Guinea Equatorial

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Revisió de 22:56 13 jun 2019 per Jose2 (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - ' sigut ' a ' segut ')
(dif) ← Revisió anterior | Revisió actual (dif) | Revisió següent → (dif)
Saltar a: navegació, buscar


República de Guinea Ecuatorial
République de Guinée équatoriale
Bandera de Guinea Equatorial Escut de Guinea Equatorial
Bandera Escut
Lema: Unidad, paz, justicia
himne nacional: Caminemos Pisando la Senda de Nuestra Inmensa Felicidad
 
Situació de Guinea Equatorial
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
Malabo
100.000 aprox.
1_30_49_N_10_22_47_E 1º 30' 49 N 10º 22' 47 E
ciutat més poblada Bata
173.036 aprox.[1]
1°51′0″N 9°45′0″E / 1.85, 9.75</noinclude>
Idioma oficial Espanyol (us principal).
També és oficial, encara que escassament gastat, el francés
Forma de govern República presidencialista dins d'un marc dictatorial
President
Primer ministre
Teodoro Obiang Nguema
Ignacio Milam Tang
Independència
 • d'Espanya

12 d'octubre de 1968
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres
Lloc 145º
28.051 km2
Despreciable
539 km
Població
 • Total
 • Densitat
Lloc 159º
1.014.999 (616,459 CIA factbook, 2008)(2001)

([1])
18,65 hab/km2

PIB (nominal)
 • Total (2005)
 • PIB per càpita
Lloc 102º
US$ 25.439 millons
n/d
PIB (PPA)
 • Total
 • PIB per càpita

n/d
n/d
IDH (2008) 0.717 (115º) – =Mig
Moneda Franco (f, XAF)
‎Gentilici equatoguineà,-ana
Fus horari (UTC+1)
Domini Internet .gq
Prefix telefònic +240
Prefix radiofònic 3CA-3CZ
Còdic ISO 226 / GNQ / GQ
Membre de: ONU, UA, OEI

1 També se parlen llengües locals, destaquen elfang, bubi i annobonés. Por sa part, elportugués sería introduit com a idioma optatiu en el sistema educatiu del país.[2]

La República de Guinea Equatorial és un país de l' Àfrica central, i un dels països més chicotets de l' Àfrica continental. Llimita en Camerun al nort, Gabó al sur i el golf de Guinea a l'oest, on les illes de São Tomé i Príncipe s'ubiquen al suroest.

Antigament fon una colònia espanyola coneguda com Guinea Espanyola, encara que posteriorment fon considerada com a província espanyola, i obtingué la seua independència el 12 d'octubre de 1968. El territori del país (conegut continentalment com "Rio Muni" o "Mbini") inclou un gran número d'illes, entre les que es troben l'illa de Bioko (antiga Fernando Poo), on s'ubica la capital, Malabo (nomenada antigament Santa Isabel). La ciutat de Cocobeach [al sur-oest (SOTA) de la provincia del Litoral] és, des de 2006, de sobirania conjunta en el veí Gabó (país original de la ciutat). Guinea Equatorial és un dels territoris en la part continental africana a on l'espanyol és un idioma oficial, ademés dels enclavaments espanyols de Ceuta i Melilla, i la parcialment reconeguda República Àrap Saharaui Democràtica (Sàhara Occidental), ocupada pels marroquins.

Etimologia[editar]

El nom que adoptà el país despuix d'obtindre la seua independència es deu a estar situat en el golf de Guinea i a la seua proximitat l' equador.

Història[editar]

L'actual territori de Guinea Equatorial s'assenta sobre migevals regnes tribals d'escassa estructuració, sens dubte sorgit per l'influència de l'estructures protoestatals més alvançades que es varen desenrollar contemporàneament en la zona: el Regne Oyo, el Regne del Congo, el regne Benga de l'illa Mandj (despuix nomenada Corisco), el regne Bubi de l'illa de Bioko i les viles-estat dels clans Fang de la part continental.

Cap la possibilitat que la zona del golf de Guinea fora visitada per Hanón, un general cartaginés que va realisar un viage vorejant les costes d'Àfrica cap a finals del siglo VI a. C. o començaments del siglo V a. C.

Domini portugués[editar]

Foren navegants portuguesos els primers europeus que en certea varen explorar el golf de Guinea en 1471. Eixe any, el portugués Fernão do Po (que buscava una ruta cap a l'Índia) situà l'illa de Bioko en els mapes europeus. La va batejar Formosa (‘bella'). No obstant, pronte fon coneguda pel nom del seu descobridor). L'1 de giner de 1472 els portuguesos descobriren l'illa de Pagalú, a la que varen denominar Annobón (any bo, o any nou).

Cap a 1493, el senyor Joan II de Portugal es va proclamar junt en el restant de títuls reals com a Senyor de Guinea i el primer Senyor de Corisco. Els portuguesos varen colonisar les illes de Bioko, Annobón i Corisco en 1494, que els convertiren en llocs per al tràfic d'esclaus.

En 1641 l'holandesa Companyia de les Índies s'establí sense el consentiment portugués en l'illa de Bioko, centralisant des d'allí temporalment el comerç d'esclaus del golf de Guinea, si be els portuguesos varen tornar a fer acte de presència en l'illa en 1648, substituint la Companyia holandesa per una pròpia Companyia de Corisco dedicada al mateix comerç, construint una de les primeres edificacions europees en l'illa, el fort de Punta Joko.

Portugal vengué mà d'obra esclava des de Corisco en contractes especials a França, a qui va contractar fins a 49.000 guineans esclaus, a Espanya i a Anglaterra en 1713 i 1753, sent els principals colaboradors en este comerç els bengas, que tenien bones relacions en les autoritats colonials europees (els que a la vegada no intervenien en la política interna del país, lo qual sense dubte ajudava), i que també posseïen un sistema econòmic esclaviste propi, sent generalment els seus servidors particulars guineans i nvikos.

Les illes varen permaneixer en mans portugueses fins a març de 1778, despuix del tractat de Sant Ildefons (1777) i el Pardo (1778), pels que se cedien a Espanya les illes, junt en drets de lliure comerç en un sector de la costa del golf de Guinea entre els rius Níger i Ogooué, a canvi de la disputada Colònia del Sacramento (en Uruguai). A partir d'eixe moment, Guinea Equatorial fon part del virregnat del Riu de la Plata (fundat en 1776) fins al seu desmembrament definitiu en la Revolució de maig de 1810).

Domini hispà-britànic[editar]

El 17 d'abril de 1778, el comte d'Arjelejo va eixir de Montevideo rumbo a Bioko, per a prendre possessió dels territoris del golf de Guinea en nom d'Espanya, pero va morir quatre mesos mes tart. El segon governador serà Fernando Primo de Rivera, qui ho fon circumstancialment del 14 de novembre de 1778 al 30 d'octubre de 1780, moment en que la missió espanyola decidix tornar, desentenent-se d'actuar en el territori i abandonant l'establiment de Concepció, primer i provisional centre administratiu.

Els britànics ocuparen l'illa de Bioko entre 1826 i 1832 per a lluitar contra el tràfic d'esclaus. S'establix en Fernando Poo, baix control anglés, la Comissió de Repressió de La Tracta per a la captura de barcos negrers i persecució de traficants. En 1827 és fundat l'establiment de Port Clarence, posteriorment Santa Isabel i hui Malabo. En 1836 el navegant espanyol José de Moros, visita l'illa d' Annobón, governada per Pedro Pomba. Els britànics despuix de la seua eixida de Bioko tornen en 1840, atacant i cremant varies dependències i factories espanyoles en l'illa i en l'illa de Corisco. En 1841 a pesar de tot Anglaterra seguia encabotada en conseguir Fernando Poo proponent la compra de l'illa a Espanya. El Congrés Espanyol i l'opinió pública varen conseguir parar este proyecte. Per a refermar els drets d'Espanya, s'envià l'expedició de Juan José Lerena i Barry, que en març de 1843 va hissar el pavelló espanyol en Santa Isabel (actual Malabo), rebent la sumissió de diversos caps locals, com Bonkoro I (rei dels bengas de l'illa de Corisco).

Domini espanyol[editar]

Mapa de 1729 mostrant l'àrea geogràfica del golf de Guinea on és desenrollen les cultures bubi, fang i benga, entre atres

El 13 de setembre de 1845 és fa pública la Real Orde per la qual la Reina Isabel II autorisa el trasllat a la regio a tots els negres i mulats lliures de Cuba que voluntàriament ho desijaren.

A partir de 1855 és produïx una agitada época de lluites intestines entre els bengues per la qüestió de les direccions locals, lluites que acaben en 1858 en l'arribada del primer governador espanyol, Carlos de Chacón i Michelena, que en 1858 va nomenar tinent governador de Corisco a Munga I (enfrontat a Bonkoro II). De 1859 a 1875 deixà una guarnició espanyola en l'illa, que despuix seria traslladada a l'illa de Elobey Chic. Dins esta política d'intervencionisme en 1864 el governador Ayllón nomena al ReI de Elobey Gran, Bodumba.

El 20 de juny de 1861 es publica la Real Orde per la qual es convertix l'illa de Bioko en presidi espanyol; en octubre del mateix any es dicta la Real Orde per la qual, al no oferir-se voluntàriament negres emancipats de Cuba per a immigrar a Guinea, es dispon que de no presentar-se voluntaris és procedixca a l'embarcament, sense el seu consentiment, de 260 negres cubans, als que s'uniran posteriorment represaliats polítics. La regió serà àmpliament explorada per Manuel d'Iradier i Bulfy, a càrrec de dos expedicions (en 1875 i 1884) que també tindria per missió acabar en els alçaments de diverses viles-estat Fang. Durant el periodo 1887-1897, diversos representants espanyols establixen relacions en el rei Moka de Bioko, qui en la segona mitat del siglo XIX va unificar a tots els clans bubi (li seguiran Sas Ebuera entre 1899-1904 i Malabo entre 1904-1937, any este últim en que el rei fon empresonat pels autoritats espanyoles). La porció continental, Riu Muni, es convertí en protectorat en 1885 i en colònia en 1900, any en que un tractat firmat en París va determinar els llímits del territori reconegut a Espanya.

El 30 de decembre de 1916 —En el marc de la Primera Guerra Mundial— Espanya va enviar una companyia expedicionària d'infanteria de marina per a fer-se càrrec de tropes alemanyes que, procedents de Camerun, s'havien internat en Guinea Espanyola fugint de la pressió britànica. El gros va tornar en 1917, quedant-se oficials junt en els internats fins que va acabar la guerra.

Colònia de Guinea Espanyola[editar]

El rei Malabo de Bioko en 1930

Abdós territoris (insular i continental) foren units en 1926 com la colònia de Guinea Espanyola. Per ad esta época acaben de dissoldre's les estructures prèvies tradicionals dels regnes tribals, consolidant-se l'administració de tall europeu importat pels espanyols.

No obstant, Espanya no tenia la riquea i l'interés necessaris per a desenrollar una infraestructura econòmica important durant la primera mitat del sigle XX. No obstant, Espanya desenrollà grans plantacions de cacau en l'illa de Bioko en mils de treballadors nigerians importats com a bracers.

En els anys trenta Guinea Equatorial permaneixqué fidel a la Segona República Espanyola fins a setembre de 1936 quan, iniciada ya la Guerra Civil espanyola fon presa pels militars alçats contra la democràcia.

Fins a 1956, les Illes de Fernando Poo i Annobón, formaren part del Territori de Guinea Espanyola. El 21 d'agost de 1956 els dits territoris foren organisats en províncies en el nom de províncies del golf de Guinea.

diputacions provincials de la regió Equatorial Espanyola[editar]

En 1959, els territoris espanyols del golf de Guinea varen adquirir l'estatus de províncies espanyoles ultramarines, similar al de les províncies metropolitanes. Per la llei de 30 de juliol de 1959, varen adoptar oficialment la denominació de regió Equatorial Espanyola i s'organisaren en dos províncies: Fernando Poo i Riu Muni. Com a tal regió, fon regida per un governador general eixercint tots els poders civils i militars. Les primeres eleccions locals es varen celebrar en 1959, i se triaren els primers procuradors en Corts equatoguineans.

Comunitat Autònoma de Guinea Equatorial[editar]

Bioko dónes de la costa camerunesa

El 15 de decembre de 1963, El Govern espanyol va sometre a referèndum entre la població d'estes dos províncies, un proyecte de Basses sobre Autonomia, que fon aprovat per acaparadora majoria. En conseqüència, estos territoris varen ser dotats d'autonomia adoptant oficialment el nom de Guinea Equatorial, en òrguens comuns a tot el territori (Assamblea General, Consell de Govern i comissari General) i organismes propis de cada província. Encara que el comissionat general nomenat pel govern espanyol tenia amplis poders, l'Assamblea General de Guinea Equatorial tenia considerable iniciativa per a formular lleis i regulacions.

En novembre de 1965, la IV Comissió de l'Assamblea de l'ONU, aprovà un proyecte de resolució en que es demanava a Espanya que fixara quan mes pronte millor la data per a la independència de Guinea Equatorial. En decembre de 1966 el Consell de ministres del Govern espanyol va acordar preparar la Conferència Constitucional. En octubre de 1967 s'inagurà la dita Conferència, presidida per Fernando María Castiella, ministre espanyol d'Assunts Exteriors; al front de la delegació guineana figurava Federico Ngomo.

Estat independent[editar]

Proclamació de la independència[editar]

En març de 1968, baix la pressió dels nacionalistes equatoguineans i de les nacions Unides, Espanya va anunciar que concediria l'independència. Es formà una convenció constituent que va produir una llei electoral i un borrador de constitució. Acabada la segona fase de la Conferència Constitucional (17 d'abril - 22 de juny de 1968) se dugué a terme la consulta. El referèndum sobre la constitució és va produir el 11 d'agost de 1968, baix la supervisió d'un equip d'observadors de les nacions Unides. Un 63% de l'electorat va votar a favor de la constitució, que preveïa un govern en una Assamblea General i un Tribunal Suprem en juges nomenats pel president.

El 22 de setembre se celebraren els primeres eleccions presidencials i cap dels quatre candidats va obtindre majoria absoluta. Una semana despuix fon triat president de Guinea Equatorial Francisco Macías Nguema; el seu immediat seguidor en l'elecció fon Bonifacio Ondó Edu.

En setembre de 1968, Francisco Macías Nguema fon triat primer president de Guinea Equatorial en el soport de moviments nacionalistes com l'IPGE (Idea Popular de la Guinea Ecuatorial), part del MONALIGE (Movimento Nacionalista de liberación de Guinea Ecuatorial) i el MUNGE (Movimento de Unión Nacional de Guinea Ecuatorial). L'independència es va proclamar el 12 d'octubre de 1968. El país adoptà el nom de República de Guinea Equatorial. Fon admesa en la ONU com a membre 126 de l'Organisació.

Monedes d'un franc d'Àfrica Occidental Francesa de 1944 i 1948.

En giner de 1969, el líder de l'oposició a Macías, Bonifacio Ondó Edu, que estava somés a arrest domiciliari, fon assessinat. Aumentà l'inestabilitat en el país.

En març de 1969, Macías va anunciar que havia dominat un intent de colp d'estat encapçalat per l'opositor Anastasio Ndongo (les versions varien: encara que alguns autors asseguren que mai havia existit, atres afirmen que la tentativa és produí). El president guineà va aprofitar este pretext per a acabar en tota l'oposició i instaurar una dictadura. Els seguidors de Anastasio Ndongo foren arrestats o assessinats. El fallit colp o fals colp generà una onada d'indignació popular antiespanyola (estimulada pel govern), per lo qual la comunitat espanyola es sentí amenaçada.

El 28 de març de 1969 es reembarcaren les tropes espanyoles estacionades en Riu Muni. Ocorrerà el mateix el 5 d'abril abandonant l'illa de Fernando Poo. La presència espanyola en Guinea Equatorial havia acabat.

La dictadura de Macías[editar]

Macías no va tardar molt en concentrar en la seua persona tots els poders de l'estat (en juliol de 1970 creà un règim de partit únic, el PUNT (Partido Único Nacional de los Trabajadores); en maig de 1971 parts crucials de la constitució foren abrogades; i en juliol de 1972 s'autoproclamava president vitalici).

En 1973 promulgà una nova constitució (la segona del país), rellisada a la seua mida, que creava un estat unitari, anulant l'estatus anterior de federació entre Fernando Poo i Riu Muni. Va dur a terme una repressió implacable contra els seus oponents polítics. A causa dels seus métodos dictatorials, mes de 100.000 persones escaparen a països veïns; almenys 50.000 dels que permaneixqueren en el país moriren, i atres 40.000 varen ser sentenciats a treballs forçats.

El règim de Macías es va caracterisar per l'abandó de totes les funcions governamentals a excepció de la seguritat interna. A causa del furt, l'ignorància i la negligència, l'infraestructura del país -elèctrica, de suministrament d'aigua, carreteres, transports i salut- caigueren en la ruïna. La religió catòlica fon reprimida i el sistema educatiu tancat. Els bracers nigerians baix contracte que duyen a terme el gros del treball en les plantacions de cacau de Bioko varen ser deportats en massa a principis de 1976. L'economia equatoguineana s'afonà i els ciutadans mes qualificats i els estrangers varen deixar el país.

Les escoles foren tancades en 1975 i el cult catòlic prohibit en juny de 1978. Nguema va posar en pràctica una campanya d'africanisació toponímica, imitant superficialment el moviment sociocultural de la negritut, reemplaçant els noms colonials en noms natius: la capital Santa Isabel es va convertir a Malabo, l'illa de Fernando Poo fon rebatejada com Masie Nguema Biyogo en memòria del propi dictador, i Annobón es convertí en Pagalu. Com a part del mateix procés s'ordenà a tota la població que canviara els seus noms europeus per noms africans. El propi nom del dictador va patir diverses transformacions, de manera que al final del seu govern, se li coneixia com Masie Nguema Biyogo Ñegue Ndong.

La dictadura de Teodoro Obiang[editar]

El 3 d'agost de 1979, Macías fon derrocat per un colp d'estat liderat pel seu nebot, el tinent general Teodoro Obiang Nguema, el qual havia segut alcait de la sinistra presó de Black Beach. Macías fon jujat i eixecutat, en tant que es constituïa un Consell Suprem Militar presidit pel propi Obiang. Les illes foren nomenades Bioko i Annobón. El nou règim tenia davant de si una llabor ingent: les arques de l'estat estaven buides i la població era apenes un terç de la que hi havia en el moment de l'independència.

En juliol de 1982, el dit Consell nomenà a Obiang president de la República per a un periodo de set anys, a la vegada que es promulgava una nova constitució (la tercera del país), aprovada en referèndum (15 d'agost de 1982). El Consell Suprem Militar es dissolia en octubre de 1982. Poc despuix, Guinea Equatorial es va adherir a la Comunitat Econòmica i Monetària d'Àfrica central (CEMAC), per lo qual adoptà el franc CFA com a moneda (1984). En 1983 i 1988 varen tindre lloc eleccions parlamentàries, a les que concorregué una sola llista de candidats. En 1987, Obiang havia anunciat la formació del Partit Democràtic de Guinea Equatorial (PDGE) en vistes als eleccions presidencials que se celebrarien en 1989. Candidat únic, Obiang va resultar reelegit. No obstant, no va conseguir que el país ixquera de la profunda crisis econòmica en que és trobava.

En 1991 s'inicia una tímida democratisació, indispensable per a que continuara l'ajuda econòmica de Espanya, França i atres països. En novembre s'aprova en referèndum una nova constitució (la quarta del país) que establia un sistema de representació parlamentària per als partits polítics que foren llegalisats. Davant de l'anunci d'esta tímida obertura, molts opositors polítics tornaren al país, a soles per a ser empresonats per Obiang (giner-febrer de 1992).

Encara que alguns mesos despuix foren llegalisades diverses formacions polítiques de l'oposició, en els eleccions llegislatives de 1993 foren prohibits deu dels catorze partits inscrits, lo qual es va traduir en una abstenció de vot entorn del 80%. Els resultats oficials donaren com a guanyador al PDGE, en lo qual Obiang va seguir en el poder com a cap d'Estat i de govern. Després d'estes eleccions, el règim no sols no és va democratisar, sino que en 1995, el líder opositor Severo Moto Nsá fon empresonat devall l'acusació de corrupció i calúmnies. Tampoc és va permetre participar en els presidencials de febrer 1996 al candidat de la Plataforma d'Oposició Conjunta (POC), Amancio Nsé, utilisant per ad això una llei electoral feta a mida del president. Conseqüentment Obiang fon reelegit en el 98% dels vots.

El dictador Teodoro Obiang

L'any 1996 fon un any crucial per a l'evolució futura del país. Eixe any la multinacional nortamericana MOBIL va començar l'extracció de petròleu en el territori equatoguineà, lo qual repercutiria en un aument considerable d'ingressos per al país (acaparat per Obiang i la colla governant).

Els eleccions de 1996 havien segut fortament qüestionades internacionalment. Per a contrarrestar les critiques, Obiang nomenà un nou govern en que figures de l'oposició ocupaven alguns càrrecs menors. En 1998 es du a terme un juí sense cap garantia processal contra 117 membres de l'ètnia bubi (els Nguema pertanyen a la fang, majoritària en el país) pròxims al grup opositor MAIB (Movimento por la Autodeterminación de la isla de Bioko), implicats presuntament en un intent de magnicidi. El simulacre de juí va acabar en quinze condenes a mort. Les llegislatives de març 1999 veren un nou triumfo indiscutible del partit del president, el PDGE (que passà de 68 a 75 bancs en una càmara de 80). Els principals partits de l'oposició, la Convergencia para la Democracia Social (CPDS) i la Unión Popular (UP) obtingueren quatre i un bancs respectivament; abdós partits rebujaren prendre possessió d'ells. Les eleccions locals de maig del 2000 varen supondre un atre triumfo irresistible del PDGE, que va controlar aixina tots els municipis importants. Els principals partits de l'oposició qualificaren els eleccions com manegades i les boicotejaren.

En les presidencials de decembre del 2002 i davant de les denuncies de frau de l'oposició, Obiang fon reelegit, revalidant el seu mandat atres set anys (fins al 2009).

En 2003, es formà un Govern de Guinea Equatorial en l'Exili, dirigit per Severo Moto. Aparentment, varen contractar a una empresa en seu en els Illes del Canal per a derrocar el govern d'Obiang. En març del 2004, 64 presuntes mercenaris foren detenguts en l'aeroport de Harare (Zimbabue) despuix de que ocultaren dades sobre la càrrega i la tripulació. En 2004, el fill de Margaret Thatcher, Mark Thatcher, fon arrestat en Suràfrica baix el càrrec de colaborar en el colp d'estat.

Gràcies als ingressos petrolers, la producció del qual s'havia multiplicat per deu en els últims anys, Guinea Equatorial experimentà taxes de creiximent del 33%. Encara que tal afluència de riquea no està servint per a millorar les condicions de la població, sí que han servit per a otorgar certa "llegitimitat" internacional al règim. Guinea Equatorial és el tercer productor de cru de l'Àfrica Subsahariana (despuix d' Angola i Nigèria). En 2003, el president George Bush —Provablement pressionat per la indústria petrolera estatunidenca(present en Guinea Equatorial en Exxon MOBIL, ChevronTexaco i Triyo Energy)— Va reprendre relacions diplomàtiques en la dictadura equatoguineana, que s'havien interromput en 1995.

Mapa de Mbini.
Mapa d'Annobón i Bioko.

Geografia[editar]

Guinea Equatorial és un chicotet país situat en la part equatorial d'Àfrica. Consta d'un territori continental de 26.017 km2, denominat Región Continental o Mbini (antic Riu Muni), que llimita al nort en Camerun, a l'est i sur en Gabó i a l'oest en el oceà Atlàntic; i d'un atre denominat Región Insular de 2.034 km2, format per les Illes de Bioko (antiga Fernando Poo) on es troba la capital Malabo, d'Annobon (al sur de São Tomé i príncep, nomenada Pagalú durant la dictadura de Macías), i de les Illes ubicades en la Baïa de Corisco, Corisco, Elobey Gran, Elobey Chic i algunes atres.

Mbini comprén una franja costera plana, que va accidentant-se cap a l'interior, on es troba una série de cadenes montanyoses cridades "de les Set Muntanyes". El terreny està suaument ondulat i cobert per vegetació selvàtica. Al voltant del 60% de l'àrea pertany a la conca del riu Mbini (abans cridat Benito).

L'illa més important és Bioko (2.017 km2), i està situada al nort de la part continental, a 40 quilómetros de la costa de Camerun en la baïa de Bonny (Biafra), una secció del golf de Guinea. L'illa, d'orige volcànic, és montanyosa i molt boscosa, en una costa escarpada i rocosa (de 195 km) en els que quan puja la marea oculta els seues plages. Excelents ports en Malabo i Luba. La seua altura màxima és el pic de Santa Isabel també conegut com a Pic Basilé (3.007 metros). L'illa conta en fèrtils sols volcànics (en els que es cultiva cacau) i diversos rius; els llacs es troben en les montanyes.

L'illa d'Annobón (18 icm), cridada aixina a causa de ser descoberta el dia d'Any Nou de 1472, està situada a uns 640 quilòmetros al suroest de la costa de Gabó i 595 al suroest de Bioko.

Les Illes de la Baïa de Corisco formen part de la municipalitat de Corisco, la qual esta situada a 25 km. de l'estuari del Riu Muni, mentres que les Elobeyesta situades a menys de 10 km de Gabó.

Mes del 45% del territori és forestal (46'2%) i està format per boscs, en els que destaca la seua biodiversitat. A pesar dels beneficis que produïx el petròleu, la superfície agrària està aumentant en la consegüent deforestació (8'2%).

Gorila de plana
Lleopart

Clima

Guinea Equatorial té clima equatorial. La temperatura mija anual és al voltant de 25 °C i les precipitacions miges anuals de més de 2.000 mm en la major part del país. En l'illa de Bioko l'estació plujosa comprén el periodo de juliol a giner, mentres que en el continent, els pluges són una miqueta més llaugeres i tenen lloc d'abril a maig i d'octubre a decembre.

Flora i fauna

Destaquen espècies típiques dels ecosistemes equatorials africans. Entre elles podríem citar el drill (Mandrillus leucophaeus), el mandril, picathartes, gorila de plana, sitatunga, lleopart, cercopitecs, chimpansé, elefant, la rara farda de Zenker (Idiurus zenkeri)... És molt elevat el número de endemismes en l'illa de Bioko.

Ecologia[editar]

Els biomes presents en Guinea Equatorial són la selva umbròfila i el manglar.

Segons WWF, la regió continental de Guinea Equatorial pertany íntegrament a la ecorregió de selva costera equatorial atlàntica, en l'excepció de l'estuari del riu Muni, en la frontera en Gabó, que està inclòs en el manglar d'Àfrica central, igual que les Illes de Corisco, Elobey Gran i Elobey Chic. L'illa d'Annobón forma part de la selva de terres baixes de Sant Tomé, príncep i Annobón, mentres que Bioko es repartix entre la selva costera del Cross-Sanaga i Bioko i la selva montanyesa de Bioko i el mont Camerun, esta última per damunt dels 800 msnm.

Política[editar]

Nominalment, Guinea Equatorial és una democràcia constitucional senyes de 1991. No obstant, la realitat política del país és la dictadura unipartidista i personal de Teodoro Obiang Nguema, en el poder des de'l 3 d'agost de 1979, quan va liderar un colp d'Estat contra son tio, Francisco Macías Nguema, i que es perpetua en la presidència falsejant els resultats electorals. El sistema polític de Guinea Equatorial ha segut definit com "Democratura" pel professor Max Liniger-Gourmaz, mentres que atres analistes coincidixen a senyalar que és tracta d'una dinastia de facto.

Un grup d'exiliats, radicats principalment en Espanya i liderats per Severo Moto Nsá líder del Partido del Progreso (PPGE) de tendència centredreta, reclamen la democratisació del país. El partit Convergencia para la Democràcia Social (CPDS), de tendència socialista i liderat per Plácido Mikó Advoque és la segona força de l'oposició a qui li seguix el Movimento para la Autodeterminación de la isla de Bioko (MAIB) dirigit per Weja Chicampo Puye partit Bubi de caràcter ètnic nacionaliste; i, finalment el Fuerza Demócrata Republicana (FDR), liderat per Guillermo Nguema Elá, el qual no ha segut reconegut pel govern.

Les eleccions presidencials es rellisen cada set anys (l'última d'elles va tindre lloc el 15 de decembre de 2002, i la pròxima serà en decembre de 2009) i en elles voten totes les persones majors de 18 anys. El president, al seua vegada, nomena el primer ministre (actualment, Ignacio Milam Tang). Hi ha una sola càmara llegislativa, pràcticament decorativa i sense poder real (la Càmara de Representants del Poble), composta per 100 representants triats sobre el paper, per vot popular directe per a una llegislatura de cinc anys. Dels 100 bancs, 99 corresponen en l'actual llegislatura al partit únic de la dictadura, el Partit Democràtic de Guinea Equatorial (PDGE) i l'atre a l'opositor Convergencia para la Democracia Social (CPDS) que acusà al procés de votació com fraudulent.

Des de la presa del poder per part de Teodoro Obiang se succeïxen els assessinats polítics i les desaparicions aixina com les paròdies de juïns que destaquen per l'absència de garanties processals. Els informes de Amnistia Internacional i atres organismes independents arrepleguen i informen, des de fa anys, d'una aborronadora realitat quant a detencions arbitràries, horribles tortures, pallices i morts en detenció.

Organisació politicoadministrativa[editar]

Províncies de Guinea Equatorial.

Guinea Equatorial està dividida administrativament en set provincias (en els seus respectives capitals):

  1. Annobón (San Antonio de Palé)
  2. Bioko Nort (Malabo)
  3. Bioko Sur (Luba)
  4. Centro Sur (Evinayong)
  5. Kié-Ntem (Ebebiyín)
  6. Litoral (Bata)
  7. Wele-Nzas (Mongomo)

Economia[editar]

Billet de 100 Ekuele de 1975

És estat membre de CEMAC. La moneda de curs llegal és el Franc CFA. La riquea principal de Guinea Equatorial és el petròleu i els seus derivats, en una extracció estimada de 300.000 barrils de petròleu diaris, l'explotació de fustes nobles, l'agricultura, en productes com el cacau, cotó, café, la canya de sucre, fruites tropicals, etc. També s'ha de destacar la ganaderia degut a l'existència de terres altes aptes per al vacú, i els minerals, en particular els metals preciosos, dels quals el comerç informal és destacable.

Des de finals del sigle XX, en l'explotació de jaciments petrolífers, la renda per càpita ha aumentat espectacularment, encara que no el repartiment de la dita renda ya que la riquea procedent del petròleu, segons l'Associació per la Solidaritat Democràtica en Guinea Equatorial, es canalisa en un 98% cap als companyies mineres, principalment nortamericanes i franceses, aixina com a la família de Teodoro Obiang Nguema, actual dictador del país. L'exportació de barrils per habitant és similar a la de Kuvait.

A pesar de l'alta renda per càpita relativa, l'immensa majoria dels ciutadans de Guinea Equatorial viuen baix llindars de misèria, destacant l'escassa o nula atenció mèdica. La dictadura de Teodoro Obiang Nguema ha convertit a Guinea Equatorial en el centre del tràfic de drogues d'Àfrica Occidental i ha portat al país al ranking dels més corruptes del planeta.

Demografia[editar]

Evolució de la població entre 1961 i 2003 (sifres de la FAO, 2005). Població en milers d'habitants.

Guinea Equatorial te una població de caràcter jove (el 45% no supera els 15 anys) en una taxa de natalitat entorn del 42 por mil i una mortalitat del 16 por mil (en comparació, la mortalitat infantil en Cuba —Un país molt més pobre— És de 5,3. L'esperança de vida és de 49 anys per als hòmens i 53 per als dones (les pijors miges dins de la Hispanitat). Només un 4% de la població té mes de 65 anys.

La taxa d'alfabetisació en els adults estava en 1992 en el 52%, pero hauria pujat a un 80% per a 1999.

La majoria de la població viu en els zones rurals.

Etnografia[editar]

És l'únic país hispà en el món en majoria negra.

La població nacional, que representa el 99% de la població, és essencialment bantú (fang) en Riu Muni i bubi en Bioko. Els principals grups ètnics es distribuïxen de la manera següent: fang (72% de la població, en Rio Muni), bubi (15%, en Bioko), fernandinos (en Bioko), bisios i NDOWÉ en la regió Continental, antiga província de Riu Muni i annobonesos en l'Illa d'Annobón, l'únic territori del país en l'hemisferi Sur. La minoria predominant d'una atra raça la constituïxen els blancs europeus d'ascendència espanyola. Guinea Equatorial va rebre asiàtics i negreafricans d'atres països perque treballaren en les plantacions de cacau i café. Atres negreafricans procedixen de Libèria, Angola i Moçambic, i asiàtics que són majoritàriament chinencs. Aixina mateix, han arribat al país comunitats britàniques, franceses i alemanes. De totes estes comunitats, els únics que no es varen adaptar òptimament a la llengua espanyola foren els francesos, ya que el seu idioma és cooficial.

Després de la independència, mils d'equatoguineans partiren a Espanya. Al voltant de 100.000 equatoguineans anaren a Camerun, Gabó i Nigèria a causa de la dictadura de Francisco Macías Nguema. Moltes dels seues comunitats viuen en Brasil, molts països Hispanoamèricans, Estats Units, Portugal i França.

Llengües[editar]

L'idioma oficial és l'espanyol, tal com ho reflectix la Constitució del país. La gran majoria dels equatoguineans parlla espanyol, especialment aquells que són Malaboensos o viuen prop d'allí. L'espanyol ha segut idioma oficial des de 1844 i a pesar d'això, en Guinea Equatorial no hi ha cap Acadèmia de la Llengua Espanyola com en el restant de països que els tenen al tindre l'espanyol com a llengua oficial. Aixina i tot, hui en dia Guinea Equatorial ha apostat per la creació en el país d'una Acadèmia per a la Llengua espanyola; l'establiment d'un programa que reforce la difusió de l'espanyol en els mijos de comunicació social i el reforçament dels cursos d'espanyol per a estrangers ya establits per l'Universitat Nacional de Guinea Equatorial.[3]

La llei constitucional, que modifica l'artícul 4 de la Llei Fonamental de l'Estat, establix que les llengües oficials de la República de Guinea Equatorial són l'espanyol i el francés. Es reconeixen les llengües aborígens com a integrants de la cultura nacional (Llei constitucional NÚM. 1/1998 del 21 de giner): fang parlat també en zones de Camerun, Gabó i República Democràtica del Congo; bubi (Bioko); annobonés en l'Illa d'Annobón; balengue en la regió Continental; ibo i anglés criollo (Pidgin English), també en Bioko. La llengua ndowé pertany al grup dels ndowé situats en la zona costera de la part continental del país. En juliol del 2007, el dictador Teodoro Obiang va anunciar la decisió del seu govern per a que el portugués es convertixca en idioma cooficial de Guinea Equatorial, per a satisfer els requisits per a solicitar la calitat de membre ple de la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (CPLP).

Religió[editar]

La gran majoria de la població és formalment catòlica (80,1%), encara que es professen atres religions cristianes (6,8%), les religions dels antics habitants denominades baix l'apelatiu de animisme són practicades en divers grau per la majoria, i hi ha una minoria islàmica (4%).

Ciutats[editar]

Puerto de Malabo

Destaquen dos ciutats: Malabo, capital de l'estat en aproximadament 90.000 habitants, situada en l'illa de Bioko; i Bata, ciutat en la regió continental en una miqueta mes de 110.000 habitants, estes són les dos ciutats més importants del país. Atres ciutats són: Ebebiyín, Mongomo, Evinayong, Luba, Añisok, Niefang, Micomiseng, Akonibé, Kogo, Akurenam, Nsok Nsomo, Nsork, Riaba, Sant Antoni de Palé (Capital de l'illa d'Annobón).

Noms[editar]

Els equatoguineans tendixen a tindre un nom espanyol i un nom africà. Quan ho escriuen, el nom espanyol és seguit per l'africà i pel llinage d'un germà del pare, el yayo del qual ya s'havia encarregat a posar distints llinages als seus fills. És dir, cada família te uns 7 llinages, i al nàixer un descendent, el pare tria entre eixos llinages. És rar que dos germans tinguen el mateix llinage.

Cultura i Educació[editar]

El país posseïx una universitat, la Universidad Nacional de Guinea Ecuatorial (UNGIX) en campus en Malabo i una Facultat de Medicina en Bata. La Facultat de Medicina de Bata està recolzada principalment per Cuba, el govern de la qual cedix als professors i meges del centrecita requerida. L' [Universidad Nacional de Educación a Distancia]] espanyol conta també en una seu en Malabo i una atra en Bata.

En el país estan actives diverses organisacions culturals (el Centre Cultural Hispà-Guineà, Centre Cultural Espanyol de Malabo i atres) el fi principal del qual és l'alfabetisació i promoció cultural de la població. La majoria del soport econòmic en este sentit prové del govern espanyol.

Lliteratura[editar]

Els principals autors del país són:

Mijos de comunicació[editar]

Els principals mijos de comunicació en el país són tres Emissores de ràdio FM en participació estatal. Existixen també dos emissors de ona curta.

En un artícul de juliol del 2003 de la BBC[4] senyala que no hi ha periòdics diaris en el país i descriu que un programa en idioma fang cridat Bidze-Nduan (‘sepultat pel foc') en una emissora estatal àmpliament escoltada, es va declarar que Teodoro Obiang estava «en contacte permanent en el Altíssim». Aixina mateix, un assistent presidencial afegí: «Ell [Obiang] pot decidir matar sense donar contes a ningú i sense anar a l'infern perque és el mateix Deu, en qui ell està en permanent contacte, i qui li dona la seua força».

La majoria de mijos de comunicació practica una férrea autocensura, i està prohibit per llei criticar a figures públiques. L'estat controla els mijos públics i la principal cadena de ràdio privada està dirigida per Teodorin Nguema Obiang, el fill del president.

Algunes dades sobre comunicació en Guinea, segons el The World Factbook:

  • Sistema de teléfons (Considerat un sistema pobre pero en adequats servicis governamentals):
  • Ràdio:
    • Emissors d'AM:0, FM:2, Ona curta:5 (2001)
    • Aparats de Ràdio: 180.000 (1997)
  • Televisió:
    • Emissors de TV: 1 (2001)
    • Aparats de TV: 4.000 (1997)
  • Internet
    • Dominis d'Internet: 81 (2007)
    • Usuaris d'Internet: 8.000 (2006)
Festes Nacionals
Data Nom en castellà Nom local Notes
1 de giner Any Nou
1 de maig Dia del Treball
5 de juny Natalici del president de la República
3 d'agost Dia del Colp de Llibertat
15 d'agost Dia de la Constitució
12 d'octubre Dia de la Independència
8 de decembre Festivitat de la Immaculada Concepció
10 de decembre Dia dels Drets Humans
25 de decembre Nadal

Deports[editar]

Guinea Equatorial ha segut triada per a albergar la Copa Africana de nacions de 2012 conjuntament en el país veí Gabó.

Bibliografía[editar]

  • ABAGA EDJANG, Fernando: La ayuda externa en el desarrollo de Guinea Ecuatorial: revisión crítica. España: Los Libros de la Catarata, 1997. ISBN 84-8319-013-3.
  • BALBOA BONEKE, Juan; y Fermín NGUEMA ESONO: La transición de Guinea Ecuatorial: història d'un fracaso. Madrid: Labrys 54, 1996. ISBN 84-88070-09-8.
  • BOLEKIA BOLEKÁ, Justo: Antroponimia bubi: estudio lingüístico. Bolekia, J., 1994
  • BUALE BORIKÓ, Emiliano: Guinea Ecuatorial: las aspiraciones bubis al autogobierno. Iepala Editorial (Instituto de Estudios Políticos para América Latina y África), 1988.
  • CASTRO ANTOLÍN, Mariano Luis de, Geografía de Guinea Ecuatorial (1985)Prog. Colab. Educ. M. Educ. C
  • CASTRO ANTOLÍN, Mariano Luis de; y María Luisa DE LA CALLE: Origen de la colonización española en Guinea Ecuatorial. España: Universidad de Valladolid, Secretariado de Publicaciones, 1992.
  • CREUS, Jacint: Identidad y conflicto: aproximación a la tradición oral de Guinea Ecuatorial. Asociación Los Libros de la Catarata, 1997.
  • Geografía e història de Guinea Ecuatorial. Guinea Ecuatorial: Universidad Nacional de Educación a Distancia, 1982.
  • Guinea Ecuatorial: una realidad viva. Proyectos y Producciones Editoriales Cyan, 1997.
  • Guinea Ecuatorial, un país sometido al terror y al hostigamiento. Editorial Amnistía Internacional, 1999.
  • IYANGA PENDI, Augusto: Bibliografía de las lenguas de Guinea Ecuatorial y africanas. Nau Llibres, 1996.
  • LINIGER GOUMAZ, Max: Bibliografía general n.º 9 de Guinea Ecuatorial. Proyectos y Producciones Editoriales Cyan, 1996.
  • MEDINA DOMÉNECH, Rosa María: «Paludismo, explotación y racismo científico en Guinea Ecuatorial». En: Rodríguez Ocaña E, Ballester Añón R, Perdiguero E, Medina Doménech RM, Molero Mesa J: La acción médico-social contra el paludismo en la España metropolitana y colonial del siglo XX (pág. 383-427). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2003.
  • NDONGO BIDGOYO, Donato: «Historia y tragedia de Guinea Ecuatorial». En revista Cambio 16 , 1977.
  • NERÍN ABAD, Gustau: Guinea Ecuatorial, història en blanco y negro: hombres blancos y mujeres negras en Guinea Ecuatorial (1843-1968). España: Península, 1997.
  • ONDO AYANG, Luis: Guinea Ecuatorial y el ensayo democrático. Proyectos y Producciones Editoriales Cyan, 1996.
  • Reseña estadística de la República de Guinea Ecuatorial. Instituto Nacional de Estadística, 1981.

Enllaços externs[editar]


 
Països d'Àfrica
Africa (orthographic projection).svg
Àfrica del Nort : Algèria    Egipte    Líbia    Marroc    Mauritània    Sudan    Tunísia
Àfrica Occidental : Benín    Burkina Faso    Camerun    Cap Vert    Costa d'Ivori    Gabon    Gàmbia    Ghana    Guinea    Guinea Bissau    Guinea Equatorial    Libèria    Mali    Níger    Nigèria    República del Congo    São Tomé i Príncipe    Senegal    Serra Leone    Togo
Àfrica Central : Burundi    República Centreafricana    República Democràtica del Congo    Ruanda    Chad
Àfrica Oriental : Jibuti    Eritrea    Etiopia    Kènia    Seychelles    Somàlia    Sudan del Sur    Tanzània    Uganda
Àfrica Austral : Angola    Botsvana    Comores    Lesotho    Madagascar    Malawi    Maurici    Moçambic    Namíbia    Suràfrica    Suazinlàndia    Zàmbia    Zimbaue