Marroc
| المملكة المغربية Al-Mamlaka al-Magribiya Tagldit n Lmeghrib Royaume du Maroc Regne de Marroc | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Marroc, (en bereber: Amrruk, àrap: المغرب), oficialment el Regne de Marroc (en àrap: المملكة المغربية), és un país africà en Àfrica del nort, en costes en l'oceà Atlàntic i el mar Mediterràneu.
Es troba separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Els seus països veïns són Algèria a l'est (la frontera en Algèria es troba tancada), pel sur el Sàhara Occidental (que va ocupar majoritàriament) i pel nort Espanya, en qui manté intensos llaços comercials i compartix tant fronteres marítimes com terrestres (ciutats autònomes espanyoles de Ceuta i Melilla). Existixen també atres enclavaments espanyols en la costa del Mediterràneu (penyó d'Espígols, penyó de Vélez de la Gomera i les illes Chafarines).
Orige del nom
El nom complet del país en àrap pot traduir-se com El Regne Occidental. al-magrib, que significa el Ponent, és comunament gastat. Per a les referències històriques, els historiadors usen al-magrib al-Aqsà (El lluntà Ponent) per a referir-se a Marroc, diferenciant-la de l'històrica regió cridada Magrib. El terme Marroc en atres llengües procedix del nom de l'antiga capital imperial Marrakech, provinent de l'expressió bereber que significa "Terra de Deu".
Geografia
Marroc conta en quatre cordilleres: el Rif, l'Atles Mig, el Gran Atles i l'Antiatles. La montanya més alta és el Toubkal, que alcança els 4.162 metros d'altitut. Entre el Rif i l'Atles Mig està la vall del Sebou. Des de Larache fins a Agadir està la plana atlàntica i entre l'anterior i l'Atles Mig n'hi ha un altiplà situat por damunt dels 500 metros d'altitut. Al sur de l'Antiatles ya escomença el desert del Sàhara.
El clima és mediterràneu, en una distribució clarament hivernal de les precipitacions (que oscilen entre 300 i 800 mm (i 1000 mm en la regió de Tànger-Tetuan) i unes temperatures de giner que ronden els 12 - 13ºC en la costa i els 10ºC en Fez, Meknes, Ujda i Marrakech. Les temperatures de juliol ronden els 25ºC en la costa i llocs de l'interior. En les montanyes les precipitacions són més abundants i les temperatures més baixes. En el Sàhara el clima ya és desèrtic.
Els rius principals: Sebou, Moulouya, Rbia i Draa.
Ecologia
Vegetació: de tipo mediterràneu, escalonada en pisos altitudinals. Principals espècies: carrasca, surera, cedre, pi.
El bioma dominant en Marroc és el bosc mediterràneu, dividit per WWF en tres ecorregions: el bosc mediterràneu nortafricà, al nort, l'estepa arbustiva mediterrànea, en el centre-est, i el bosc sec mediterràneu i matoll suculent d'acàcies i erguenes, al suroest.
També estan presents el bosc montanyés nortafricà de coníferes, l'estepa de ginebres del Gran Atles, en les montanyes, i l'estepa del Sàhara septentrional, més desèrtica, en el surest.
Història
L'actual territori de Marroc ha estat poblat des de temps del neolític, al manco des de l'any 8000 a. C., testificat per traces de la cultura capsiana, en temps en que Magrib era manco àrida de lo que és actualment. Molts teòrics creuen que la llengua bereber va aparéixer al mateix temps que l'agricultura, i fon adoptada per la població existent, aixina com els immigrants que la van portar. Anàlisis més moderns confirmen que diversos d'eixos pobles han contribuït genèticament en la població actual, incloent, ademés als principals grups ètnics –és dir, berebers i àraps– fenicis, sefardites, judeus i africans Subsaharians. En el periodo clàssic Marroc fon coneguda com Mauritània, que no ha de confondre's en l'actual país de Mauritània.
Marroc romana i post-romana
El nort africà i Marroc foren lentament dibuixats dins del món Mediterràneu per les colònies d'intercanvi i poblats fenicis en el periodo clàssic. L'arribada dels fenicis anuncià un llarc domini en l'ample Mediterràneu, encara que esta estratègica regió formava part de l'Imperi romà, coneguda com Mauritània Tingitana. En el sigle V d.C., al caure l'Imperi romà, la regió caigué baix domini de vàndals, visigots i, posteriorment, baix l'Imperi Bizantí en una ràpida successió. No obstant, durant este temps, els territoris de les altes montanyes permaneixqueren devall el domini dels habitants berebers.
Primers temps islàmics
Marroc es va modernisar a finals del sigle VII, en l'aplegada de l'islam, que produí la conversió de molts berebers i la formació d'estats com el Regne de Nekor . El país pronte pergué el control del distant Califat Abbasí de Bagdat baix el poder d'Idris I, fundador de la dels Idrissos l'any 789. El Marroc es convertí en el centre d'aprenentage i la major potència regional.
El país conseguí el seu major poder quan una série de dinasties berebers van reemplaçar als idrissos àraps. Primer els almoràvits, despuix els almohades, els que vorien Marroc despuix de governar gran part del noroest africà, aixina com grans territoris de la Península Ibèrica o Al-Àndalus. Chicotets estats de la regió, com Barghawata i Banu Isam, foren conquistats. L'imperi s'afonà a causa d'un llarc periodo de guerres civils.
Marroc 1666-1912
La dinastia alauita va mantindre temporalment el control del país. Els alauites tingueren èxit en estabilisar la seua posició, encara que el regne era més chicotet que els anteriors en la regió, continuava mantenint les seues riquees. En 1684 s'anexaren Tànger al seu territori.
El Marroc fon el primer país en reconéixer als Estats Units com una nació independent l'any 1777. El Tractat d'Amistat Marroquí-americà és considerat com el més antic tractat no trencat dels Estats Units. Firmat per John Adams i Thomas Jefferson, ha estat en continu efecte des de 1783. El consolat dels Estats Units en Tànger és la primera propietat que el govern nort-americà posseïx en l'exterior. L'edifici actualment funciona com a museu.
Influència europea
Encertats esforços portuguesos per controlar la costa de l'Atlàntic en el sigle XV no afectaren profundament el cor mediterràneu del Marroc. Després de les Guerres Napoleòniques, Egipte i la nortafricana Magrib arribaren a ser cada vegada més ingovernables des de Costantinoble, els recursos pirates dels beys locals, i l'Europa industrialisada, resultaren un potencial creixent per a la colonisació. El Magrib tenia grans riqueses comparada en el restant d'Àfrica encara desconeguda i una important localisació estratègica que afectava a l'eixida del Mediterràneu. En un primer temps, Marroc es va convertir en un estat en un cert interés en les potències europees. França mostrà un fort interés en Marroc des de 1830. Reconegut pel Regne Unit en 1904, l'esfera d'influència francesa en Marroc provocà una reacció alemanya; la crisis de juny de 1905 fon resolta en la Conferència d'Algesires, realisada en Espanya en 1906, on es formalisaren una "especial posició" francesa i se li confià la política de Marroc a França i Espanya en comú. Una segona crisis marroquina provocada per Berlin incrementà les tensions entre les potències europees.
El Tractat de Fes (firmat el 30 de març de 1912) convertí a Marroc en un protectorat de França. Pel mateix tractat, a partir del 27 de novembre del mateix any, els territoris de nort (entorn de les ciutats de Ceuta i Melilla) i del sur (fronterers en el Sàhara Espanyol) es van convertir en el Protectorat espanyol de Marroc. França i Espanya controlen la Facenda, l'eixèrcit i la política exterior de Marroc en els seus respectius protectorats. En teoria estos no suponen ocupació colonial, estan regulats per tractats i Marroc és un Estat autònom protegit per França i Espanya pero baix sobirania del sultà. En la pràctica Marroc es convertí en colònia de França i Espanya, especialment des de 1930.
La ciutat de Tànger, junt en l'Estret de Gibraltar, obté caràcter de ciutat internacional per l'estatut de 1923.
Una part de la població marroquina s'opongué a l'ocupació colonial europea. Els francesos van haver de lluitar contra les tropes de a l'Hiba entre 1912 i 1919 en la zona de Marrakech. Els berebers del Rif es rebelaren contra els espanyols entre els anys 1909 i 1926. En 1931 hi hagueren noves rebelions berebers en el Atles Mig i en el Antiatles.
En el protectorat francés es va produir una arribada massiva de colons francesos (arribaren a ser 500.000 en 1950) els quals cultivaren les millors terres. Els colons adquiriren eixes terres, en total 1.100.000 hectàrees, de diverses maneres: apropiant-se de les terres comunals (melk) i obligant als llauradors minifundistes marroquins a vendre'ls les seues terres. Per un atre costat el govern francés va construir carreteres, ports, ferrocarrils, rets de telefonia, navegació aérea. També s'explotaren mines de ferro, coure, manganés, plom, zinc i, sobretot, els fosfats de Khouribga i Yusufía. La colonisació francesa provocà la ruïna de l'artesania autòctona, desplaçaments bruscs i abusius de població activa i es va preocupar poc o res en invertir en vivenda i educació.
Molts soldats marroquins (goumiers) que servien en l'eixèrcit francés colaboraren en les tropes europees i nortamericanes en la Primera i la Segona Guerra Mundial.
Els sultans de Marroc foren Muley Yusuf (1912–1927) i Mohammed V (1927–1961).
Resistència al protectorat
Partits polítics nacionalistes, que aparegueren devall el protectorat francés, basaren els seus ideals per a una futura independència marroquina en la Carta Atlàntica durant la Segona Guerra Mundial (una declaració entre els Estats Units i el Regne Unit que disponia, entre atres coses, el dret a la població de triar la forma de govern baix la qual volia viure). El manifest del Partit Istiqlal en 1944 fon una de les primeres demandes públiques per l'independència. Posteriorment, el partit, dirigit per Allal al Fassi, tindria el liderage del moviment nacional.
En els anys cinquanta el nacionalisme marroquí s'havia estés per Casablanca, Rabat, Fes, Tetuan i Tànger i és recolzat per la burguesia urbana i, més tart també pels llauradors. El partit Istiqlal conseguix el soport de Mohammed V i de la Lliga Àrap en 1950. Eixe any Mohammed V demana l'independència. En 1952 el cas de Marroc està en la ONU.
El 23 d'agost de 1953 França envia a l'exili a Madagascar a Mohammed V. El Sultà fon reemplaçat per l'impopular Mohammed ben Aarafa, i el seu regnat fon percebut com illegítim, escampant una activa oposició al protectorat francés per tot el país i danyant l'image exterior de França, que no conseguix soports. Els àraps es rebelen contra els francesos. Durant l'estiu de 1955 una onada d'atentats terroristes ataca objectius francesos en Marroc, la qual és resposta en la repressió policial. El fet més notable va ocórrer en Oujda, on els marroquins atacaren francesos i atres residents europeus en els carrers. Operacions realisades pel nou "Armée de Libération" (Eixèrcit de lliberació), tingueren lloc el dia 1 d'octubre de 1955. "l'Armée de Libération" fon creat pel "Comité de Libération Du Maghreb Àrab" (Comité de lliberació del Maghreb Àrap) en El Caire (Egipte) per a constituir un moviment de resistència contra l'ocupació per part del FNL en Algèria. La seua meta era la volta del rei Mohammed V i la lliberació d'Algèria i Tunis. Durant l'autumne de 1955 Aarafa renúncia al tro i França va permetre la tornada de Mohammed V. Les negociacions per l'independència marroquina varen començar l'any següent.
Tots estos acontenyiments ajudaren a incrementar el grau de solidaritat entre el poble i el nou vengut rei. Per esta raó, la revolució de Marroc, coneguda com "La Revolució del Rei i el seu Poble" és celebrada cada 20 d'agost.
Independència
Marroc recuperà la seua independència política de França i d'Espanya el dia 2 de març de 1956; i el dia 7 d'abril del mateix any França abandonà oficialment el seu protectorat en Marroc. En acorts en Espanya en 1956 i 1958, Marroc va recuperar territoris abans controlats pel dit país. No obstant intentà reclamar per atres territoris colonials espanyols obtenguts en la Guerra Oblidada de 1957. La ciutat internacional de Tànger fon reintegrada a través del Protocol de Tànger el 29 d'octubre de 1956. Marroc és membre de la ONU des del 12 de novembre de 1956. En 1958 Marroc recupera d'Espanya la província de Cap Juby. Hassan II se proclamà Rei de Marroc el dia 3 de març de 1961.
Marroc es constituí com una monarquia constitucional i de dret diví al mateix temps. La monarquia és el referent nacional.
Durant els últims anys de Mohammed V es creà un còdic de llibertats públiques (1958), va haver eleccions comunals (1960), es formà un govern de coalició nacional (1960), es creà un banc popular els usuaris del qual són els accionistes i que finança chimes i vivendes (1960). L'Istiqlal patí una escissió en 1959 de la que naix l'Unió Nacional de Forces Populars (UNFP).
En 1963 esclatà una breu guerra fronterera entre Marroc i Algèria despuix del rebuig del president algerí ben Bella a les reivindicacions marroquines sobre territoris baix la sobirania del sultà de Marroc que havien sigut incorporats pel règim colonial francés a la seua llavors colònia, Algèria, (Béchar en 1903 i Tinduf en 1934). El conflicte, desencadenat per Marroc, va rebre el nom de Guerra de les Arenes.
Durant els anys xixanta les terres pertanyents als colons europeus van passar als terratinents marroquins. També es fomentà l'escola, la formació professional i l' universitat. El 7 de decembre de 1962 s'aprovà la Constitució.
Pero des de 1962 hi hagué un alluntament entre el rei i els partits polítics. En el fondo a Hassan II (1961–1999) mai li agradaren ni el parlament ni la democràcia. En 1963 dimitiren els ministres de l'Istiqlal. Mesos despuix hi hagueren eleccions en que l'Istiqlal guanya en el camp i l'UNFP en Casablanca, Rabat i Agadir. Des de llavors i fins a 1996 l'Istiqlal i l'UNFP han estat en l'oposició. Entre 1962 i 1990 la Direcció Nacional de Seguritat i la policia reprimixen la població, mentres que la corrupció acampen a gust en les dos institucions. Entre 1965 i 1970, per causa d'una rebelió popular en Casablanca, Hassan II va suspendre la constitució i va proclamar l'Estat d'Excepció. En 1970 s'aprovà una nova constitució feta a mida del rei, a qui s'opongueren l'Istiqlal i l'UNFP. Una tercera constitució es va aprovar en 1972, segons la qual l'administració tria a un terç dels diputats. Hassan patí entre 1971 i 1973 tres intents d'assessinat per part de l'eixèrcit.
El govern marroquí estagué marcat per un gran malestar polític, i la seua resposta despiadada davant dels moviments opositors es va guanyar el nom de Anys de plom . L'enclavament espanyol de Ifni al sur del país, tornà a ser part del nou Marroc en 1969.
Marroc invadí el Sàhara Occidental militarment en novembre de 1975, en contra dels desijos dels saharauis, els quals van guerrejar contra Marroc entre 1976 i 1986, i de les resolucions de nacions Unides, que continuen incloent al dit territori en la llista de territoris no autònoms i, per tant, subjectes a descolonisació. A pesar d'ocupar la major part del territori, la resolució final de l'estatus d'eixos territoris encara seguix sense resoldre's. El referèndum promés en 1981 encara no s'ha celebrat.
Hi hagueren eleccions llegislatives en 1979 i 1984.
En 1981 hi hagueren revoltes en Casablanca per la pujada dels preus. El balanç donà diversos centenars de morts. En giner de 1984 hi hagueren revoltes del pa en Nador i Tetuan que acabaren en un centenar de morts.
Marroc estava endeutat, per lo qual en 1983 el BM-FMI impongué un Pla d'Ajust Estructural. Este va consistir en la privatisació dels fosfats, la telefonia i l'indústria textil i la reducció dels drets d'aduana del 60% al 45%.
Entre 1985 i 1990 la situació es tornà crítica i problemàtica. La desocupació va pujar, el dirham va caure, hi hagué fuga de capitals i se retallaren les subvencions als productes de primera necessitat. Per a pagar el deute extern el FMI i el BM imponen retalls en sanitat i educació i el cessament a la contractació de funcionaris. En eixos anys hi hagueren folgues i manifestacions.
Es procedí a la reforma política des de dalt en 1991. En 1993 hi hagueren eleccions llegislatives, en les quals hi hagué frau. Es van realisar amnisties de presos polítics en 1994 i 1996. En 1995 es va reconéixer l'ensenyança en bereber. El 13 de setembre de 1996 es reformà la Constitució: tot el parlament s'escomençà a triar per sufragi universal, i se creà una cambra de consellers (espècie de senat) els membres de la qual són triats per les comunitats, ajuntaments, regions, sindicats i associacions professionals. En 1997 es celebraren totes les eleccions; les llegislatives donaren una gran divisió política: el partit més votat va conseguir el 13,8% dels vots.
Marroc conseguí l'estatus d'Aliat important no-OTAN en juny del 2004 i va firmar un tractat de lliure comerç en els Estats Units i en l'Unió Europea (2000).
En 1999 mor Hassan II, el seu fill major Mohammed VI li succeïx en el tro i promet realisar profunts canvis democràtics. Eixe mateix any reformà el còdic jurídic de la dòna i en 2004 el còdic de la família: es puja l'edat mínima per a casar-se de 15 a 18 anys, queda abolida la poligàmia, la tutela del pare o del germà major sobre la dòna adulta no casada, i les dones poden triar espós i demanar el divorç en igualtat de condicions respecte als hòmens en quant a la custòdia dels fills.
En les eleccions de 2002 el partit Justícia i Desenroll (PJD), de caràcter islamiste va alvançar notablement.
En maig de 2003, la ciutat més gran del país, Casablanca, va patir un atentat terroriste. L'atac es produí en llocs relacionats en occidentals i judeus, i es produí la mort de 33 persones i més de 100 ferits, majoritàriament marroquins. Est atentat provocà una involució de les llibertats civils: es va ampliar la presó preventiva, la policia pot entrar en vivendes particulars sense orde judicial, interceptar el correu, les telefonades i els contes corrents.
En les eleccions municipals de setembre del 2003 el PJD puja al segon lloc.
La majoria dels presunts autors dels atentats del 11-M procedia de Tetuan.
En 2006, Marroc celebrà el 50° aniversari de la seua independència.
Política
D'acort en la Constitució de Marroc, el país és una monarquia constitucional, en un Parlament electe. El Rei de Marroc, té amplis poders eixecutius, en la possibilitat de dissoldre el govern i el Parlament i dirigir les forces militars, ademés d'uns atres poders. Els partits polítics d'oposició estan permesos i diversos s'han presentat a les eleccions en els últims anys.
Organisació territorial
Després de les últimes reformes a partir de la constitució de 1992 el Regne de Marroc està organisat en un primer nivell en 16 regions; estes també estan dividides. Marroc contta en deu vilayats (wilayas) que comprenen 13 províncies, 24 prefectures i atres 31 províncies, dividides a la vegada en municipis (comunes) rurals i urbans. L'autoritat eixecutiva és el governador de la capital regional.
Regions administratives (s'inclouen també les regions ocupades del Sàhara Occidental; les pretensions sobiranistes de Marroc sobre este territori no són reconegudes per la comunitat internacional):
- Chauia-Uardiga (Settat)
- Dukala-Abda (Safi)
- Fez-Bulmane (Fez)
- Garb-Chrarda-Beni Hsen (Kenitra)
- Gran Casablanca (Casablanca)
- Guelmin-Es Semara (Guelmin)*
- L'Aiún-Bujador-Sakia L'Hamra (L'Aiún)*
- Marraquech-Tensift-Hauz (Marrakech)
- Meknés-Tafilalet (Meknés)
- Oriental (Oujda)
- Ued Edahab-Lagüira (Dajla)*
- Rabat-Salé-Zemur-Zaer (Rabat)
- Sus-Masa-Draa (Agadir)
- Tadla-Asilal (Beni Melal)
- Tànger-Tetuan (Tànger)
- Taza-Alhucemas-Taunat (Alhucemas)
Economia
L'economia de Marroc en 2006-2007 donà un gran bot suponent un aument del huit per cent. Açò fon gràcies al gran bot que va donar en el sector servicis i l'aeronàutica junt en el mercat automovilístic el qual despuix de la firma de la fàbrica de Nissan-Renault es convertí en el primer país capaç de fabricar tal cantitat de coches en Àfrica.
Demografia
Ètnies
- Àrap o bereber: 97,5%
- Sefardita: 1%. Actualment hi ha 5000 judeus que viuen en Marroc
- Atres (majoritàriament europeus i Subsaharians): 1,5%
Religió
Majoria islàmica (98,3%, fonamentalment sunnís; l'islam aplegà al territori de l'actual Marroc en 682). Minories cristiana (0,6%, no relacionada en el cristianisme que es va implantar en el territori en temps romans), judeua (1%; els judeus estan presents en el territori de l'actual Marroc des dels temps romans) i d'atres cults (1,8%). (2000).
El rei és la màxima autoritat religiosa islàmica, com a Comanador de tots els Creyents.
Idiomes
L'idioma oficial de Marroc és l'àrap clàssic; és l'idioma de la llegislació encara que les lleis també es traduïxen al francés i a vegades a l'espanyol.
La llengua majoritària parlada per la població és l'àrap marroquí, a poc a poc influït per la nomenada llengua culta. De facto hi ha una diglòssia i inclús una triglossia. El rei de Marroc quan vol que un discurs arribe a tot el món es veu obligat a utilisar l'àrap dialectal.
Les zones bereberòfones, en els seus tres dialectes de les llengües berebers (tarifit, tamazight i tachelhit) utilisen la seua llengua diàriament.
La llengua francesa és la llengua del comerç; l'ensenyança superior s'impartix en francés.
En les ciutats de Tetuan i Nador el coneiximent i us de l'espanyol és elevat; també en la població saharaui de l'antic Sàhara Espanyol; en la major part de la població de Larache, Tànger, Alhucemas i Sidi Ifni és usual. Hi ha grups de castellaparlants en ciutats com Rabat, Agadir, Kenitra, Casablanca, Tasa, Fes, Marrakech, Meknés i Uxda. Actualment, hi ha sis centres de l'Institut Cervantes, sent una de les majors concentracions en un a soles país d'esta institució encarregada de la difusió de la llengua espanyola en el món. La població hispanoparlant en Marroc ascendix a unes 360.000 persones en 2006.
Cultura
Les festes religioses en Marroc seguixen el calendari musulmà
| Data calendari musulmà | festivitat | Nom en àrab |
|---|---|---|
| 10/11 Du-l-Hiyya | festa del sacrifici | AID al-Adha |
| 1 Muharram | Primer dia de l'any | fatih muharram |
| 1/2 Chaual | La chicoteta festa (fi de Ramadà) | AID al-Fitr |
| 26 Ramadà | la nit del destí | lailat al qadr |
| 10 Muharram | Achoura | |
| 12 Rabie a l'awal | festa del naiximent del profeta | AID al mawlid |
Enllaços externs
- Situación lingüística en Marruecos. Árabe marroquí, bereber, árabe estándar, lenguas europeas. Francisco Moscoso, Universidad de Cádiz. Segundo semestre de 2006.
- 1956-1961: La retirada del Ejército español de Marruecos
.svg){kind=small}
| |
|---|---|
| Àfrica del Nort : Algèria • Egipte • Líbia • Marroc • Mauritània • República Saharaui • Sudan • Tunísia Àfrica Occidental : Benin • Burkina Faso • Camerun • Cap Vert • Costa d'Ivori • Gabó • Gàmbia • Ghana • Guinea • Guinea Bissau • Guinea Equatorial • Libèria • Mali • Níger • Nigèria • República del Congo • Sant Tomé i Príncip • Senegal • Serra Lleona • Togo Àfrica Central : Burundi • República Centreafricana • Chad • República Democràtica del Congo • Ruanda Àfrica Oriental : Eritrea • Etiopia • Jibuti • Kènia • Seichelles • Somàlia • Sudan del Sur • Tanzània • Uganda Àfrica Austral : Angola • Botsuana • Comores • Eswatini • Lesoto • Madagascar • Malaui • Maurici • Moçambic • Namíbia • Suràfrica • Zàmbia • Zimbàbue | |
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Marruecos de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.