Diferència entre les revisions de "Choriç"
| Llínea 4: | Llínea 4: | ||
Més conegudes fòra d'[[Europa]] són les versions mexicana i caribenya, en les quals la carn de porc no es pica i l'adob és diferent. En [[Uruguai]] i [[Argentina]] alguns dels choriços típics son: el "choriç parriller" (que es fa sense curar -ni dessecar ni fumar- puix se posa casi "fresc" per a cuinar en els rostits). Inicialment en Argentina, Uruguai i [[Paraguai]], i despuix també en [[Bolívia]], [[Chile]], [[Perú]], el choriç parriller se menja en forma de choripà. | Més conegudes fòra d'[[Europa]] són les versions mexicana i caribenya, en les quals la carn de porc no es pica i l'adob és diferent. En [[Uruguai]] i [[Argentina]] alguns dels choriços típics son: el "choriç parriller" (que es fa sense curar -ni dessecar ni fumar- puix se posa casi "fresc" per a cuinar en els rostits). Inicialment en Argentina, Uruguai i [[Paraguai]], i despuix també en [[Bolívia]], [[Chile]], [[Perú]], el choriç parriller se menja en forma de choripà. | ||
| + | |||
| + | == Referències == | ||
| + | * Luján, Nestor. (1994), “Como piñones mondados, Cuento de Cuentos de Gastronomía”, Ed. Folio, Barcelona | ||
| + | * Luján, Nestor. (1995), “El ritual del aperitivo”, Ed. Folio, Barcelona | ||
== Bibliografia == | == Bibliografia == | ||
Revisió de 10:56 9 jul 2025
El choriç és una espècie de llonganiça curada (be a l'aire, be al fum) i que està elaborada a partir de la carn del porc picada i adobada en espècies, sent la més característica el pebre roig, que és l'element més distintiu del choriç a diferencia d'atres embotits, i també és lo que li dona el seu color característic. La pell d'esta classe d'embotit pot ser el budell prim de porc. En Espanya, per a que un embotit siga nomenat choriç, ha de tindre necessàriament pebre roig i all; açò el diferencia del choriç d'atres països.
Més conegudes fòra d'Europa són les versions mexicana i caribenya, en les quals la carn de porc no es pica i l'adob és diferent. En Uruguai i Argentina alguns dels choriços típics son: el "choriç parriller" (que es fa sense curar -ni dessecar ni fumar- puix se posa casi "fresc" per a cuinar en els rostits). Inicialment en Argentina, Uruguai i Paraguai, i despuix també en Bolívia, Chile, Perú, el choriç parriller se menja en forma de choripà.
Referències
- Luján, Nestor. (1994), “Como piñones mondados, Cuento de Cuentos de Gastronomía”, Ed. Folio, Barcelona
- Luján, Nestor. (1995), “El ritual del aperitivo”, Ed. Folio, Barcelona
Bibliografia
- Fabricación de embutidos: Principios y práctica, Effiong Essien, Acribia Editorial, ISBN 8420010545
- Tratado de charcutería artesanal, Marcel Cottenceau et al., 2 volúmenes