Colp d'Estat en Espanya de 1981
El Colp d'Estat en Espanya de 1981, conegut per les sigles 23F fon un intent frustrat de colp d'Estat perpetrat el dilluns 23 de febrer de 1981 per alguns mandos militars en Espanya. Els fets principals varen succeir en les ciutats de Valéncia i Madrit.
En la ciutat de Madrit, a les 18:23 hores, un numerós grup de guàrdies civils al mando dels quals es trobava el tinent coronel Antonio Tejero assaltà el Palau de les Corts durant la votació per a l'investidura del candidat a la Presidència del Govern, Leopoldo Calvo-Sotelo, fins a llavors vicepresident segon del Govern i diputat de l'Unió de Centre Democràtic (UCD). Els diputats i el Govern d'Espanya al complet foren seqüestrats en el seu interior.
La ciutat de Valéncia fon ocupada militarment, en virtut de l'estat d'excepció proclamat pel tinent general Jaime Milans del Bosch, capità general de la III regió militar. Dos mil hòmens i cinquanta carros de combat foren desplegats en els carrers de la ciutat.
A les 21 hores d'eixe mateix dia, el diari El País posà en el carrer una edició especial posicionant-se contra el colp en el titular en primera pàgina: «El País, en la Constitució». A l'1 de la matinada del 24 de febrer, el rei Joan Carles I, vestit en uniforme de capità general dels Eixèrcits, es dirigí a la nació per televisió per a situar-se en contra dels colpistes i defendre la Constitució espanyola. Poc despuix, Milans donà l'orde de retornar a les seues unitats als contingents militars que ocupaven Valéncia. El seqüestre del Congrés acabà a migdia del dia 24.
El Tribunal Suprem, en cassació, condenà a 30 anys de presó a Milans, Tejero i Alfonso Armada com a principals responsables del colp d'Estat. En total foren condenats dotze membres de les Forces Armades, dèsset membres de la Guàrdia Civil i un civil. Menys Tejero, tots ells varen eixir de la presó abans de l'any 1990 (el general Armada gràcies a un indult).
Com ha destacat Juan Francisco Fuentes, «l'estrepitós fracàs del colp dugué en si la consolidació d'una democràcia tambalejant i la derrota definitiva del colpisme, del que pot dir-se que ya mai va alçar cap». «El 23-F fon el resultat d'una tradició militarista que morí en ell», afig Fuentes.