Galícia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 22:02 7 nov 2008 per Tonifranro (Discussió | contribucions) (Pàgina nova, en el contingut: «'''Galícia''' Galícia (en gallec, Galicia -denominació oficial- o Galiza) es una comunitat autònoma espanyola, situada al nort-est de la Península Ibèrica i...».)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca

Galícia Galícia (en gallec, Galicia -denominació oficial- o Galiza) es una comunitat autònoma espanyola, situada al nort-est de la Península Ibèrica i formada per els provincies de A Coruña, Lugo, Ourense i Pontevedra. Geogràficament, llimita al nort en el mar Cantàbric, al sur en Portugal, al oest en el oceà Atlàntic i al est en el Principat d'Asturies i Castella i Lleó (províncies de Zamora i Lleó).

A Galícia pertoquen el archipèlec de les illes Cies, l'archipèlec d'Ons, i l'archipèlec de Sàlvora, aixina com atres illes com Cortegada, Arosa, les Sisargas, o las Malveiras.

Galicia te uns 2,78 millons d'habitants (2008), en una distribució poblacional que aglomera la major part de la franja entre Ferrol i Vigo. Santiago de Compostela es la capital en un estatut especial, dins de la província de A Coruña.

El himne de Galícia, Os Pinos, elaborat per Eduardo Pondal, es referix a Galícia com la nació de Breogàn, héroe celta. L'estatut d'autonomia, en el seu articul primer, definix a Galícia com a nacionalitat històrica.

Historia

Les etapes més importants de Galícia son:

Cultura megalítica

La primera clarament identificada, es caracterisa per la seua capacitat constructora i arquitectònica, junt en el seu sentit religiós, fundamentat en el cult als morts com mediadors entre l'home i els deus deus. Este sentit religiós té la seua importància fins l'actualitat. Estaven constituïts en clans. D'eixa época donen testimoni milers de túmuls i medorres esparcides per tot lo territori.

Edat de Bronze

Es en estos temps quan s'ateny el desenroll metalúrgic, impulsat per la riquea minera. Pareix que per els canvis climàtics, varis pobles de la meseta es van traslladar a Galícia, incrementant la població i els conflictes entre pobles.

Es l'época de producció de diversos utensilis i joyes d'or o de bronze, que inclús foren portades més allà dels Pirineos.

Etapa Castrenya

L'etapa castrenya va florir en la segona mitat de l'Edat de Ferro, resultat de la fusió de la cultura de l'Edat de Bronze i atres contribucions posteriors, coexistint en part en l'época romana. Els celtes tragueren noves varietats al ganado, el cavall domesticat i provablement el centeno.

En el primer poble celta que va invadir Galícia fon el dels Saefes al segle XI a.C.. El poble dels Saefes someté al Oestrymnio, pero este va influir en el seu primer sobre tot al camp de la religió, de la organisació política i de les relacions marítimes en Bretanya i Anglaterra. El seu caràcter eminentment guerrer feu que Estrabó digué que ells eren els més difícils de véncer de tota Lusitània. Fa falta dir que la província romana de Gallaecia propia dels galaics encara no estava constituïda política i administrativament.

Els castres son recints fortificats de forma circular, que estan provists d'u o varis murs concèntrics, precedits generalment del seu corresponent fos, i situats, la majoria de ells, al cap d'oters i montanyes.

Entre els castres de tipo coster destaquen el Fazouro, Santa Tegra, Baronya i O neixón. En l'interior es poden mencionar el castre de Castromao i el de Viladonga. El fet de que l'home s'adapte al terreny i no al contrari es comú a tots estos castres.

En quant als temples, l'única construcció trobada es la d'Elvinya. Al castre de Meiràs es conserva una necròpolis. En atres castres existien unes menudes construccions que tenien forma de caixa, a on eren guardades les cendres (cultura sorotàptica, dels camps d'enterrament d'urnes o Urnenfelder com es coneixen per la seua denominació en alemà). També existixen atres construccions que estan parcialment soterrades i que tenen un depòsit per l'aigua, als que els vestigis de foc indiquen que deurien servir per incinerar els cadàvers.

Desde finals del Megalític apareixen inscripcions sobre les roques granítiques a cell obert, de les quals encara es desconeix l'orige verdader i el significat (son molt conegudes les de Camp Lameiro).

La romanisació

Els romans van sometre a Galícia per a aprofitar els seus recursos miners. En el tems la convertirien en província del imperi i reconeixerien la seua personalitat cridant-la Gallaecia. En ells, els castres pergueren el seu vell valor defensiu. Treballaren noves tècniques, noves vies de comunicació, noves formes d'organisar la propietat i una llengua nova, pero foren tolerants en la seua cultura existent.

El cristianisme aplegaria a Galícia en els romans. Conseguiria lo que no va conseguir el llatí i es va impondre a arrianisme dels suevos i el paganisme preromà. Els suevos, que mantingueren Galícia com regne independent cent setanta anys, foren progresivament mediatisats per els visigots. Fon en la seua época en la que es van impondre definitivament la llengua llatina i el cristianisme, evolucionat el primer cap a el gallec i barrejant-se el segon en els costums pagans.

L'Islam aplegaria al sur de Galícia i solo el nort es mantindria com bastió de la Reconquista fins que, després de recuperar lo sur, este s'independisara en el nom de Portugal. Les activitats económiques dels castrenyos es basen en la agricultura i ganaderia-pastoril.

Edat Mijana

L'aparició del sepulcre del Apòstol Santiago en plena guerra de la Reconquista li va conferir a Galícia una importància clau dins del fortaleciment dels regnes cristians, erigint-se en un eix cultural per el que s'escamparen, entre atres, el art romànic o la lírica dels trobadors, fent d'ella també un contrapés cultural front el centralisme.

Edat Moderna

A partir de l'escriturrisació normativa en castellà escomençada per Alfonso X, el gallec com llengua escomençà una decadència embalada dins del procés d'uniformisació d'Espanya, pasant per els cridats Segles Obscurs, als que la supervivència llingüística fon solament oral. Al segle XVIII s'escomençà a prendre conciència de la situació de divisió llingüístic-social entre els gallegoparlants i els castellanoparlants.

Segle XIX

En 1833 Galícia pert la seua representativitat com unitat administrativa i desapareix la Junta del "Regne de Galícia". Es ací que naixen les actuals quatre províncies gallegues que estructuren el territor baix administració del gobern central. Es troba en el segle del primer sorgiment d'un moviment polític que va a defendre a Galicia per causa d'esta pèrdua de poder.

El pronunciament de Miguel Solís va a alçar en armes a una part de l'eixèrcit per a defendre l'unitat de Galícia contra la pèrdua d'eixa administració anterior. Finalment foren masacrats en la batalla de Compostela i el 23 d'abril de 1846 fusilats els supervivents, coneguts a partir d'ahí com els Màrtires per la Llibertat o Màrtires de Carral.

El Rexurdimiento suposa una tentativa culturaliste de defensa de la galleguitat posterior ad eixa tentativa política el afiansament de la consciència de diferenciació cultural parella a un ideal polític d'autopertinença. Açò suposa la recuperació de la llengua gallega com vehícul d'expressió cult. D'esta época son escritors com Rosalía de Castro, Manuel Murguía, Manuel Leiras Pulpeiro o Eduardo Pondal, entre atres.

Denominació

En l'antiguetat els grecs la dien kaleikói (καλλαικoι), que era el nom en que els seus habitants es coneixien a si mateixos. Lo topònim prové de la denominació dels pobladors celtes que arribaren en dos onades successives, la primera en torn al 1800 a.C. i la segona en torn al segle IV a.C. (celtes d'Hallstatt). Lo topònim evolucionà a Gallaecia baix l'administració romana. En l'época mijana es va contribuir com regne independent, en el nom de Reyno de Galicia format part posteriorment del Regne de Lleó, pero va mantindre el seu caràcter formal de regne (Reyno de Galicia) el territori de l'actual comunitat autònoma fins la divisió territorial de 1833, moment en lo qual es crearen les actuals províncies gallegues, i si van desapareixer formalment els antics regnes. En el periodo transicional entre l'Edat Antiga i l'Edat Mijana Galícia fon cridada ocasionalment Suevia degut a qeu en este territori fon el centre al qual es van establir les ètnies invasores dels germans suevos (o suavos).

Divisió Administrativa

Històricament està dividida en 7 provincies (A coruña, Santiago, Betanzos, Mondoñedo, Lugo, Orense i Tuy), representades al escut de Galícia; actualment Galícia està conformada per quatre provincies:

  *Província de A Coruña
  *Província de Lugo
  *Província d'Ourense.
  *Orovíncia de Pontevedra.

Aiximateix, Galícia també està conformada en numeroses comarques. Cada comarca està composta per varis municipis que al mateix temps es subdividixen en parròquies. Estan en procés de creació dos àrees metropolitanes, una en el nort (A Coruña-Ferrol) i atra en el sur (Vigo-Pontevedra).

Cultura

Llengües

Els dos idiomes oficials de Galícia son el castellà i el gallec. El gallec es reconegut com llengua pròpia de Galícia en el seu estatut. El gallec té com el portugués un tronc comú (galaic-portugués). La independència portuguesa en l'edat mijana va favorir l'evolució del portugués i el gallec fins llengües diferents, ya diferenciades al segle XV.

Tradicions Religioses

  • Ofrena del antic Regne de Galícia al Apòstol Santiago, del que diuen que descansen els seus rests davall de la catedral que porta el seu mateix nom.