Fonètica del valencià - Historial de revisions

Jose2 en 16:09 28 jun 2024

2024-06-28T16:09:38Z

← Revisió anterior		Revisió de 16:09 28 jun 2024
Llínea 83:		Llínea 83:
	\|}		\|}

	===Nassals===		=== Nassals ===

	La consonant [n], quan va davant d'una consonant velar ([g] i [k]) se pronuncia en el sò velar nassal [ŋ], que es fa en la part posterior de la llengua: sa'''n'''c, a'''n'''gul. Les consonants [n] i [m], quan van davant d'una labiodental ([f] i [v]) prenen el sò labiodental nassal [ɱ], que és com una [m], pero feta posant els llavis inferiors en les dents superiors. Açò tots els valenciaparlants ho fan de manera natural, sense pensar i, la major part de vegades, sense donar-se'n conte.		La consonant [n], quan va davant d'una consonant velar ([g] i [k]) se pronuncia en el sò velar nassal [ŋ], que es fa en la part posterior de la llengua: sa'''n'''c, a'''n'''gul. Les consonants [n] i [m], quan van davant d'una labiodental ([f] i [v]) prenen el sò labiodental nassal [ɱ], que és com una [m], pero feta posant els llavis inferiors en les dents superiors. Açò tots els valenciaparlants ho fan de manera natural, sense pensar i, la major part de vegades, sense donar-se'n conte.

	===Oclusives===		=== Oclusives ===

	En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): '''b'''aló [ba'lo], am'''b'''ició [am.bi.si'o], con'''d'''ena [kon'de.na], sol'''d'''at [soɫ'dat], an'''g'''ul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): ro'''b'''a ['rɔ.βa], ro'''d'''a ['rɔ.ða], ar'''g'''ument [aɾ.ɣu'ment]...		En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): '''b'''aló [ba'lo], am'''b'''ició [am.bi.si'o], con'''d'''ena [kon'de.na], sol'''d'''at [soɫ'dat], an'''g'''ul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): ro'''b'''a ['rɔ.βa], ro'''d'''a ['rɔ.ða], ar'''g'''ument [aɾ.ɣu'ment]...
Llínea 101:		Llínea 101:
	També, en algunes zones, les terminacions -mp, -nt, -nc i -lt i els seus plurals solen emmudir la consonant oclusiva final: cam ['kam] (camp), Vicèn [vi'sɛn] (Vicent), san ['saŋ] (sanc) mol ['moɫ] (molt). Açò és un vulgarisme inadmissible en valencià estàndart.		També, en algunes zones, les terminacions -mp, -nt, -nc i -lt i els seus plurals solen emmudir la consonant oclusiva final: cam ['kam] (camp), Vicèn [vi'sɛn] (Vicent), san ['saŋ] (sanc) mol ['moɫ] (molt). Açò és un vulgarisme inadmissible en valencià estàndart.

	===Africades i fricatives===		=== Africades i fricatives ===

	En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.		En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.
Llínea 113:		Llínea 113:
	Hui en dia la nostra llengua està tenint una forta tendència, per influència del castellà, a pronunciar el sò [v] com si fora [b]/[β]: bert [bɛɾt] (vert), combers [kom'bɛɾs] (convers), rabe ['ra.βe] (rave)... Esta tendència és un vulgarisme nomenat betacisme, que és inadmissible en el valencià estàndart, que sempre dferencia entre el sò [v] i el sò [b] i la seua variant [β].		Hui en dia la nostra llengua està tenint una forta tendència, per influència del castellà, a pronunciar el sò [v] com si fora [b]/[β]: bert [bɛɾt] (vert), combers [kom'bɛɾs] (convers), rabe ['ra.βe] (rave)... Esta tendència és un vulgarisme nomenat betacisme, que és inadmissible en el valencià estàndart, que sempre dferencia entre el sò [v] i el sò [b] i la seua variant [β].

	===Aproximants===		=== Aproximants ===

	La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a deprendre a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.		La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a deprendre a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.
Llínea 119:		Llínea 119:
	En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.		En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.

	===Vibrants===		=== Vibrants ===

	En valencià tenim dos classes de vibrants: la simple i la múltiple. La seua distribució és fàcil: a principi de paraula, despuix de les consonants [ɫ] i [n] i quan és doble, el seu sò és múltiple [r], en el restant de casos, és simple [ɾ]. Açò és una cosa que els valenciaparlants fan intuïtivament.		En valencià tenim dos classes de vibrants: la simple i la múltiple. La seua distribució és fàcil: a principi de paraula, despuix de les consonants [ɫ] i [n] i quan és doble, el seu sò és múltiple [r], en el restant de casos, és simple [ɾ]. Açò és una cosa que els valenciaparlants fan intuïtivament.
Llínea 181:		Llínea 181:
	\|}		\|}

	===Pronunciacions coloquials de les vocals===		=== Pronunciacions coloquials de les vocals ===

	En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].		En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].
Llínea 189:		Llínea 189:
	Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.		Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.

	===Harmonia vocàlica===		=== Harmonia vocàlica ===
	[[Archiu:Harmonització vocàlica al valencià.png\|miniaturadeimagen\|Mapa que mostra els llocs a on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)]]		[[Archiu:Harmonització vocàlica al valencià.png\|miniaturadeimagen\|Mapa que mostra els llocs a on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)]]
	L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona:		L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona:

Lluísm en 18:12 21 abr 2024

2024-04-21T18:12:38Z

← Revisió anterior		Revisió de 18:12 21 abr 2024
Llínea 206:		Llínea 206:
	* Fullana Mira, Lluis (1915) ''Diferencies Fòniques, Gràfiques u Ortogràfiques, Lèxiques, Morfològiques i Sintàctiques entre el Valencià i el Català''		* Fullana Mira, Lluis (1915) ''Diferencies Fòniques, Gràfiques u Ortogràfiques, Lèxiques, Morfològiques i Sintàctiques entre el Valencià i el Català''
	* Fullana Mira, Lluis (1916) ''Diferencies dialectals en la llengua valenciana''		* Fullana Mira, Lluis (1916) ''Diferencies dialectals en la llengua valenciana''
	* Fullana Mira, Lluis (1925) ''Evolució Fonogràfica de la llengua valenciana''		* Fullana Mira, Lluis (1925) ''Evolució Fonogràfica de la llengua valenciana''

	== Enllaços externs ==		== Enllaços externs ==

Llana: /* Enllaços externs */

2023-03-14T22:43:08Z

Enllaços externs

← Revisió anterior		Revisió de 22:43 14 març 2023
Llínea 211:		Llínea 211:
	* [http://www.idiomavalencia.com/docs/var/fonetica.htm Fonètica de la llengua valenciana. Característiques que la individualisen]		* [http://www.idiomavalencia.com/docs/var/fonetica.htm Fonètica de la llengua valenciana. Característiques que la individualisen]
	{{Llengua valenciana}}		{{Llengua valenciana}}
			{{Gramàtica del valencià}}

	[[Categoria:Valencià]]		[[Categoria:Valencià]]
	[[Categoria:Gramàtica del valencià]]		[[Categoria:Gramàtica del valencià]]
	[[Categoria:Fonètica del valencià]]		[[Categoria:Fonètica del valencià]]

Alacanti: Protegí «Fonètica del valencià» ([Editar=Només permetre usuaris autoconfirmats] (indefinit) [Poden traslladar=Només permetre administradors] (indefinit))

2022-09-29T17:17:30Z

Protegí «Fonètica del valencià» ([Editar=Només permetre usuaris autoconfirmats] (indefinit) [Poden traslladar=Només permetre administradors] (indefinit))

← Revisió anterior		Revisió de 17:17 29 set 2022
(Sense diferències)

Valencian: Text reemplaça - 'Vínculs externs' a 'Enllaços externs'

2022-06-28T16:21:18Z

Text reemplaça - 'Vínculs externs' a 'Enllaços externs'

← Revisió anterior		Revisió de 16:21 28 jun 2022
Llínea 208:		Llínea 208:
	* Fullana Mira, Lluis (1925) ''Evolució Fonogràfica de la llengua valenciana''		* Fullana Mira, Lluis (1925) ''Evolució Fonogràfica de la llengua valenciana''

	== ~~Vínculs~~ externs ==		== Enllaços externs ==
	* [http://www.idiomavalencia.com/docs/var/fonetica.htm Fonètica de la llengua valenciana. Característiques que la individualisen]		* [http://www.idiomavalencia.com/docs/var/fonetica.htm Fonètica de la llengua valenciana. Característiques que la individualisen]
	{{Llengua valenciana}}		{{Llengua valenciana}}

Valencian: Text reemplaça - ' bé' a ' be'

2022-06-03T16:34:51Z

Text reemplaça - ' bé' a ' be'

← Revisió anterior		Revisió de 16:34 3 jun 2022
Llínea 199:		Llínea 199:
	# Pronunciar les [a] finals àtones com a [ɛ] si en la sílaba anterior hi ha una [ɛ], i com a [ɔ] si hi ha una [ɔ]: casa ['ka.za], dona ['dɔ.nɔ], terra ['tɛ.rɛ].		# Pronunciar les [a] finals àtones com a [ɛ] si en la sílaba anterior hi ha una [ɛ], i com a [ɔ] si hi ha una [ɔ]: casa ['ka.za], dona ['dɔ.nɔ], terra ['tɛ.rɛ].

	Si bé és un fenomen molt estés i és difícil d'evitar per als parlants que el tenen, convé evitar-lo en valencià estàndart, que sempre pronuncia la [a] final com s'escriu.		Si be és un fenomen molt estés i és difícil d'evitar per als parlants que el tenen, convé evitar-lo en valencià estàndart, que sempre pronuncia la [a] final com s'escriu.

	== Bibliografia ==		== Bibliografia ==

Jose2: Text reemplaça - 's on ' a 's a on '

2021-05-24T19:37:57Z

Text reemplaça - 's on ' a 's a on '

← Revisió anterior		Revisió de 19:37 24 maig 2021
Llínea 190:		Llínea 190:

	===Harmonia vocàlica===		===Harmonia vocàlica===
	[[Archiu:Harmonització vocàlica al valencià.png\|miniaturadeimagen\|Mapa que mostra els llocs on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)]]		[[Archiu:Harmonització vocàlica al valencià.png\|miniaturadeimagen\|Mapa que mostra els llocs a on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)]]
	L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona:		L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona:

Jose2: Text reemplaça - ' aprendre ' a ' deprendre '

2020-07-05T12:01:32Z

Text reemplaça - ' aprendre ' a ' deprendre '

← Revisió anterior		Revisió de 12:01 5 jul 2020
Llínea 115:		Llínea 115:
	===Aproximants===		===Aproximants===

	La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a ~~aprendre~~ a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.		La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a deprendre a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.

	En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.		En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.

Jose2 en 11:12 3 oct 2019

2019-10-03T11:12:29Z

← Revisió anterior		Revisió de 11:12 3 oct 2019
Llínea 105:		Llínea 105:
	En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.		En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.

	En el nort valencià, és comú pronunciar el sò [dʒ] entre vocals com a [jʒ] (el fonema [ʒ] representa una africada palatal sonora, exactament igual que la jota francesa o catalana, pareguda al sò [ʃ] de "peix" ['pejʃ], pero fent vibrar les cordes vocals) quan correspon a l'antiga grafia "j" i "g", mentres que es manté la pronunciació [dʒ] quan correspon a l'antiga grafia "tg" i "tj": abadeijo [a.βa'ðej.ʒo] (abadejo), aijuda [aj'ʒu.ða]... Pero: mege ['me.dʒe] (antigament "metge"), viage [vi'a.dʒe] (antigamen "viatge")... Açò correspon a una pronunciació antiga que diferenciava, entre vocals, les lletres ge i jota dels dígrafs te ge i te jota, pero actualment ha desaparegut en la gran ~~major part~~ del valencià, per lo que en valencià estàndard no és admissible la realisació de [jʒ], puix és un arcaisme en la llengua general.		En el nort valencià, és comú pronunciar el sò [dʒ] entre vocals com a [jʒ] (el fonema [ʒ] representa una africada palatal sonora, exactament igual que la jota francesa o catalana, pareguda al sò [ʃ] de "peix" ['pejʃ], pero fent vibrar les cordes vocals) quan correspon a l'antiga grafia "j" i "g", mentres que es manté la pronunciació [dʒ] quan correspon a l'antiga grafia "tg" i "tj": abadeijo [a.βa'ðej.ʒo] (abadejo), aijuda [aj'ʒu.ða]... Pero: mege ['me.dʒe] (antigament "metge"), viage [vi'a.dʒe] (antigamen "viatge")... Açò correspon a una pronunciació antiga que diferenciava, entre vocals, les lletres ge i jota dels dígrafs te ge i te jota, pero actualment ha desaparegut en la gran majoria del valencià, per lo que en valencià estàndard no és admissible la realisació de [jʒ], puix és un arcaisme en la llengua general.

	És molt important indicar que, en valencià, quan una paraula acaba pels sons [s], [ʃ], [ts] i [tʃ] i la paraula que va despuix comença per vocal, eixos sons passen a ser [z], [ʒ], [dz] i [dʒ], és dir, se sonorisen: els amics [eɫz a'miks], peix al forn ['pejʒ aɫ 'foɾn], tots arriben ['todz a'ri.βen], mig any ['midʒ 'aɲ]... Això és lo que en francés se coneix com a ''liaison''.		És molt important indicar que, en valencià, quan una paraula acaba pels sons [s], [ʃ], [ts] i [tʃ] i la paraula que va despuix comença per vocal, eixos sons passen a ser [z], [ʒ], [dz] i [dʒ], és dir, se sonorisen: els amics [eɫz a'miks], peix al forn ['pejʒ aɫ 'foɾn], tots arriben ['todz a'ri.βen], mig any ['midʒ 'aɲ]... Això és lo que en francés se coneix com a ''liaison''.

Jose2 en 11:09 3 oct 2019

2019-10-03T11:09:03Z

← Revisió anterior		Revisió de 11:09 3 oct 2019
Llínea 91:		Llínea 91:
	En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): '''b'''aló [ba'lo], am'''b'''ició [am.bi.si'o], con'''d'''ena [kon'de.na], sol'''d'''at [soɫ'dat], an'''g'''ul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): ro'''b'''a ['rɔ.βa], ro'''d'''a ['rɔ.ða], ar'''g'''ument [aɾ.ɣu'ment]...		En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): '''b'''aló [ba'lo], am'''b'''ició [am.bi.si'o], con'''d'''ena [kon'de.na], sol'''d'''at [soɫ'dat], an'''g'''ul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): ro'''b'''a ['rɔ.βa], ro'''d'''a ['rɔ.ða], ar'''g'''ument [aɾ.ɣu'ment]...

	A final de paraula no existixen les oclusives sonores, per lo que ~~únicamnet~~ apareixen les sordes: cap ['kap], sanc ['saŋk], vert ['vɛɾt]... Les úniques excepcions són les paraules "ab" i "ad". L'arcaisme "ab" se pronuncia [ap], pero si va seguida de vocal o consonant sonora, el seu sò canvia a [aβ]. La preposició "ad" és una variant de "a" usada davant de pronoms personals i demostratius escomençats per vocal, la seua pronunciació és sempre [að].		A final de paraula no existixen les oclusives sonores, per lo que únicament apareixen les sordes: cap ['kap], sanc ['saŋk], vert ['vɛɾt]... Les úniques excepcions són les paraules "ab" i "ad". L'arcaisme "ab" se pronuncia [ap], pero si va seguida de vocal o consonant sonora, el seu sò canvia a [aβ]. La preposició "ad" és una variant de "a" usada davant de pronoms personals i demostratius escomençats per vocal, la seua pronunciació és sempre [að].

	Cal tindre en conte que la terminació -ada i els seus derivats -ades, -adet, -adeta, -adets i -adetes se pronuncien ['a], ['a.es], [a'et], [a'e.ta], [a'ets] i [a'e.tes], com en les paraules vesprada [ves'pɾa], baldades [baɫ'da.es], cremadet [kɾe.ma'et], ralladeta [ra.ʎa'e.ta], llavadetes [ʎa.va'e.tes] o maquilladets [ma.ki.ʎa'ets]. Est emmudiment general de la [ð] en estes terminacions és general i estàndart, no s'ha de considerar vulgarisme ni s'ha de pronunciar cap [ð].		Cal tindre en conte que la terminació -ada i els seus derivats -ades, -adet, -adeta, -adets i -adetes se pronuncien ['a], ['a.es], [a'et], [a'e.ta], [a'ets] i [a'e.tes], com en les paraules vesprada [ves'pɾa], baldades [baɫ'da.es], cremadet [kɾe.ma'et], ralladeta [ra.ʎa'e.ta], llavadetes [ʎa.va'e.tes] o maquilladets [ma.ki.ʎa'ets]. Est emmudiment general de la [ð] en estes terminacions és general i estàndart, no s'ha de considerar vulgarisme ni s'ha de pronunciar cap [ð].