Canvis

El terme '''font del [[dret]]''' designa tot lo que contribuïx o ha contribuït a crear el conjunt de regles jurídiques aplicables hui per les persones.

El terme '''font del [[dret]]''' designa tot lo que contribuïx o ha contribuït a crear el conjunt de regles jurídiques aplicables hui per les persones.

Com a regla general, les principals fonts del Dret varen ser la religió i les costums, de les quals va emanar la moral que fon tractada i estudiada per l'ètica com a ciència i en acabant pel Dret. Els escrits religiosos més antics en els que es plasmà moral i varen regular la conducta del [[ser humà]] varen ser tots els documents que conformen hui la Bíblia i el Còdic d'Hammurabi.

Com a regla general, les principals fonts del dret varen ser la religió i les costums, de les quals va emanar la moral que fon tractada i estudiada per l'ètica com a ciència i en acabant pel Dret. Els escrits religiosos més antics en els que es plasmà moral i varen regular la conducta del [[ser humà]] varen ser tots els documents que conformen hui la Bíblia i el Còdic d'Hammurabi.

En els països en dret escrit, les fonts del dret principals són tant texts com [[Tractat internacional|tractats internacionals]], [[Constitució|constitucions]], [[llei]]s, [[reglament]]s. No obstant, a vegades s'admeten atres fonts segons la matèria, com ara la [[costum]], els principis generals del dret consagrats per la [[jurisprudència]] (a vegades inspirats per la doctrina de juristes especialisats, professors, advocats, magistrats, etc.) o uns principis de [[dret natural]], universals, escrits en la naturalea i costums dels sers vius i el ser mateix de les coses.

En els països en dret escrit, les fonts del dret principals són tant texts com [[Tractat internacional|tractats internacionals]], [[Constitució|constitucions]], [[llei]]s, [[reglament]]s. No obstant, a vegades s'admeten atres fonts segons la matèria, com ara la [[costum]], els principis generals del dret consagrats per la [[jurisprudència]] (a vegades inspirats per la doctrina de juristes especialisats, professors, advocats, magistrats, etc.) o uns principis de [[dret natural]], universals, escrits en la naturalea i costums dels sers vius i el ser mateix de les coses.

Atres autors, en canvi, argumenten que les tres fonts citades en l'art. 38.1 incisos a, b, i c —convencions internacionals, costum internacional, principis generals del dret— són les úniques que tenen tal caràcter i el restant de les supostes «fonts» es reduïxen, en última instància, a eixes tres.

Atres autors, en canvi, argumenten que les tres fonts citades en l'art. 38.1 incisos a, b, i c —convencions internacionals, costum internacional, principis generals del dret— són les úniques que tenen tal caràcter i el restant de les supostes «fonts» es reduïxen, en última instància, a eixes tres.

En molts casos la doctrina parla també del ''[[ius cogens]]''. Són aquelles normes que la comunitat internacional en conjunt entén d'acatament obligat i que només poden ser revocades per una atra norma del mateix caràcter. Estes disposicions tenen reflex en els artículs 53 i 64 de la ''[[Convenció de Viena sobre el dret dels Tractats]]''. Pero, en últim terme, les normes de ''ius cogens'' són objecte de discussió i alguns països no reconeixen la seua existència. Generalment, se'ls subsumix en la costum internacional, en caràcter de costum imperativa o –tècnicament– norma imperativa de dret Internacional general.

En molts casos la doctrina parla també del ''[[ius cogens]]''. Són aquelles normes que la comunitat internacional en conjunt entén d'acatament obligat i que a soles poden ser revocades per una atra norma del mateix caràcter. Estes disposicions tenen reflex en els artículs 53 i 64 de la ''[[Convenció de Viena sobre el dret dels Tractats]]''. Pero, en últim terme, les normes de ''ius cogens'' són objecte de discussió i alguns països no reconeixen la seua existència. Generalment, se'ls subsumix en la costum internacional, en caràcter de costum imperativa o –tècnicament– norma imperativa de dret Internacional general.

La doctrina és casi unànim en admetre que no existix cap jerarquia entre les tres fonts formals citades en l'art. 38.1.

La doctrina és casi unànim en admetre que no existix cap jerarquia entre les tres fonts formals citades en l'art. 38.1.

La jurisprudència (dos sentències del Tribunal Suprem en el mateix pronunciament sobre una matèria) no és considerada una font del dret, ya que no està enumerada dins de l'artícul mencionat més amunt. L'artícul 1.6 del Còdic Civil establix que ''«la jurisprudència complementarà l'ordenament jurídic en la doctrina que, de modo reiterat, establixca el Tribunal Suprem a l'interpretar i aplicar la llei, la costum i els principis generals del dret.»''

La jurisprudència (dos sentències del Tribunal Suprem en el mateix pronunciament sobre una matèria) no és considerada una font del dret, ya que no està enumerada dins de l'artícul mencionat més amunt. L'artícul 1.6 del Còdic Civil establix que ''«la jurisprudència complementarà l'ordenament jurídic en la doctrina que, de modo reiterat, establixca el Tribunal Suprem a l'interpretar i aplicar la llei, la costum i els principis generals del dret.»''

En l'actualitat, en Espanya, es troba oberta una intensa polèmica entre civilistes i constitucionalistes sobre la inclusió de la jurisprudencia del [[Tribunal Constitucional d'Espanya|Tribunal Constitucional]] (TC) en la categoria de les fonts del dret. A favor d'eixa inclusió s'aduïx que les seues resolucions creen verdaderes normes, inclús en defecte de regulació estatal (per eixemple lo que ha passat en el Servici Militar Obligatori i la objecció de consciència), o inclús aplega a constituir-se com a una font del dret negativa, excloent lleis i reglaments de l'ordenament jurídic després d'un juí sobre su constitucionalitat. En contra d'estos arguments, es planteja el fet de que les seues resolucions són, a pesar de no tindre caràcter jurisdiccional (al no pertànyer el TC com a tal al [[Poder Judicial de Espanya|Poder Judicial]] ordinari), sentències, açò és, actes de coneiximent del dret, sent per lo tant inviable que el TC innove normativament, puix que de les seues sentències no emanen lleis ni reglaments de ningun tipo, sino que només són un tipo especial de sentències que vinculen a tots per la seua condició d'intérpret suprem de la Constitució.

En l'actualitat, en Espanya, es troba oberta una intensa polèmica entre civilistes i constitucionalistes sobre l'inclusió de la jurisprudencia del [[Tribunal Constitucional d'Espanya|Tribunal Constitucional]] (TC) en la categoria de les fonts del dret. A favor d'eixa inclusió s'aduïx que les seues resolucions creen verdaderes normes, inclús en defecte de regulació estatal (per eixemple lo que ha passat en el Servici Militar Obligatori i la objecció de consciència), o inclús aplega a constituir-se com a una font del dret negativa, excloent lleis i reglaments de l'ordenament jurídic despuix d'un juí sobre la seua constitucionalitat. En contra d'estos arguments, es planteja el fet de que les seues resolucions són, a pesar de no tindre caràcter jurisdiccional (al no pertànyer el TC com a tal al [[Poder Judicial de Espanya|Poder Judicial]] ordinari), sentències, açò és, actes de coneiximent del dret, sent per lo tant inviable que el TC innove normativament, puix que de les seues sentències no emanen lleis ni reglaments de ningun tipo, sino que a soles són un tipo especial de sentències que vinculen a tots per la seua condició d'intérpret suprem de la Constitució.