Edició de «Pesta negra»

{{Ortografia}}
[[Archiu:Smallpox01.jpg|thumb|350px|Ilustració de la pesta negra en una [[Bíblia]] de [[1411]]]]
La '''pesta negra''' també coneguda com a '''mort negra''' fon una [[pandèmia]] de [[pesta]], que devastà [[Europa]] i [[Àsia]] a mijan [[sigle XIV]] ([[1347]]-[[1351]]) i provocà la mort de més o manco un terç de la població [[Europa|europea]].

== Característiques del brot epidèmic ==
L'apelatiu "negra" en que els coetàneus nomenaren la [[malaltia]] prové del fet que els afectats presentaven taques fosques en la [[pell]] com a conseqüència d'[[hemorràgia|hemorràgies]] subcutànees.

La pesta està causada per la bactèria [[Yersinia pestis|''Yersinia pestis'']], afecta els [[rossegadors]] en zones endèmiques i provoca grans epidèmies quan conseguix infectar les [[rata|rates]] ([[Rattus norvegicus|''Rattus norvegicus'']]) de les aglomeracions humanes i els seus paràsits, les puces, les quals actuen com a principal vehícul de transmissió als humans. 

En l'[[edat mija]] es crea que esta malaltia la portaven els [[gat|gats]] i començaren a exterminar-los. La cosa empijorarà perque els gats se menjaven les rates i, al matar els gats, el número de rates aumentava i també el número d'afectats per la malaltia. La majoria d'investigadors atribuïxen la pesta negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si be en l'actualitat alguns experts qüestionen el modo de transmissió de l'epidèmia. Aixina puix, encara que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mida que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants.

Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'[[incubació]] de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, la malaltia es manifestava en tota la seua virulència i la major part de les víctimes morien en el terme de quatre a sèt dies.

== Difusió de l'epidèmia ==
[[Archiu:Pestilence spreading 1347-1351 europe.png|thumb|300px|right|Mapa on s'observa la propagació de la pesta negra pel continent europeu a mijan sigle XIV {{de}}]]

No està del tot clar l'orige del brot de [[pesta]] que afectà a l'Europa del [[sigle XIV]]. S'especula que hauria pogut originar-se al nort de l'[[Índia]], per be que la teoria més estesa situa els primers casos a les [[estepa (geografia)|estepes]] de l'[[Àsia]] central, d'a on els eixèrcits i els mercaders [[Mongòlia|mongols]] l'haurien transmés, en direcció est i oest, tot aprofitant la [[Ruta de la Seda]]. Aixina, seguint esta teoria, trobem els primers brots en [[China]] durant la década de [[1330]], a on sabem que la plaga afectà la província chinenca d'[[Hopei]] en l'any [[1334]]. 

Ara be, l'entrada de l'epidèmia en terres europees cal buscar-la en la [[península de Crimea]] ([[Ucrània]]). La [[República de Gènova]], una de les principals potències comercials d'aquell temps, havia establit una colònia en Kaffa (actual [[Feodòssia]]). Els eixèrcits mongols sitiaren la ciutat durant  un temps i es sap que un dels mètodos d'atac amprats consistia en llançar en [[catapulta|catapultes]] cadàvers infectats dins de la ciutat. En [[octubre]] de l'any [[1347]], una flota de vaixells genovesos que fugien del sege de Kaffa arribà a la ciutat [[Sicília|siciliana]] de [[Messina]] en la majoria dels seus tripulants infectats o morts. Ademés, se supon que els vaixells portaven també rates i puces infectades.

Des de Messina, la plaga saltà cap a [[Gènova]] i [[Venècia]] (entre [[1347]] i [[1348]]), i des d'[[Itàlia]] s'estengué en direcció noroest cap a tot el continent, arribant a la [[Península Ibèrica]], [[França]] i [[Gran Bretanya]] abans de [[juny]] de l'any 1348. S'escampà llavors cap a [[Alemanya]] i els [[Escandinàvia|països escandinaus]] a on arribà entre 1348 i [[1350]], i finalment a [[Rússia]] cap a l'any [[1351]]. Contràriament, algunes zones del continent no es veren afectades per la plaga, com per eixemple [[Polònia]] o algunes zones de [[Bèlgica]] i els [[Països Baixos]]. Moltes persones cregueren que la pesta negra era un castic de Deu a causa dels pecats que cometien. Grups de religiosos, com els [[flagellants]], recorrien les ciutats en provessó flagellant-se l'esquena per a fer penitència.
De fet, com que anaven de ciutat en ciutat, participaren de manera involuntària en la propagació de la pesta.<ref>{{ref-llibre |cognom= Sutcliffe |nom= Jenny |cognom2= Duin |nom2= Nancy | títul= Historia de la Medicina |editorial= Blume |lloc= Barcelona |data= 1993 |isbn= 84-8076-010-9}}</ref>

== Formes i síntomes de la malaltia ==
La '''pesta negra''' presentava tres variants típiques:
* La [[pesta bubònica]]: era la forma més freqüent de la pesta negra. Se transmetia pel contacte directe en [[rata|rates]], [[puça|puces]] i [[gall|polls]] infectats. La seua [[taxa de mortalitat]] se situava entre el 30% i 75% dels casos. El [[síntoma]] característic d'esta variant de la malaltia era l'aparició de [[bubó|bubons]] a l'engonal, el [[coll]] i les [[Aixella|aixelles]] pels quals supurava [[pus]] i [[sanc]]. Les persones infectades tenien també [[hemorràgia|hemorràgies]] baix la [[pell]], raó per la qual presentaven numeroses taques fosques per tot el cos. L'aparició d'estes [[tumor]]acions anava acompanyada de [[febra]] alta (entre 38 i 41 [[centígrat|°C]]), vòmits i confusió o deliri.

* La [[pesta pulmonar]] o pesta neumònica: era la segona variant més estesa de l'epidèmia. És l'única de les tres variants que es transmetia per via oral, a través de gotes de [[saliva]] contaminada per les bactèries d'una persona infectada. La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95% dels infectats. Els síntomes característics eren la dificultat per a alenar ([[disnea]]), l'aparició de coloracions blavoses/violàcees pel cos (especialment en la cara) com a resultat d'una [[cianosis]] i, sobretot, l'[[expectoració]] sangonosa. 

* La [[pesta septicèmica]]: era la menys freqüent de les tres formes, pero la més mortífera, puix que l'infecció invadia ràpidament la sanc. Causava la mort a quasi tots els malalts. Els síntomes més característics eren la febra alta i l'aparició de taques de color [[morat]] pel cos.

Aixina, originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mida que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants. 

Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'[[incubació]] de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava en tota la seua virulència i la major part de les víctimes morien en el terme de quatre a set dies.

== L'antisemitisme desfermat i el context religiós ==

Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d'afectats per la pesta negra creen en l'''ira dei'' o ira de Deu, atribuint la plaga a un mereixcut castic diví. D'ací que es començaren a generalisar processons de penitents jagantines (de fins a més de 10.000 persones), gent que es flagellava constantment per tal de redimir-se als ulls de Deu (en el consegüent perill d'accentuar l'epidèmia transportant-ne les bactèries d'un poble a un atre). Els penitents anaven equipats en fuets jagants i creus de ferro, exaltats d'una profunda xenofòbia antisemita i anunciant la fi del món i l'Apocalipsis.

Els que encara s'aguantaven sans se posaven baix la protecció de Sant Roc o de Sant Sebastià (arran de les nafres i tot tipo de ferides que patiren estos sants, com se'ls representa en les imàgens). Inclús s'arribaren a generalisar tot una tiramenga de remeis supostament eficaços pero que hui nos semblarien del tot ridículs per tal de frenar l'epidèmia. 

A sovint les acusacions als els judeus (que afirmaven que ells eren els culpables de l'enverinament premeditat de pous i fonts) ya eren suficients per desfermar la histèria colectiva i oferir una explicació antisemita. Les masses, furioses, assaltaren incendiaren els calls de Basilea, Zúrich, Chillon, Barcelona, Estrasburc,Toledo, Magúncia o Londres, pero el Papa Climent VI va arribar a firmar una bula a on negava la culpabilitat judeua (perque ell també vea, en tota la raó del món, que els judeus també patien i morien de pesta) Ara que oferí aixopluc als refugiats hebreus al seu feu del comtat de Venaissin (prop de la cort papal d'Avinyó). Més o menys 200 foren les comunitats semites que desaparegueren arreu del continent, a pesar d'esta rectificació papal d'última hora.
 
Les extravagàncies més incongruents arribaren també de la mà d'astròlecs i físics com ara els de la Sorbona de París, que anunciaren al rei Felip VI de França que tot plegat era culpa d'una maligna conjunció astrològica dels planetes Saturn, Júpiter i Mart el 24 de març del 1345.L'estadística general ha facilitat la sifra d'uns 75 millons demorts arreu del món a causa d'esta pandèmia,fet que supongué almenys una disminució notable de la població humana de l'época (Encara que molts científics han classificat comun mecanisme natural de llimitació i correcció de la demografia planetaria). El tercer ginet de l'Apocalipsis(la Pesta) va ser segurament el més temut i singular dels quatre (Fam,Guerra i Mort són els atres tres), pero l'Europa del sigle XIV patia tot un seguit de convulsions que accentuaren el panorama apocalíptic: la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, l'avanç turc per l'Orient, guerres marítimes entre les repúbliques italianes,la Reconquista a Espanya... e inclús un canvi sobtat del clima feu que les circumstàncies foren encara més dures, car entre 1315 i 1322 la temperatura mijana disminuí notablement (una chicoteta era glacial) i es gelaren moltes collites. Sumant a tot això la falta de previsió, les poques barreres que haurien pogut assossegar els efectes de la Pesta Negra es varen ensorrar l'una despuix l'atra. 

Podem conéixer l'impacte d'esta pandèmia a través del reconte de les làpides dels cementeris migevals –encara que molts difunts no muigueren sin exactament de pesta-, la rapidea de rotació dels càrrecs públics i clericals –que quedaven vacants-o la desaparició sobtada de comunitats monacals i llogarets que havien rebut l'impacte de l'epidèmia de forma directament devastadora. D'atra banda també en conservem les cròniques que es redactaren tot descrivint els efectes i les conseqüències de l'epidèmia per part de numerosos testimonis.

== Zones no afectades i explicacions científiques ==

Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu conseguiren deslliurar-se, en penes i treballs, de l'alvanç de la pesta. Entre estes destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de Polònia i les lluntanes terres de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda. La ciutat de [[Milà]], per eixemple, és un cas a part, perqué s'aïllà del món exterior a base d'extraordinàries mesures de control i d'assolament. 
D'atra banda es finançaren i alçaren hospitals i cases de curació per als afectats, ya que meges com ara l'espanyol Luis Mercado o el francés Guy de Chauliac relacionaren l'epidèmia en els rosegadors i la seua convivència entre la població que malvivia amontonada en les ciutats en males condicions higièniques. Ya en el [[sigle XI]], el gran mege àrap Avicenna havia relacionat en força encert la pesta en les rates, encara que llavors els mètodos científics no deixaven de ser realment extravagants: els meges duen un vestit per evitar el contagi consistent en una gorra i una mascara, quasi sempre d'una peça i en un bec ben llarc i metàlic farcit d'estopa en vinagre, per tal d'acostar-se sense córrer riscs als malalts.

== La marginació social i l'histèria colectiva ==

Els empestats varen ajuntar-se a un atre colectiu terriblement marginat de la vida social com era el dels lleprosos(que anaven de poble en poble fent servir una campaneta o unes quellot per advertir de la seua presència). No a soles la Pesta Negra afectà els subconscients colectius d'una manera tan acusada;d'atres fenòmens de tipo més sicològic contribuïren a desfermar una incontrolable sugestió d'integrisme religiós que arribava a llímits de paroxisme místic. Moltes contades del continent es varen vore inundades de grapats de fidels que se suïcidaven colectivament be es llançaven a predicar una nova croada lliberadora per redimir els seus pecats. Un bon eixemple és la Croada dels Nanos del 1212, originada per les prèdiques d'alguns religiosos fanàtics que arribaren a influir completament les masses de nanos i adolescents fent que milers d'ell se movilisaren per un ideal exaltat que prometia la reconquista de Terra Santa de les mans dels infidels musulmans. Allà a on els cavallers croats no havien pogut triumfar, asseguraven que els infants i jóvens conseguirien una victòria definitiva sense ni tan sols prendre les armes. A pesar que l'Iglésia Catòlica va condenar aquella bogeria, el [[Papa]] [[Inocenci III]] es va vore impotent a l'hora d'evitar que fins a un total de dos expedicions infantils i jovenils eixiren de França i Alemanya encapçalades per dos nanos–Nicolau i Esteve- que eren considerats directament interlocutors en Deu.
 
A banda de ser una possible causa de la llegenda (que derivà en conte popular) del flautista d'Hamelin–el recort quedà molt marcat en Alemanya- uns 15.000 chics i chiques moriren de fret i fam pels camins... o acabaren convertits en esclaus en ser capturats per comerciants egipcis que aprofitaren l'avinentesa per fer un sucós negoci. Anys més tart també es feu tristament famosa la Croada dels Pastorets (1251), de grups d'adolescents de 15 anys comandats per l'obscur monge Jacob que, despuix de moltes atrocitats, acabaren per saquejar i predicar una nova religió basada en l'amor, a la tradicional zona herètica d'Occitània –influïda pel catarisme-. Condenats també per l'iglésia, foren perseguits i exterminats progressivament per tal de garantisar l'orde i eliminar aquella subversió que discutia el feudalisme i la jerarquia eclesiàstica (els darrers pastorets foren liquidats per les tropes d'Enric III d'Anglaterra).

== El ball de Sant Vitus i el Foc de Sant Antoni ==

Un atre cas d'autèntica histèria colectiva que se sumà a l'onada empresa per la Pesta Negra es produí en l'any 1352 en la ciutat d'[[Aquisgrà]], a on aparegueren tot un grapat de persones que –de colp- es llançaven a ballar en crits, contorsiones, udols i un ritme tan frenètic que acabaven per caure a terra estabornides i quasi sense alé. La gent creïa que aquell deliri de ballar s'encomanava contagiosament, i d'ací que els rogles de balladors s'anaren fent cada volta més i més grans a mida que l'histèria creixia. El nomenat "ball de Sant Vitus" –que ha quedat en el lèxic popular per a referir-se al fet de no parar mai quiet- va viure el seu auge en la ciutat d'[[Estrasburc]]. Segons els testimonis, l'èxtasis que embriagava als hòmens i dones que el patien venia d'una malaltia que infectava els centres nerviosos produint contorsions en la cara, les mans, els braços i els peus (a la volta que es sumava la mística religiosa del subconscient). Alguns varen atribuir-ho a la picada d'una taràntula...i d'ací que en Itàlia encara hi haja una dansa popular nomenada tarantella (sobretot en la zona napolitana, a on es frenà finalment l'epidèmia). 
Ademés, també va fer-se famós el nomenat "foc de Sant Anton", una espècie d'infecció epidèmica que assolà Europa cap a l'any [[1089]] i que ennegria els membres del malalts fins a produir-los una gangrena dolorosament fatal. Es va confondre durant un temps en l'erisipela, pero els seus síntomes eren diferents: s'encomanava a primers de l'autumne, despuix d'un estiu humit, nuvolós, i els malalts que patien les conseqüències acostumaven a refugiar-se en els monasteris baix l'advocació de Sant Antoni (d'ací el nom de Foc de Sant Anton). S'associava al sant a una classe de foc interior que cremava i consumia el cos, encara que pronte es va notar que la malaltia no acostumava a durar més d'un any, en començar la collita de blat i civada desapareixia totalment. El resultat final fon relacionar-ho en la mala collita i l'humitat arraïl d'uns foncs paràsits (Claviceps purpurea'') que infectaven la civada intoxicant el cereal i acabant per produir la gangrena als qui el menjaven.

== Conseqüències demogràfiques i polítiques ==
El colp que rebé la població afectada per la Pesta Negra fon considerable: es generalisà l'abandonament de camps, masos i pobles; l'èxodo dels llauradors dels núcleus urbans deixà despoblats molts territoris; la pèrdua dels cultius i la seua substitució per la ganaderia (en Castella la famosa ovella merina) arruïnà a molts llauradors; es produïren revoltes de llauradors contra l'opressió feudal (les remences catalanes, la "jacquerie" francesa, els llauradors anglesos que assaltaren Londres el 1381...). En Catalunya es perdé un terç de la població.[2]
Les conseqüències polítiques tingueren igualment un abast decisiu: alts càrrecs i figures polítiques coronades caigueren davant la mort en rapidea. Són els casos, per posar uns quants eixemples, del rei Alfons XI de Castella (mort quan sitiava Gibraltar en l'any 1350), la princesa Joana de Plantagenet (filla d'Enric III d'Anglaterra que anava a casar-se en l'hereu de Castella,futur Pere I el Cruel), Elionor de Portugal (reina d'Aragó,segona esposa de Pere III el Cerimoniós que morí l'any 1348a la ciutat de Valéncia a l'any de casada), el teòlec anglés Thomas Bradwardine (gran matemàtic i professor, arquebisbe de Canterbury) o l'any 1270 el rei Lluís IX de França (que sitiava Tunis durant la darrera de les croades). 
La fuga de nobles i burguesos en possibilitats defugida cap a zones més aïllades i apartades, cap a viles o castell son podien quedar reclosos del món exterior (com es relata, per eixemple, al Decameró de Boccaccio)també fon un fet comú. El Papa Climent VI es va salvar pels pèls en seguir els consells del seu mege personal, Guy de Chauliac, que li va recomanar aïllar-se a una torre–quasi tapiada- fins que passara l'epidèmia. A pesar d'esta cautela, Guy va cometre un error enorme en aconsellar que els cadàvers dels difunts foren llançats al Roine, fins que tornaren a emergir a l'altura de [[Niça]] i [[Marsella]], a on encara varen fer més mal i ocasionaren nous rebrots de la pandèmia. 
Algunes tradicions dels territoris de llengua valenciana, com la rogativa que es fa cada set anys en [[Vallibona]] (Els Ports), es remonten a esta pesta.

== L'impacte en l'art i el folclor popular ==
Artísticament parlant, la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria durant sigles baix la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures que representaven la Mort en esquelets macabrament irònics.

Són molt ilustratius en este sentit els quadros de [[Brueghel el Vell]] o les ilustracions de [[Hans Wieditz]] per al ''De Remediis'' de [[Petrarca]]; el [[folclore]] popular va incorporar les famoses danses macabres o [[Dansa de la Mort]], de les que encara resta un únic i tètric testimoni a la localitat catalana de [[Verges]] ([[província de Girona]], [[Baix Empordà]]).

La dansa de la Mort era una alegoria molt tenebrosa que acostumava a representar-se vora les iglésies durant Semana Santa, en una processó d'esquelets dansaries que desfilaven baix una tètrica melodia, en timbals i passos marcadament sinistres. La idea del "''memento mori''" (recorda que moriràs) es fa omnipresent en estes processons: els esquelets simbolisen una mort que no respecta ningú, ni rics ni pobres, ni humils ni poderosos.

== Referències ==
{{referències|2}}

== Bibliografia ==
* BAUDOUIN, B. ''La fantástica epopeya de las Cruzadas (1096-1291)''. De Vecchi. Barcelona, 2004.
* BLADÉ, R. "La peste negra. Una bacteria apocalíptica". ''HyV'' núm. 431, p. 75-79; Barcelona, 2003.
* GÜNZBERG I MOLL, JORDI: ''Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona durant la pesta negra (1348)''. Episodis de la Història, 329 (2002). ISBN 84-232-0640-8.
* LORÉN, S. "El tercer jinete del Apocalipsis". ''HyV'' núm. 48, p. 120-131; Barcelona, 1972.
* WATTS, Sheldon. ''Epidemias y poder. Historia, enfermedad e imperialismo''. Andrés Bello, Barcelona, 2000.

[[Categoria:Malalties]]
[[Categoria:Malalties bacterianes]]
[[Categoria:Història de la medicina]]
[[Categoria:Epidemiologia]]
[[Categoria:Baixa Edat mija]]