Diferència entre les revisions de "Lluís de Santàngel"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 19: Llínea 19:
 
Fon determinant per a la consecució de l'expedició de [[Cristóbal Colón|Colón]]. Colon, despuix d'entrevistar-se en els reis i no conseguir convéncer-los, va decidir anar cap a França per a oferir els seus servicis al monarca Gal. En eixe moment Santàngel, anà a parlar en la reina Isabel per a que reconsiderara l'oferta de Colon en estes raons:
 
Fon determinant per a la consecució de l'expedició de [[Cristóbal Colón|Colón]]. Colon, despuix d'entrevistar-se en els reis i no conseguir convéncer-los, va decidir anar cap a França per a oferir els seus servicis al monarca Gal. En eixe moment Santàngel, anà a parlar en la reina Isabel per a que reconsiderara l'oferta de Colon en estes raons:
  
−
{{cita|Sent ya entrat el més de Giner de 1492, el mateix dia que l'Almirant ixqué de Santa Fe, disgustant la seua partida, entre uns atres, a Lluís de Santàngel, de qui dalt hem fet menció, anhelós este d'algun remei, se presentà a la Reina, i en paraules que el desig li suministrava per a persuadir-la, i al mateix temps reprendre-la, li digué, que ell es maravellava molt de vore que sent sempre Sa Altea d'ànim a punt per a tot negoci greu i important, li faltara ara per a mamprendre un atre en el qual poc s'aventurava, i del que tant servici a Deu i a exaltació de la seua Iglésia, podia resultar, no sense grandíssim creiximent i glòria dels seus regnes i estats; i tal, finalment, que si algun atre príncip conseguira lo que oferia l'Almirant, era clar el dany que al seu estat vindria; i que, en tal cas, dels seus amics i servidors seria en justa causa greument reprenguda i censurada dels seus enemics. Per la qual cosa, tots dirien despuix, que li estava ben mereixcuda tan mala sort; que ella mateixa s'arrepenediria, i els seus successors sentirien just dolor.}}  
+
{{cita|Sent ya entrat el més de Giner de 1492, el mateix dia que l'Almirant ixqué de Santa Fe, disgustant la seua partida, entre uns atres, a Lluís de Santàngel, de qui dalt hem fet menció, anhelós este d'algun remei, se presentà a la Reina, i en paraules que el desig li suministrava per a persuadir-la, i al mateix temps reprendre-la, li digué, que ell es maravellava molt de vore que sent sempre Sa Altea d'ànim a punt per a tot negoci greu i important, li faltara ara per a mamprendre un atre en el qual poc s'aventurava, i del que tant servici a Deu i a exaltació de la seua Iglésia, podia resultar, no sense grandíssim creiximent i glòria dels seus regnes i estats; i tal, finalment, que si algun atre príncip conseguira lo que oferia l'Almirant, era clar el dany que al seu estat vindria; i que, en tal cas, dels seus amics i servidors seria en justa causa greument reprenguda i censurada dels seus enemics. Per la qual cosa, tots dirien despuix, que li estava ben mereixcuda tan mala sort; que ella mateixa s'arrepenediria, i els seus successors sentirien just dolor.<ref> Hernando Colón. Historia del Almirante, Capítulo XV
 +
</ref>}}  
  
 
Despuix de conseguir que els reis tornaren a escoltar al navegant i oferint-se ell mateixa per a finançar el proyecte, va propiciar que els monarques acceptaren les pretensioses condicions impostes pel futur almirant en les [[Capitulacions de Santa Fe]], firmades per Santángel, com a secretari del Rei. Aixina, va assumir la direcció econòmica de l'empresa, assegurant la part que corresponia aportar a la Corona de la seua fortuna personal i sense interessos: 1.140.000 [[morabatí]]s.
 
Despuix de conseguir que els reis tornaren a escoltar al navegant i oferint-se ell mateixa per a finançar el proyecte, va propiciar que els monarques acceptaren les pretensioses condicions impostes pel futur almirant en les [[Capitulacions de Santa Fe]], firmades per Santángel, com a secretari del Rei. Aixina, va assumir la direcció econòmica de l'empresa, assegurant la part que corresponia aportar a la Corona de la seua fortuna personal i sense interessos: 1.140.000 [[morabatí]]s.

Revisió de 16:38 2 gin 2025

Lluís de Santàngel
Monument a Lluís de Santàngel en Valéncia

Luis de Santángel o Lluís de Santàngel (Valéncia, c. 1435 - † Alcalá de Henares, Madrit, 1498)[1], fon un prestamiste, escrivà i mercader encarregat dels assunts financers del rei Ferrando el Catòlic.​ Luís de Santàngel tingué un paper decisiu en el primer viage de Colon, ya que conseguí convéncer als Reis Catòlics per a que acceptaren el proyecte de Colon i ell mateixa finançà la major part de l'expedició.

Biografia

Orígens familiars

El llinage Santángel perteneix a una série de famílies judeues-converses que vixqueren en la Corona d'Aragó durant el sigle XV, dels quals la majoria canviaren de religió despuix de la Disputa de Tortosa (1413-1414). L'orige de la família Santángel està en la família Chinillo o Ginillo (llinage judeu que varen canviar per Santángel) de Calatayut. Son yayo Azarias Ginillo (batejat com Luis de Santángel), mercader, se traslladà a Valéncia per conveniència de negocis. Segons consta en el Llibre dels Aveïnaments, s'instalà en el carrer nomenat "dels Castellvins" o "Joan Boix", ubicada en la parròquia de Sant Tomàs. Azaries va morir en l'any 1444. Son pare també nomentat Lluís de Santàngel (el vell), hereu universal de Azaries, fon comerciant i sempre va tindre excelents relacions en els Reis Alfons V El Magnànim i Joan II. S'enriquí a causa de diversos negocis, pero sobretot gràcies a la concessió adjudicada per Joan II de l'arrendament de drets pagats pels genovesos residents en Valéncia. Va tindre atres dos fills a banda de Lluís: Jaume i Galcerán. Va morir en l'any 1476.

Activitat profesional

En la seua activitat professional Lluis de Santàngel actuà com un home de confiança de la Corona. En 1453, el rei Joan II d'Aragó permeté a Santàngel dedicar-se a l'importació de cereals a la ciutat Valéncia, un producte que alcançava alts preus en temps d'escassea. Aixina mateixa, en 1475, Joan II el nomenà receptor de les rendes del Patrimoni Real de Valéncia. Tres anys més tart, entrà a treballar com contable en el Palau Real de Valéncia, càrrec que ocupà fins a la seua mort; sent succeït per son germà Jaume.Als pocs mesos de la mort del rei Joan, el nou rei Ferrando, el 12 de maig de 1479, "en vista de la provada indústria, fidelitat i moderació de Lluís de Santàngel", li concedix el nomenament d'una de les alcaldies de la Ceca de la Moneda de Valéncia. També, fon nomenat escrivà de Ració el 13 de setembre de l'any 1481. La seua funció principal en La Cort del Rei Ferrando era la financera: prestar diners al Monarca, que este despuix li tornaria a càrrec de diverses rendes.. Lluís de Santàngel era home de confiança de Ferrando el Catòlic i un intermediari dedicat a la gestió financera i mercantil.

En l'any 1476, al faltar son pare, Lluís de Santàngel assumí la direcció familiar continuant i expandint l'activitat tradicional de la família dedicada a diversos negocis. Destaca la seua activitat comercial en la sal, a on va continuar eixercint l'arrendament de les Salines de la Mata (propietat de la Corona) i exportant la sal per via marítima. Una atra mercaderia destacada en la que comerciava era el sucre, una pròspera indústria, obtenint el sucre dels trapijos valencians. Els seus principals socis eren les grans famílies genoveses o famílies converses d'orige judeu. La seua activitat la desenrollava en dos centres principals Valéncia i Sevilla. Estos mercaders comerciaven els seus productes seguint la ruta Itàlia-Flandes. Ademés, va ser arrendador de numerosos drets aduaners en el Regne de Valéncia. Aixina mateixa, en 1478, Santàngel se casà en Juana de Taranau, en qui tingué tres fills: Luisa, casada en Ángel de Villanueva, futur virrey de Cerdenya, Fernando, Jerónimo i Alfonso.

Lluís de Santàngel també realisà numerosos treballs per a la Corona en Castella a on actuà com a financer de l'alta societat durant el regnat dels Reis Catòlics. Santángel va ser gestor dels fondos de la Santa Germandat en Castella, junt en el genovés Francisco Pinelo (soci de Santángel i resident en Valéncia com a agent de la banca genovesa fins a 1478), lo qual li donà un ampli coneiximent de l'administració. També va mantindre estretes relacions en Alfonso Sánchez i Gabriel Sánchez, el tesorer del rei Fernando i amic de Santàngel; abdós germans eren procedents d'una família conversos d'orige judeu aragonés. Per una atra part, Santàngel va ser integrant de l'equip financer de fra Hernando de Talavera, confessor i conseller personal d'Isabel la Catòlica, entaulant una excelent relació personal en el religiós. En l'any 1496, Santàngel va ser l'encarregat de dirigir i certificar la boda entre la filla de Ferrando i Isabel, Juana, i Felip. Tota esta activitat en la cort espanyola mostra la confiança dels reis en este ingeniós i versàtil servidor.

Cristòfol Colon

Fon determinant per a la consecució de l'expedició de Colón. Colon, despuix d'entrevistar-se en els reis i no conseguir convéncer-los, va decidir anar cap a França per a oferir els seus servicis al monarca Gal. En eixe moment Santàngel, anà a parlar en la reina Isabel per a que reconsiderara l'oferta de Colon en estes raons:

Sent ya entrat el més de Giner de 1492, el mateix dia que l'Almirant ixqué de Santa Fe, disgustant la seua partida, entre uns atres, a Lluís de Santàngel, de qui dalt hem fet menció, anhelós este d'algun remei, se presentà a la Reina, i en paraules que el desig li suministrava per a persuadir-la, i al mateix temps reprendre-la, li digué, que ell es maravellava molt de vore que sent sempre Sa Altea d'ànim a punt per a tot negoci greu i important, li faltara ara per a mamprendre un atre en el qual poc s'aventurava, i del que tant servici a Deu i a exaltació de la seua Iglésia, podia resultar, no sense grandíssim creiximent i glòria dels seus regnes i estats; i tal, finalment, que si algun atre príncip conseguira lo que oferia l'Almirant, era clar el dany que al seu estat vindria; i que, en tal cas, dels seus amics i servidors seria en justa causa greument reprenguda i censurada dels seus enemics. Per la qual cosa, tots dirien despuix, que li estava ben mereixcuda tan mala sort; que ella mateixa s'arrepenediria, i els seus successors sentirien just dolor.[2]

Despuix de conseguir que els reis tornaren a escoltar al navegant i oferint-se ell mateixa per a finançar el proyecte, va propiciar que els monarques acceptaren les pretensioses condicions impostes pel futur almirant en les Capitulacions de Santa Fe, firmades per Santángel, com a secretari del Rei. Aixina, va assumir la direcció econòmica de l'empresa, assegurant la part que corresponia aportar a la Corona de la seua fortuna personal i sense interessos: 1.140.000 morabatís.

Y perqué els reis no tenien diners per a despachar a Còlon, se'ls va prestar Lluis Santángel, el seu escrivà de Ració, sis contes de morabatins, que són en conte més grossa deu i sis mil ducats[3]
...van prendre prestats els reis al cavaller valencià lluís Santangel, escrivà de Ració de la Corona d'Aragó.[4]

Cristòfol Colon sempre sentí molt d'apreci per Lluís, sent Santángel el primer a qui contà l'èxit del seu viage, aixina com les coses que havia vist. Ho va fer per mig d'una carta que va iniciar Colon el 15 de febrer en les Illes Terceres i va concloure en el port de Lisboa el 4 de març de 1493, conservada en Simancas.

El préstam de Santàngel es va cancelar en rendes castellanes. Aixina podem llegir en el llibre de contes de García Martínez i Pedro Montemayor que es troba en l'Archiu de Simancas com Alonso de las Cabezas (tesorer de la Creuada en el Bisbe de Badajoz):

...El conte cent quaranta mil morabatins restants per a pagar al el dit escrivà de ració en conte d'un atre tant que va prestar per a la paga de les caraveles que Ses Alteses varen manar anar d'avançada a les Índies, e per a pagar a Cristobal Colom que va en dita Armada [5]

Judaisme

No obstant, per la seua posició i pel fet de ser judeu -sefardita-, fon el blanc de molts intents per a desfer-se d'ell. El Rei el considerava fonamental i va assumir la seua protecció front a l'Inquisició. Aixina, el 30 de maig de l'any 1497 va obtindre d'Isabel i Ferrando un privilegi excepcional: estatuts de neteja de sanc. D'esta manera i a pesar dels seus orígens, ni ell ni els seus descendents podrien ser portats d'ara en avant als tribunals del Santo Ofici.

Final de sa vida

Acompanyant als reis que habien decidit passar l'hivern en Alcalá de Henares caigué malalt y muigué en esta localitat en febrer de 1498. En el seu testament demanà ser enterrat en el Real Monasteri de la Trinitat de Valéncia el qual alberga la cripta de la família Santàngel.​

Vore també

Referències

  1. ↑ Hinojosa Montalvo, José (2002). Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia, v.4. Biblioteca Valenciana. pp. 98-99. ISBN 84-482-2960-6. «Santàngel, Lluís de. “El Joven” (Valencia, hacia 1435-Alcalá de Henares, hacia 1498).»
  2. ↑ Hernando Colón. Historia del Almirante, Capítulo XV
  3. ↑ López de Gomara, Francisco. Hispània Victrix
  4. ↑ Juan de Mariana. Historia general.libro XXVI cap. III, pág 198, t. IX. Ed. citada Marcos-Miguel. Amberes 1737
  5. ↑ Mossen Luis de Santangel y el descubrimento de America. Asociación catolica de Maestros de Valencia. Serie B nº 1, pág. 6 y 7. Ed. citada 1951

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lluís_de_Santàngel&oldid=374351»