Arquitectura del Renaiximent

Palau Medici Riccardi, de Michelozzo, Florència, 1444. Eixemple de palau florentí.

Vila Farnesina, Baldassarre Peruzzi, 1511. Eixemple de vila renaixentista.

Santa Maria della Consolazione en Todi 1508-1607. Eixemple d'iglésia de planta central. Varen treballar en ella Coa dona Caprarola, Antonio dona Sangallo el Jove, Baldassarre Peruzzi, Galeazzo Alessi, Michele Sanmicheli, Jacopo Vignola i Ippolito Scalza.

Archiu:08-Vila-Rotonda-Palladio.jpg

Vila Capra, Andrea Palladio, 1566. Eixemple de arquitectura palladiana.

Arquitectura de la Renaixença o renaixentista és aquella dissenyada i construïda durant el periodo artístic del Renaixença europeu, que va comprendre els sigles XV i XVI. Es caracterisa per ser un moment de ruptura en la Història de l'Arquitectura, en especial sobre l'estil arquitectònic previ: el Gòtic; mentres que, per contra, busca la seua inspiració en una interpretació pròpia del Art clàssic, en particular en el seu alvertent arquitectònic, que es considerava model perfecte de les Belles arts.

Va produir innovacions en diferents esferes: tant en els mijos de producció (tècniques de construcció i materials constructius) com en el llenguage arquitectònic, que es varen plasmar en una adequada i completa teorisació.

Una atra de les notes que caracterisa este moviment és la nova actitut dels arquitectes, que varen passar de l'anonimat del artesà a una nova concepció de la professionalitat, marcant en cada obra el seu estil personal: es consideraven a sí mateixos, i varen acabar per conseguir eixa consideració social, com artistas @interdisciplinar i humanistes, com corresponia a la concepció integral del humanisme renaixentiste. Coneixem poc dels mestres d'obres romànics i dels atrevits arquitectes de les grans catedrals gòtiques; mentres que no solament les grans obres renaixentistes, sino molts menuts edificis o fins i tot mers proyectes, varen anar cuidadosadament documentats des dels seus orígens, i objecte de l'estudi de tratadistes contemporàneus.