Nacionalisme espanyol - Historial de revisions

Lluísm en 17:31 14 nov 2025

2025-11-14T17:31:12Z

← Revisió anterior		Revisió de 17:31 14 nov 2025
Llínea 24:		Llínea 24:

	Des d'una perspectiva més majoritària en térmens socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)\|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita\|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.\|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}inclús s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>		Des d'una perspectiva més majoritària en térmens socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)\|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita\|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.\|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}inclús s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>

	== Referències ==		== Referències ==
	<references/>		<references/>

Valencian: Text reemplaça - 'oposats' a 'oposts'

2025-07-23T06:51:06Z

Text reemplaça - 'oposats' a 'oposts'

← Revisió anterior		Revisió de 06:51 23 jul 2025
Llínea 13:		Llínea 13:
	{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}		{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}

	Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt ~~oposats~~ entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).		Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposts entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

	En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[fascisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].		En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[fascisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

Jose2 en 10:59 11 ago 2024

2024-08-11T10:59:12Z

← Revisió anterior		Revisió de 10:59 11 ago 2024
Llínea 23:		Llínea 23:
	Des de l'àmbit dels nacionalismes perifèrics, se sol parlar de '''nacionalisme espanyol''' o '''espanyolisme''' com a equivalent a [[centralisme]], normalment per identificar-li, a efectes polèmics o com a argument polític en la [[extrema dreta]] nostàlgica del règim de Franco o en una presunta ''opressió de l'Estat'' sobre estes territoris, que en casos extrems (particularment al País Vasc i Navarra en [[ETA]]) s'utilisa com a justificació per a un terrorisme que s'autodefinix com ''[[lluita armada]]'' encaminada al ''lliberament nacional''. En canvi, cap dels partits polítics majoritaris afectats per tal denominació de '''espanyolistes''' o '''nacionalistes espanyols''', s'identifiquen en el terme, i solen, en el seu lloc, utilitzar l'expressió ''no nacionalistes'' per designar-se a si mateixos enfront dels ''nacionalistes'', que és com se sol designar als nomenats "perifèrics".		Des de l'àmbit dels nacionalismes perifèrics, se sol parlar de '''nacionalisme espanyol''' o '''espanyolisme''' com a equivalent a [[centralisme]], normalment per identificar-li, a efectes polèmics o com a argument polític en la [[extrema dreta]] nostàlgica del règim de Franco o en una presunta ''opressió de l'Estat'' sobre estes territoris, que en casos extrems (particularment al País Vasc i Navarra en [[ETA]]) s'utilisa com a justificació per a un terrorisme que s'autodefinix com ''[[lluita armada]]'' encaminada al ''lliberament nacional''. En canvi, cap dels partits polítics majoritaris afectats per tal denominació de '''espanyolistes''' o '''nacionalistes espanyols''', s'identifiquen en el terme, i solen, en el seu lloc, utilitzar l'expressió ''no nacionalistes'' per designar-se a si mateixos enfront dels ''nacionalistes'', que és com se sol designar als nomenats "perifèrics".

	Des d'una perspectiva més majoritària en térmens socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)\|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita\|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.\|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}inclús s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>		Des d'una perspectiva més majoritària en térmens socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)\|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita\|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.\|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}inclús s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>

	== Referències ==		== Referències ==

77.224.123.35 en 21:19 25 gin 2023

2023-01-25T21:19:14Z

← Revisió anterior		Revisió de 21:19 25 gin 2023
Llínea 1:		Llínea 1:
	[[Image:La batalla de Tetuán (1894).jpg\|thumb\|300px\|''La [[Batalla de Tetuán]]'' de [[Dionisio Fierros Álvarez]], [[1894]]. La batalla, que va tindre lloc en [[1860]], durant la [[Guerra d'Àfrica]], va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general [[Leopoldo O'Donnell\|O'Donnell]].]]		[[Image:La batalla de Tetuán (1894).jpg\|thumb\|300px\|''La [[Batalla de Tetuán]]'' de [[Dionisio Fierros Álvarez]], [[1894]]. La batalla, que va tindre lloc en l'any [[1860]], durant la [[Guerra d'Àfrica]], va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general [[Leopoldo O'Donnell\|O'Donnell]].]]
	[[Image:La Rendición de Bailén (Casado del Alisal).jpg\|thumb\|300px\|''[[Batalla de Bailén\|La rendició de Bailén]]'', de [[José Casado del Alisal]]. Clarament inspirada en el quadro de [[Velázquez]] ''[[La rendició de Breda]]'', ilustra la batalla de [[1808]] que el [[general Castaños]] va derrotar a l'eixèrcit francés del [[general Dupont]].]]		[[Image:La Rendición de Bailén (Casado del Alisal).jpg\|thumb\|300px\|''[[Batalla de Bailén\|La rendició de Bailén]]'', de [[José Casado del Alisal]]. Clarament inspirada en el quadro de [[Velázquez]] ''[[La rendició de Breda]]'', ilustra la batalla de [[1808]] que el [[general Castaños]] va derrotar a l'eixèrcit francés del [[general Dupont]].]]
	[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg\|thumb\|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporànea en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2 d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vore [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm la seua pàgina web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]		[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg\|thumb\|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporànea en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2 d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vore [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm la seua pàgina web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]
Llínea 24:		Llínea 24:

	Des d'una perspectiva més majoritària en térmens socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)\|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita\|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.\|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}inclús s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>		Des d'una perspectiva més majoritària en térmens socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)\|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita\|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.\|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}inclús s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>

	== Referències ==		== Referències ==
	<references/>		<references/>

Valencian: Text reemplaça - 'fins i tot' a 'inclús'

2022-06-07T18:16:53Z

Text reemplaça - 'fins i tot' a 'inclús'

← Revisió anterior		Revisió de 18:16 7 jun 2022
Llínea 23:		Llínea 23:
	Des de l'àmbit dels nacionalismes perifèrics, se sol parlar de '''nacionalisme espanyol''' o '''espanyolisme''' com a equivalent a [[centralisme]], normalment per identificar-li, a efectes polèmics o com a argument polític en la [[extrema dreta]] nostàlgica del règim de Franco o en una presunta ''opressió de l'Estat'' sobre estes territoris, que en casos extrems (particularment al País Vasc i Navarra en [[ETA]]) s'utilisa com a justificació per a un terrorisme que s'autodefinix com ''[[lluita armada]]'' encaminada al ''lliberament nacional''. En canvi, cap dels partits polítics majoritaris afectats per tal denominació de '''espanyolistes''' o '''nacionalistes espanyols''', s'identifiquen en el terme, i solen, en el seu lloc, utilitzar l'expressió ''no nacionalistes'' per designar-se a si mateixos enfront dels ''nacionalistes'', que és com se sol designar als nomenats "perifèrics".		Des de l'àmbit dels nacionalismes perifèrics, se sol parlar de '''nacionalisme espanyol''' o '''espanyolisme''' com a equivalent a [[centralisme]], normalment per identificar-li, a efectes polèmics o com a argument polític en la [[extrema dreta]] nostàlgica del règim de Franco o en una presunta ''opressió de l'Estat'' sobre estes territoris, que en casos extrems (particularment al País Vasc i Navarra en [[ETA]]) s'utilisa com a justificació per a un terrorisme que s'autodefinix com ''[[lluita armada]]'' encaminada al ''lliberament nacional''. En canvi, cap dels partits polítics majoritaris afectats per tal denominació de '''espanyolistes''' o '''nacionalistes espanyols''', s'identifiquen en el terme, i solen, en el seu lloc, utilitzar l'expressió ''no nacionalistes'' per designar-se a si mateixos enfront dels ''nacionalistes'', que és com se sol designar als nomenats "perifèrics".

	Des d'una perspectiva més majoritària en térmens socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)\|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita\|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.\|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}~~fins i tot~~ s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>		Des d'una perspectiva més majoritària en térmens socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)\|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita\|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.\|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}inclús s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>
	== Referències ==		== Referències ==
	<references/>		<references/>

Valencian en 18:57 3 jun 2022

2022-06-03T18:57:15Z

← Revisió anterior		Revisió de 18:57 3 jun 2022
Llínea 1:		Llínea 1:
	[[Image:La batalla de Tetuán (1894).jpg\|thumb\|300px\|''La [[Batalla de Tetuán]]'' de [[Dionisio Fierros Álvarez]], [[1894]]. La batalla, que va tindre lloc en [[1860]], durant la [[Guerra d'Àfrica]], va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general [[Leopoldo O'Donnell\|O'Donnell]].]]		[[Image:La batalla de Tetuán (1894).jpg\|thumb\|300px\|''La [[Batalla de Tetuán]]'' de [[Dionisio Fierros Álvarez]], [[1894]]. La batalla, que va tindre lloc en [[1860]], durant la [[Guerra d'Àfrica]], va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general [[Leopoldo O'Donnell\|O'Donnell]].]]
	[[Image:La Rendición de Bailén (Casado del Alisal).jpg\|thumb\|300px\|''[[Batalla de Bailén\|La rendició de Bailén]]'', de [[José Casado del Alisal]]. Clarament inspirada en el quadro de [[Velázquez]] ''[[La rendició de Breda]]'', ilustra la batalla de [[1808]] que el [[general Castaños]] va derrotar a l'eixèrcit francés del [[general Dupont]].]]		[[Image:La Rendición de Bailén (Casado del Alisal).jpg\|thumb\|300px\|''[[Batalla de Bailén\|La rendició de Bailén]]'', de [[José Casado del Alisal]]. Clarament inspirada en el quadro de [[Velázquez]] ''[[La rendició de Breda]]'', ilustra la batalla de [[1808]] que el [[general Castaños]] va derrotar a l'eixèrcit francés del [[general Dupont]].]]
	[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg\|thumb\|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat ~~Contemporània~~ en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2 d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vore [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm ~~su página~~ web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]		[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg\|thumb\|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporànea en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2 d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vore [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm la seua pàgina web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]

	El '''nacionalisme espanyol''' és el [[moviment social]], [[moviment polític\|polític]] i [[ideològic]] que va conformar des del [[sigle XIX]] la [[identitat nacional]] de [[Espanya]].		El '''nacionalisme espanyol''' és el [[moviment social]], [[moviment polític\|polític]] i [[ideològic]] que va conformar des del [[sigle XIX]] la [[identitat nacional]] de [[Espanya]].

Valencian: Text reemplaça - 'trucada' a 'nomenada'

2022-06-03T18:53:34Z

Text reemplaça - 'trucada' a 'nomenada'

← Revisió anterior		Revisió de 18:53 3 jun 2022
Llínea 19:		Llínea 19:
	[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg\|thumb\|right\|300px\|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]		[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg\|thumb\|right\|300px\|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]

	La [[transició espanyola\|transició política]] que, juntament en canvis socials i econòmics profunts en un sentit modernisador, es va gestar des del franquisme final fins a la construcció de l'edifici institucional actual ([[Constitució de 1978]] i [[estatuts d'autonomia]]), va produir una reculada molt marcada de la utilisació social dels símbols d'identificació nacional espanyols, mentres que els nacionalismes perifèrics varen adquirir una notable presència i quotes de poder territorial, que arriba a ser electoralment majoritària en [[Catalunya]] ([[CIU]], [[Esquerra Republicana de Catalunya\|ERC]]) i el [[País Vasc]] ([[PNB]], [[Eusko Alkartasuna\|EA]] i la ~~trucada~~ [[esquerra abertzale]]); i substancialment menor en [[Navarra]] ([[NaBai]]) i [[Galícia]] ([[BNG]]). [[Canàries]] ([[Coalició Canària\|CC]]), [[Andalusia]] ([[Partit Andalucista\|PA]]) o atres comunitats autònomes presenten nacionalismes menys evidents (freqüentment qualificats com [[Regionalisme i nacionalisme a Espanya\|regionalismes]]), basats en [[fet diferencial\|fets diferencials]] de caràcter llingüístic o històric no menys marcats que els anteriors.		La [[transició espanyola\|transició política]] que, juntament en canvis socials i econòmics profunts en un sentit modernisador, es va gestar des del franquisme final fins a la construcció de l'edifici institucional actual ([[Constitució de 1978]] i [[estatuts d'autonomia]]), va produir una reculada molt marcada de la utilisació social dels símbols d'identificació nacional espanyols, mentres que els nacionalismes perifèrics varen adquirir una notable presència i quotes de poder territorial, que arriba a ser electoralment majoritària en [[Catalunya]] ([[CIU]], [[Esquerra Republicana de Catalunya\|ERC]]) i el [[País Vasc]] ([[PNB]], [[Eusko Alkartasuna\|EA]] i la nomenada [[esquerra abertzale]]); i substancialment menor en [[Navarra]] ([[NaBai]]) i [[Galícia]] ([[BNG]]). [[Canàries]] ([[Coalició Canària\|CC]]), [[Andalusia]] ([[Partit Andalucista\|PA]]) o atres comunitats autònomes presenten nacionalismes menys evidents (freqüentment qualificats com [[Regionalisme i nacionalisme a Espanya\|regionalismes]]), basats en [[fet diferencial\|fets diferencials]] de caràcter llingüístic o històric no menys marcats que els anteriors.

	Des de l'àmbit dels nacionalismes perifèrics, se sol parlar de '''nacionalisme espanyol''' o '''espanyolisme''' com a equivalent a [[centralisme]], normalment per identificar-li, a efectes polèmics o com a argument polític en la [[extrema dreta]] nostàlgica del règim de Franco o en una presunta ''opressió de l'Estat'' sobre estes territoris, que en casos extrems (particularment al País Vasc i Navarra en [[ETA]]) s'utilisa com a justificació per a un terrorisme que s'autodefinix com ''[[lluita armada]]'' encaminada al ''lliberament nacional''. En canvi, cap dels partits polítics majoritaris afectats per tal denominació de '''espanyolistes''' o '''nacionalistes espanyols''', s'identifiquen en el terme, i solen, en el seu lloc, utilitzar l'expressió ''no nacionalistes'' per designar-se a si mateixos enfront dels ''nacionalistes'', que és com se sol designar als nomenats "perifèrics".		Des de l'àmbit dels nacionalismes perifèrics, se sol parlar de '''nacionalisme espanyol''' o '''espanyolisme''' com a equivalent a [[centralisme]], normalment per identificar-li, a efectes polèmics o com a argument polític en la [[extrema dreta]] nostàlgica del règim de Franco o en una presunta ''opressió de l'Estat'' sobre estes territoris, que en casos extrems (particularment al País Vasc i Navarra en [[ETA]]) s'utilisa com a justificació per a un terrorisme que s'autodefinix com ''[[lluita armada]]'' encaminada al ''lliberament nacional''. En canvi, cap dels partits polítics majoritaris afectats per tal denominació de '''espanyolistes''' o '''nacionalistes espanyols''', s'identifiquen en el terme, i solen, en el seu lloc, utilitzar l'expressió ''no nacionalistes'' per designar-se a si mateixos enfront dels ''nacionalistes'', que és com se sol designar als nomenats "perifèrics".

Valencian: Text reemplaça - 'feixisme' a 'fascisme'

2022-06-03T17:30:06Z

Text reemplaça - 'feixisme' a 'fascisme'

← Revisió anterior		Revisió de 17:30 3 jun 2022
Llínea 15:		Llínea 15:
	Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).		Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

	En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[~~feixisme~~]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].		En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[fascisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

	[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg\|thumb\|right\|300px\|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]		[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg\|thumb\|right\|300px\|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]

Jose2: Text reemplaça - ' fins i tot ' a ' inclús '

2019-09-28T18:55:50Z

Text reemplaça - ' fins i tot ' a ' inclús '

← Revisió anterior		Revisió de 18:55 28 set 2019
Llínea 13:		Llínea 13:
	{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}		{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}

	Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", ~~fins i tot~~ breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).		Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

	En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].		En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

Jose2: Text reemplaça - ' van ' a ' varen '

2018-08-25T12:14:16Z

Text reemplaça - ' van ' a ' varen '

← Revisió anterior		Revisió de 12:14 25 ago 2018
Llínea 11:		Llínea 11:
	Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el [[lliberalisme]] i en la [[Guerra d'Independència Espanyola\|guerra contra Napoleó]].		Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el [[lliberalisme]] i en la [[Guerra d'Independència Espanyola\|guerra contra Napoleó]].

	{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores ~~van~~ aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols ~~van~~ recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}		{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}

	Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).		Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

← Revisió anterior		Revisió de 06:51 23 jul 2025
Llínea 13:		Llínea 13:
	{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}		{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}

	Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt ~~oposats~~ entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).		Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposts entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

	En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[fascisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].		En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[fascisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

← Revisió anterior		Revisió de 18:57 3 jun 2022
Llínea 1:		Llínea 1:
	[[Image:La batalla de Tetuán (1894).jpg\|thumb\|300px\|''La [[Batalla de Tetuán]]'' de [[Dionisio Fierros Álvarez]], [[1894]]. La batalla, que va tindre lloc en [[1860]], durant la [[Guerra d'Àfrica]], va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general [[Leopoldo O'Donnell\|O'Donnell]].]]		[[Image:La batalla de Tetuán (1894).jpg\|thumb\|300px\|''La [[Batalla de Tetuán]]'' de [[Dionisio Fierros Álvarez]], [[1894]]. La batalla, que va tindre lloc en [[1860]], durant la [[Guerra d'Àfrica]], va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general [[Leopoldo O'Donnell\|O'Donnell]].]]
	[[Image:La Rendición de Bailén (Casado del Alisal).jpg\|thumb\|300px\|''[[Batalla de Bailén\|La rendició de Bailén]]'', de [[José Casado del Alisal]]. Clarament inspirada en el quadro de [[Velázquez]] ''[[La rendició de Breda]]'', ilustra la batalla de [[1808]] que el [[general Castaños]] va derrotar a l'eixèrcit francés del [[general Dupont]].]]		[[Image:La Rendición de Bailén (Casado del Alisal).jpg\|thumb\|300px\|''[[Batalla de Bailén\|La rendició de Bailén]]'', de [[José Casado del Alisal]]. Clarament inspirada en el quadro de [[Velázquez]] ''[[La rendició de Breda]]'', ilustra la batalla de [[1808]] que el [[general Castaños]] va derrotar a l'eixèrcit francés del [[general Dupont]].]]
	[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg\|thumb\|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat ~~Contemporània~~ en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2 d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vore [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm ~~su página~~ web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]		[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg\|thumb\|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporànea en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2 d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vore [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm la seua pàgina web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]

	El '''nacionalisme espanyol''' és el [[moviment social]], [[moviment polític\|polític]] i [[ideològic]] que va conformar des del [[sigle XIX]] la [[identitat nacional]] de [[Espanya]].		El '''nacionalisme espanyol''' és el [[moviment social]], [[moviment polític\|polític]] i [[ideològic]] que va conformar des del [[sigle XIX]] la [[identitat nacional]] de [[Espanya]].

← Revisió anterior		Revisió de 17:30 3 jun 2022
Llínea 15:		Llínea 15:
	Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).		Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

	En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[~~feixisme~~]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].		En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[fascisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

	[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg\|thumb\|right\|300px\|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]		[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg\|thumb\|right\|300px\|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]

← Revisió anterior		Revisió de 18:55 28 set 2019
Llínea 13:		Llínea 13:
	{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}		{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}

	Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", ~~fins i tot~~ breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).		Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", inclús breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

	En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].		En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol\|Espanya imperial]]. La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

← Revisió anterior		Revisió de 12:14 25 ago 2018
Llínea 11:		Llínea 11:
	Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el [[lliberalisme]] i en la [[Guerra d'Independència Espanyola\|guerra contra Napoleó]].		Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el [[lliberalisme]] i en la [[Guerra d'Independència Espanyola\|guerra contra Napoleó]].

	{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores ~~van~~ aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols ~~van~~ recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}		{{cita\|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores varen aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el método va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols varen recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez\|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».\|[[José Álvarez Junco]]}}

	Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).		Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero\|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868\|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola\|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).