Edició de «Pere Pasqual»

'''Sant Pere Pasqual''' ([[Valéncia]], [[1227]] - † [[1300]]) fon un sant mercedari, canonisat en l'any [[1670]]. Doctor parisenc, canonge, de l'Iglesia catedral valentina, bisbe de [[Granada]] i de [[Jaén]], Canceller Major de [[Regne de Castella|Castella]] i insigne escritor de l'Orde la Mercé, és sense dubte, una de les figures més significatives del [[sigle XIII]] valencià, per la seua llabor lliteraria i evangèlica. Va redactar la seua obra en tres idiomes diferents: [[Idioma àrap|àrap]], [[llatí]] i [[romanç valencià]]. Sant Pere Pasqual és un clar eixemple del mossarabisme valencià i u dels escritors que més injustament ha permaneixcut ignorat i oblidat de l'història valenciana.

'''Sant Pere Pasqual''', segons la tradició, va nàixer en [[Valéncia]] cap a l'any [[1227]]. Iniciat en els estudis eclesiàstics, els va continuar en [[París]] a on fon ordenat sacerdot en l'any [[1249]]. Allí, hauria segut condiscípul de [[Sant Tomàs d'Aquino]]. Tornat a [[Espanya]], va ingressar en l'orde de la [[mercedaris|Mercé]] i es va dedicar a la redenció de captius. Fon nomenat bisbe de [[Jaén]] en [[1296]]. Mentrimentres realisava una visita pastoral a la diòcesis fon capturat pels musulmans i portat en captivitat, durant la qual va escriure diverses obres per a ensenyança dels cristians i defensa de la fe dels captius. Va morir decapitat en [[Granada (Província)|Granada (Andalusia)]] el [[6 de giner]] de l'any [[1300]].  

Va escriure en [[llengua valenciana]]:  la ''[[Bíblia Parva]] '' o ''Llibre del bisbe de Jaén'', que hauria escrit durant la [[presó]] en Granada; el ''Llibre de Gamaliel'', ''Destrucció de Jerusalem'', "Reemsó de Cautius, la ''Disputa del Bisbe de Jaén contra Jueus sobre la fe cathòlica'' i les sis ''Històries i contemplacions''.

{{Cita|Sant Pere Pasqual, naix en 1227, onze anys abans de la reconquista de Valéncia, fill de pares mossàraps, sent batejat en l'iglésia del Sant Sepulcre, despuix incorporada a la parròquia de Sant Bertomeu. Es diu que ya als onze anys, data de la reconquista, insistixc, "estava molt aprofitat en les lletres". ¿Cóm parlaria en aquell llavors el sant màrtir?

Frai Joaquín Millán Rubio, també de l'orde dels mercedaris, diu:.... els manuscrits més antics i més numerosos estan en valencià i es remonten a dates propenques als temps del sant. De modo que va parlar i va escriure en valencià.... Encara que sabia grec, hebreu, llatí, àrap, romanç castellà, utilisa la llengua de la seua infància, perque la preferia i perque l'entenien els més als qui es dirigia.|''Breu història de la Llengua Valenciana'' ([[1995]]), per [[Francesc Moreno]]}}

 

{{Cita|''Cataluña entonces era sólo Marca Hispánica y hablaba provenzal, del que desciende el catalán. A diferencia del valenciano que viene de la lengua romance y una buena muestra es el libro de San Pedro Pascual, escrito en romance, y que se conserva en el Escorial: San Pedro Pascual nació en 1227, once años antes de la Reconquista de Valencia, y era hijo de padres mozárabes.''|''El idioma español en sus primeros tiempos'' (Pàg. 86) (Madrit, 1957), [[Ramón Menéndez Pidal]]}}

Fonts [[catalanisme|catalanistes]] han desenrollat tota una série d'arguments carents de rigor científic i emmarcats en l'estratègia pancatalanista d'afirmar que [[Valéncia]] fon repoblada per catalans i que abans no existia població autòctona significativa. Estes argumentacions estan àmpliament desllegitimades per les investigacions d'autors intelectuals com: [[Antonio Ubieto|Ubieto]], [[Ampar Cabanes]], [[Huici]], [[Manuel Mourelle de Lema|Mourelle de Lema]] o [[Lleopolt Peñarroja|Peñarroja]], entre atres.

 

 

 

 

* [https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2071371 San Pedro Pascual, obispo de Jaén]