111 296
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
mLlínea 3:
Llínea 3: − + + + + + +
sense resum d'edició
En primer lloc es caracterisa per ser un [[humanisme]], que se centra en la filosofia medieval, que sempre va tindre a [[Deu]] en el centre, puix el seu principal objectiu era justificar l'existència de Deu. En el [[Renaixença]], Deu i el [[cristianisme]] varen deixar de ser el punt central del pensament per a donar pas a l'home com a punt central.
En primer lloc es caracterisa per ser un [[humanisme]], que se centra en la filosofia medieval, que sempre va tindre a [[Deu]] en el centre, puix el seu principal objectiu era justificar l'existència de Deu. En el [[Renaixença]], Deu i el [[cristianisme]] varen deixar de ser el punt central del pensament per a donar pas a l'home com a punt central.
A diferència de lo que havia ocorregut en la filosofia grega, que havia centrat la seua reflexió entorn a la determinació de l'objecte, la filosofia medieval centrarà el seu interés en Deu. La filosofia helenista havia donat una orientació pràctica en saber, dirigint-ho cap a la felicitat de l'home. És el cas de l'estoïcisme i de l'epicureisme, que havien colocat a l'ètica en el vèrtiç del saber. A lo llarc dels primers sigles de nostra era, la progressiva expansió del cristianisme i atres religions mistèriques anirà provocant l'aparició d'atres models de felicitat o «salvació individual», que competiran en els models filosòfics. Front a l'inicial hostilitat cap a la filosofia manifestada per alguns dels primers pares apologistes cristians, els seus continuadors trobaran en la filosofia, especialment a partir del desenroll del neoplatonisme de [[Plotí]], un instrument útil, no solament per a combatre atres religions o sistemes filosòfics, sino també per a comprendre, o intentar comprendre, els misteris revelats. Sorgix d'ahí una associació entre filosofia i cristianisme o, més en general, entre filosofia i religió, que posarà les bases de la futura filosofia medieval, entre els cristians, els musulmans i els judeus. El tema fonamental de reflexió passarà a ser la divinitat, quedant subordinada la comprensió i interpretació del món, de l'home, de la societat, etc. Al coneiximent que es puga obtindre de lo diví. La fe, que suministra les creències a les que no es pot renunciar, tractarà d'entrar en diàlec en la raó.
A diferència de lo que havia ocorregut en la filosofia grega, que havia centrat la seua reflexió entorn a la determinació de l'objecte, la filosofia medieval centrarà el seu interés en Deu. La filosofia helenista havia donat una orientació pràctica en saber, dirigint-ho cap a la felicitat de l'home. És el cas de l'estoïcisme i de l'epicureisme, que havien colocat a l'ètica en el vèrtiç del saber.
A lo llarc dels primers sigles de nostra era, la progressiva expansió del cristianisme i atres religions mistèriques anirà provocant l'aparició d'atres models de felicitat o «salvació individual», que competiran en els models filosòfics. Front a l'inicial hostilitat cap a la filosofia manifestada per alguns dels primers pares apologistes cristians, els seus continuadors trobaran en la filosofia, especialment a partir del desenroll del neoplatonisme de [[Plotí]], un instrument útil, no solament per a combatre atres religions o sistemes filosòfics, sino també per a comprendre, o intentar comprendre, els misteris revelats.
Sorgix d'ahí una associació entre filosofia i cristianisme o, més en general, entre filosofia i religió, que posarà les bases de la futura filosofia medieval, entre els cristians, els musulmans i els judeus. El tema fonamental de reflexió passarà a ser la divinitat, quedant subordinada la comprensió i interpretació del món, de l'home, de la societat, etc. Al coneiximent que es puga obtindre de lo diví. La fe, que suministra les creències a les que no es pot renunciar, tractarà d'entrar en diàlec en la raó.
[[Categoria:Filosofia]]
[[Categoria:Filosofia renaixentista| ]]
[[Categoria:Filosofia renaixentista| ]]