L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià - Contribucions de l'usuari [vlc]

Constantí Llombart

2015-03-26T01:25:54Z

Toonitz: Constantí Llombart (Valéncia, 1848 - 1893), fon un escritor valencià i activiste valencianiste.

{{Infobox escritor| nom = Constantí Llombart| image = Constanti.jpg| grandària = | descripció = | seudònim = | naixcut = {{Data naiximent|1848|09|8}}| nascuda = | lloc_de_naiximent = [[Valéncia]]| mort = {{Data defunció i edat|1893|3|30|1848|9|8}}| morta = [[Valéncia]]| lloc_de_mort = | ocupació = | país = | periodo = | gènero = | temàtica = | moviment = | primeres_obres = | obres_magnes = ''Los fills de la morta viva''| influències = | influenciat = | influenciada = | premis = | lloc web = | signatura = | notes a peu = }}

Carmel Navarro i Llombart, més conegut pel seu seudònim de '''Constantí Llombart''' ([[Valéncia]], [[1848]] - [[1893]]), fon un escritor valencià i activiste [[valencianiste]].

Fon un dels escritors més representatius en [[llengua valenciana]] del [[sigle XIX]] en [[Valéncia]] impulsor de la [[Renaixença valenciana]]. Va destacar per la seua activitat política republicana, pel seu [[valencianisme]] i per la varietat dels seus escrits, de caràcter filològic com la reedició del ''Diccionari Escrig'' en un ensaig nou d'ortografia, un compendi biobibliogràfic d'autors valencians: ''Los fills de la morta viva''; texts de caràcter polític, epigrames i publicacions periòdiques que destaquen per l'humorisme i la sàtira, a més d'obres de creació com poesia o teatre.

Llombart va ser un personage molt actiu en la [[Comunitat Valenciana|Valéncia]] de finals del [[sigle XIX]], en una dimensió social que cap atre escritor va poder conseguir. Políticament fon republicà i amic personal de [[Vicent Blasco Ibáñez]], a qui va convèncer per a que escriguera en [[valencià]] les primeres noveles. A ell es deu la creació de l'associació [[Lo Rat Penat]], el primer intent d'aplegar a [[valencianistes]] de totes les classes interessats per la cultura valenciana, en un cert deix reivindicatiu.

== Biografia ==
'''Constantí Llombart''', seudònim de Carmel Navarro Llombart, naixqué el [[8 de setembre]] de [[1848]] en el sí d’una família humil d’artesans, en el carrer de la Bosseria de la ciutat de [[Valéncia]]. Per unes raons o per unes atres la seua formació primària està plena de vicissituts, ya que sembla que no professava una gran inclinació pels estudis. Despuix, en créixer, superaria esta fase, i degut, possiblement, al seu primer ofici d’enquadernador de llibres, al qual es dedicà en deixar l’escola, prengué contacte en les lletres i es despertà en ell, gràcies a la llectura de tot lo que caïa en les seues mans, un interés per saber i per l’escritura. La falta de formació acadèmica no seria un obstàcul per a que arribara a ser un destacat home de lletres. La seua amistat en l’impressor [[Agustí Laborda]] i en el mestre [[Andreu Codonyer]] influí notablement en la seua decisió de dedicar-se a escriure i també en unes atres que marcarien la seua vida.

Fon un esperit desinquiet i un home compromés, inclús políticament, de manera que arribà a ser notòria la seua militància republicana i molt activa la seua participació en la [[Revolució de 1868]]. En este marc polític va escriure per a la publicació satírica ''El Diablo Cojuelo'' i per a ''La Propaganda Republicana'', les dos fundades per ell. De la mateixa manera, escrigué alguns treballs relatius ad este periodo i moviment, també referits al cantonalisme i al federalisme i, inclús, de denúncia de l’injustícia social i de l’esclavitut... Estos temes quedaren explicitats en obres com ara ''Trece días de sitio'', ''Justicia contra justicia'', ''La esclavitud de los blancos'' o ''Lo darrer agermanat'', tractats i drames en els quals expon les seues idees lliberals. Prèviament havia compost també uns ''Cants republicans'' per al [[Centre Popular Instructiu]], lo que li valdrà el nomenament de ''Soci d’Honor de la Joventut Republicana'' i la conexió en les classes més populars.

Alguns acontenyiments, en especial diversos enfrontaments en les autoritats governatives de la [[Restauració monàrquica]], reconduïren la seua activitat, la qual es concentrarà en la producció lliteraria. És just en este moment quan, imbuït per l’esperit de la [[Renaixença]], de la qual ell serà peça clau, concep el ''Calendari Llemosi Lo Rat-Penat'' ([[1875]]), publicació que traurà avant en colaboracions lliteràries d’uns atres escritors, tant valencians com mallorquins i catalans –no podem oblidar l’esperit de germanor ''pro-llemosina'' que avivarà este moviment en una primera fase, i que despuix divergirà i es farà particular en cada territori-.

El seu caràcter mamprenedor i la seua ànsia per revitalisar la [[llengua valenciana]] li faran impulsor de moltes iniciatives, com la de la creació d’una “Biblioteca valenciana” (colecció en la qual pretenia reeditar als escritors clàssics valencians i en la que a soles arribaria a publicar "Lo procés de les Olives" de Fenollar i "Las alabanzas de las lenguas…" de [[Martí de Viciana]]) o la concepció d’una entitat que aglutinara els esforços del [[valencianisme]] cultural, idea que cristalisaria en la fundació de [[Lo Rat Penat]] en [[1878]], societat concebuda per a treballar encaridament per la cultura i la [[llengua valenciana]].

En eixa llínea d’enaltiment de la [[llengua valenciana]] s’ha d’enquadrar la que és possiblement la seua obra escrita més ambiciosa i representativa, ''Los Fills de la Morta Viva'' ([[1879]]), un estudi bio-bibliografic d’autors i obres lliteràries dels sigles [[sigle XVIII|XVIII]] i [[sigle XIX|XIX]].<ref>[1] "Constanti Llombart (Valencia, 1848-1893)" http://www.rogleconstantillombart.com/principal.html</ref>

== Fundador de Lo Rat Penat ==
L’implicació política de Llombart, també la seua producció lliterària i una gran capacitat creadora motiven que es convertixca en un dels més importants referents de la [[Renaixença valenciana]]. Un treball, el de la restauració de la [[llengua valenciana]], el seu conreu i l’enaltiment cultural i lliterari que ocuparan tota la seua curta vida. Aixina, començà en el proyecte de crear una societat que amparara i consolidara aquell moviment de recuperació, que treballara de manera intensa i constant per l’enaltiment, la defensa i el conreu de les diferents àrees que constituïxen la cultura valenciana, d’una manera especial la [[llengua valenciana]], màxim exponent de la particularitat del [[Comunitat Valenciana|poble valencià]].

Pero per a desgràcia de Llombart, pronte seria copada l’associació pels elements més conservadors, pels nomenats [[poetes de guant]], l’exponent màxim dels quals fon Teodor Llorente. Estos imprimiren un caràcter més lliterari a la nova associació, evitant qualsevol reivindicació política i social front al centralisme de l'[[Espanya|Estat Espanyol]]. En posterioritat, nova llacor entraria en [[Lo Rat Penat]] que recuperaria part dels principis del fundador. La societat ratpenatista seguix treballant actualment per les tradicions, per la llengua i per la cultura valencianes, sent la decada de les associacions [[valencianistes]] front al [[pancatalanisme]].

== Llombart i la llengua valenciana ==
No ha faltat qui ha vist en Llombart un símbol de l’unitarisme entre les llengües valenciana, catalana i mallorquina. Es podria dir que és més be al contrari. El seu pensament gira al voltant de que els tres idiomes formen, o son tres branques d’una llengua mare comuna, a la que nomenarà '''llemosina'''. Es per això que, involucrat en eixe moviment de Renaixença, que efectivament despegarà, encara que un moviment paralel ho farà en més força en Catalunya. D'este modo Llombart buscà una sana colaboració entre escritors, a més de [[Comunitat Valenciana|Valéncia]], de [[Balears]], de [[Catalunya]] i inclús del [[Rosselló]]. Este serà el cas de la publicació del ''Periódich Lliterari Quincenal Lo Rat-Penat'', convertit en orgue oficial de la [[Societat d’Amadors de les Glories Valencianes]].

Ricard Blasco ha fet un ample estudi al respecte d’esta publicació, de la qual s’editaren huit números, del 15 de decembre de 1884 al 15 d’abril de 1885, autor que afirma que Llombart no identifica [[català]] i [[llemosí]]. En el mateix discurs fundacional de [[Lo Rat Penat]] cap pensar en una identificació del terme [llemosí]], que és el que més utilisa Llombart a l’hora de referir-se a la llengua, en la llengua antiga, en l’usada pels reis de la [[Corona d’Aragó]], que en definitiva és la que té el propòsit de recuperar per considerar-la més culta. Sent aixina i tot que, en les més de 31 referències que fa a la llengua, la nomena normalment llemosina, barrejant-la en les expressions “nostre idioma”, “nostra materna llengua”, “nostre matern idioma”, “nostra nativa llengua” i, com no podia ser d’una atra manera, “aquella mateixa noble llengua llemosina…apellada valenciana” o “llengua llemosina-valenciana”. D’esta manera busca la coneixó en els escritors clàssics valencians que substantivaren la llengua en que escrivien nomenant-la valenciana. No escapa, a pesar de tot lo indicat, a la terminologia de llengua d’Oc, en referir-se a l’orige de la llengua, i al [[llemosinisme]].

També en el pròlec de ''Los Fills de la Morta-Viva'' fa menció a eixa filiació llemosina de la llengua; idea que sense dubte s’arreplega d’una manera mes estructurada en l’introducció que precedix al ''Ensayo de Ortografía Lemosino-Valenciana'' i que s’inclou en la tercera edició del ''Diccionario Valenciano-Castellano'' de [[José Escrig i Martínez]], actualisada i ampliada per Llombart. De la llectura d’eixa introduccio a l’ortografia composta per Llombart es poden deduir varies qüestions. En primer lloc està la necessitat de recuperar, coneixer i valorar lo propi.

Despuix explana quins són els principis en els que fonamenta la seua ''Ortografia'':

''"[...] ¿cuál, en conciencia, podrá ser el mejor sistema ortográfico adaptable en el día á nuestro idioma? ¿Nos atenderemos á la pronunciación, al uso constante, ó á la etimología? […] adoptaremos de todos ellos lo más aceptable, siempre y cuando los principios de nuestras aseveraciones encuentren su apoyo en el uso, la etimología ó la buena pronunciación de las palabras [...]"''

En quant a la relació entre la llengua llemosina i la valenciana, aixina com entre estes i les llengües catalana i mallorquina fa una dissertació en la que el lloc de naiximent de la llengua serà [[Limoges]] (França):

''“La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está a la aplicación indistinta del calificativo lemosí á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según la región á que corresponda;” […] “De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pudieran algún día suscitarse”.''

És dir, que Constantí Llombart concebia les llengües valenciana, mallorquina i catalana com uns dialectes fills de sa mare: el [[llemosí]]. Uns fills "corrompudes" que calia netejar i unificar en una sola; l'antiga [[llengua llemosina]]:

''“Respecto a la división del tiempo…, y establecer tres diferentes géneros de lenguaje: uno correspondiente al pasado, ó sea el lemosín arcaico; otro al presente, que podría llamarse lemosín literario, y ha de ser el que con el actual renacimiento se forme; y, por último, el dialecto valenciano, especie de caló, corruptela de nuestra antigua lengua valenciana, y que hoy ordinariamente usamos. [...] Este es, á nuestra manera de entender, el más factible medio de llegar, en no lejano día, á poder sistematizarse nuestro lenguaje, y establecer, como se pretende, exactas reglas, por las cuales puedan los valencianos aprender con prontitud á leer y escribir bien nuestra materna lengua”.''

Aprofitant-se d'açò se promou l'ortografia de les [[Normes de Castelló]] de [[1932]], utilisades inclús per l'associació de [[Lo Rat Penat]]. Estes normes es vengueren com una solució a eixe esperit unificador d'una suposta nova [[llengua llemosina]], pero eren en realitat un Cavall de Troya per a introduïr la normativa catalana de l'[[Institut d'Estudis Catalans]] en [[Comunitat Valenciana|Valéncia]]. Algo que, en vore cóm seria amprat pel [[pancatalanisme]] posteriorment, seria rebujat pel [[valencianisme]] i alguns dels mateixos firmants d'eixa ortorafia, ya que des-de la burgesia catalana s'utilisà açò per a impondre a la llengua valenciana la normativa [[fabriana]] de l'[[IEC]] i subjugar la [[llengua valenciana]] al [[català]], deixant-la com un simple [[dialecte]] d'esta, traïcionant la voluntat del propi Llombart.<ref>[2] "Constanti Llombart i els fonaments del valencianisme" http://www.rogleconstantillombart.com/DOCUMENTS/MONOGRAFICS/Constanti%20Llombart.htm</ref>

== Obres ==
* Niu d'abelles
* Abelles y Abellerols
* Tabal y donsayna
* Tipos d’auca
* Cabotes y calaveres
* El Pare Mulet, (periódich satirich)
* Obres festives del P. Mulet
* Alabanzas de las lenguas, per Viciana
* Lo procés de les olives per Fenollar y altres
* Trece dias de sitio ó los sucesos de Valencia
* Excel.lencies de la llengua llemosina
* Lo darrer agermanat
* La Perla de Carcajente
* ¡La Sombra de Carracuca!
* L’Agüela Püala
* Ensaig d’ortografia llemosina-valenciana
* La Suiza valenciana
* Valencia antigua y moderna
* Lo Rat-Penat

== Bibliografia ==
* Andrés Cabreres, Ramón (2006) ''Constantí Llombart, Biografia íntima'', Valencia: L’Oronella, Servicis Editorials Valencians S.L.* Blasco, Ricard (1985) ''Constanti Llombart i “Lo Rat-Penat”. Periódich Lliterari Quincenal'', Valencia: Diputacio de Valencia

* Roca, Leon (1995) ''Constanti Llombart'', Valencia: Lo Rat Penat
* Lloris i Valdes, Manuel (1982) ''Constantí Llombart'', Valencia: Institucio Alfons El Magnanim.

== Referències ==

[[Categoria:Escritors]]
[[categoria:Valencians]]
[[categoria:Valencianisme]]
[[Categoria:Escritors valencians]]

Constantí Llombart

2015-03-26T01:18:37Z

Toonitz:

{{Infobox escritor| nom = Constantí Llombart| image = Constanti.jpg| grandària = | descripció = | seudònim = | naixcut = {{Data naiximent|1848|09|8}}| nascuda = | lloc_de_naiximent = [[Valéncia]]| mort = {{Data defunció i edat|1893|3|30|1848|9|8}}| morta = [[Valéncia]]| lloc_de_mort = | ocupació = | país = | periodo = | gènero = | temàtica = | moviment = | primeres_obres = | obres_magnes = ''Los fills de la morta viva''| influències = | influenciat = | influenciada = | premis = | lloc web = | signatura = | notes a peu = }}

Carmel Navarro i Llombart, més conegut pel seu seudònim de '''Constantí Llombart''' ([[Valéncia]], [[1848]] - [[1893]]), fon un escritor valencià i activiste [[valencianiste]].

Fon un dels escritors més representatius en [[llengua valenciana]] del [[sigle XIX]] en [[Valéncia]] impulsor de la [[Renaixença valenciana]]. Va destacar per la seua activitat política republicana, pel seu [[valencianisme]] i per la varietat dels seus escrits, de caràcter filològic com la reedició del ''Diccionari Escrig'' en un ensaig nou d'ortografia, un compendi biobibliogràfic d'autors valencians: ''Los fills de la morta viva''; texts de caràcter polític, epigrames i publicacions periòdiques que destaquen per l'humorisme i la sàtira, a més d'obres de creació com poesia o teatre.

Llombart va ser un personage molt actiu en la [[Valéncia]] de finals del [[sigle XIX]], en una dimensió social que cap atre escritor va poder conseguir. Políticament fon republicà i amic personal de [[Vicent Blasco Ibáñez]], a qui va convèncer per a que escriguera en [[valencià]] les primeres noveles. A ell es deu la creació de l'associació [[Lo Rat Penat]], el primer intent d'aplegar a [[valencianistes]] de totes les classes interessats per la cultura valenciana, en un cert deix reivindicatiu.

== Biografia ==
'''Constantí Llombart''', seudònim de Carmel Navarro Llombart, naixqué el [[8 de setembre]] de [[1848]] en el sí d’una família humil d’artesans, en el carrer de la Bosseria de la ciutat de [[Valéncia]]. Per unes raons o per unes atres la seua formació primària està plena de vicissituts, ya que sembla que no professava una gran inclinació pels estudis. Despuix, en créixer, superaria esta fase, i degut, possiblement, al seu primer ofici d’enquadernador de llibres, al qual es dedicà en deixar l’escola, prengué contacte en les lletres i es despertà en ell, gràcies a la llectura de tot lo que caïa en les seues mans, un interés per saber i per l’escritura. La falta de formació acadèmica no seria un obstàcul per a que arribara a ser un destacat home de lletres. La seua amistat en l’impressor [[Agustí Laborda]] i en el mestre [[Andreu Codonyer]] influí notablement en la seua decisió de dedicar-se a escriure i també en unes atres que marcarien la seua vida.

Fon un esperit desinquiet i un home compromés, inclús políticament, de manera que arribà a ser notòria la seua militància republicana i molt activa la seua participació en la [[Revolució de 1868]]. En este marc polític va escriure per a la publicació satírica ''El Diablo Cojuelo'' i per a ''La Propaganda Republicana'', les dos fundades per ell. De la mateixa manera, escrigué alguns treballs relatius ad este periodo i moviment, també referits al cantonalisme i al federalisme i, inclús, de denúncia de l’injustícia social i de l’esclavitut... Estos temes quedaren explicitats en obres com ara ''Trece días de sitio'', ''Justicia contra justicia'', ''La esclavitud de los blancos'' o ''Lo darrer agermanat'', tractats i drames en els quals expon les seues idees lliberals. Prèviament havia compost també uns ''Cants republicans'' per al [[Centre Popular Instructiu]], lo que li valdrà el nomenament de ''Soci d’Honor de la Joventut Republicana'' i la conexió en les classes més populars.

Alguns acontenyiments, en especial diversos enfrontaments en les autoritats governatives de la [[Restauració monàrquica]], reconduïren la seua activitat, la qual es concentrarà en la producció lliteraria. És just en este moment quan, imbuït per l’esperit de la [[Renaixença]], de la qual ell serà peça clau, concep el ''Calendari Llemosi Lo Rat-Penat'' ([[1875]]), publicació que traurà avant en colaboracions lliteràries d’uns atres escritors, tant valencians com mallorquins i catalans –no podem oblidar l’esperit de germanor ''pro-llemosina'' que avivarà este moviment en una primera fase, i que despuix divergirà i es farà particular en cada territori-.

El seu caràcter mamprenedor i la seua ànsia per revitalisar la [[llengua valenciana]] li faran impulsor de moltes iniciatives, com la de la creació d’una “Biblioteca valenciana” (colecció en la qual pretenia reeditar als escritors clàssics valencians i en la que a soles arribaria a publicar "Lo procés de les Olives" de Fenollar i "Las alabanzas de las lenguas…" de [[Martí de Viciana]]) o la concepció d’una entitat que aglutinara els esforços del [[valencianisme]] cultural, idea que cristalisaria en la fundació de [[Lo Rat Penat]] en [[1878]], societat concebuda per a treballar encaridament per la cultura i la [[llengua valenciana]].

En eixa llínea d’enaltiment de la [[llengua valenciana]] s’ha d’enquadrar la que és possiblement la seua obra escrita més ambiciosa i representativa, ''Los Fills de la Morta Viva'' ([[1879]]), un estudi bio-bibliografic d’autors i obres lliteràries dels sigles [[sigle XVIII|XVIII]] i [[sigle XIX|XIX]].<ref>[1] "Constanti Llombart (Valencia, 1848-1893)" http://www.rogleconstantillombart.com/principal.html</ref>

== Fundador de Lo Rat Penat ==
L’implicació política de Llombart, també la seua producció lliterària i una gran capacitat creadora motiven que es convertixca en un dels més importants referents de la [[Renaixença valenciana]]. Un treball, el de la restauració de la [[llengua valenciana]], el seu conreu i l’enaltiment cultural i lliterari que ocuparan tota la seua curta vida. Aixina, començà en el proyecte de crear una societat que amparara i consolidara aquell moviment de recuperació, que treballara de manera intensa i constant per l’enaltiment, la defensa i el conreu de les diferents àrees que constituïxen la cultura valenciana, d’una manera especial la [[llengua valenciana]], màxim exponent de la particularitat del [[Comunitat Valenciana|poble valencià]].

Pero per a desgràcia de Llombart, pronte seria copada l’associació pels elements més conservadors, pels nomenats [[poetes de guant]], l’exponent màxim dels quals fon Teodor Llorente. Estos imprimiren un caràcter més lliterari a la nova associació, evitant qualsevol reivindicació política i social front al centralisme de l'[[Espanya|Estat Espanyol]]. En posterioritat, nova llacor entraria en [[Lo Rat Penat]] que recuperaria part dels principis del fundador. La societat ratpenatista seguix treballant actualment per les tradicions, per la llengua i per la cultura valencianes, sent la decada de les associacions [[valencianistes]] front al [[pancatalanisme]].

== Llombart i la llengua valenciana ==
No ha faltat qui ha vist en Llombart un símbol de l’unitarisme entre les llengües valenciana, catalana i mallorquina. Es podria dir que és més be al contrari. El seu pensament gira al voltant de que els tres idiomes formen, o son tres branques d’una llengua mare comuna, a la que nomenarà '''llemosina'''. Es per això que, involucrat en eixe moviment de Renaixença, que efectivament despegarà, encara que un moviment paralel ho farà en més força en Catalunya. D'este modo Llombart buscà una sana colaboració entre escritors, a més de [[Valéncia]], de [[Balears]], de [[Catalunya]] i inclús del [[Rosselló]]. Este serà el cas de la publicació del ''Periódich Lliterari Quincenal Lo Rat-Penat'', convertit en orgue oficial de la [[Societat d’Amadors de les Glories Valencianes]].

Ricard Blasco ha fet un ample estudi al respecte d’esta publicació, de la qual s’editaren huit números, del 15 de decembre de 1884 al 15 d’abril de 1885, autor que afirma que Llombart no identifica [[català]] i [[llemosí]]. En el mateix discurs fundacional de [[Lo Rat Penat]] cap pensar en una identificació del terme [llemosí]], que és el que més utilisa Llombart a l’hora de referir-se a la llengua, en la llengua antiga, en l’usada pels reis de la [[Corona d’Aragó]], que en definitiva és la que té el propòsit de recuperar per considerar-la més culta. Sent aixina i tot que, en les més de 31 referències que fa a la llengua, la nomena normalment llemosina, barrejant-la en les expressions “nostre idioma”, “nostra materna llengua”, “nostre matern idioma”, “nostra nativa llengua” i, com no podia ser d’una atra manera, “aquella mateixa noble llengua llemosina…apellada valenciana” o “llengua llemosina-valenciana”. D’esta manera busca la coneixó en els escritors clàssics valencians que substantivaren la llengua en que escrivien nomenant-la valenciana. No escapa, a pesar de tot lo indicat, a la terminologia de llengua d’Oc, en referir-se a l’orige de la llengua, i al [[llemosinisme]].

També en el pròlec de ''Los Fills de la Morta-Viva'' fa menció a eixa filiació llemosina de la llengua; idea que sense dubte s’arreplega d’una manera mes estructurada en l’introducció que precedix al ''Ensayo de Ortografía Lemosino-Valenciana'' i que s’inclou en la tercera edició del ''Diccionario Valenciano-Castellano'' de [[José Escrig i Martínez]], actualisada i ampliada per Llombart. De la llectura d’eixa introduccio a l’ortografia composta per Llombart es poden deduir varies qüestions. En primer lloc està la necessitat de recuperar, coneixer i valorar lo propi.

Despuix explana quins són els principis en els que fonamenta la seua ''Ortografia'':

''"[...] ¿cuál, en conciencia, podrá ser el mejor sistema ortográfico adaptable en el día á nuestro idioma? ¿Nos atenderemos á la pronunciación, al uso constante, ó á la etimología? […] adoptaremos de todos ellos lo más aceptable, siempre y cuando los principios de nuestras aseveraciones encuentren su apoyo en el uso, la etimología ó la buena pronunciación de las palabras [...]"''

En quant a la relació entre la llengua llemosina i la valenciana, aixina com entre estes i les llengües catalana i mallorquina fa una dissertació en la que el lloc de naiximent de la llengua serà [[Limoges]] (França):

''“La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está a la aplicación indistinta del calificativo lemosí á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según la región á que corresponda;” […] “De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pudieran algún día suscitarse”.''

És dir, que Constantí Llombart concebia les llengües valenciana, mallorquina i catalana com uns dialectes fills de sa mare: el [[llemosí]]. Uns fills "corrompudes" que calia netejar i unificar en una sola; l'antiga [[llengua llemosina]]:

''“Respecto a la división del tiempo…, y establecer tres diferentes géneros de lenguaje: uno correspondiente al pasado, ó sea el lemosín arcaico; otro al presente, que podría llamarse lemosín literario, y ha de ser el que con el actual renacimiento se forme; y, por último, el dialecto valenciano, especie de caló, corruptela de nuestra antigua lengua valenciana, y que hoy ordinariamente usamos. [...] Este es, á nuestra manera de entender, el más factible medio de llegar, en no lejano día, á poder sistematizarse nuestro lenguaje, y establecer, como se pretende, exactas reglas, por las cuales puedan los valencianos aprender con prontitud á leer y escribir bien nuestra materna lengua”.''

Aprofitant-se d'açò se promou l'ortografia de les [[Normes de Castelló]] de [[1932]], utilisades inclús per l'associació de [[Lo Rat Penat]]. Estes normes es vengueren com una solució a eixe esperit unificador d'una suposta nova [[llengua llemosina]], pero eren en realitat un Cavall de Troya per a introduïr la normativa catalana de l'[[Institut d'Estudis Catalans]] en [[Valéncia]]. Algo que, en vore cóm seria amprat pel [[pancatalanisme]] posteriorment, seria rebujat pel [[valencianisme]] i alguns dels mateixos firmants d'eixa ortorafia, ya que des-de la burgesia catalana s'utilisà açò per a impondre a la llengua valenciana la normativa [[fabriana]] de l'[[IEC]] i subjugar la [[llengua valenciana]] al [[català]], deixant-la com un simple [[dialecte]] d'esta, traïcionant la voluntat del propi Llombart.<ref>[2] "Constanti Llombart i els fonaments del valencianisme" http://www.rogleconstantillombart.com/DOCUMENTS/MONOGRAFICS/Constanti%20Llombart.htm</ref>

== Obres ==
* Niu d'abelles
* Abelles y Abellerols
* Tabal y donsayna
* Tipos d’auca
* Cabotes y calaveres
* El Pare Mulet, (periódich satirich)
* Obres festives del P. Mulet
* Alabanzas de las lenguas, per Viciana
* Lo procés de les olives per Fenollar y altres
* Trece dias de sitio ó los sucesos de Valencia
* Excel.lencies de la llengua llemosina
* Lo darrer agermanat
* La Perla de Carcajente
* ¡La Sombra de Carracuca!
* L’Agüela Püala
* Ensaig d’ortografia llemosina-valenciana
* La Suiza valenciana
* Valencia antigua y moderna
* Lo Rat-Penat

== Bibliografia ==
* Andrés Cabreres, Ramón (2006) ''Constantí Llombart, Biografia íntima'', Valencia: L’Oronella, Servicis Editorials Valencians S.L.* Blasco, Ricard (1985) ''Constanti Llombart i “Lo Rat-Penat”. Periódich Lliterari Quincenal'', Valencia: Diputacio de Valencia

* Roca, Leon (1995) ''Constanti Llombart'', Valencia: Lo Rat Penat
* Lloris i Valdes, Manuel (1982) ''Constantí Llombart'', Valencia: Institucio Alfons El Magnanim.

== Referències ==

[[Categoria:Escritors]]
[[categoria:Valencians]]
[[categoria:Valencianisme]]
[[Categoria:Escritors valencians]]

Saragüell

2015-03-10T02:34:22Z

Toonitz: Calçons de llenç en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tradicional dels llauradors valencians.

[[Archiu:Saragüells.jpg|thumbnail|right|Saragüells de llenç]]
== Definició ==
Els '''saragüells''' o '''camalets''' són una espècie de calçons en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tradicional dels llauradors valencians i murcians.<ref>[1] [http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/consulta?t=sarag%C3%BCells Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana]</ref> Cenyits a la cintura per una cinta, porten unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuix per a donar-li amplària formant plecs.

== Orige ==
Es tracta d'una peça de reminiscència morisca. El nom apareix baix la denominació ''sarāwīl'' en texts musulmans andalusies del sigle X. Habitualment se feyen de teixit de llenç blanc. En hivern es posaven els saragüells de negreta i de llana, més curts i no tan amples com els de lli; també es duya el saragüell blanc i a voltes es podia portar també un atre més curt damunt, pero d'un atre color.<ref>[2] [http://www.carlossalvador.es/difusion-cultural/140 Carlos Salvador (Taller de Indumentaria)]</ref>

== Trage de saragüell ==
[[Archiu:200px-Saraguell.jpg|thumbnail|right|Trage de Saragüell en l'actualitat]]
Estos calçons donaren nom al '''trage de saragüell''', la vestimenta masculina tradicional valenciana. Este vestit es coloca directament sobre el cos i sobre ell es pot colocar o no atres peces de roba. El teixit d'esta vestimenta és el llenç per a els dies de treball, i en els festius es cobrix en un segon calçó de llana o seda, conegut com a ''negreta''. És u dels trages més amprats durant les festes de les [[Falles]].

El trage de saragüell, no pot, en cap cas, acompanyar a una dòna vestida de gala, en vestits del sigle XVIII, d'acort en el protocol, perque incorreria en un anacronisme. El saragüell és un trage per a la gent que treballava en el camp, un trage de diari. Els criats que treballaven en la cuina anaven en saragüells, pero els que servien en la taula ya portaven calçó curt i sabata tancada.

Si un home va acompanyant a una hortelana en falda de cotonera branquejada pot anar be en saragüells. No obstant, la majoria de les falleres valencianes no porten el trage tradicional de llauradora. Si l'home vist a la moda del sigle XVIII, ell deu anar en calçó curt, calces en sabates en sivella i asaca; si ella va vestida a usage del sigle XIX, el seu acompanyant hauria de portar pantaló llarc, capa, capell o mocador nugat.<ref>[3] [http://www.levante-emv.com/valencia/2012/02/17/prohibido-juntar-saraguells-espolines/882209.html "Prohibido juntar saragüells con espolines" (Diario Levante-EMV)]</ref>

== Referències ==
<references />

Saragüell

2015-03-10T02:17:05Z

Toonitz:

[[Archiu:Saragüells.jpg|thumbnail|right|Saragüells de llenç]]
== Definició ==
Els '''saragüells''' o '''camalets''' són una espècie de calçons en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tradicional dels llauradors valencians i murcians.<ref>[1] [http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/consulta?t=sarag%C3%BCells Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana]</ref> Cenyits a la cintura per una cinta, porten unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuix per a donar-li amplària formant plecs.

== Orige ==
Es tracta d'una peça de reminiscència morisca. El nom apareix baix la denominació ''sarāwīl'' en texts musulmans andalusíes del sigle X. Habitualment se feyen de teixit de llenç blanc. En hivern es posaven els saragüells de negreta i de llana, més curts i no tan amples com els de lli; també es duya el saragüell blanc i a voltes es podia portar també, un atre més curt damunt, pero d'un atre color.<ref>[2] [http://www.carlossalvador.es/difusion-cultural/140 Carlos Salvador (Taller de Indumentaria)]</ref>

== Trage de saragüell ==
[[Archiu:200px-Saraguell.jpg|thumbnail|right|Trage de Saragüell en l'actualitat]]
Estos calçons donaren nom al '''trage de saragüell''', la vestimenta masculina tradicional valenciana. Este vestit es coloca directament sobre el cos i sobre ell es pot colocar o no atres peces de roba. El teixit d'esta vestimenta és el llenç per a els dies de treball, i en els festius es cobrix en un segon calçó de llana o seda, conegut com a ''negreta''. És u dels trages més amprats durant les festes de les [[Falles]].

El trage de saragüell, no pot, en cap cas, acompanyar a una dòna vestida de gala, en vestits del sigle XVIII, d'acort en el protocol, perque incorreria en un anacronisme. El saragüell és un trage per a la gent que treballava en el camp, un trage de diari. Els criats que treballaven en la cuina anaven en saragüells, pero els que servien en la taula ya portaven calçó curt i sabata tancada.

Si un home va acompanyant a una hortelana en falda de cotonera branquejada pot anar be en saragüells. No obstant, la majoria de les falleres valencianes no porten el trage tradicional de llauradora. Si l'home vist a la moda del sigle XVIII, ell deu anar en calçó curt, calces en sabates en sivella i asaca; si ella va vestida a usage del sigle XIX, el seu acompanyant hauria de portar pantaló llarc, capa, capell o mocador nugat.<ref>[3] [http://www.levante-emv.com/valencia/2012/02/17/prohibido-juntar-saraguells-espolines/882209.html "Prohibido juntar saragüells con espolines" (Diario Levante-EMV)]</ref>

== Referències ==
<references />

Saragüell

2015-03-10T02:14:21Z

Toonitz:

== Definició ==
[[Archiu:Saragüells.jpg|thumbnail|right|Saragüells de llenç]]
Els '''saragüells''' o '''camalets''' són una espècie de calçons en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tradicional dels llauradors valencians i murcians.<ref>[1] [http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/consulta?t=sarag%C3%BCells Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana]</ref> Cenyits a la cintura per una cinta, porten unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuix per a donar-li amplària formant plecs.

== Orige ==
Es tracta d'una peça de reminiscència morisca. El nom apareix baix la denominació ''sarāwīl'' en texts musulmans andalusíes del sigle X. Habitualment se feyen de teixit de llenç blanc. En hivern es posaven els saragüells de negreta i de llana, més curts i no tan amples com els de lli; també es duya el saragüell blanc i a voltes es podia portar també, un atre més curt damunt, pero d'un atre color.<ref>[2] [http://www.carlossalvador.es/difusion-cultural/140 Carlos Salvador (Taller de Indumentaria)]</ref>

== Trage de saragüell ==
[[Archiu:200px-Saraguell.jpg|thumbnail|right|Trage de Saragüell en l'actualitat]]
Estos calçons donaren nom al '''trage de saragüell''', la vestimenta masculina tradicional valenciana. Este vestit es coloca directament sobre el cos i sobre ell es pot colocar o no atres peces de roba. El teixit d'esta vestimenta és el llenç per a els dies de treball, i en els festius es cobrix en un segon calçó de llana o seda, conegut com a ''negreta''. És u dels trages més amprats durant les festes de les [[Falles]].

El trage de saragüell, no pot, en cap cas, acompanyar a una dòna vestida de gala, en vestits del sigle XVIII, d'acort en el protocol, perque incorreria en un anacronisme. El saragüell és un trage per a la gent que treballava en el camp, un trage de diari. Els criats que treballaven en la cuina anaven en saragüells, pero els que servien en la taula ya portaven calçó curt i sabata tancada.

Si un home va acompanyant a una hortelana en falda de cotonera branquejada pot anar be en saragüells. No obstant, la majoria de les falleres valencianes no porten el trage tradicional de llauradora. Si l'home vist a la moda del sigle XVIII, ell deu anar en calçó curt, calces en sabates en sivella i asaca; si ella va vestida a usage del sigle XIX, el seu acompanyant hauria de portar pantaló llarc, capa, capell o mocador nugat.<ref>[3] [http://www.levante-emv.com/valencia/2012/02/17/prohibido-juntar-saraguells-espolines/882209.html "Prohibido juntar saragüells con espolines" (Diario Levante-EMV)]</ref>

== Referències ==
<references />

Saragüell

2015-03-10T02:01:44Z

Toonitz:

[[Archiu:Saragüells.jpg|thumbnail|right|Saragüells de llenç]]
Els '''saragüells''' o '''camalets''' són una espècie de calçons en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tradicional dels llauradors valencians i murcians.<ref>[1] [http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/consulta?t=sarag%C3%BCells Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana]</ref> Cenyits a la cintura per una cinta, porten unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuix per a donar-li amplària formant plecs. És una peça de reminiscència morisca. Habitualment se feyen de teixit de llenç blanc. En hivern es posaven els saragüells de negreta i de llana, més curts i no tan amples com els de lli; també es duya el saragüell blanc i a voltes es podia portar també, un atre més curt damunt, pero d'un atre color.

[[Archiu:200px-Saraguell.jpg|thumbnail|right|Trage de Saragüell en l'actualitat]]
Estos calçons donaren nom al '''trage de saragüell''', la vestimenta masculina tradicional valenciana. El nom apareix baix la denominació ''sarāwīl'' en texts musulmans andalusíes del sigle X. Este vestit es coloca directament sobre el cos i sobre ell es pot colocar o no atres peces de roba. El teixit d'esta vestimenta és el llenç per a els dies de treball, i en els festius es cobrix en un segon calçó de llana o seda, conegut com a ''negreta''. És u dels trages més amprats durant les festes de les [[Falles]].

== Referències ==
<references />

Saragüell

2015-03-10T01:24:54Z

Toonitz:

[[Archiu:Saragüells.jpg|thumbnail|right|Home portant saragüells de llenç]]
Els '''saragüells''' o '''camalets''' són una espècie de calçons en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tradicional dels llauradors valencians i murcians.<ref>[1] [http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/consulta?t=sarag%C3%BCells Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana]</ref> Cenyits a la cintura per una cinta, porten unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuix per a donar-li amplària formant plecs. És una peça de reminiscència morisca. Habitualment se feyen de teixit de llenç blanc. En hivern es posaven els saragüells de negreta i de llana, més curts i no tan amples com els de lli; també es duya el saragüell blanc i a voltes es podia portar també, un atre més curt damunt, pero d'un atre color.

[[Archiu:200px-Saraguell.jpg|thumbnail|right|Trage de Saragüell en l'actualitat]]
Estos calçons donaren nom al '''trage de saragüell''', la vestimenta masculina tradicional valenciana. El nom apareix baix la denominació ''sarāwīl'' en texts musulmans andalusíes del sigle X. Este vestit es coloca directament sobre el cos i sobre ell es pot colocar o no atres peces de roba. El teixit d'esta vestimenta és el llenç per a els dies de treball, i en els festius es cobrix en un segon calçó de llana o seda, conegut com a ''negreta''. És u dels trages més amprats durant les festes de les [[Falles]].

Saragüell

2015-03-10T01:22:44Z

Toonitz:

[[Archiu:Saragüells.jpg|thumbnail|right|Home portant saragüells de llenç]]
Els '''saragüells''' o '''camalets''' són una espècie de calçons en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tradicional dels llauradors valencians i murcians.<ref>[1] [http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/consulta?t=sarag%C3%BCells Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana]</ref> Cenyits a la cintura per una cinta, porten unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuix per a donar-li amplària formant plecs. És una peça de reminiscència morisca. Habitualment se feyen de teixit de llenç. En hivern es posaven els saragüells de negreta i de llana, més curts i no tan amples com els de lli; també es duya el saragüell blanc i a voltes es podia portar també, un atre més curt damunt, pero d'un atre color.

[[Archiu:200px-Saraguell.jpg|thumbnail|right|Trage de Saragüell en l'actualitat]]
Estos calçons donaren nom al '''trage de saragüell''', la vestimenta masculina tradicional valenciana. El nom apareix baix la denominació ''sarāwīl'' en texts musulmans andalusíes del sigle X. Este vestit es coloca directament sobre el cos i sobre ell es pot colocar o no atres peces de roba. El teixit d'esta vestimenta és el llenç per a els dies de treball, i en els festius es cobrix en un segon calçó de llana o seda, conegut com a ''negreta''. És u dels trages més amprats durant les festes de les [[Falles]].

Saragüell

2015-03-10T00:59:04Z

Toonitz: Pàgina nova, en el contingut: «Els '''saragüells''' o '''camalets''' són una espècie de calçons en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tra...»

Els '''saragüells''' o '''camalets''' són una espècie de calçons en dos camals amples, que no passen dels genolls i que formen part de l’indumentària tradicional dels llauradors valencians i murcians. [1] Cenyits a la cintura per una cinta, porten unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuix per a donar-li amplària formant plecs. És una peça de reminiscència morisca. Habitualment se feyen de teixit de llenç. En hivern es posaven els saragüells de negreta i de llana, més curts i no tan amples com els de lli; també es duya el saragüell blanc i a voltes es podia portar també, un atre més curt damunt, pero d'un atre color. [2]

[[Archiu:200px-Saraguell.jpg|thumbnail|right|Trage de Saragüell en l'actualitat]]
Estos calçons donaren nom a la vestimenta masculina tradicional valenciana. El '''trage de saragüell''' apareix baix la denominació ''sarāwīl'' en texts musulmans andalusíes del sigle X. Este vestit es coloca directament sobre el cos i sobre ell es pot colocar o no atres peces de roba. El teixit d'esta vestimenta és el llenç per a els dies de treball, i en els festius es cobrix en un segon calçó de llana o seda, conegut com a ''negreta''. [3]