Lley de Faraday

Experiment de Faraday que mostra l'inducció entre dos espires de cable: La bateria (dreta) aporta la corrent elèctrica que fluïx a través d'una chicoteta espira (A), creant un camp magnètic. Quan les espires són estacionàries, no apareix cap corrent induïda. Pero quan la chicoteta espira es mou dins o fòra de l'espira gran (B), el fluix magnètic a través de l'espira major canvia, induint-se una corrent que és detectada pel galvanómetro (G).

La llei d'inducció electromagnètica de Faraday (o simplement llei de Faraday) establix que el voltage induït en un circuit tancat és directament proporcional a la rapidea en que canvia en el temps el fluix magnètic que travessa una superfície qualsevol en el circuit com a bort:

(left)

a on:

<math>\vec{E}</math> es el camp elèctric,

<math>d\vec{l}</math> es el element infinitesimal del contorn C,

<math>\vec{B}</math> es la densitat de camp magnètic y

<math>S</math> és una superfície arbitrària, que el seu bort és C. Les direccions del contorn C i de <math>vec{dA}</math> estan donades per la regla de la mà dreta.

Esta llei va ser formulada a partir dels experiments que Michael Faraday va realisar en 1831. Esta llei té importants aplicacions en la generació d'electricitat.

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Ley de Faraday de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.