Lucrezia Bori

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 18:59 4 març 2019 per Xavier (Discussió | contribucions) (Pàgina nova, en el contingut: «'''Lucrezia Bori''' o '''Lucrècia Borja''' (Valéncia, 24 de decembre de 1887 - Nova York, 14 de maig de 1960) fon una cantant Valencians|val...»)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca

Lucrezia Bori o Lucrècia Borja (Valéncia, 24 de decembre de 1887 - Nova York, 14 de maig de 1960) fon una cantant valenciana, una soprano. El seu nom i llinages complets eren Lucrecia Natividad Borja González de Riancho pero en els començos de la seua carrera la cantant Emma Calvé li va sugerir que canviara el seu llinage pel més “italià” de Bori.

Biografia

Lucrècia va sentir des de molt primerenca edat una enorme atracció pel cant i en solament sis anys, va cantar en el Paraninf de l'Universitat de Valéncia a benefici dels òrfens de la Guerra de Cuba.

En la seua ciutat natal va estudiar en el mestre Lamberto Alonso; posteriorment es va traslladar a Milà, on va ser alumna de Melchor Vidal.

En l'any 1908 va debutar en el Teatre Adriano de Roma en el paper de Micaela, de la Carmen de Bizet. A continuació va actuar en Piacenza, Varese i Gènova.

Lucrècia va començar a alcançar certa reputació despuix d'actuar en el Teatre del Châtelet de París i cantar, en el Teatre de Sant Carlo de Nàpols, Madama Butterfly de Puccini.

Intervingué durant vàries temporades en el Teatre Scala de Milà, cantant en El matrimoni secret de Cimarosa, El cavaller de la rosa de Richard Strauss i en Romeo i Julieta de Gounod.

En novembre de l'any 1910 feu la seua presentació en el que seria a partir de llavors, “el seu teatre”: el Metropolitan Opera House de Nova York. L'obra en la que es va presentar, junt al tenor Enrico Caruso, fon la Manon Lescaut de Puccini.

Participà en l'estrena neoyorquina de Louise de Gustave Charpentier, i L'amore dei tre re de Italo Montemezzi. Aixina mateix va cantar més de trenta voltes La vida breu de Falla.

En l'any 1913, el director d'orquesta Arturo Toscanini la va elegir per a cantar en Busseto el Falstaff de Verdi, en motiu del primer centenari del naiximent del compositor.

Durant molts anys fon la “reina del Metropolitan”, el seu repertori comprenia, entre unes atres, les següents òperes: Fausto de Gounod, Mefistòfeles de Boito, Manon de Massenet, Mignon d'Ambroise Thomas, L'hora espanyola de Ravel, Iris de Mascagni i L'amic Fritz aixina mateix de Mascagni.

En 1915 estrenà en el Metropolitan Opera House, junt al baríton Antonio Scotti i baix la direcció musical de Giorgio Polacco, l'òpera L'Oracolo de Franco Leoni.

En 1930 cantà, en l'Acadèmia de Música de Brooklyn on actuava tots els dimarts la companyia del Metropolitan, La Boheme de Puccini, junt al tenor Johnson, el baríton Antonio Scotti i el baix Léon Rothier; Mignon d'Ambroise Thomas, junt al tenor Beniamino Gigli, la contralt Gladys Swarthout i el baix Léon Rothier. De nou La Boheme de Puccini junt al tenor Giacomo Lauri-Volpi, el baríton Giuseppe De Luca i el baix Ezio Pinça. Aixina mateix també estrenà Les precioses ridícules de Felice Lattuada, en la contralt Gladys Swarthout, el tenor Armand Tokatyan i el baríton Mario Basiola.

En el propi Metropolitan, i sempre en 1930, va cantar I Pagliacci de Leoncavallo, junt al tenor Giovanni Martinelli i el baríton Giuseppe Danise. Manon de Massenet en el tenor Beniamino Gigli, el baríton Giuseppe De Luca i el baix Léon Rothier.

En l'any 1931 cantà en el Metropolitan La Boheme de Puccini junt al tenor Giovanni Martinelli, el baríton Antonio Scotti i el baix Léon Rothier. La Traviata en el baríton Giuseppe Danise. Pelléas et Mélisande de Debussy junt en la contralt Marion Telva, Johnson i el baríton Lawrence Tibbett. Aixina mateix va participar en l'estrena de l'òpera de Deems Taylor, Peter Ibbetson, junt a Johnson, el baríton Lawrence Tibbett i la contralt Gladys Swarthout.

En 1934 Lucrècia cantà en l'Òpera de Boston, Pelléas et Mélisande de Debussy en la companyia del Metropolitan junt a Johnson, el baix Ezio Pinça i el baix Léon Rothier.

En 1936, i ans de que la seua veu decaiguera pel pas del temps, va decidir retirar-se dels escenaris. Aixina, el 29 de març, es va despedir del seu públic neoyorquí en una gala, sent el moment més emotiu el duo de Sant Sulpici de la Manon de Massenet que va cantar junt a tenor Richard Crooks.

Pero la seua vinculació en el Metropolitan Opera House no acabà en la seua retirada de l'escena, molt al contrari, a partir de 1936 va morir Lucrezia Bori i va tornar a nàixer la Lucrècia Borja. Fundà la Societat d'amics del Metropolitan i a través d'ella, Lucrècia es va convertir durant més de 30 anys, en el “factotum” de l'òpera neoyorquina. El seu juí era suficient per a que un nou cantant alcançara la glòria o be se li desestimara definitivament.

En l'any 1960 va morir d'un derrame cerebral. Les seues restes foren traslladades a la seua Valéncia natal on hui reposen.