atres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (estos al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, que desemboquen a l'Atlàntic; el Rin, que servix de frontera en Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterràneu.
Subdivisió administrativa
- Artícul principal → Administració territorial de França.
Les principals divisions administratives franceses són les regions, un total de 26 (de les quals 22 pertanyen a la França Europea). El següent tipo de divisió administrativa és el departament, un total de 100 (de les quals 4 són d'ultramar). La següent divisió administrativa és el districte o arrondissement, i n'existixen 342. Els districtes se subdividixen en 4.035 cantons per motius administratius i electorals. Finalment, també els districtes estan dividits en 36.682 municipis o communes.
Les regions, els departaments i els municipis són coneguts com a "colectivitats territorials" (collectivités territoriales), la qual cosa vol dir que els residents poden elegir als membres d'una assamblea local i un cap eixecutiu, mentres que els districtes i els cantons són meres divisions administratives i/o electorals sense autonomia. Fins a l'any 1940 els districtes també eren colectivitats territorials en una assamblea local (el consell de districte), pero varen ser eliminades durant el règim de Vichy, i abolides en la Quarta República el 1946.
Tres comunes o municipis importants –París, Lió i Marsella– es dividixen en arrondissement o districtes municipals per a la seua administració territorial en batlles locals i dispone d'una certa autonomia financera i administrativa al si del mateix consell municipal. El departament de París només es constituïx d'una sola comuna o municipi, i les quatre regions d'ultramar –Guadaloupe, Martinica, Guayana Francesa i l'Illa de la Reunió– són constituïdes només per un departament. La regió de Còrsega, que comprén dos departaments, té un estatut especial de colectivitat territorial llaugerament diferent de les atres regions europees (n'és considerat una, malgrat no ser una regió continental). Totes les regions, continentals o d'ultramar, són parts integrants de l'Unió Europea.
Des de la promulgació de les lleis Defferre de 1982 i 1983, i les lleis Raffarin del 2003 i 2004, França s'ha constituït com un estat descentralisat. La reforma constitucional de febrer de l'any 2003 precisa que l'organisació de la República és descentralisada. La descentralisació, que ve acompanyada en la seua primera etapa de la desconcentració, favorix l'aparició de poders locals verdaders, encara que l'equilibri entre el poder central i local encara produïx debats. Per tant, França està immersa en un procés lent de devolució de poders administratius.
Ademés de les colectivitats territorials d'eixercici ple –la comuna, el departament i la regió– també existix un escaló intermunicipal que eixercirà poc a poc més competències. De fet, les comunes o municipis han degut convidades a agrupar-se baix el règim de la mancomunitat que dispon d'ara endavant d'autonomia financera i fiscal, i d'una autoritat de persona moral i jurídica reconeguda. En l'any 2006, 2.573 comunitats (comunitats de comunes o municipis, comunitats d'aglomeració i comunitats urbanes) han reconfigurat el territori nacional en 90% del total de les comunes o municipis i el 85% de la població francesa. Algunes mancomunitats agrupen comunes de departaments o fins i tot de regions diferents. Algunes mancomunitats existixen també en colectivitats locals de països veïns, lo que facilita la gestió d'equipaments comuns, principalment en matèria de transportació.
Un nou escaló s'ha creat en l'elaboració dels països, que agrupen comunes i mancomunitats en atres més grans per tal d'agrupar el conjunt de les comunes d'un territori en particular, fins i tot aquelles que són excloses de les mancomunitats ya existents.
Etnografia
Des de temps prehistòrics, França ha segut un encreuament de comerç, migració i invasions. Quatre són els grups ètnics principals de França: precèltics, celtes, llatins i germànics (francs, visigots, burgundis i víkings). Ademés d'estes poblacions "històriques", nous pobles han immigrat a França des del segle XIX: belgues, italians, espanyols, portuguesos, polonesos, rumans, grecs, jueus de l'Europa Oriental i del Magrib, àraps i berbers del Magrib, Afro-francesos i chinencs entre d'atres. S'estima que el 40% de la població francesa descendix, en diverses proporcions, d'estos grups migratoris, cosa que fa de França un dels estats més diversos ètnicament d'Europa, a pesar de l'estereotip popular de França com a nació gala. No obstant la integració dels pobles europeus va ser més fàcil que no pas els pobles no-europeus, la qual cosa ha produït barreres culturals i discriminació social.
Llengües
- Artícul principal → llengües de França.
La llengua oficial de la República Francesa és el francés, i d'acort en el segon artícul de la constitució francesa, el govern té l'obligació de comunicar-se principalment en francés. Ademés, tot i que segons la llei de Toubon, la publicitat comercial pot utilisar les llengües regionals, sempre ha d'utilisar també el francés. Des de 1872, data en qué la Tercera República va instaurar l'educació primària universal, l'us de les llengües regionals va ser durament reprimit, en l'objectiu de crear unitat nacional.[1] En esta política, el francés s'ha impost al restant de llengües regionals i variants llingüístiques que es parlen arreu del territori francés. Tot i que no gogen de cap reconeiximent oficial, algunes d'estes llengües s'ensenyen en les escoles públiques com a segona llengua optativa—com és el cas del català al departament dels Pirineus Orientals—i a les universitats.[1] La immigració ha portat moltes llengües estrangeres, en especial l'àrap.[1]
En l'any 1999, un proyecte encomanat pel govern francés, identificà 75 llengües que qualificarien per al reconeiximent en la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, de les quals 24 són autòctones en la metròpolis, i les atres són dels territoris d'ultramar.[2] El Consell Constitucional, això no obstant, bloquejà la signatura de la Carta, en argumentar que contradia la provisió constitucional de la Quinta República que establia que el francés era la llengua de la República. Tot i que el govern no els ha donat l'estatus d'oficialitat, la Delegació General de la Llengua Francesa, va adquirir la funció adicional d'observar i estudiar les "llengües de França", i el seu títul s'ha convertit en la "Delegació General de la Llengua Francesa i les Llengües de França".[3] Més recentment, en la llei de revisió constitucional del juliol 2008, el 75è artícul de la constitució va ser modificat, en un primer intent per a reconéixer la diversitat llingüística de l'Estat i ara establix "les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França".[4] A pesar de tot, les llengües regionals estan minvant ràpidament.[5]
Religió
França és un estat llaic; la llibertat religiosa és un dret constitucional. Segons el concepte de llaïcitat francés, vigent des de 1905, el govern té la prohibició llegal de reconéixer cap "religió", pero reconeix les "organisacions religioses", sense comentar res de la doctrina religiosa. Les organisacions religioses, al seu torn, no han d'intervindre en la política i el govern francesos. S'estima que entre el 83 i el 88% dels francesos són nominalment catòlics, entre el 5 i el 10% musulmans, el 2% protestants, i l'1% judeus.[5] Segons l'enquesta de l'Eurobaròmetro del 2005, el 34% dels ciutadans francesos van respondre que "crien en l'existència d'un deu", mentres que el 27% va respondre que "crien en l'existència d'algun esperit o força de vida"; el 33% negava l'existència de qualsevol deïtat, esperit o força de vida.[6] Tot i que només l'1% dels francesos són judeus, la comunitat judia és la més gran d'Europa, en 600.000 adherents. El número total de musulmans varia segons la font, tot i que el Ministeri de l'Interior va estimar el número total entre 5 i 6 milions.[7][8]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 France. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
- ↑ Cerquiglini, Bernard (1999) Report Les Langues de la France. Rapport au Ministre de l'Education Nationale, de la Recherche et de la Technologie, et à la Ministre de la Culture et de la Communication. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
- ↑ Délégation Général à la langue française. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
- ↑ Projet de Loi constitutionnelle de modernisation des institutions de la Ve République. Senat francés. (22 de juliol, 2008). Data d'accés: 25 d'agost, 2008
- ↑ 5,0 5,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaciapeople - ↑ Error en el títul o la url.«». [Consulta: 5 de maig, 2007].
- ↑ France to train imams in 'French Islam', The Guardian
- ↑ Error en el títul o la url.«».
| Portal UE | Unió Europea (UE) | 
|
|---|---|---|
|
Estats membres: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França |Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburc | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Romania | Suècia | República Checa | Chipre | ||
| Estats candidats a ingressar que ya han escomençat negociacions: Turquia | ||
|
Estats candidats a ingressar: República de Macedònia del Nort | ||
|
Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Herzegovina | Kosovo | Montnegre | Sèrbia | ||