Llengües d'Oc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 08:04 17 ago 2018 per Jose2 (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - ' jovens ' a ' jóvens ')
Anar a la navegació Anar a la busca
Llengües d'Oc, Occità
Lenga d'Òc, Occitan.
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en: Espanya, França, Itàlia i Mònac
Regió:
Parlants: 1.939.000
Rànquing: No està entre els 100 primers.
Família: Indoeuropea

  Itàlica
   Llatí
    Romanç
     Occidental
      Galo-ibèric        Galo-romanç         Occitano-romànic           Occità

estatus oficial
Llengua oficial de: En la Vall d'Aran, Catalunya, Espanya. A on se li diu Aranés, subdialecte del Gascó
Regulat per: Conselh de la Lenga Occitana
còdics de la llengua
ISO 639-1 oc
ISO 639-2 oci
ISO/FDIS 639-3 oci
SIL
300px
vore també: llengua

Les Llengües d'Oc (occitan, lenga d'òc pronunciat: uksi'ta, 'lengɔ dɔk) son les llengües romàniques pròpies de la zona Sur de França. El domini llingüístic actual de les Llengües d'Oc s'estén per quatre estats:

Introducció i definició

De forma genèrica, es denomina occità al conjunt de llengües romàniques que es parlen en Occitània. La llarga persecució per part de l'estat francés, la falta d'un estàndart suficientment escampat i l'evolució i diferenciació natural que patix tota llengua del mon han eixercit una relativa fragmentació de la llengua a nivell dialectal, més forta que en català pero manco forta que en francés o en italià. Aixina una part de filòlecs especialistes de l'occità no dubten de la unitat d'esta llengua, mentres que una atra part no prenen a l'occità com a una única llengua sino com a un conjunt de llengües molt paregudes pero diferenciades. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 millons de parlants natius[citació necessària] en el conjunt de llengües occitanes, i 7 millons de persones que poden entendre'l pero no parlar-lo.[citació necessària]

Existix una part de llingüistes que creuen que l'occità, junt al català i la llengua valenciana, formen part del "diasistema occitano-romànic". Juli Ronjat caracterisà aixina a l'occità atenent-se a 19 criteris llingüístics: onze fonètics, cinc morfològics, un sintàctic i dos morfològics. El nom de la llengua, occità, aparegut cap al 1290, ve d'òc (pronunciat [ɔ(k)]) del llatí hoc ("això"), que ve a dir "sí" en occità, i més exactament dels térmens següents que Dant va crear a la fi del sigle XIII: la "llengua d'oc" (l'occità) en contrast a la "llenga d'oïl" (el francés) i a la "llengua de si" (l'italià). Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la parla més propenca al català que existix, degut, llògicament, a que el català naix com a dialecte de dita llengua occitana.

Extensió

L'occità no a soles es parla en els antics territoris de l'Occitània i terres veïnes, sino també a atres llocs a on varen emigrar occitans, a causa de les persecucions religioses (veeu l'artícul sobre el catarisme) o per atres motius. A continuació es detalla una llista de les zones a on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:

En la següent llista es detallen zones a on es parla occità o es parlà a causa de la forta emigració d'occitans fora d'Occitània:

Ortografia

Actualment, hi ha cinc ortografies occitanes, la més utilisada en tots els dialectes i conciliadora coneguda com la clàssica o alibertina, basada en l'occità migeval i avalada pel Conselh de la Lenga Occitana (i també per l'Institut d'Estudis Occitans); la mistralenca pel provençal (en concurrència en la clàssica) (també ha existit en gascó en la seua variant dita febusiana pero ara ha casi desaparegut), creada per Josèp Romanilha, Frédéric Mistral i el Felibritge, la bonaudiana, feta per Pèire Bonaud per l'alvernès (en concurrència en la clàssica), la de l' Escòla dau pò, pel vivaroalpí de les Vallades Occitanes (en concurrència en la clàssica). La mistralenca (febusiana inclosa) està basada en l'ortografia del francés modern, la bonaudiana té trets francesos, atres de la clàssica i molts de nous i la norma de l'Escola dau Pò és independent en alguns trets compartits en la mistralenca i la clàssica. Hi ha alguns conflictes, pero no sistemàtics, entre els seguidors de cada sistema.

L'ortografia clàssica té la ventaja de mantindre l'unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflectix el fet que l'occità no és una varietat del francés. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera inteligible als parlants d'atre dialecte. Per eixemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn (i també dia), pero en la mistralenca, pot ser jour, joun o journ, en funció de la procedència de l'escritor. Ademés, la grafia clàssica té la ventaja per als catalaparlants i valenciaparlants de ser molt més semblant a les grafies catalana i valenciana. La Wikipèdia occitana està escrita en grafia clàssica.

En canvi, l'ortografia mistralenca té la ventaja de no forçar els parlants alfabetisats en francés a dependre un sistema completament nou. També l'han utilisada un gran número d'escritors eminents, particularment en el dialecte provençal.

Com a mostra de la diferència entre les dos grafies, podem vore un fragment del cant de la Copa Santa, de Frederic Mistral (en l'artícul Copa Santa estan els dos texts complets):

En grafia mistralenca (original): «Prouvençau, veici la Coupo / Que nous vèn di Catalan : / A-de-rèng beguen en troupo /Lou vin pur de noste plan (tornada) Coupo Santo / E versanto / Vuejo à plen bord, / Vuejo abord / Lis estrambord / E l'enavans di fort ! (...)»

En grafia clàssica: «Provençaus, vaicí la copa / Que nos ven dei catalans : / A de reng beguem en tropa / Lo vin pur de nòstre plant ! (tornada) Copa santa, / E versanta, / Vueja a plen bòrd, / Vueja abòrd / Leis estrambòrds / E l'enavans dei fòrts ! (...)»

L'adaptació de la grafia mistralenca al bearnes i al gascó en general se diu grafia febusiana i fon establida a final del sigle XIX; actualment ha reculat prou davant la norma clàssica.

Lèxic

Taula de comparació de llengües romàniques:

Llatí Francés Italià Castellà Occità Català Valencià Portugués Rumanés Sart Cors Francoprovençal
clave clef chiave llave clau clau clau chave cheie crae chjave/chjavi clâ
noctem nuit notte noche nuèch (nuèit, net) nit nit noite noapte notte notte/notti nuet
cantare chanter cantare cantar cantar (chantar) cantar cantar cantar cânta cantare cantà chantar
capra chèvre capra cabra cabra (chabra, craba) cabra cabra cabra capra cabra capra cabra / chiévra
lingua langue lingua lengua lenga (lengua) llengua llengua língua limbă limba lingua lenga
platea place piazza plaza plaça plaça plaça praça piaţă pratza, pratha piazza place
pons pont ponte puente pont (pònt) pont pont ponte pod ponte ponte/ponti pont
ecclesia église chiesa iglesia glèisa (glèia) església iglésia (església) igreja biserică creia, cresia ghjesgia églésé
hospitalis hôpital ospedale hospital espital (espitau) hospital hospital hospital spital ispidale spedale/uspidali hèpetâl
caseus
llatí vulgar formaticum 		fromage formaggio queso formatge (hormatge) formatge formage queijo caş casu casgiu tôma / fromâjo

Pronunciació de l'occità

Artícul principal → Pronunciació de l'occità.
Artícul principal → Característiques fonètiques de l'occità.

La pronunciació de l'occità, en norma clàssica occitana, es fa conforme a regles de llectura constants i regulars, en ben poques excepcions. A continuació hi ha un breu resum de la pronunciació de l'occità llenguadocià, considerat la base de l'occità estàndart. A banda de les lletres bases, l'occità té símbols modificadors que canvien la pronunciació de certes lletres o simplement marquen la tonicitat de la paraula sense haver de canviar la pronunciació com: l'accent tancat (´), l'accent obert (`) i la diéresis (¨).

Vocals

  • a:
    • -a-, a- i à es pronuncia [a].
    • -a final àtona es pronuncia [ɔ / o̞].
    • á final es pronuncia [ɔ].
  • e:
    • e o é es pronuncia [e].
    • è es pronuncia [ɛ].
  • i o í es pronuncia [i] o [j].
  • o
    • o o ó es pronuncia [u] o [w].
    • ò es pronuncia [ɔ].
  • u es pronuncia [y] o [ɥ] en posició semivocàlica excepte quan va darrere d'una vocal [w].

Consonants

  • b: [b]/[β]
  • c: [k]. [s] davant "e" i "i". Quan és doble cc, [ts].
  • ch: [tʃ]
  • ç: [s]
  • d: [d]/[ð]
  • f: [f]
  • g: [g]/[ɣ] davant "a", "o", "u". [dʒ] davant "e" i "i". Quan és final, es pronuncia [k] i en certes paraules [tʃ]. gu davant "e" i "i" és [g]/[ɣ]
  • h: muda, [h] en gascó
  • j: [dʒ], [dz]
  • k: [k]
  • l: [l]. Quan és doble ll, es pronuncia [ll].
  • lh: [ʎ], a final de paraula [l].
  • m: [m], a final de paraula [n]. Quan és doble mm, [mm].
  • n: [n]. Muda a final de paraula. [m] davant "p", "b" i "m". [ŋ] davant c/qu i g/gu. [ɱ] davant "f". nd i nt [n]
  • nh: [ɲ]. En posició final [n]
  • p: [p]
  • qu: [k] davant "e" i "i". [kw] el restant.
  • r: [r] i [ɾ]. En posició final és muda en la majoria de paraules. rn i rm [ɾ].
  • s: [s]. [z] entre vocals. ss és [s].
  • t: [t]. tg/tj és [tʃ]. tl és [ll]. tn és [nn]. tm és [mm]. tz és [ts]
  • v: [b]/[β], [v] en nord-occità i occità oriental
  • w: [w], [b]/[β]
  • x: [ts], [s] davant una consonant.
  • y: [i]/[j]
  • z: [z], [s] en posició final.

Dialectes de l'occità

Els dialectes occitans s’agrupen en tres blocs[1]: nort-occità, occità meridional i aquità-pirinenc (que correspon aproximadament al gascó). El principal tret que diferencia el nort-occità és la palatalisació dels sons ca i ga llatins en cha i ja, mentres que l'occità meridional conserva els originals ca i ga (nota: cha es llig en occità com en valencià cha). Esta diferència entre els dos blocs és la continuació de les característiques de les llengües veïnes, ya que el francés i el francoprovençal fan la palatalisació com el nort-occità, mentres que el valencià, el català, i el castellà no la fan. Per eixemple: llatí: cantat , oc. merid., val, cat, i cast.: canta, nort-oc: chanta, francès: chante. El gascó es diferencia de el restant de l'occità per numeroses senyes. Entre elles citem la transformació de la f en h aspirada (gascó: hilha, llenguadocià: filha, val:filla) i la pèrdua de la n intervocàlica (gascó: lua, llenguadocià: luna, val:lluna). thumb|350 px|Geografia supradialectal de l'occitàthumb|350 px|Dialectes de l'Occità, en els seus noms occitansL'occità presenta diversos dialectes:

Història de la llengua

Orígens de l'occità

L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentres les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria llingüística romànica, esta zona central ha anat rebent manco influències, i aixina ha naixcut l'occità. Una atra hipòtesis sobre el naiximent de l'occità pot ser que fon una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità deu haver estat influenciat per circumstàncies úniques (pel que fa en Europa) com són:

  • L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per totes bandes per barreres naturals: el mar Mediterràneu, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massíç Central i els Alps.
  • Abundància de zones poc tendents a l'agricultura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguetat.
  • L'immovilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa generà un substrat prou homogéneu.
  • Una menor celtisació que les regions veïnes.
  • Una antiga i llarga romanisació.
  • Una dèbil germanisació.

L'occità en l'Edat Mija

L'esplendor de la civilisació occitana anà des del sigle XI fins al XIII. Al llarc d'este periodo, l'occità era una llengua unificada, i no a soles era una llengua vehicular, sino que també era una llengua jurídica i administrativa, utilisada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com pogué ser que una llengua estiguera tan normalisada en aquella época.

L'occità havia segut la llengua de la lírica dels trobadors en l'Edat Mija, i durant d'un temps fon considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català en fortes influències occitanes (cosa ben llògica ya que el català naix com a dialecte de l'occità).

Finalment, quan Occitània passà baix el domini francés (vore l'artícul sobre el catarisme per a més informació sobre este fet), l'occità pergué protagonisme en la llengua escrita en favor del francés.

La decadència

La decadència de l'occità com a llengua administrativa i lliterària va des del final del sigle XV fins al XIX, en que l'occità anà perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, pero ya en 1550 el divorç era patent.

El francés acabarà per impondre's a nivell oral en antigues províncies occitaparlants com el Poitou, la Saintonge o les Charenta, la Marca i la Baixa Alvèrnia, aixina com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'impon en els escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitaparlants.

La Revolució Francesa empijorarà la situació de l'occità, perque els jacobins, baix el pretext de la unitat nacional, imponen el francés com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la lliteratura occitana va decaent i a soles es va utilisant en el nivell oral, l'occità s'utilisa com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fora ben entesa pel poble.

La llengua, a pesar d'algunes tentatives lliteràries del sigle XVI (Pèir de Garròs, Isaac Despuech Sage), no s'utilisa més que per a usos populars, rarament escrits, fins el sigle XIX, en l'arribada del resorgiment del Felibritge.

Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins el començament del sigle XX, fins que l'escola republicana francesa escomença en una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitaparlants.

Les renaixences

Primera Renaixença

Mentres que la llengua estava fortament atacada, anaren apareixent diferents moviments de defensa de la lliteratura occitana. Durant el periot 1650-1850 la llengua va renàixer. Aparegueren diferents corrents lliteraris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeiximent de la lliteratura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Esta primera renaixença preparà l'adveniment del Felibritge. Es pot distinguir entre:

  • El moviment dels sabis
Després de l'oblit dels trobadors, sorgix un grup d'erudits a la segona mitat del sigle XVIII, en els círculs aristocràtics meridionals. Este grup es dedica a l'investigació llingüística i lliterària de l'Edat Mija, el folclor, les noveles i els contes campestres, la croada dels albigesos i l'història del Migdia francés.
  • El moviment obrer
"Apelavam ma lenga una lenga romana". Este vers és l'unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'estos dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'atre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonés) és vist com una llengua d'un ranc prou alt. Víctor Gelu era un cantant representant d'este moviment.
  • El moviment burgués i esteta
Al contrari que els "sabis", que es dedicaren al passat en un sentit de investigació erudita, i dels "obrers", que usen el seu dinamisme de proletaris, els poetes burguesos (o de la chicoteta noblea) es situaren entre estes dos. És un moviment amateur, pero en una gran passió per la llengua.
  • El moviment utilitari
El Dr. Simon Honnorat comprengué la necessitat de més realisme llingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i l'indisciplina en la gramàtica o la grafia també era reivindicada en el moviment obrer. Aixinana, Honnorat publicà el seu diccionari provençal-francés en 1840. Actualment se'l considera un precussor que dotà a l'occità de coherència.

Segona Renaixença

La segona renaixença lliterària de l'occità tingué lloc en el sigle XIX, baix el liderage de Frédéric Mistral i el Felibritge (Loïs Romieu, Teodòr Aubanèl, Josèp Romanilha) . En esta época, la llengua era utilisada essencialment per la gent rural. Mistral i els seus contemporàneus retornaren el prestigi perdut, dotaren l'occità d'una normativa i d'obres lliteràries. La seua acció estigué barrejada, a vegades, en una voluntat política. Els felibres digueren: «una nació que solament té una lliteratura, una nació que destruix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, baix la forma del provençal i la grafia avinyonesa, fon difòs més allà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la lliteratura mistraliana és estudiada en els països escandinaus i en Japó.

Mistral ha segut l'únic autor occitaparlant recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li fon otorgat el premi Nobel de Lliteratura en 1904, compartit en el dramaturc madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma llingüística mistraliana trobà el seu millor activista en August Fourès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tart, atres escritors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prospèr Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Restauraren la grafia clàssica i porgaren l'occità de galicismes. El sistema Perbòsc-Estieu es va convertir en la base de la grafia de l'occità modern. Més tart Loïs Alibert publicà en 1935, en Barcelona, la Gramàtica occitana segon los parlars lengadocians, a on perfecciona la grafia.

Época contemporànea

En la primeria del sigle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'us de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilisar als parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francés. La repressió de l'us de la llengua en el si de l'escola fon molt intens, fins i tot en castics físics i humiliacions. En esta época, es dia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patués». El terme patués des d'eixe moment es torna despectiu i pijoratiu. La finalitat de tot era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'us de l'occità era obscur i roïn.

Els canvis socials de l'escomençament de sigle són també l'orige del menyspreu de la llengua. En la Revolució Industrial i l'urbanisació, l'occità era un obstàcul per ad accedir als llocs de treball, per tant, numerosos pares prengueren la decisió de parlar en francés als seus fills.

Pero, a pesar d'este periodo de forta desvalorisació de la llengua, aparegueren numerosos autors:

Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava soport a l'occitanisme, revivà i dinamisà este moviment social. Al mateix temps, la faena de destacats llingüistes com Jùli Rounjat o Loïs Alibert permeteren la normalisació llingüística, si més no, de les parles provençal i llenguadociana.

L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir en 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenroll de l'occità. Promou l'investigació, estudis, coloquis, publicacions i l'ensenyança de l'occità, ademés de moltes atres activitats, totes orientades al mateix fi. També convé mencionar les calandretas, que són unes escoles breçol des d'a on s'està introduint la llengua als més jóvens.

Situació actual de la llengua

A on més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francés: la Vall d'Aran (Catalunya), Mónaco i el Piemont (Itàlia). Tant en la Comunitat Autònoma de Catalunya (des de l'aplicació d'un nou estatut el 9 d'agost del 2006), com en Mónaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. En el Piemont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtindre pronte. En França, l'occità no és cooficial i és prou complicat que algun dia ho aplegue a ser, ya que l'estat francés no té ni tan sols l'intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Com ya s'ha dit en la introducció, en França encara hi ha de 2 a 10 millons de parlants natius[citació necessària], pero majoritàriament en generacions majors, i 7 millons[citació necessària] que l'entenen pero no el parlen. El seu número de parlants en l'Occitània baix jurisdicció francesa, conforme a una enquesta publicada per Baldit en 1980, era:[citació necessària]

  • 1.500.000 (13%) són parlants habituals.
  • 3.500.000 (30%) el parlen a sovint.
  • 4.500.000 (38%) el parlen rarament.
  • 6.000.000 (50%) no el parlen mai.

Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de llenta desaparició, ya que senyes més recents indiquen que a soles li parlen un 28%, un 9% l'usa quotidianament, un 13 % li pot llegir, i l'escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50% l'entenen.[citació necessària]

L'Alt Consell Nacional de Llengües de França feu una enquesta en 1994, de la qual es desprén que el 77% dels francesos eren partidaris d'adoptar una llei que reconeguera i protegira les parles regionals, i el 68% creïa que les llengües regionals favorien els intercanvis fronterers.[citació necessària]

Pel que fa a la Vall d'Aran, l'aïllament tradicional ha segut la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracterisen la seua comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució llingüística característic de França. Mentres que en Occitània la reculada de l'occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si en la Vall una part de la població no coneix l'aranés a soles és conseqüència de la presència d'un número important de forasters. Conforme a una enquesta efectuada en 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals a soles el 61,18 % ha naixcut en la vall, el 79,19% són capaços de parlar aranés, el 60,44 % el parlava habitualment en els veïns i un 13,94 % més l'entenia. Ací s'observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occità-parlants) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occità-parlants), pero en un aument de la tendència entre els més jóvens entre 5 i 10 anys (65,7 % occità-parlants). Ademés, hi ha un aument dels parlants que han adquirit l'aranés com a segona llengua a partir del grup d'edats comprés entre els 11 i 20 anys (12%) en contrast en el grup comprés entre els 21 i 30 anys (10,4%).

Esta recuperació es pot atribuir tant al moviment d'opinió que va precedir les normes llingüístiques de 1982, la capacitat socialisadora de la llengua i que el 72 % dels més jóvens són naixcuts en la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:

  • 64 % Aranés
  • 28 % Castellà
  • 8 % Català

Notícies recents sobre l'occità

  • El 17 de març té lloc en Besièrs la manifestació per la llengua occitana. La policia dona una sifra d'uns 18.000 manifestants i l'organisació uns 21.000.
  • El 27 de giner de 2007 te lloc en diverses ciutats occitanes i en Barcelona la Dictada Occitana.
  • Convocada la manifestació d'enguany per a demanar el reconeiximent de la llengua en Besièrs, el 17 de Març de 2007, en el mateix lema "Anem, òc, per la lenga occitana!".
  • El 22 d'octubre de 2005 en Carcassona, manifestació de més de 12.000 persones demanant el reconeiximent de la llengua.
  • El govern francés reduïx el número d'escoles a on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels presuposts en l'ensenyança, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents colectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francés.
  • Occità, llengua olímpica (març de 2004): els Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraren en valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, en la província de Torí). L'occità fon "llengua olímpica", pero no oficial.
  • L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans escomencen a colaborar (juliol de 2004): estos dos centres d'estudis es posen a treballar junts en l'objectiu de publicar, en el 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòvil.

Vore també

Referències

  1. ↑ BEC, P. La lléngua occitana. Barcelona, Edicions 62, 1977 (Traducció de l'original francés La langue occitane. París, Presses Universitaires de France, 1973 (1963)

Enllaços relacionats

Llengües romàniques
Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés ·
Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llengües_d%27Oc&oldid=139016»