Don Quijote de la Mancha - Historial de revisions

Jose2: Text reemplaça - ' menuts ' a ' chicotets '

2025-08-08T15:35:45Z

Text reemplaça - ' menuts ' a ' chicotets '

← Revisió anterior		Revisió de 15:35 8 ago 2025
Llínea 63:		Llínea 63:
	En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que ho foren més que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures.		En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que ho foren més que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures.
	Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?:		Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?:
	“Apenes havia el rubicunt Apolo estes per la faç de l'ampla i espayosa terra les doraes bries dels seus fermosos cabells, i apenes els ~~menuts~~ i pintats pardalets en ses arpaes llengües havien saludat en dolça i meliflua harmonia l'aplegà de la rosà aurora, que, deixant el bla llit del celos marit, per les portes i balcons del manchec horiso als mortals se mostrava, cuan el famos cavaller don Quijote de la Mancha, deixant les ocioses plomes, pujà damunt del seu famos cavall Rocinante, i començà a caminar pel antic i conegut camp de Montiel”.		“Apenes havia el rubicunt Apolo estes per la faç de l'ampla i espayosa terra les doraes bries dels seus fermosos cabells, i apenes els chicotets i pintats pardalets en ses arpaes llengües havien saludat en dolça i meliflua harmonia l'aplegà de la rosà aurora, que, deixant el bla llit del celos marit, per les portes i balcons del manchec horiso als mortals se mostrava, cuan el famos cavaller don Quijote de la Mancha, deixant les ocioses plomes, pujà damunt del seu famos cavall Rocinante, i començà a caminar pel antic i conegut camp de Montiel”.
	I era de veres que per ell caminava.		I era de veres que per ell caminava.
	I afegi dient: -Gojosa edat, i sigle gojos aquell a on eixiran a la llum les famoses gestes meues, dignes d'entallarse en bronzes, esculpirse en marbres i pintarse en posts pa futures memòries.		I afegi dient: -Gojosa edat, i sigle gojos aquell a on eixiran a la llum les famoses gestes meues, dignes d'entallarse en bronzes, esculpirse en marbres i pintarse en posts pa futures memòries.

Lluísm en 17:07 22 set 2024

2024-09-22T17:07:03Z

← Revisió anterior		Revisió de 17:07 22 set 2024
Llínea 153:		Llínea 153:
	- Importa pòc açò – respongué don Quijote -; que entre Haldudos pot haver cavallers; i ademés, que cada u es fill de les seues obres.		- Importa pòc açò – respongué don Quijote -; que entre Haldudos pot haver cavallers; i ademés, que cada u es fill de les seues obres.
	- Això es de veres		- Això es de veres


	[[Categoria:Lliteratura]]		[[Categoria:Lliteratura]]

Valencian en 02:24 21 set 2023

2023-09-21T02:24:11Z

← Revisió anterior		Revisió de 02:24 21 set 2023
Llínea 4:		Llínea 4:
	''El Quixot'' és, despuix de la [[Bíblia]], un dels llibres més traduïts de la lliteratura universal.		''El Quixot'' és, despuix de la [[Bíblia]], un dels llibres més traduïts de la lliteratura universal.

	Esta obra ~~va marcar el començament~~ del realisme com a estètica lliterària i ~~va crear~~ el gènero lliterari de la novela moderna, la [[polifonia (lliteratura)\|novela polifònica]], d'amplíssim influix posterior, per mig del cultiu del que va nomenar «una escritura desencadenada», en la qual l'~~artista~~ podia mostrar-se «èpic, líric, tràgic i còmic» en el cresol genuí de la paròdia de tots els gèneros. Esta obra situa Cervantes en un lloc preferent en l'història de la lliteratura universal i el convertix, juntament en [[Dante Alighieri]], [[William Shakespeare]], [[Michel de Montaigne]] i [[Goethe]] en un autor canònic de la lliteratura occidental.		Esta obra marcà l'escomençament del realisme com a estètica lliterària i creà el gènero lliterari de la novela moderna, la [[polifonia (lliteratura)\|novela polifònica]], d'amplíssim influix posterior, per mig del cultiu del que va nomenar «una escritura desencadenada», en la qual l'artiste podia mostrar-se «èpic, líric, tràgic i còmic» en el cresol genuí de la paròdia de tots els gèneros. Esta obra situa a Cervantes en un lloc preferent en l'història de la lliteratura universal i el convertix, juntament en [[Dante Alighieri]], [[William Shakespeare]], [[Michel de Montaigne]] i [[Goethe]] en un autor canònic de la lliteratura occidental.

	En ''El Quixot'', Cervantes crea un orige fictici de l'història, fent vore que es basa en el manuscrit d'un tal Cid Hamet Benengeli, un historiador morisc inventat.		En ''El Quixot'', Cervantes crea un orige fictici de l'història, fent vore que es basa en el manuscrit d'un tal Cid Hamet Benengeli, un historiador morisc inventat.

Valencian: /* Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià */

2023-09-21T02:21:06Z

Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià

← Revisió anterior		Revisió de 02:21 21 set 2023
Llínea 9:		Llínea 9:

	== Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià ==		== Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià ==
			{{ortografia}}
	CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIÓ I EIXERCICI DEL FAMÓS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA		CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIÓ I EIXERCICI DEL FAMÓS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA

Valencian: Text reemplaça - 'hu ' a 'ho '

2023-09-21T02:16:59Z

Text reemplaça - 'hu ' a 'ho '

Mostrar els canvis

Valencian: Text reemplaça - 'heu' a 'ho'

2023-09-21T02:12:45Z

Text reemplaça - 'heu' a 'ho'

Valencian: Text reemplaça - 'segle' a 'sigle'

2022-06-23T20:55:30Z

Text reemplaça - 'segle' a 'sigle'

← Revisió anterior		Revisió de 20:55 23 jun 2022
Llínea 158:		Llínea 158:
	[[Categoria:Noveles en castellà\|Quixot]]		[[Categoria:Noveles en castellà\|Quixot]]
	[[Categoria:Obres de Miguel de Cervantes]]		[[Categoria:Obres de Miguel de Cervantes]]
	[[Categoria:Obres lliteràries del ~~segle~~ XVII]]		[[Categoria:Obres lliteràries del sigle XVII]]

Valencian: Text reemplaça - 'de un' a 'd'un'

2022-06-01T13:25:11Z

Text reemplaça - 'de un' a 'd'un'

← Revisió anterior		Revisió de 13:25 1 jun 2022
Llínea 133:		Llínea 133:
	DE LO QUE LI SUCCEI AL NOSTRE CAVALLER CUAN IXQUE DE LA VENDA		DE LO QUE LI SUCCEI AL NOSTRE CAVALLER CUAN IXQUE DE LA VENDA

	La del alba seria cuan don Quijote ixque de la venda tan content, tan gallart, tan entusiasmat per vore's ya armat cavaller, que el goig li rebentava per les cingles del cavall. Mes venintli a la memòria els consells del seu hoste entorn de les prevencions tan necessàries que havia de dur en ell, en especial la dels diners i camises, determinà tornar a sa casa i proveirse de tot, i de un escuder, fent conte de rebre a un llauraor vei seu, que era pobre i en fills, pero molt a propòsit pal ofici escuderil de la cavalleria. En este pensament guià a Rocinante en direccio a la seua aldea, el cual, casi coneguent la volença del seu amo, en tantes ganes escomençà a caminar, que pareixia que no ficava els peus en terra.		La del alba seria cuan don Quijote ixque de la venda tan content, tan gallart, tan entusiasmat per vore's ya armat cavaller, que el goig li rebentava per les cingles del cavall. Mes venintli a la memòria els consells del seu hoste entorn de les prevencions tan necessàries que havia de dur en ell, en especial la dels diners i camises, determinà tornar a sa casa i proveirse de tot, i d'un escuder, fent conte de rebre a un llauraor vei seu, que era pobre i en fills, pero molt a propòsit pal ofici escuderil de la cavalleria. En este pensament guià a Rocinante en direccio a la seua aldea, el cual, casi coneguent la volença del seu amo, en tantes ganes escomençà a caminar, que pareixia que no ficava els peus en terra.
	No havia caminat molt, cuan li paregue que a mà dreta, de l'espessura d'un bosc que alli estava, eixien unes veus delicaes, com de persona que se queixava, i apenes les hague sentit, cuan digue:		No havia caminat molt, cuan li paregue que a mà dreta, de l'espessura d'un bosc que alli estava, eixien unes veus delicaes, com de persona que se queixava, i apenes les hague sentit, cuan digue:
	- Gràcies done al cel per la merce que me fa, ya que en tanta prestea me fica davant ocasions a on yo puga complir en lo que dec a la meua professio, i a on puga agarrar el frut dels meus bons desijos. Estes veus, sense dupte, son d'algun menesteros o menesterosa, que ha menester el meu favor i ajuda.		- Gràcies done al cel per la merce que me fa, ya que en tanta prestea me fica davant ocasions a on yo puga complir en lo que dec a la meua professio, i a on puga agarrar el frut dels meus bons desijos. Estes veus, sense dupte, son d'algun menesteros o menesterosa, que ha menester el meu favor i ajuda.
Llínea 147:		Llínea 147:
	El llauraor baixà el cap i, sense respondre paraula, deslligà al seu criat, al cual preguntà don Quijote que cuant li devia el seu amo. Ell digue que nòu mesos, a set reals cada mes. Feu el conter don Quijote i trobà que montaven setanta tres reals, i li digue al llauraor que al moment els pagara, si no volia morir per això. Respongue el medros vilà que tal com estaven les coses i pel jurament que havia fet – i encà no havia jurat res -, que no eren tants; perque li se tenien que descontar tres parells de sabates que li havia donat, i un real de dos sagnies que li havien fet cuan estava dolent.		El llauraor baixà el cap i, sense respondre paraula, deslligà al seu criat, al cual preguntà don Quijote que cuant li devia el seu amo. Ell digue que nòu mesos, a set reals cada mes. Feu el conter don Quijote i trobà que montaven setanta tres reals, i li digue al llauraor que al moment els pagara, si no volia morir per això. Respongue el medros vilà que tal com estaven les coses i pel jurament que havia fet – i encà no havia jurat res -, que no eren tants; perque li se tenien que descontar tres parells de sabates que li havia donat, i un real de dos sagnies que li havien fet cuan estava dolent.
	- Bè està tot açò – replicà don Quijote -; pero que se queden les sabates i les sagnies pels assots que sense culpa li haveu donat; que si ell trencà la pell de les sabates que pagareu, vós li haveu trencat la del seu cos; i si li trague el barber sanc estant dolent, vós en sanitat li la haveu tret; aixina que, per esta part, no vos deu res.		- Bè està tot açò – replicà don Quijote -; pero que se queden les sabates i les sagnies pels assots que sense culpa li haveu donat; que si ell trencà la pell de les sabates que pagareu, vós li haveu trencat la del seu cos; i si li trague el barber sanc estant dolent, vós en sanitat li la haveu tret; aixina que, per esta part, no vos deu res.
	- El mal està, senyor cavaller, en que no tinc aci diners: Que se'n vinga Andrés en mi a ma casa, que yo li'ls pagare un real damunt de un atre.		- El mal està, senyor cavaller, en que no tinc aci diners: Que se'n vinga Andrés en mi a ma casa, que yo li'ls pagare un real damunt d'un atre.
	- ¿Anarme'n yo en ell – digue el chicon -?. ¡Mal any! No, senyor, ni pensaro; perque en vore's a soles me despellotarà com a un San Bartolomé.		- ¿Anarme'n yo en ell – digue el chicon -?. ¡Mal any! No, senyor, ni pensaro; perque en vore's a soles me despellotarà com a un San Bartolomé.
	- No farà tal cosa – replicà don Quijote -: Es pròu que yo li hu mane pa que me tinga respecte; i en que ell me hu jure per la llei de cavalleria que ha recibit, el deixare anar lliure i assegurare la paga.		- No farà tal cosa – replicà don Quijote -: Es pròu que yo li hu mane pa que me tinga respecte; i en que ell me hu jure per la llei de cavalleria que ha recibit, el deixare anar lliure i assegurare la paga.

Jose2: Text reemplaça - ' mes ' a ' més '

2022-05-08T20:08:09Z

Text reemplaça - ' mes ' a ' més '

Mostrar els canvis

Jose2: Text reemplaça - 'u mes ' a 'u més '

2022-05-07T18:33:48Z

Text reemplaça - 'u mes ' a 'u més '

← Revisió anterior		Revisió de 18:33 7 maig 2022
Llínea 119:		Llínea 119:
	No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue:		No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue:
	Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar.		Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar.
	I dient estes i atres paregudes raons, soltant l'adarga, alçà la llança a dos mans i pegà en ella tan gran colp al arrier en el cap, que el derribà en terra tan malparat, que si secundara en un atre, no tinguera necessitat de mestre que el curara. Fet açò, arreplegà les seues armes i tornà a passejarse en el mateix repòs que al principi. D'ahi a poc, sense saber lo que havia passat – perque encara estava atordit el arrier -, aplegà un atre en la mateixa intencio de donar aigua als seus muls i, anant a llevar les armes pa desembarassar la pica, sense parlar don Quijote paraula i sense demanar favor a ningu, soltà una atra vegà l'adarga i alçà una atra volta la llança, i, sense ferla trossos, feu ~~mes~~ de tres el cap del segon arrier, perque li'l trencà per quatre. Al roïdo acodi tota la gent de la venda, i entre ells el venter. Veent açò don Quijote, embraçà la seua adarga i, tirant ma a la seua espasa, digue:		I dient estes i atres paregudes raons, soltant l'adarga, alçà la llança a dos mans i pegà en ella tan gran colp al arrier en el cap, que el derribà en terra tan malparat, que si secundara en un atre, no tinguera necessitat de mestre que el curara. Fet açò, arreplegà les seues armes i tornà a passejarse en el mateix repòs que al principi. D'ahi a poc, sense saber lo que havia passat – perque encara estava atordit el arrier -, aplegà un atre en la mateixa intencio de donar aigua als seus muls i, anant a llevar les armes pa desembarassar la pica, sense parlar don Quijote paraula i sense demanar favor a ningu, soltà una atra vegà l'adarga i alçà una atra volta la llança, i, sense ferla trossos, feu més de tres el cap del segon arrier, perque li'l trencà per quatre. Al roïdo acodi tota la gent de la venda, i entre ells el venter. Veent açò don Quijote, embraçà la seua adarga i, tirant ma a la seua espasa, digue:
	¡Oh senyora de la fermosura, esforç i vigor del debilitat cor meu!. Ara es temps que gires els ulls de la teua grandea ad este ton captiu cavaller, que tamany perill està atenent.		¡Oh senyora de la fermosura, esforç i vigor del debilitat cor meu!. Ara es temps que gires els ulls de la teua grandea ad este ton captiu cavaller, que tamany perill està atenent.
	En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.		En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.