31 971
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 10:
Llínea 10: − + + + Llínea 94:
Llínea 96: + +
→Cites
| lloc_mort = [[Valéncia]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]]
| lloc_mort = [[Valéncia]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]]
}}
}}
'''Miquel Adlert i Noguerol''' ([[Paterna]], [[L'Horta]], [[1911]] - † [[Valéncia]], [[1988]]) fon un advocat, juge, escritor i editor valencià. És un dels més brillants intelectuals del [[sigle XX]]. Està considerat un dels pares del [[valencianisme]] modern.
'''Miquel Adlert i Noguerol''' ([[Paterna]], [[L'Horta]], [[1911]] - † [[Valéncia]], [[1988]]) fon un advocat, juge, escritor i editor valencià. És un dels més brillants intelectuals del [[sigle XX]]. Està considerat com un dels pares del [[valencianisme]] modern.
Estudià Dret i fon juge. Formà part de la directiva de [[Lo Rat Penat]] i fundà l'[[editorial Torre]] junt a [[Xavier Casp]]. Participà en l'elaboracio de les [[Normes d'El Puig]].
== Biografia ==
== Biografia ==
{{Cita|La realitat és que l'autèntica llengua valenciana en sa evolució, en l'estat actual, ha segut desconeguda pels lliterats valencians, primer per arcaïsants, i després, i ara, per catalanisants. I així s'han condenat, com a incorrectes, formes evolucionades de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques i després per les catalanes evolucionades.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}}
{{Cita|La realitat és que l'autèntica llengua valenciana en sa evolució, en l'estat actual, ha segut desconeguda pels lliterats valencians, primer per arcaïsants, i després, i ara, per catalanisants. I així s'han condenat, com a incorrectes, formes evolucionades de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques i després per les catalanes evolucionades.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}}
{{Cita|Cal parlar un poc de la catalanisació de la llengua valenciana. I és una gravíssima acusació la que vaig a fer, pero que cal fer. I és que la major culpabilitat de la catalanisació de la llengua valenciana (com, anteriorment, de l'arcaïsació) la té la cultura valenciana, fonamentalment la literatura i en ella sobre tot, la poesia. En primer lloc perqué la poesia fón la rama més (quasi únicament) cultivada i, naturalment, escrita. En segon lloc per la proclivitat dels literats cap a una turris eburnea cultista en la que es tancaven separats del poble, per a escriure una llengua, primer arcaïsada i després catalanisada, impossible de qué la senta el poble com a seua.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}}
{{Cita|Començaré per u dels casos que també fa que el denigren els catalans [l'autor es referix a Jaume I]: 'regalar' Múrcia a Castella. No puc continuar sense recordar que ara hi ha catalans i valencians que propugnen retornar o 'regalar', a Múrcia el tros d'ella que Jaume II incorporà al Regne de Valéncia; aixi com volen també regalar atres trossos valencians a Castella i a Aragó, per mor del 'País Valencià' monolingüe integrant dels 'Països Catalans'. ¡Cosas veredes! Joàn Fustér (1), numen valencià del pancatalanisme, escrigué en 1962: '... les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven una profunda afinitàt: Aragó, Castella i Múrcia'. No debades Elías de Tejada (2) ha escrít: '... Joan Fuster aspira a matar a Valencia...'; 'Quiere acabar de matar al Reino de Valencia'.|''L'espirit juridic del rei Don Jaume'' (Valéncia, 1980), per Miquel Adlert Noguerol}}
{{Cita|Començaré per u dels casos que també fa que el denigren els catalans [l'autor es referix a Jaume I]: 'regalar' Múrcia a Castella. No puc continuar sense recordar que ara hi ha catalans i valencians que propugnen retornar o 'regalar', a Múrcia el tros d'ella que Jaume II incorporà al Regne de Valéncia; aixi com volen també regalar atres trossos valencians a Castella i a Aragó, per mor del 'País Valencià' monolingüe integrant dels 'Països Catalans'. ¡Cosas veredes! Joàn Fustér (1), numen valencià del pancatalanisme, escrigué en 1962: '... les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven una profunda afinitàt: Aragó, Castella i Múrcia'. No debades Elías de Tejada (2) ha escrít: '... Joan Fuster aspira a matar a Valencia...'; 'Quiere acabar de matar al Reino de Valencia'.|''L'espirit juridic del rei Don Jaume'' (Valéncia, 1980), per Miquel Adlert Noguerol}}