Diferència entre les revisions de "Lluís Vicent Aracil i Boned"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 25: Llínea 25:
 
* [http://terra.es/personal2/xberna/aracil.htm Pàgina personal]
 
* [http://terra.es/personal2/xberna/aracil.htm Pàgina personal]
  
[[Categoria:Lingüistes valencians]]
+
[[Categoria:Llingüístes valencians]]
[[Categoria:Sociolingüistes valencians]]
+
[[Categoria:Sociollingüístes valencians]]

Revisió de 14:20 14 feb 2010

Crònica d'un seminari universitari d'Aracil, en el diari Las Provincias el 25-4-1997
Entrevista concedida per Aracil al diari Las Provincias el 28-4-1997

Lluís Vicent Aracil i Boned (Valéncia, 1941) és un sociollingüiste valencià que passà d'establir les bases de la sociollingüística pancatalanista durant la dècada dels 70 i principis dels 80 del segle XX, a criticar durament al pancatalanisme.

Estudià dret en la Universitat de Valéncia, aon fon "captat i "format" per al pancatalanisme pel rogle format per Joan Fuster i Sanchis Guarner. En 1962 viajà a Barcelona en un grup d'amics i es vinculà ideològicament al Partit Socialista Valencià. En 1970 fou membre del Comitè d'Investigació Sociollingüística de l'Associació Sociològica Internacional, de la que fon vicepresident entre 1974 i 1978 i president entre 1978 i 1982. En 1973 fundà el Grup Català de Sociollingüística i introduí una sessió de sociollingüística catalana en el VIII Congrés de Sociolingüística de Toronto. Ademés, fon professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona ente 1976 i 1987.

A partir de 1989 es desvinculà del pancatalanisme i escomençà a dirigir seminaris de sociología.


Crítiques al pancatalanisme

Durant la dècada dels 90, Aracil escomençà a impratir seminaris i a fer dures declaracions contra el pancatalanisme en el qual havía militat de jove. Estes són algunes mostres, d'una entrevista concedida al diari Las Provincias, el 25-4-1997.


“Los pancatalanistas han ido suplicando por el mundo que nos menospreciasen y eso es tremendo. Es un caso flagrante de sucursalismo. Eso ha generado un sentimiento de pariente pobre, de autoodio o como se quiera llamar, de sentimiento de inferioridad. Pero ¿por qué? La supremacía de Barcelona puede que arranque de un siglo y poco más, pero Valencia tiene mucha más historia que Barcelona, le saca mucha ventaja (...) Todo eso conforma un patrimonio que es indiscutible y eso es lo que es ser valencianos (...) Aquí muchos se han sentido desamparados porque no se les hacía caso, no había quien les ayudase, y en Barcelona se han sentido acogidos aunque tuviesen que agacharse un poco para entrar, y a veces mucho, es verdad (...) Claro, venía de Barcelona uno y decía: Mirad: A un boniato como yo ya le han hecho un homenaje y es una autoridad. Ese agravio comparativo hizo que muchos siguieran el camino del boniato”.

Obres

  • Papers de sociolingüística (1982)
  • Dir la realitat (1983)
  • La mort humana (1998)

Enllaços externs