Edició de «Revolució anglesa»

En l'any [[1603]] mor [[Isabel I d'Anglaterra]] sense descendents. [[Jacobo I d'Anglaterra|Jacobo I]], fill de [[María I d'Escòcia]], puja al tro com el primer rei [[Casa de Stuart|Stuart d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda]]. La situació política canvia: la seua falta de tacte en el Parlament —per la seua idea del dret diví dels reis— desemboca en un llarc conflicte que s'agudisarà en la successió en el tro del seu fill [[Carlos I d'Anglaterra|Carlos I]], que el seu [[absolutisme]] va fer que mantinguera relacions molt tenses durant el seu regnat en el Parlament anglés, que pretenia controlar les seues arbitràries creacions d'imposts i el seu reformisme religiós. Durant este regnat se succeïxen dos guerres civils entre els partidaris del rei i els del Parlament. Carlos I va ser víctima del radicalisme polític sent sentenciat a [[pena de mort]] per alta traïció a l'Estat en [[1649]].

Ya des del començ del regnat, en [[1625]], la boda del rei Carlos en [[Enriqueta María de França]], va provocar l'ira dels seus súbdits [[protestant]]s perque la reina era [[catòlica]]. Carlos creïa, com el seu pare, en el dret diví dels reis i en l'autoritat de la [[Iglésia d'Anglaterra]]. Estes creències li varen enfrontar en el Parlament, que despuix va dissoldre reiteradament unes tres voltes, governant aproximadament uns onze anys sense ell, en el periodo nomenat «Onze anys de tirania». Quan les arques del govern varen escomençar a buidar-se, i les necessitats tant internes com a externes (conflictes bèlics en [[Escòcia]], en tractar d'impondre la llitúrgia catòlica) s'incrementaven cada volta més, Carlos, es va vore forçat a reunir lo que es va denominar el «Parlament llarc» en la finalitat de recaptar fondos, pero a canvi, els parlamentaris li exigien certes garanties polítiques. Despuix de certes disputes polítiques, el Parlament es va dividir entre els que estaven a favor del rei, i els que no ho estaven, esclatant d'esta manera una [[guerra civil]] en [[1642]].

Les disputes entre els partidaris del rei Carlos I que es trobava encarcerat per les forces parlamentàries i els del «Parlament llarc» varen persistir. No obstant els escassos respals monàrquics entre els propis parlamentaris varen cessar quan el rei va escapar, es va aliar en els escocesos i va desencadenar de nou la guerra civil en [[1648]]. Cromwell va reprimir una rebelió en [[Gales]] i va derrotar als escocesos en [[Preston]] ([[agost]] de 1648). De nou es va posar de part de l'Eixèrcit en contra del Parlament, que intentava recomençar les negociacions en Carlos. En el més de [[decembre]], va autorisar l'expulsió de l'oposició, deixant a soles a uns pocs membres que estaven d'acort en la designació d'una comissió que jujara al Rei per [[traïció]]. Va ser una guerra [[cavaller|caballeresca]], que Oliver Cromwell va terminar vencent en el seu [[Batalló dels Sants]] (''Ironsides''), als promonàrquics. El fi de l'enfrontament va supondre l'enjuïciament per alta traïció del rei i el seu posterior [[decapitació]], tenint com a conseqüència la proclamació de l'única república en la [[història anglesa]].

La necessitat de que l'eixèrcit controlara la situació va provocar pronte que la República es convertira en una dictadura militar comandada per Cromwell baix el [[puritanisme]] intransigent. Va abolir la [[Cambra dels Lores]] i va centrar el seu poder en l'eixèrcit i la [[Cambra (Anglaterra)|Cambra]]. Una de les lleis més significatives d'este periodo varen ser les [[Actes de Navegació (Anglaterra)|Actes de Navegació]]. L'èxit de Cromwell es va deure a que va saber mantindre la pau i l'estabilitat, i a que va proporcionar els mijos necessaris per a la tolerància religiosa de grups no catòlics. Per això, els [[judeus]], que havien segut expulsats d'Anglaterra en [[1390]], varen poder retornar en [[1655]]. L'enèrgica política exterior de Cromwell i els èxits del [[Eixèrcit]] i l'[[Royal Navy|Armada]] varen otorgar a Anglaterra un gran prestigi en l'estranger. Els anglesos, en aliança en [[França]], varen arrebatar [[Dunkerque]] a [[Espanya]] en [[1658]], obtenint aixina una plaça forta en el continent des d'a on invadir [[Calais]], ciutat que Anglaterra havia perdut feya 100 anys.

A la mort de Carlos en [[1685]], Jacobo es va convertir en rei. Va apartar a molts dels seus seguidors en les seues severes represàlies, sobretot com a conseqüència d'una série de juïns repressius coneguts pel nom de «Juïns Sanguinosos». Jacobo va tractar de guanyar-se el respal dels dissidents i dels catòlics en [[1687]], posant fi a les restriccions religioses, pero a soles va conseguir aumentar les tensions. El naiximent del seu fill, Jacobo [[Francisco Eduart Stuart]], el [[10 de juny]] de [[1688]], va semblar garantisar la successió catòlica. Poc despuix, els líders de l'oposició varen invitar al gendre de Jacobo, [[Guillermo III d'Anglaterra|Guillermo d'Orange]], més tart Guillermo III d'Anglaterra, a fer-se en el tro anglés, desencadenant aixina la [[Revolució Gloriosa]].