L'Albufera

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Revisió de 19:01 12 feb 2019 per Xavier (Discussió | contribucions) (L'Albufera i alguns autors)
(dif) ← Revisió anterior | Revisió actual (dif) | Revisió següent → (dif)
Saltar a: navegació, buscar
L'Albufera en el sigle XIX

El parc Natural de l'Albufera o L'Albufera (Albufera, de l'àrap al-buhayra, "el chicotet mar") és un parc natural de la província de Valéncia, en la Comunitat Valenciana, Espanya.

També coneguda pels romans com Nacarum Stagnum i en alguns poemes àraps se li denomina Espill del Sol.

Este parage de 21.120 ha que fon declarat parc natural pel govern valencià el 23 de juliol de l'any 1986 se troba situat a uns 10 km al sur de la ciutat de Valéncia.

El parc natural comprén el sistema format per l'albufera pròpiament dita, el seu entorn humit, i el cordó litoral ( La Devesa d'El Saler ) adjacent a abdós.

El règim jurídic del Parc Natural s’aprovà el 8 de juliol de 1986: “El sistema format pel llac de l'Albufera, el seu entorn humit i la barra litoral adjacent a abdós, constituïx un dels espais naturals de major importància de la Comunitat Valenciana”.

En data de 23 d'octubre de l'any 1990 es va aprovar el document de Pla Especial de Protecció del parc Natural (actualment derogat pel T.S.) i el Decret 96/1995, de 16 de maig, va aprovar el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Conca Hidrogràfica de l'Albufera. El 19 de novembre de l'any 2004 fon aprovat pel Consell de la Generalitat Valenciana el Pla rector d'Us i Gestió (PRUG) de l'Albufera.

Orografia[editar]

El parc se va originar pel farciment d'una antiga baïa per l'aportament de sediments dels rius Xúquer i Túria produint-se la separació definitiva del mar en l'época romana. Llavors la superfície del llac era molt major (vora 30.000 hi ha) pero en el pas dels anys i a causa de l'interés per a obtindre noves zones de cultiu (especialment d'arròs) ha anat disminuint de tamany fins a les 2.800 hi ha actuals.

Per això hi ha tres ambients diferenciats:

La retinga o devesa: és el cordó arenós que separa el llac del mar.
La marjal: són les terres que anteriorment formaven part del llac i que ara estan dedicades al cultiu de l'arròs.
El llac: en la peculiaritat que la seua aigua siga dolça pel fet de que s'alimenta de les aportacions de les séquies i de diversos brolladors (ullals) existents en el propi llac.

En el parc Natural de l'Albufera, ademés d'estos ambients trobem chicotets ecosistemes, els quals en alguns casos són d'elevada importància, tant per la fauna com per la flora:

Els "ullals": són els brolladors que trobem a lo llarc de la marjal de l'Albufera. En estos brolladors trobem fauna autòctona com el samaruc i el fartet, de la mateixa manera que trobem vegetació, tant aquàtica, com palustre i de ribera.
Les "mallades": són unes depressions intra-dunars que trobem en la retinga. Estes depressions solen inundar-se en el periodo autumnal i primaveral de precipitacions, per lo que en les seues vores podem trobar vegetació palustre i fauna aquàtica.

El llac[editar]

El llac s'estén a uns 10 km. de la ciutat de Valéncia cap al SE. És la llacuna més gran d'Espanya, se troba separada del mar per un cordó dunar assentat per les raïls d'una espècie de pins, adaptada ad esta situació tan extrema, i una gran abundància de matoll devall, esta zona és coneguda com "la Devesa". Antigament les aigües cristalines permetien vore el fondo i les seues aigües eren consumides sense problemes pels peixcadors, especialment en els "Ullals".

Inclús hui podem fruir de les velles barques impulsades antigament per veles llatines, per les nomenades "perches" (pal allargat en el que el barquer impulsava l'embarcació recolzant en el sol del llac) o rems, hui en motor.

Actualment el llac s'ha reduït a aproximadament a un terç de lo que era inclús en el sigle XIX, quan arribava fins a Valéncia, a la coneguda com Creu de la Conquista, i s'estenia fins a Sueca, a un parage nomenat la "Montanyeta dels Sants". Ya a principis del sigle XX la seua superfície s'havia vist reduïda a 7 per 6 quilómetros des dels 17 per 6 de 100 anys abans. Afirmava Pérez Escrich que en 1930 tenia 9 llegües de circumferència.

Això li permetia ser un eficaç mig de comunicació entre les distintes poblacions i la capital, existint transports regulars.

En l'any 1909 Emilio Sarzo en el seu llibre de caça aquàtica, l'Albufera i la Caldereria, conte que la profunditat era molt desigual, estant en alguns llocs les plantes aquàtiques molt pròximes a la superfície i en atres llocs existien 3 o 4 braces de profunditat. Actualment la profunditat màxima són d'uns 2, 3 metros.

En les zones en poca profunditat conegudes com "Alterons" és a on estan situats els llocs de tir, puix la caça és una de les activitats històriques de la zona. Alguns cronistes destaquen que ya en época musulmana era una zona de caça real, i posteriorment, despuix de la conquista, passà a ser de titularitat de Jaume I i els seus successors.

Tal era la riquea de la zona compresa entre el Grau de Valéncia i Cullera, que segons el botànic valencià Cavanilles i atres cronistes de distintes époques, abundaven els cervos, javalins, cabres salvages, francolins, perdius, llebres, conills, llúdries i fins a xixanta varietats d'aus aquàtiques, aixina com una enorme cantitat de peixos. Com "Un racó del Paraís" ho definien a mig del sigle XIII.

Jaume I quedà tan maravellat que va decidir que:

"encara que en el Regne, es consideraren fora del mateix i del terme de la ciutat de Valéncia, deixant-les anexades al Patrimoni del príncip".[1]

En l'any 1250, en Morella, despuix d'haver segut inclòs en els benes de la Corona, es va dictar un privilegi el 21 de giner, pel qual qualsevol podia peixcar en el llac, en la condició d'abonar una quinta part.

Trobem edictes sobre l'Albufera en concessions o ratificacions de pràcticament tots els reis, Pere I, Joan II, Alfons II, Martí I, Ferrando I, Carles I, Felip II, Felip IV, ...

En l'any 1671 es va prohibir l'entrada en l'Albufera, els seus llímits i la Devesa. La descripció de la fauna demostra que pràcticament es conservava en tota la seua esplendor.

Carles III va canviar novament les ordenances i es varen començar a arrendar els llocs de caça, reservant dos Uchana i Raconet per al capità General i cedint dos dies a l'any a qui voldria caçar.

A l'arribar el sigle XIX, trobem una prova de les condicions que mantenia l'Albufera i l'impressió que va causar en els invasors francesos, que a petició pròpia José Bonaparte li va concedir al Mariscal Suchet el títul de Duc de l'Albufera.

Fon a partir del segon terç del sigle XIX quan el llac va començar a estretir-se a causa de la pràctica de soterrar el llac, per a cultivar arròs especialment. La fauna a poc a poc es reduïa al mateix ritme, trobant-se ya únicament caça menor.

El 12 de maig de l'any 1865 el llac i la Devesa va passar a propietat de l'Estat, acabant en més de sis sigles de propietat real. Posteriorment fon entregada a la ciutat de Valéncia, perque tots els valencians foren propietaris d'este "racó del Paraís"

A principis del sigle XX es va realisar un proyecte per a construir l'aeroport de Valéncia en l'entorn de la Devesa, i traslladar allí els vols que es realisaven en la Malvarrosa, pero finalment, per problemes de fonamentació es va traslladar de lloc a l'actual de Manises

Clima[editar]

El parc presenta un clima mediterràneu.

Flora[editar]

La vegetació en el marjal, dedicat al cultiu de l'arròs i en el llac és escassa, quedant llimitada a les zones marginals.

No obstant la franja arenosa costera és especialment rica en varietats vegetals. Destaca la presència d'espècies pioneres pròpies de dunes mòvils com la gram de duna o la campaneta de mar i de dunes fixes com la coscollina o el llentiscle.

En els saladars existents entre les dunes podem trobar la herba salada i la barrella.

En les zones en substrat rocós es troba un típic bosc mediterràneu format pel pi blanc, el timó, la aliaga el romer i la eixedrea

Finalment en les zones humides podem trobar comunitats sumergides, flotants i palustres com el canyiç, la boga la mansega.

Fauna[editar]

El llac té diverses espècies destacant el fartet i el samaruc( “Valéncia hispànica”, peix chicotet, tant que medix entre 5/7 centímetros i és una espècie estrictament protegida pel Conveni de Berna), abdós espècies de peixos són endèmiques de la Comunitat Valenciana i la anguila, llisa i llobarro per la seua importància econòmica.

Encara que sense cap dubte este parc és conegut per l'extraordinària riquea avícola que poseïx destacant entre les anàtits el ànet roig en fins a 10.000 eixemplars, la cullera comú en fins a 20.000 eixemplars o el ànet collvert.

També són destacades les colònies de garses, podent resenyar la garseta bouera, la garseta craquera o la garsa blava.

Finalment és resenyable la presència d'espècies com el charrà comú, el charrà patinegre, la camallonga, la roseta,gavina

L'Albufera i alguns autors[editar]

Eiximenis resaltava el peix especial, i l’Archipestre d’Hita, en el capítul “Batalla que hobo entre Don Carnal y la Cuaresma”, deixava escrit:

“De parte de Valencia vienen las anguilas.

Salpresas e trechadas a grandes manadillas.

Daban a Don Carnal por medio las costillas”.
“Lo rei en Jaume… per propi spacial patrimoni seu, se retrech la Albufera de Valencia, Devesa daquella; e jatsia aquella fos en lo Regne, e de terme de la Ciutat de Valencia, en tant que status alguns fets e ordinacions per la dita ciutat, no podem compendre, los drets de la Albufera, com es anexa al Patrimoni del Princep”.
Les sifres són aproximatives: segons Estrabó i Avieno, 30.000 hectàrees; segons Sidi Abu Said, pròximes a 20.000 al final de l’época musulmana; disminuiren a les 14.000 hectàrees en el sigle XVIII; a 9.000, en el sigle XIX; i crec que ara no arriben a 3.000. Pero el sol, seguix sent el mateix, “sobre cristal”.
Parlar de l'Albufera es parlar del sol; de la pau, tan necessitada, que por gojar-se gratis, simplement dirigint la vista a sa posta. Colors que ya impressionaren als poetes àraps.

Municipis compresos[editar]

Accessos[editar]

El principal mig d'accés al parc és l'autovia del Saler (CV-500) que partint de Valéncia travessa el parc de nort a sur, trobant-se el Centre d'Informació del parc en el quilómetro 10.5, en el mateix desviació d'El Palmar.

Referències[editar]

  1. L'Albufera i la Caldereria, pàgina 22. Emilio Sarzo. 1906

Enllaços externs[editar]