Diferència entre les revisions de "Pare Nostre"

Revisió de 11:22 26 abr 2016

El Pare Nostre o Parenostre (del llatí, Pater Noster) es el nom d'una oració cristiana donada a conéixer per Jesús de Nazaret segons relaten els evangelis de Mateu i de Lluc . De la diferència en la descripció de les circumstàncies i en l'estil del text de l'oració en abdós autors, deriven les diferents versions existents per a cada confessió cristiana.

Mosatros entenem que quan els discípuls de Jesús li preguntaren com havien de resar, ell els ensenyà esta pregaria.

El Pare Nostre es considerat l'oració cristiana comú per excelencia por las confessions majoritàries:

Catòlics: es el resum de la doctrina cristiana.
Protestant: model d'oració.
Ortodoxos: la pregaria més perfecta.

El Pare nostre (del llatí, Pater Noster) és el nom d'una oració cristiana

El Parenostre és considerat^[1] l'oració cristiana comuna per excelència per les confessions majoritàries: per al Catecisme de l'Iglésia Catòlica és el resum de la doctrina cristiana, el model d'oració cristiana d'acort en els protestants i l'oració més perfecta segons els ortodoxos.

Antecedents del Pare nostre

El Parenostre troba els seus antecedents immediats en el context de les tradicions llitúrgiques de la religió judia que eren contemporànees al periodo històric en que va viure Jesús de Nazaret i en el que es va desenrollar inicialment el cristianisme.

El Pare nostre en l'Iglésia primitiva

Ha de fer-se notar que Jesús va viure en el context de l'espiritualitat judia, que en els evangelis se cita sovint als texts sagrats del judaisme i que Jesús, com judeu, estava somés a la Torá. Segurament va resar les Díhuit bendicions, el Shema, el Avinu Malkenu (Pare nostre, Rei nostre), els Salms o Tehilim (alabances en espanyol), entre atres molts oracions que existien dins del corpus religiós del judaisme.

Se pot assegurar que si el judaisme va introduir una gran novetat en el context religiós de la seua época, el cristianisme va portar al món del seu temps una nova visió de la Divinitat. Per al cristianisme existia una deïtat, la dels judeus. Només hi havia un Deu verdader, pero no era per a un sol poble. El Senyor va passar de ser un Deu local del poble judeu a ser un Deu universal. El dels cristians se mostrava a tots els hòmens que volgueren seguir-ho sense distinció del seu orige. Segons el cristianisme, el Senyor tenia un nou poble al que qualsevol home de bona voluntat podia pertànyer i eixe nou poble era l'Iglésia. Eixa és la raó per la qual diferents denominacions cristianes se nomenen a si mateixes el Nou Israel.

En un principi els primers cristians se consideraven a si mateixos part del poble judeu, oraven en les sinagogas i respectaven tota la Torá. En el primer Concili de Jerusalem, narrat en el capítul 15 del llibre Fets dels Apòstols, se diu que els gentils que abraçaven a Crist no estaven obligats a complir la Torá donada al poble d'Israel. Per eixemple els cristians d'orige gentil no estaven obligats a circumcidar-se o guardar el Shabat . A partir d'este moment el cristianisme comença a separar-se gradualment del judaisme.

El Pare nostre va ser fonamental en este punt. Al separar-se del judaisme, el cristianisme va haver d'anar adquirint una identitat pròpia i el principal tret de l'espiritualitat fesol era l'oració. El cristianisme havia de buscar-se la seua pròpia oració, els seus propis trets, per a no ser considerada una secta del judaisme. El Pare nostre passaria a ser el tret principal que diferenciaria al poble «nou» del «vell» en este punt de l'història. La diferència encara no estava molt clara, entre els judeus i els primers seguidors del cristianisme.

Els primers cristians tenien un gran respecte per l'Oració dominical. L'Oració dominical no s'ensenyava a qualsevol. El seu rés constituïa un privilegi que només s'otorgava als que ya havien rebut el batisme. Era lo últim que s'ensenyava als catecumens i només en la vesprà del seu batisme. Era la màxima i més preada joya de la fe.

Els antics cristians de les Iglésies d'Àfrica varen prendre la seua professió de la fe (quit credendum) d'esta oració. Una professió de fe és una declaració de les seues creències, un eixemple d'açò és l'oració del Credo o símbol nicé del catolicisme llatí i oriental. Els que pretenien obtindre el batisme havien de tindre un profunt coneiximent de l'oració (quit orandum). Els catecúmens devien seguir detingudament l'explicació del Credo i posteriorment havien de recitar-ho públicament de memòria. La transició entre estos dos passos era el Pare nostre. La professió de fe en el cristianisme és una part fonamental, perqué per mig d'ella se declaren quals són les seues creències fonamentals i bàsiques. El fet que les Iglésies primitives d'Àfrica ho prengueren com a base per a la seua professió de fe, demostra que des dels albors del cristianisme estes paraules de Jesús foren considerades les més santes paraules.

En l'Iglésia primitiva el rés del Pare nostre estava reservat per al moment més alt de la celebració que a la fi el catolicisme cridaria missa. La feyen precedir de formules que senyalaven el seu respecte. Estes formules han segut heretades per Iglésies en les seues llitúrgies actuals: en la llitúrgia de l'Iglésia oriental se diu com a introducció: «Digna't, oh Senyor, concedirmos que gojosos i sense temeritat, mos atrevim a invocar-li a tu, Deu celestial, com a Pare, i que digam: Pare nostre...». En la primitiva llitúrgia romana el sacerdot precedia l'oració en la frase: «mos atrevim a dir», reconeixent l'enorme audàcia que hi ha a repetir paraules considerades tan santes pel cristianisme.

Pregaria

Pare nostre, que estas en lo cel:

santificat siga el teu nom.

Vinga a nosatres el teu Regne.

Faça’s la teua voluntat,

aixina en la terra com en lo cel.

El pa nostre de cada dia,

dona-nos, Senyor, el dia de hui.

I perdona les nostres deutes,

aixina com nosatres perdonem als nostres deutors.

I no nos deixes caure en la tentacio,

i lliura-nos del mal.

Enllaços externs

Catòlics

Ortodoxos

Protestants

El Pare Nostre del Catecisme Menor de Martín Lutero (en ingles).

↑ Segons opina el pare Kondothra M. Georges, professor del Seminari Teològic de Kottayam, Kerala (Índia) i sacerdot ordenat de l'Iglésia Ortodoxa Síria de Malankara de Kottoyam. Consell Mundial d'Iglésies,¿Com orarem en el futur?, disponible en wcc-coe.org

[1] Segons opina el pare Kondothra M. Georges, professor del Seminari Teològic de Kottayam, Kerala (Índia) i sacerdot ordenat de l'Iglésia Ortodoxa Síria de Malankara de Kottoyam. Consell Mundial d'Iglésies,¿Com orarem en el futur?, disponible en wcc-coe.org

[1]

@@ Llínea 31: / Llínea 31: @@
 Els primers cristians tenien un gran respecte per l'Oració dominical. L'Oració dominical no s'ensenyava a qualsevol. El seu rés constituïa un privilegi que només s'otorgava als que ya havien rebut el batisme. Era lo últim que s'ensenyava als [[catecumen]]s i només en la vesprà del seu batisme. Era la màxima i més preada joya de la fe.
-Els antics cristians de les Iglésies d'Àfrica van prendre la seua professió de la fe (quit credendum) d'esta oració. Una professió de fe és una declaració de les seues creències, un eixemple d'açò és l'oració del ''Credo'' o [[símbol nicé]] del catolicisme llatí i oriental. Els que pretenien obtindre el batisme havien de tindre un profunt coneiximent de l'oració (quit orandum). Els catecúmens devien seguir detingudament l'explicació del [[Credo]] i posteriorment havien de recitar-ho públicament de memòria. La transició entre estos dos passos era el Pare nostre. La professió de fe en el cristianisme és una part fonamental, perqué per mig d'ella se declaren quals són les seues creències fonamentals i bàsiques. El fet que les Iglésies primitives d'Àfrica ho prengueren com a base per a la seua professió de fe, demostra que des dels albors del cristianisme estes paraules de Jesús foren considerades les més santes paraules.
+Els antics cristians de les Iglésies d'Àfrica varen prendre la seua professió de la fe (quit credendum) d'esta oració. Una professió de fe és una declaració de les seues creències, un eixemple d'açò és l'oració del ''Credo'' o [[símbol nicé]] del catolicisme llatí i oriental. Els que pretenien obtindre el batisme havien de tindre un profunt coneiximent de l'oració (quit orandum). Els catecúmens devien seguir detingudament l'explicació del [[Credo]] i posteriorment havien de recitar-ho públicament de memòria. La transició entre estos dos passos era el Pare nostre. La professió de fe en el cristianisme és una part fonamental, perqué per mig d'ella se declaren quals són les seues creències fonamentals i bàsiques. El fet que les Iglésies primitives d'Àfrica ho prengueren com a base per a la seua professió de fe, demostra que des dels albors del cristianisme estes paraules de Jesús foren considerades les més santes paraules.
 En l'Iglésia primitiva el rés del Pare nostre estava reservat per al moment més alt de la celebració que a la fi el [[catolicisme]] cridaria [[missa]]. La feyen precedir de formules que senyalaven el seu respecte. Estes formules han segut heretades per Iglésies en les seues llitúrgies actuals: en la llitúrgia de l'Iglésia oriental se diu com a introducció: «''Digna't, oh Senyor, concedirmos que gojosos i sense temeritat, mos atrevim a invocar-li a tu, Deu celestial, com a Pare, i que digam: Pare nostre...''». En la primitiva llitúrgia romana el sacerdot precedia l'oració en la frase: «''mos atrevim a dir''», reconeixent l'enorme audàcia que hi ha a repetir paraules considerades tan santes pel cristianisme.