Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
39 bytes afegits ,  09:55 10 abr 2020
m
sense resum d'edició
Llínea 53: Llínea 53:  
Descartes ([[1596]]-[[1650]] d. C.) busca superar l'escepticisme, o dubte sistemàtic sobre allò que existix i allò que no existix. Creu trobar una idea incontrovertible, clara i distinta: ''cogito, ergo sum'', és dir, ''pense, per tant existixc''. D'esta manera, quan la consciència dona fe del pensament, està donant fe de la seua existència. I no és que l'afirmació no siga verdadera; el problema es prendre-la com a base de tot el coneiximent, ya que d'esta manera es deixen de banda atres veritats essencials. Per a Descartes, el yo pensant, l'ànima, l'enteniment i la consciència s'identifiquen. I com que puc tindre consciència de mi mateixa sense tindre en conte el meu cos, com que puc prescindir del meu cos per a tindre idea de mi mateixa, d'ahí es deduïx que yo soc la meua ànima, i el meu cos és una atra substància unida a la meua ànima.<br>
 
Descartes ([[1596]]-[[1650]] d. C.) busca superar l'escepticisme, o dubte sistemàtic sobre allò que existix i allò que no existix. Creu trobar una idea incontrovertible, clara i distinta: ''cogito, ergo sum'', és dir, ''pense, per tant existixc''. D'esta manera, quan la consciència dona fe del pensament, està donant fe de la seua existència. I no és que l'afirmació no siga verdadera; el problema es prendre-la com a base de tot el coneiximent, ya que d'esta manera es deixen de banda atres veritats essencials. Per a Descartes, el yo pensant, l'ànima, l'enteniment i la consciència s'identifiquen. I com que puc tindre consciència de mi mateixa sense tindre en conte el meu cos, com que puc prescindir del meu cos per a tindre idea de mi mateixa, d'ahí es deduïx que yo soc la meua ànima, i el meu cos és una atra substància unida a la meua ànima.<br>
 
<gallery>
 
<gallery>
Archiu:Descartes.jpg|Retrat de René Descartes per Frans Hals en 1649
+
Archiu:Descartes.jpg|Retrat de René Descartes per Frans Hals en l'any [[1649]]
 
</gallery>
 
</gallery>
 
Comença aixina el “dualisme” que caracterisarà als seguidors de Descartes. Les dos substàncies, ànima i cos, són coses totalment diferents, ya que el cos té extensió i es rig per les lleis de la mecànica, i l'ànima, que és el pensament, és pura qualitat, potència i acte, posseïdora de facultats (memòria, enteniment i voluntat). Els animals no tenen ànima, són com a màquines; l'ànima és exclusivament humana, puix que només el ser humà té pensament.<br>
 
Comença aixina el “dualisme” que caracterisarà als seguidors de Descartes. Les dos substàncies, ànima i cos, són coses totalment diferents, ya que el cos té extensió i es rig per les lleis de la mecànica, i l'ànima, que és el pensament, és pura qualitat, potència i acte, posseïdora de facultats (memòria, enteniment i voluntat). Els animals no tenen ànima, són com a màquines; l'ànima és exclusivament humana, puix que només el ser humà té pensament.<br>
 
Descartes supon que ànima i cos es relacionen per mig de la glàndula pineal; segurament la ciència del seu temps va trobar en eixa glàndula un funció d'intermediació entre la funció del cervell i la dels atres òrguens del cos, pero eixa no és la funció que hui se li adjudica.<br>
 
Descartes supon que ànima i cos es relacionen per mig de la glàndula pineal; segurament la ciència del seu temps va trobar en eixa glàndula un funció d'intermediació entre la funció del cervell i la dels atres òrguens del cos, pero eixa no és la funció que hui se li adjudica.<br>
Davant de la debilitat d'esta explicació, el cartesià Malebranche (1638-1715) diu que cos i ànima no es poden relacionar, que és Deu el qui, en cada ocasió, en cada acte, fa que l'ànima puga comunicar la seua voluntat al cos. Es cau aixina en una dependència de Deu en tota ocasió (ocasionalisme). I un atre cartesià, Leibniz (1646-1716), diu que la correspondència entre ànima i cos prové del moment de la Creació per part de Deu: Deu va crear estes dos substàncies de manera que en lo successiu concordaren sempre. Aixina, no és l'ànima la que dona a la persona la seua forma de ser, sino l'acte creador de Deu. En general, el cartesianisme desembocarà en l'idealisme, que dona més importància a les realitats espirituals que a les materials.<br>
+
Davant de la debilitat d'esta explicació, el cartesià Malebranche ([[1638]]-[[1715]]) diu que cos i ànima no es poden relacionar, que és Deu el qui, en cada ocasió, en cada acte, fa que l'ànima puga comunicar la seua voluntat al cos. Es cau aixina en una dependència de Deu en tota ocasió (ocasionalisme). I un atre cartesià, Leibniz ([[1646]]-[[1716]]), diu que la correspondència entre ànima i cos prové del moment de la Creació per part de Deu: Deu va crear estes dos substàncies de manera que en lo successiu concordaren sempre. Aixina, no és l'ànima la que dona a la persona la seua forma de ser, sino l'acte creador de Deu. En general, el cartesianisme desembocarà en l'idealisme, que dona més importància a les realitats espirituals que a les materials.<br>
    
== La negació de l'ànima. Materialisme vs. Idealisme. ==
 
== La negació de l'ànima. Materialisme vs. Idealisme. ==
 
El ''materialisme dialèctic'' de Marx (1818-1883) i Engels ([[1820]]-[[1895]]) afirma bàsicament que la realitat s'identifica en la matèria. No existix més que matèria. No existixen substàncies espirituals, immaterials, separades o com es vullga dir, sino només matèria. L'enteniment humà, la “psique”, sí que existix, pero és produït per la matèria. El funcionament del cervell humà crea eixa sensació de realitat immaterial que nomenem ''ment'' o ''intelecte''.<br>
 
El ''materialisme dialèctic'' de Marx (1818-1883) i Engels ([[1820]]-[[1895]]) afirma bàsicament que la realitat s'identifica en la matèria. No existix més que matèria. No existixen substàncies espirituals, immaterials, separades o com es vullga dir, sino només matèria. L'enteniment humà, la “psique”, sí que existix, pero és produït per la matèria. El funcionament del cervell humà crea eixa sensació de realitat immaterial que nomenem ''ment'' o ''intelecte''.<br>
 
<gallery>
 
<gallery>
Archiu:Karl_Marx.jpg|Karl Marx en 1875
+
Archiu:Karl_Marx.jpg|Karl Marx en l'any [[1875]]
 
</gallery>
 
</gallery>
 
La filosofia tradicional havia considerat necessària l'existència de realitats immaterials (forma substancial, substància, essència...) per a explicar els canvis en la naturalea: en tot canvi material, n'hi ha un principi que no canvia, que dona continuïtat al ser de les coses: la matèria; les coses no deixen d'existir i passa a crear-se una realitat nova, sino que sobre la matèria actua allò que sí que canvia, i és immaterial. Per al materialisme dialèctic, la matèria no necessita de realitats espirituals per a canviar i produir coses noves, sino que té en si la capacitat d'evolucionar per mig de canvis chicotets i successius que han donat lloc a la realitat tal com la coneixem.<br>
 
La filosofia tradicional havia considerat necessària l'existència de realitats immaterials (forma substancial, substància, essència...) per a explicar els canvis en la naturalea: en tot canvi material, n'hi ha un principi que no canvia, que dona continuïtat al ser de les coses: la matèria; les coses no deixen d'existir i passa a crear-se una realitat nova, sino que sobre la matèria actua allò que sí que canvia, i és immaterial. Per al materialisme dialèctic, la matèria no necessita de realitats espirituals per a canviar i produir coses noves, sino que té en si la capacitat d'evolucionar per mig de canvis chicotets i successius que han donat lloc a la realitat tal com la coneixem.<br>
 
Front a eixe atac radical a sigles i sigles d'història de la filosofia apareix la reacció de l'idealisme. Fichte ([[1762]]-[[1814]]), Scheling ([[1775]]-[[1854]]) i Hegel ([[1770]]-[[1831]]), idealistes alemanys, havien portat l'idealisme al terreny del panteisme: no existix el “yo pensant” de Descartes, sino “el pensament”, que es manifesta en multiplicitat de persones. Bergson ([[1859]]-[[1941]]; premi Nobel de Lliteratura en [[1927]]) (Fig. 8) torna a l'individualisme sense abandonar l'espiritualisme propi de Descartes, pero donant-li encara més importància a l'ànima que al cos, de manera que el cos seria només l'instrument que té l'ànima per a relacionar-se en les coses materials; l'unió ànima-cos seria purament accidental, com la del vestit i el clau a on es penja.<br>
 
Front a eixe atac radical a sigles i sigles d'història de la filosofia apareix la reacció de l'idealisme. Fichte ([[1762]]-[[1814]]), Scheling ([[1775]]-[[1854]]) i Hegel ([[1770]]-[[1831]]), idealistes alemanys, havien portat l'idealisme al terreny del panteisme: no existix el “yo pensant” de Descartes, sino “el pensament”, que es manifesta en multiplicitat de persones. Bergson ([[1859]]-[[1941]]; premi Nobel de Lliteratura en [[1927]]) (Fig. 8) torna a l'individualisme sense abandonar l'espiritualisme propi de Descartes, pero donant-li encara més importància a l'ànima que al cos, de manera que el cos seria només l'instrument que té l'ànima per a relacionar-se en les coses materials; l'unió ànima-cos seria purament accidental, com la del vestit i el clau a on es penja.<br>
 +
 
== La situació contemporànea. El cientificisme. ==
 
== La situació contemporànea. El cientificisme. ==
 
En la societat actual ha triumfat el materialisme sobre l'idealisme. Vivim en una societat que sobrevalora les ciències empíriques, fins a convertir-les en un religió: lo que les ciències no saben, és que ''encara no'' ho saben, pero no cap dubte que ho sabran; les màquines que encara no s'han inventat, s'acabaran inventant; les malalties que encara no es curen, s'acabaran curant. Ara be, la Ciència empírica només pot estudiar coses materials, és un mètodo d'estudi per a la realitat física. Per tant, per al comú de les persones, lo que no és físic, material, no existix, són fantasmes.<br>
 
En la societat actual ha triumfat el materialisme sobre l'idealisme. Vivim en una societat que sobrevalora les ciències empíriques, fins a convertir-les en un religió: lo que les ciències no saben, és que ''encara no'' ho saben, pero no cap dubte que ho sabran; les màquines que encara no s'han inventat, s'acabaran inventant; les malalties que encara no es curen, s'acabaran curant. Ara be, la Ciència empírica només pot estudiar coses materials, és un mètodo d'estudi per a la realitat física. Per tant, per al comú de les persones, lo que no és físic, material, no existix, són fantasmes.<br>
Llínea 75: Llínea 76:  
En segon lloc, l'argument de que el pensament humà reflexiu i abstracte és una pura apariència, frut de les reaccions químiques del cervell, és fàcilment rebatible: molt be, si les idees no són reals, sino ilusions creades per reaccions químiques del cervell, en tal cas eixa teoria no és verdadera, és pura apariència, frut de les reaccions químiques del cervell de qui la planteja.<br>
 
En segon lloc, l'argument de que el pensament humà reflexiu i abstracte és una pura apariència, frut de les reaccions químiques del cervell, és fàcilment rebatible: molt be, si les idees no són reals, sino ilusions creades per reaccions químiques del cervell, en tal cas eixa teoria no és verdadera, és pura apariència, frut de les reaccions químiques del cervell de qui la planteja.<br>
 
En tercer lloc, no hi ha cap experiment científic que puga demostrar que no existixen les coses espirituals, donat que l'objecte d'estudi de la Ciència són les realitats materials. Acceptar l'existència de realitats immaterials continua sent una opció intelectual vàlida que no s'opon a la Ciència.<br>
 
En tercer lloc, no hi ha cap experiment científic que puga demostrar que no existixen les coses espirituals, donat que l'objecte d'estudi de la Ciència són les realitats materials. Acceptar l'existència de realitats immaterials continua sent una opció intelectual vàlida que no s'opon a la Ciència.<br>
 +
 
== Conclusió. ==
 
== Conclusió. ==
 
En resum, les experiències internes de les persones continuen sent un testimoni a favor d'una realitat íntima, la consciència, l'ànima, l'espirit, que no es rig per les lleis de la matèria, i només el prestigi exacerbat de la Ciència empírica, o la voluntat ferma de negar eixes experiències, pot desvanir la creença multisecular de que els humans posseïm un principi espiritual i personal: l'ànima humana (Fig. 10).<br>
 
En resum, les experiències internes de les persones continuen sent un testimoni a favor d'una realitat íntima, la consciència, l'ànima, l'espirit, que no es rig per les lleis de la matèria, i només el prestigi exacerbat de la Ciència empírica, o la voluntat ferma de negar eixes experiències, pot desvanir la creença multisecular de que els humans posseïm un principi espiritual i personal: l'ànima humana (Fig. 10).<br>
 +
 
== Referències ==
 
== Referències ==
 
Els referents d'Història de la Filosofia estan presos de l'artícul “Alma” de Juan Cruz Cruz, Professor Ordinari de la Facultat de Filosofia de l'Universitat de Navarra, en la Gran Enciclopèdia Rialp, de l'any [[1987]], contrastats per alguns artículs de la Wikipèdia en Espanyol:<br>
 
Els referents d'Història de la Filosofia estan presos de l'artícul “Alma” de Juan Cruz Cruz, Professor Ordinari de la Facultat de Filosofia de l'Universitat de Navarra, en la Gran Enciclopèdia Rialp, de l'any [[1987]], contrastats per alguns artículs de la Wikipèdia en Espanyol:<br>
110 425

edicions

Menú de navegació