Edició de «Sócrates»
Advertencia: No has iniciat sessió. La teua direcció IP serà visible públicament si realises qualsevol edició. Si inicies sessió o crees un conte, les teues edicions s'atribuiran al teu nom d'usuari, junt en atres beneficis.
Pot desfer-se la modificació. Per favor, revisa la comparació més avall per a assegurar-te que es lo que vols fer; llavors deixa els canvis per a la finalisació de la desfeta de l'edició.
Revisió actual | El teu text | ||
Llínea 5: | Llínea 5: | ||
Naixqué en [[Atenes]], a on vixqué durant els dos últims terços del sigle V a.C, l'época més esplèndida en l'història de la seua ciutat natal, i de tota l'[[antiga Grècia]]. Fon fill de [[Sofronisco]] – Motiu pel qual en la seua joventut se li deya "''Sokrátis ios Sofroniskos''" (Sòcrates fill de Sofronisco) –, de professió pedrapiquer, i de Fainarate, comare. Emparentats en [[Arístides el Just]].<br /> | Naixqué en [[Atenes]], a on vixqué durant els dos últims terços del sigle V a.C, l'época més esplèndida en l'història de la seua ciutat natal, i de tota l'[[antiga Grècia]]. Fon fill de [[Sofronisco]] – Motiu pel qual en la seua joventut se li deya "''Sokrátis ios Sofroniskos''" (Sòcrates fill de Sofronisco) –, de professió pedrapiquer, i de Fainarate, comare. Emparentats en [[Arístides el Just]].<br /> | ||
− | Quan Sòcrates naixqué, son pare va rebre de l'[[oracle]] el consell de deixar créixer a son fill a la seua, sense reprimir els seus impulsos. | + | Quan Sòcrates naixqué, son pare va rebre de l'[[oracle]] el consell de deixar créixer a son fill a la seua, sense reprimir els seus impulsos.{{citarequerida}} |
Des de molt jove va atraure l'atenció per l'agudea dels seus [[raonament]]s i la seua facilitat de [[paraula]], ademés de la fina [[ironia]] en la que esguitava les seues tertúlies en els ciutadans jóvens aristocràtics d'Atenes, als que els preguntava sobre la seua confiança en opinions populars, encara que molt a sovint ell no li oferien cap ensenyança. | Des de molt jove va atraure l'atenció per l'agudea dels seus [[raonament]]s i la seua facilitat de [[paraula]], ademés de la fina [[ironia]] en la que esguitava les seues tertúlies en els ciutadans jóvens aristocràtics d'Atenes, als que els preguntava sobre la seua confiança en opinions populars, encara que molt a sovint ell no li oferien cap ensenyança. | ||
Se casà en [[Xantipa]]. Ella era de família noble, pero tractava molt malament al filòsof, d'ací que els romans deyen a les dones de mal caràcter ''Xantipas''. | Se casà en [[Xantipa]]. Ella era de família noble, pero tractava molt malament al filòsof, d'ací que els romans deyen a les dones de mal caràcter ''Xantipas''. | ||
− | El seu inconformisme el va impulsar a opondre-se'n a l'ignorància popular i al coneiximent d'aquells qui es deyen sauts. Ell no es considerava ad ell mateix com a sabut, encara que un dels seus millors amics, [[Querefont]], li va demanar a l'[[oracle de Delfos]] si hi havia algú més sabut que Sòcrates, i la [[Pitonissa]] li va contestar que no hi havia cap grec més sabut que ell ([[Apologia]] 21a). Va començar aixina la seua busca, demanant i conversant en aquelles persones qui la gent considerava sabudes, pero es va donar conte que, realment, creen saber més que no lo que realment sabien. Filòsofs, poetes i artistes, tots creen tindre molt de coneiximent, pero al contrari, Sòcrates era conscient tant de l'ignorància que li voltava com de la seua pròpia. Este coneiximent el va dur a provar de fer pensar a la gent i fer-los vore el coneiximent real que tenien sobre les coses. Fingint saber-ne menys, conversava en la gent i despuix els feya assabentar-se dels seus erros; ad açò se li va dir «[[ironia socràtica]]», que queda expressada en la seua célebre frase «''Només sé que no sé res''». El seu més gran mèrit fon crear la [[mayèutica]], método inductiu que li permetia portar als seus alumnes a la resolució dels problemes que es plantejaven, per mig d'hàbils preguntes la llògica de les quals feya desenrollar el trellat. Com pensava, el coneiximent i l'autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre l'humà i la naturalea. | + | El seu inconformisme el va impulsar a opondre-se'n a l'ignorància popular i al coneiximent d'aquells qui es deyen sauts. Ell no es considerava ad ell mateix com a sabut, encara que un dels seus millors amics, [[Querefont]], li va demanar a l'[[oracle de Delfos]] si hi havia algú més sabut que Sòcrates, i la [[Pitonissa]] li va contestar que no hi havia cap grec més sabut que ell ([[Apologia]] 21a). Va començar aixina la seua busca, demanant i conversant en aquelles persones qui la gent considerava sabudes, pero es va donar conte que, realment, creen saber més que no lo que realment sabien. Filòsofs, poetes i artistes, tots creen tindre molt de coneiximent, pero al contrari, Sòcrates era conscient tant de l'ignorància que li voltava com de la seua pròpia. Este coneiximent el va dur a provar de fer pensar a la gent i fer-los vore el coneiximent real que tenien sobre les coses. Fingint saber-ne menys, conversava en la gent i despuix els feya assabentar-se dels seus erros; ad açò se li va dir «[[ironia socràtica]]», que queda expressada en la seua célebre frase «''Només sé que no sé res''». El seu més gran mèrit fon crear la [[mayèutica]], método inductiu que li permetia portar als seus alumnes a la resolució dels problemes que es plantejaven, per mig d'hàbils preguntes la llògica de les quals feya desenrollar el trellat. Com pensava, el coneiximent i l'autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre l'humà i la naturalea.{{citarequerida}} |
− | |||
[[Image:David - The Death of Socrates.jpg|thumb|250px|''La mort de Sócrates'', de [[Jacques-Louis David]] ([[1787]])]] | [[Image:David - The Death of Socrates.jpg|thumb|250px|''La mort de Sócrates'', de [[Jacques-Louis David]] ([[1787]])]] | ||