Edició de «Manuel Belgrano»

'''Manuel Belgrano''' és el creador de la bandera nacional argentina i u dels més importants caps de l'eixercit revolucionari, com aixina també creador de les primeres institucions educatives i culturals del país.

Manuel José Joaquín del Corazón de Jesús Belgrano, aixina era el seu nom complet, naixqué en [[Buenos Aires]] el 3 de [[juny]] de [[1770]], fill  de Domingo Belgrano i Pérez (o Peri) i de María Josefa González Casero.

En l'any [[1806]] es produixen les primeres invasions angleses. L'acontenyiment despertà el patriotisme del jove advocat, qui trobà en la faena de promoure l'independencia. Sense haver vestit mai un uniforme, ni haver rebut instrucció, es fiu militar. Els succés europeus auspiciaren la revolucio i Belgrano complix un paper protagonic en la [[Revolucio de Maig]] i es nomenat vocal.  Més tart, recordara els succes de maig de [[1810]] en estes paraules: "Se venceren al fi totes les dificultats, que mes presentaven l'estat dels meus paisans que una atra cosa, i encara que no va seguir la cosa pel rumbo que m'havia propost, va apareixer una junta, de la que yo era vocal, sense saber com ni per on, en que no tinguí poc sentiment."

Després, en un intent de contindre les excursions de les naus espanyoles que assolaven els pobles de les costes del [[riu Paranà]], s'instalaren dos bateries d'artilleria en les rodalies de [[Rosario]], en el seu transcurs creà la bandera el [[27 de febrer]] de [[1812]]. És designat Comandant i Cap de l'Eixercit del Nort.  

En motiu del segon aniversari de la [[Revolucio de Maig]], Belgrano fa beneir la bandera en [[Jujuy]] pel canonge [[Juan Ignacio Gorriti]]. A finals de juny començà el alvanç cap al sur.

En esta situació, Belgrano va rebre del Triumvirat l'orde de replegar-se, sense presentar batalla, cap a Cordova. Eixa retirada és coneguda com l'[[Exodo Jujeny]]: ordenà als pobladors de [[Jujuy]] a seguir-ho, destruint tot quan poguera ser util a l'enemic.

En setembre de [[1812]] decidix desobedir les ordens i presentà batalla en la ciutat de [[Tucuman]], i despuix en [[Salta]] (febrer de [[1813]]), eixint victorios d'elles, pero fon derrotat quan intentà proseguir el seu alvanç en l'[[Alt Peru]] (hui [[Bolivia]]) a finals de [[1813]].

Destituït de l'autoritat militar, va seguir prestant servicis a la causa argentina diplomatic, puix en [[1814]]-[[1815]] fon enviat ad [[Europa]] per a negociar el reconeiximent de l'Independencia (sense resultat). Torna al país en juliol de [[1816]] i viaja a [[Tucumán]] per a participar dels success independentistes, on te un alt protagonisme. Tres dies ans de la declaracio de l'Independencia (9 de [[juliol]] de [[1816]]), declama avant els congressistes i insta a declarar quant ans l'Independencia.  

En [[agost]] de [[1816]] novament és designat cap de l'Eixercit del Nort; pero no va poder organisar una quarta expedicio a l'[[Alt Peru]], solament alcançà a enviar al coronel La Madrid en una expedicio, en març de [[1817]], fins les rodalies de [[Tarija]]. Pero La Madrid, despuix d'una victoria, i en apenes 400 homens, atacà [[Chuquisaca]] per sorpresa. Fon derrotat i va tindre que fugir per la serra i la selva, tornant a [[Tucumán]] pel cami d'[[Orán]].

A mitat de [[1819]], el govern l'ordenà que l'Eixercit del Nort i el dels Andes abandonaren la lluita contra els realistes per ad atacar les rebelies provincials, llavors ordenà a les seues tropes iniciar la marcha cap al sur, pero demanà llicencia per malaltia i delegà l'autoritat en el seu segon, Francisco Fernández de la Cruz.

Partix cap a [[Buenos Aires]] i arriba en el més de [[març]]. Afligit per una grau malaltia ([[hidropesía]]) durant mes de quatre anys, i encara en la seua plenitut, va fallir el 20 de [[juny]] de [[1820]], empobrit i llunt de la seua família.