Canvis

5 bytes afegits ,  16:43 28 ago 2023
Text reemplaça - 'cridat' a 'nomenat'
Llínea 40: Llínea 40:  
{{AP|Segona República Espanyola}}
 
{{AP|Segona República Espanyola}}
 
[[Image:1937. Cartel Guerra Civil. Vicente Vila Gimeno.jpg|300px|thumbnail|right|Cartell de la Guerra Civil, obra de Vicente Vila Gimeno, 1937.]]
 
[[Image:1937. Cartel Guerra Civil. Vicente Vila Gimeno.jpg|300px|thumbnail|right|Cartell de la Guerra Civil, obra de Vicente Vila Gimeno, 1937.]]
A l'abandonar Anfós XIII Espanya, vista la falta de soport popular en les eleccions municipals de [[1931]], es proclama la República i es convoquen eleccions que guanyen les esquerres republicanes i obreres (el [[Partit Socialiste Obrer Espanyol|PSOE]] es convertix en el partit en més diputats en les Corts). Comença el cridat Bieni Progressiste, durant el qual El Govern de la República, format per distintes formacions republicanes d'esquerra (Acció Republicana, [[Partit Republicà Radical Socialista|radicals-socialistes]]...) i el [[PSOE|Partit Socialiste]], tracta de posar en marcha una série de lleis d'alt contingut social. El fracàs i la llentitut en l'aplicació de les mateixes porten a un descontentament popular, que culmina en una série d'alçaments anarquistes en [[giner]] i [[decembre]] de [[1933]], reprimits en durea i que provoquen un fort escàndal polític, la caiguda del Govern i la celebració d'eleccions anticipades en 1933.
+
A l'abandonar Anfós XIII Espanya, vista la falta de soport popular en les eleccions municipals de [[1931]], es proclama la República i es convoquen eleccions que guanyen les esquerres republicanes i obreres (el [[Partit Socialiste Obrer Espanyol|PSOE]] es convertix en el partit en més diputats en les Corts). Comença el nomenat Bieni Progressiste, durant el qual El Govern de la República, format per distintes formacions republicanes d'esquerra (Acció Republicana, [[Partit Republicà Radical Socialista|radicals-socialistes]]...) i el [[PSOE|Partit Socialiste]], tracta de posar en marcha una série de lleis d'alt contingut social. El fracàs i la llentitut en l'aplicació de les mateixes porten a un descontentament popular, que culmina en una série d'alçaments anarquistes en [[giner]] i [[decembre]] de [[1933]], reprimits en durea i que provoquen un fort escàndal polític, la caiguda del Govern i la celebració d'eleccions anticipades en 1933.
   −
La [[Confederació Espanyola de Dretes Autònomes|CEDA]], partit derechista, gana estes eleccions, pero el president de la República no els permet formar govern, per lo que ho acaben formant els radicals de [[Alejandro Lerroux|Lerroux]] en l'imprescindible soport de la CEDA. Comença el govern de centre dreta cridat per l'esquerra Bieni Negre, puix va anular molts dels drets socials i reformes progressistes aprovades durant el govern anterior, bieni progressiste, oposant-se especialment a la [[reforma agrària]]. Gran part del poble pla havia esperat grans canvis de la Segona República. Pero la victòria dels conservadors va truncar les esperances de molts i va reverdir l'agitació i les protestes al vore el rumb de ''marcha arrere'' que prenia la seua política.
+
La [[Confederació Espanyola de Dretes Autònomes|CEDA]], partit derechista, gana estes eleccions, pero el president de la República no els permet formar govern, per lo que ho acaben formant els radicals de [[Alejandro Lerroux|Lerroux]] en l'imprescindible soport de la CEDA. Comença el govern de centre dreta nomenat per l'esquerra Bieni Negre, puix va anular molts dels drets socials i reformes progressistes aprovades durant el govern anterior, bieni progressiste, oposant-se especialment a la [[reforma agrària]]. Gran part del poble pla havia esperat grans canvis de la Segona República. Pero la victòria dels conservadors va truncar les esperances de molts i va reverdir l'agitació i les protestes al vore el rumb de ''marcha arrere'' que prenia la seua política.
    
Davant del que consideren mal govern de Lerroux, la CEDA exigix la seua participació en el govern. Es nomenen tres ministres de la CEDA, pero este nomenament (constitucional) no és acceptat ni per l'esquerra ni pels nacionalistes. ERC ([[Esquerra Republicana de Catalunya]]) proclama des de Barcelona el ''Estat Català'' dins de la ''República Federal Espanyola'' i UGT declara una folga general revolucionària, lo que provoca la [[Revolució de 1934]] i la proclamació des de [[Oviedo]] de la ''República Socialiste Espanyola''. La situació queda ràpidament dominada pel Govern, excepte en [[Principat d'Asturias|Asturias]], únic lloc en qué els anarquistes s'unixen als partits i sindicats d'esquerres. El Govern reprimix la sublevació d'Astúries en durea, portant d'[[Àfrica]] a la [[Llegió Española|Legión]] i, una vegada finalisada, es produïx una forta repressió.
 
Davant del que consideren mal govern de Lerroux, la CEDA exigix la seua participació en el govern. Es nomenen tres ministres de la CEDA, pero este nomenament (constitucional) no és acceptat ni per l'esquerra ni pels nacionalistes. ERC ([[Esquerra Republicana de Catalunya]]) proclama des de Barcelona el ''Estat Català'' dins de la ''República Federal Espanyola'' i UGT declara una folga general revolucionària, lo que provoca la [[Revolució de 1934]] i la proclamació des de [[Oviedo]] de la ''República Socialiste Espanyola''. La situació queda ràpidament dominada pel Govern, excepte en [[Principat d'Asturias|Asturias]], únic lloc en qué els anarquistes s'unixen als partits i sindicats d'esquerres. El Govern reprimix la sublevació d'Astúries en durea, portant d'[[Àfrica]] a la [[Llegió Española|Legión]] i, una vegada finalisada, es produïx una forta repressió.
Llínea 99: Llínea 99:     
Quasi un any despuix d'iniciada la guerra, el [[11 de juliol]] de [[1937]], despuix de la cruel persecució patida per l'Iglésia en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols varen publicar una carta colectiva als bisbes de tot lo món en qué expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exponent que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic.<ref>[http://blogs.periodistadigital.com/carloscorral.php/2007/10/16/dos_enciclicas_y_una_pastoral_colectiva  Dos encícliques i una Pastoral colectiva fa 70 anys.]</ref> Entre atres coses, dia lo següent:
 
Quasi un any despuix d'iniciada la guerra, el [[11 de juliol]] de [[1937]], despuix de la cruel persecució patida per l'Iglésia en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols varen publicar una carta colectiva als bisbes de tot lo món en qué expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exponent que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic.<ref>[http://blogs.periodistadigital.com/carloscorral.php/2007/10/16/dos_enciclicas_y_una_pastoral_colectiva  Dos encícliques i una Pastoral colectiva fa 70 anys.]</ref> Entre atres coses, dia lo següent:
{{Cita|Que l'Iglésia, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...<br />Ara com ara, no hi ha en Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triumf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el bando contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...<br />Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava dissociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no lliberades a soles espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....<br />L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultànea en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples varen cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots varen ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...<br />Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les sifres, contem unes 20.000 iglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcesis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, a soles del clero secular, uns 6.000. Se'ls va caçar en gossos, se'ls va perseguir a través de les montanyes; varen ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marcha, sense més raó que el seu ofici social.|[http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.Html «Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya»], en la ''Enciclopèdia Espasa-Calpe'', suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.}}
+
{{Cita|Que l'Iglésia, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...<br />Ara com ara, no hi ha en Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triumf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el bando contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...<br />Donem ara un esbós del caràcter del moviment nomenat «nacional». Creem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava dissociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no lliberades a soles espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....<br />L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultànea en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples varen cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots varen ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...<br />Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les sifres, contem unes 20.000 iglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcesis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, a soles del clero secular, uns 6.000. Se'ls va caçar en gossos, se'ls va perseguir a través de les montanyes; varen ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marcha, sense més raó que el seu ofici social.|[http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.Html «Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya»], en la ''Enciclopèdia Espasa-Calpe'', suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.}}
    
En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Iglésia i el Moviment Nacional varen fer causa comuna, colaborant l'Iglésia activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la [[Iglésia ortodoxa Rusa]] en la [[URS]] en [[Stalin]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]), llegitimant el discurs dels sublevats en l'idea de la creuada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triumf de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va supondre el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.<ref name="stanley">Document «En immens goig». ''El Franquisme. Primera part'', de [[Stanley G. Payne]]. Arlanza Edicions.</ref>
 
En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Iglésia i el Moviment Nacional varen fer causa comuna, colaborant l'Iglésia activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la [[Iglésia ortodoxa Rusa]] en la [[URS]] en [[Stalin]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]), llegitimant el discurs dels sublevats en l'idea de la creuada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triumf de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va supondre el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.<ref name="stanley">Document «En immens goig». ''El Franquisme. Primera part'', de [[Stanley G. Payne]]. Arlanza Edicions.</ref>
Llínea 173: Llínea 173:  
A pesar que Llarc Caballero va millorar la coordinació de l'Eixèrcit republicà, fon incapaç de contindre les disputes entre les formacions polítiques de la coalició governamental (que incloïa pensaments tan distants com el socialisme, el comunisme, el republicanisme burgués, el nacionalisme regional i, uns mesos despuix, l'anarquisme) i, per tant, fon substituït per [[Juan Negrín]], sobre el qual pronte va caure l'acusació d'estar dominat pels comunistes.
 
A pesar que Llarc Caballero va millorar la coordinació de l'Eixèrcit republicà, fon incapaç de contindre les disputes entre les formacions polítiques de la coalició governamental (que incloïa pensaments tan distants com el socialisme, el comunisme, el republicanisme burgués, el nacionalisme regional i, uns mesos despuix, l'anarquisme) i, per tant, fon substituït per [[Juan Negrín]], sobre el qual pronte va caure l'acusació d'estar dominat pels comunistes.
   −
En el front d'Aragó, la República inicia a finals d'agost una ofensiva en Belchite, per a intentar alleujar la pressió en el front del nort. Quasi al mateix temps, els nacionals trenquen en el nort el cridat ''Cinturó de Hierro'' i ocupen [[Bilbao]], [[Santander]] i finalment, el [[20 d'octubre]], [[Gijón]], posant fi al front nort. Els presoners del Front Nort varen ser reclosos en el [[camp de concentració de Miranda d'Ebro|campo de Miranda d'Ebre]].<br />
+
En el front d'Aragó, la República inicia a finals d'agost una ofensiva en Belchite, per a intentar alleujar la pressió en el front del nort. Quasi al mateix temps, els nacionals trenquen en el nort el nomenat ''Cinturó de Hierro'' i ocupen [[Bilbao]], [[Santander]] i finalment, el [[20 d'octubre]], [[Gijón]], posant fi al front nort. Els presoners del Front Nort varen ser reclosos en el [[camp de concentració de Miranda d'Ebro|campo de Miranda d'Ebre]].<br />
 
En el sur, prenen [[Màlaga]] el [[8 de febrer]], estabilisant-se el front en la província de [[Almeria]]. Al finalisar l'any, la República presa la iniciativa i comença la batalla de Terol seguint els plans del general [[Vicente Rojo Lluch|Vicente Rojo]].
 
En el sur, prenen [[Màlaga]] el [[8 de febrer]], estabilisant-se el front en la província de [[Almeria]]. Al finalisar l'any, la República presa la iniciativa i comença la batalla de Terol seguint els plans del general [[Vicente Rojo Lluch|Vicente Rojo]].
   Llínea 401: Llínea 401:     
=== La repressió en retaguàrdia ===
 
=== La repressió en retaguàrdia ===
Durant els primers dies, unes 50.000 persones que varen quedar atrapades en el bando contrari varen ser eixecutades per mig dels cridats ''passejos''. Estos eren realisats per grups armats que buscarien la gent a les seues cases o les presons a on es trobaven presos i devall l'eufemisme de ''vamos a hacer un paseo'' els portaven a qualsevol carretera o a les tàpies del cementeri i els eixecutaven.  
+
Durant els primers dies, unes 50.000 persones que varen quedar atrapades en el bando contrari varen ser eixecutades per mig dels nomenats ''passejos''. Estos eren realisats per grups armats que buscarien la gent a les seues cases o les presons a on es trobaven presos i devall l'eufemisme de ''vamos a hacer un paseo'' els portaven a qualsevol carretera o a les tàpies del cementeri i els eixecutaven.  
    
Possiblement el més divulgat, per la personalitat de l'eixecutat, de tals ajusticiaments, entre els duts a terme pel bando nacionaliste, siga el del poeta i dramaturc [[Federico García Lorca]] en el barranc de Víznar en [[Granada]]. També va adquirir gran rellevància la massacre de Badajoz, perpetrada per les tropes sublevades despuix de la presa de la ciutat. Per part del bando republicà es pot citar el cas dels presos trets de les presons de Madrit (entre els que es trobava el dramaturc [[Pedro Muñoz Seca]]) i executats en la localitat de Paracuellos, fet que s'associa en la figura de [[Santiago Carrillo]], responsable d'Orde Públic en aquells dies.
 
Possiblement el més divulgat, per la personalitat de l'eixecutat, de tals ajusticiaments, entre els duts a terme pel bando nacionaliste, siga el del poeta i dramaturc [[Federico García Lorca]] en el barranc de Víznar en [[Granada]]. També va adquirir gran rellevància la massacre de Badajoz, perpetrada per les tropes sublevades despuix de la presa de la ciutat. Per part del bando republicà es pot citar el cas dels presos trets de les presons de Madrit (entre els que es trobava el dramaturc [[Pedro Muñoz Seca]]) i executats en la localitat de Paracuellos, fet que s'associa en la figura de [[Santiago Carrillo]], responsable d'Orde Públic en aquells dies.