Edició de «Persona física»

La '''persona física''' o '''persona natural''' és un [[concepte]] estrictament [[jurídic]], elaborat pels [[Dret romà|juristes romans]] i que es definix diferentment segons cada [[sistema jurídic]]. En alguns casos se pot fer referència ad estes com a [[persones]] d'[[existència]] [[visibilitat|visible]], d'existència [[real]], [[Natura|naturals]] o qualsevol [[ser humà]].

El seu orige [[etimologia|etimològic]] ve del [[llatí]] ''persona'' (genitiu, ''personae''), que era aquella [[màixquera]] ''per sonare'' (és dir, per a fer-se escoltar), que portaven els [[actor]]s de l'[[Antiguetat clàssica|antiguetat]] i que ocultava la seua cara al mateix temps que conseguia fer ressonar la seua [[veu]]. És dir, una [[ficció]] sobre el ser que la portava.  

Esta consideració ve del [[fet]] de que no tots els [[ser]]s [[humans]] podien ser considerats persones, com era el cas dels [[esclavitut|esclaus]]. Actualment, les persones [[físiques]] tenen, a soles pel fet d'existir, est [[atribut]] donat per [[dret]], és dir, la [[personalitat]] comporta la titularitat de drets.

Segons cada sistema jurídic concret, la personalitat pot ser determinada pel [[naiximent]] ([[teoria de la vitalitat]]), o be el recent naixcut ha de complir una série de requisits afegits ([[teoria de la viabilitat]]).  

Per eixemple, en [[Argentina]], el [[Còdic Civil]] reconeix la seua existència des del moment de la [[concepció]] i nomena 'persones per nàixer' a les que, una volta concebudes, encara no han naixcut. Si la persona per nàixer mor abans d'estar completament separada del [[cos humà|cos]] de la [[mare]], és considerada com si mai haguera existit.

En [[Espanya]], el Còdic Civil, en els artículs 29 i 30, establix un règim que seguix la teoria de la [[viabilitat]], i exigix haver naixcut en forma humana i haver sobrevixcut vintiquatre hores fòra de la mare. D'esta manera, un [[bebé]] que [[mort|mor]] a les poques hores del seu naiximent no es tindria en consideració, per eixemple, en la repartició d'una [[herència]].

S'ha de valorar que en dret espanyol els [[fetos]] en l'úter de la mare es nomenen ''nasciturus'', i que gogen d'una protecció jurídica específica, per si naixen finalment que puguen tindre personalitat jurídica plena. Aixina, un chiquet que encara no ha naixcut pot arribar a heretar els bens de son pare, si este muiguera durant la seua gestació. A efectes [[constitució|constitucionals]] sobre la protecció del feto davant la possibilitat de pràctiques [[abort|abortives]], existix una sentència del [[Tribunal Constitucional]] (STC 53/85) que declara al feto com un be jurídicament protegit i exigix la seua protecció, a tots els efectes civils (per la consideració com a persona nos remet a la legislació civil). Per este motiu, encara que un feto no tinga personalitat jurídica pròpia, pot ser objecte d'una protecció específica.

La personalitat jurídica té efectes dins l'esfera del [[dret privat]] de la persona jurídica, i per això es regula, generalment, al corresponent còdic civil. Pero el tractament de la persona en el [[dret penal]] és independent.

Per això, en Espanya, encara que fins a les 24 hores un bebé no és considerat persona, segons el còdic civil, un [[homicidi]] es considera com a tal només que el bebé haja naixcut. Si no haguera naixcut, se consideraria un possible [[delicte]] d'abort, pero mai d'homicidi.

Com a conseqüència, se poden donar casos a on una persona humana és persona des del punt de vista penal pero no civil, si només ha naixcut unes hores abans. El seu homicidi o [[assessinat]] comportaria conseqüències penals, pero no civils, com l'exclusió d'herència, per eixemple.  

Els drets de la personalitat pertanyien inicialment al camp del [[dret civil]], ausades, el [[Còdic de Napoleó]] que serví de model per a molts atres no va desenrollar esta categoria essencial de drets.

Els drets de la persona física han conseguit el seu reconeiximent gràcies a documents tals com la [[Declaració Universal dels Drets Humans]] de la [[ONU]] i posteriorment en la seua inclusió com a [[dret positiu]] en les diferents constitucions, lo que ha impulsat el seu respecte pels poders públics.

En el cas del dret espanyol el més ampli catàlec dels mateixos se troben en el Títul Primer de la [[Constitució Espanyola]] i, especialment, en el seu ''artícul 10'': "la dignitat de la persona, els drets individuals que li són inherents, el lliure desenroll de la personalitat, el respecte a la Llei i als drets dels demés són el fonament de l'orde polític i de la pau social".