Diferència entre les revisions de "Rafael Lapesa"
| Llínea 37: | Llínea 37: | ||
En [[1982]] fon nomenat acadèmic de l'Història, pero va retardar pronunciar el seu discurs d'ingrés durant catorze anys a causa de la malaltia de la seua esposa, fins que ho va fer en [[1996]]. | En [[1982]] fon nomenat acadèmic de l'Història, pero va retardar pronunciar el seu discurs d'ingrés durant catorze anys a causa de la malaltia de la seua esposa, fins que ho va fer en [[1996]]. | ||
| + | |||
| + | Escrigué una ''Història de la llengua espanyola'' ([[1942]]) que fon molt reeditada des de fa décades, i importants llibres sobre la matèria com els seus ''Estudis d'història llingüística espanyola'' ([[1985]]) i ''L'espanyol modern i contemporàneu'' ([[1996]]). Es va interessar sobretot en el desenroll de la sintaxis històrica espanyola conciliant la tradició positivista de la neogramàtica i l'estilística de [[Charles Bally|Bally]] en l'estructuralisme, llavors en auge. | ||
| + | |||
| + | Publicà ademés numerosos artículs en les revistes especialisades, reunits en les casi mil pàgines dels dos toms de ''Estudis de morfosintaxis històrica de l'espanyol'' editats per Rafael Cano i María Teresa Echenique ([[2000]]). | ||
| + | |||
| + | Concebí les orientacions metodològiques i participà en el monumental ''Diccionari històric de la llengua espanyola'', començat en el Seminari de Lexicografia de la [[Real Acadèmia Espanyola]] i que es va encarregar d'impulsar. Les seues aportacions a l'estilística foren també notables a través dels treballs continguts en ''De l'Edat Mija als nostres dies'' ([[1967]]), ''La trayectòria poètica de Garcilaso'' ([[1948]], tercera edició molt ampliada en [[1968]]), ''Poetes i prosistes d'ahir i de hui'' ([[1977]]), ''D'Ayala a Ayala'' ([[1988]]), ''De Berceo a Guillén: estudis lliteraris'' ([[1997]]), etc... Se li deuen més de doscentes obres, puix no en va posà en el seu despaig la següent màxima: "Deu beneïxca a qui no em faça perdre el temps". Eixa placa despuix de la seua mort passà al despaig d'un dels seus discípuls, el fallit catedràtic de l'Universitat de Sevilla [[Manuel Ariza Viguera]]. | ||
(Secció per completar) | (Secció per completar) | ||
Revisió de 17:55 9 gin 2025
| Rafael Lapesa Melgar | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòlec i escritor | ||
| Naiximent: | 8 de febrer de 1908 | ||
| Lloc de naiximent: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 1 de febrer de 2001 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Rafael Lapesa Melgar (Valéncia, 8 de febrer de 1908 - Madrit, 1 de febrer de 2001), fon un filòlec i escritor valencià. Fon membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) i de la Real Acadèmia de l'Història.
Biografia
Rafael Lapesa naixqué en la ciutat de Valéncia, el 8 de febrer de l'any 1908, poc despuix la seua família es traslladà a Madrit en 1916.
Cursà el bachillerat en l'Institut Cardenal Cisneros, a on tingué entre atres professors al filòlec Vicente García de Diego, a Francisco Morán i a Eloy Luis André. En 1925, mentres estudiava Filosofia i Lletres en Madrit, coneix a la que serà la seua futura esposa, la seua condiscípula Pilar Lago de Couceiro. Ella treballava en el Tribunal de Contes i ell en una societat de segurs, "Los Previsores del Porvenir". Varen seguir els cursos d'Andrés Ovejero sobre Miguel de Cervantes i d'Américo Castro sobre història de la llengua espanyola. Ya llicenciats, es retroben en el Centre d'Estudis Històrics, a on Rafael és becari (1927-28) i colaborador (1929-39). Allí es va formar baix la supervisió del director, Ramón Menéndez Pidal, i els filòlecs Tomás Navarro Tomás i Américo Castro.
Es doctorà en un estudi sobre El dialecte asturià occidental en l'Edat Mija. En 1930 va guanyar per oposició una càtedra d'institut d'ensenyança mija en Llengua Espanyola i Lliteratura, que va eixercitar en Madrit (1932-41), Oviedo (1942) i Salamanca (1942-47), al mateix temps que impartia cursos en les seues universitats respectives.
En l'agost de l'any 1932 es va casar en Pilar Lago; el matrimoni no tingué fills. La Guerra Civil li pilla realisant les seues llabors docents; fon el responsable administratiu del Centre d'Estudis Històrics en Madrit fins a 1937 per encàrrec del seu Secretari Tomás Navarro Tomás. A causa de la seua pronunciada miopia, se li destina a alfabetisar soldats republicans, lo que va recordar com una de les experiències humanes més gratificants de la seua vida. Acabada la guerra, seguí treballant en el Centre d'Estudis Històrics i també estigué en Oviedo i Salamanca com a professor.
Entre 1947 i 1978 va eixercitar la càtedra d'història de la llengua espanyola en l'Universitat de Madrit, en la que va destacar per les seues qualitats docents formant a dos generacions d'especialistes, entre els que cal citar a Diego Catalán, Fernando González Ollé, Domingo Ynduráin, Francisco A. Marcos Marín, Rafael Cano Aguilar, María Teresa Echenique o Manuel Ariza Viguera, entre uns atres. Un dels seus companyers acadèmics digué d'ell:
Corregia de forma minuciosa els exàmens.
També en 1947 començà a treballar en el Seminari de Lexicografia de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), recent creat per a elaborar el Diccionari Històric de l'espanyol. Lapesa fon despuix subdirector (1950-68) i director (1969-81) del Seminari.
Ensenyà també en universitats americanes com a professor visitant: Princeton (1948-49), Harvard (1948,1952-54), Yale (1949 y 1952), Berkeley (1949), Pensilvania (1952) i Wisconsin (1956). En esta última fon investigador del Institute for Research in Humanities durant el curs 1959-60. Aixina mateix, va ensenyar en les Universitats de Puerto Rico (1960), Buenos Aires i La Plata (1962), i en el Colege de Mèxic (1960 i 1968).
Tambe oferí moltes conferències en moltes atres universitats de França, Anglaterra, Alemània, Itàlia, Suècia, Finlàndia, Estats Units, Colòmbia, Mèxic, Argentina i Perú.
En l'any 1954 ngressà com a membre de número en la Real Acadèmia Espanyola (RAE), de la que fon secretari entre 1964 i 1971, aixina com director interí en 1987 despuix de la renúncia de Pedro Laín Entralgo.
En 1982 fon nomenat acadèmic de l'Història, pero va retardar pronunciar el seu discurs d'ingrés durant catorze anys a causa de la malaltia de la seua esposa, fins que ho va fer en 1996.
Escrigué una Història de la llengua espanyola (1942) que fon molt reeditada des de fa décades, i importants llibres sobre la matèria com els seus Estudis d'història llingüística espanyola (1985) i L'espanyol modern i contemporàneu (1996). Es va interessar sobretot en el desenroll de la sintaxis històrica espanyola conciliant la tradició positivista de la neogramàtica i l'estilística de Bally en l'estructuralisme, llavors en auge.
Publicà ademés numerosos artículs en les revistes especialisades, reunits en les casi mil pàgines dels dos toms de Estudis de morfosintaxis històrica de l'espanyol editats per Rafael Cano i María Teresa Echenique (2000).
Concebí les orientacions metodològiques i participà en el monumental Diccionari històric de la llengua espanyola, començat en el Seminari de Lexicografia de la Real Acadèmia Espanyola i que es va encarregar d'impulsar. Les seues aportacions a l'estilística foren també notables a través dels treballs continguts en De l'Edat Mija als nostres dies (1967), La trayectòria poètica de Garcilaso (1948, tercera edició molt ampliada en 1968), Poetes i prosistes d'ahir i de hui (1977), D'Ayala a Ayala (1988), De Berceo a Guillén: estudis lliteraris (1997), etc... Se li deuen més de doscentes obres, puix no en va posà en el seu despaig la següent màxima: "Deu beneïxca a qui no em faça perdre el temps". Eixa placa despuix de la seua mort passà al despaig d'un dels seus discípuls, el fallit catedràtic de l'Universitat de Sevilla Manuel Ariza Viguera.
(Secció per completar)
Obra
(Secció per completar)