18
edicions
Català
Membre des de 19 jun 2009
sense resum d'edició
Finalment, el blaverisme, com qualsevol moviment feixista es caracteritza, sobretot a la dècada dels 80 per la violència física cap als anomenats catalanistes. Aquest terrorisme valencià fou promogut pel GAV (Grup d'Acció Valencianista), dirigit per falangistes, ajudats per Fuerza Nueva. Per posar un exemple, Manuel Sanchis Guarner va patir un atac amb paquet-bomba al seu domicili en desembre de 1978 i Joan Fuster va rebre dos explosiones a sa casa de Sueca en setembre de 1981.
Finalment, el blaverisme, com qualsevol moviment feixista es caracteritza, sobretot a la dècada dels 80 per la violència física cap als anomenats catalanistes. Aquest terrorisme valencià fou promogut pel GAV (Grup d'Acció Valencianista), dirigit per falangistes, ajudats per Fuerza Nueva. Per posar un exemple, Manuel Sanchis Guarner va patir un atac amb paquet-bomba al seu domicili en desembre de 1978 i Joan Fuster va rebre dos explosiones a sa casa de Sueca en setembre de 1981.
==== Punts confusos del Blaverisme ====
El discurs blaver és, tot ell, una gran massa confusa, en què costa dibuixar una línia imaginària que separe l'interès de la psicopatologia. És a dir, diferenciar entre un blaver que propugna el discurs anticatalanista, sabent que està basat en mentides i manipulació (interès) i un blaver que realment ha acabat creient el que li han contat sobre els catalanistes (psicopatologia). Diferenciar doncs, entre aquests dos tipus d’individus esdevé ja un punt confusionari del blaverisme. A continuació analitzarem els diversos nuclis confusionaris que conté i en què se sustenta el discurs blaver:
*'''1- Confusió terminològica:''' els blavers pateixen fetitxisme nominalista, unit a un ús reduccionista de la paraula “català”. Els fetitxistes nominalistes, de ment simplista, creuen que la simple denominació crea la realitat. Opinen que cada cosa té la seua paraula i, a paraules diferents, els atribueix coses diferents. No creuen, per tant, en l’existència de sinònims. A conseqüència d’açò, parlar de valencià i català, és considerat per l’individu que pateix de fetixisme nominalista com parlar de dues coses necessàriament diferents. Basant-se en el reduccionisme que atribueix a la paraula català, allò que únicament pertany al Principat de Catalunya, és obvi que el valencià no és català. Quan un blaver sent dir que el valencià és un dialecte del català, no entén que el nostre dialecte forma part del conjunt de variants que conformen la llengua catalana. Ho entén però, com un dialecte del barceloní, o del principatí, i per tant, com una degradació del propi particularisme (el valencià) en un benefici d’un altre (el del Principat).
*'''2- Falsa identificació entre catalanitat cultural i catalanisme polític:''' dues realitats diferenciades són transformades en una barreja indiferenciada i jerarquitzada políticament. Per tant, l’exercici de la condició cultural catalana (escriure una novel•la en valencià, per exemple) s’interpreta com a simple exercici de suport logístic a un projecte polític determinat (nacionalista, independentista, el dels Països Catalans…). D’altra banda escriure en un valencià correcte, és a dir, normatiu, és també considerat com una acció de suport al catalanisme polític i per tant, quelcom refutable. Aquest es converteix en un mecanisme senzill però eficaç per frenar la normalització lingüística a terres valencianes.
*'''3- Homogeneïtzació de totes les formes de catalanisme polític en una massa indiferenciada:''' aquest factor, combinat amb la lògica que estableix dues dualitats oposades (bons, nosaltres / roïns, tots els altres), actua provocant l’expulsió cap a l’àmbit catalanista de tot allò que no participa de l’essencialitat feixista regional. Així doncs, i com ja havia comentat, tots els partits polítics, a excepció d’Unió Valenciana passen a ser considerats com a “agents de l’imperialisme catalanista”.
*'''4- Interpretació de la no-castellanitat en termes de antiespanyolitat:''' per aquest mecanisme el blaver, com qualsevol feixista espanyolista, interpreta la reivindicació cultural de les nacions perifèriques de la península Ibèrica com un atac contra la nació espanyola, únicament castellana. De la mateixa forma, escriure en valencià és un símptoma percebut com quelcom totalment antiespanyol per aquells que només veurien acceptable la conservació d’una subcultura autòctona folkloritzada i residual.
*'''5- Impossibilitat d’establir límits definitoris entre català i valencià:''' aquest factor, també comentat en l’anterior capítol, tendeix a situar el nivell 0 de catalanisme en l’abandonament de la parla valenciana. Les escasses diferències entre el dialecte valencià i el central són suplides mitjançant la validació de castellanismes com a paraules valencianes. Aquesta falta de precisió permet un ampli marge d’actuació individual que pot convertir qualsevol individu en un filòleg, capaç de determinar el que és català i el que és valencià. Aquest fet provoca precisament un augment de l’autoestima del blaver, que veu la seua peresa intel•lectual convertida en un saber infús i l’impulsa a seguir defensant el discurs del blaverisme.
*'''6- Polivalència contradictòria de l’estereotip catalanista:''' l’estereotip del catalanista que ha estat confeccionat de forma allunyada a la realitat, recull tants tòpics i clixés que permeten convertir qualsevol individu en un catalanista. Així el blaverisme recull el clixé construït pel feixisme castellà dels anys 30, respecte al moviment democraticonacional de Catalunya (separatisme disfressat d’autonomisme, hipòcrita, antiespanyol, anacrònic, mediocre, egoista, immoral, imperialista sobre el País Valencià i les Illes Balears), el tradicional estereotip de català de dretes, que es va consolidar durant el franquisme (treballador, seriós, negociant, pesseter, conservador, clerical, particularista), els tòpics sobre el moviment sociocultural a Catalunya durant els darrers anys del franquisme (progressisme, europeisme, liberalisme burgès, esnobisme, modernitat), com també els tòpics que la dreta empra per caracteritzar el moviment valencià democraticonacional de l’última etapa del franquisme (marxisme, contracultura, tercermundisme, utopisme, estètica de “proges” pobres, seguidisme respecte a Catalunya, etc…). A més de tots els tòpics esmentats i les contradiccions que s’observen, l’estereotip catalanista, totalment demonitzat, recull també una sèrie de representacions del mal: droga, delinqüència, criminalitat, terrorisme, desordre familiar, etc.
'''[http://www.valenciaescatala.tk Troba més informació sobre aquest apartat a: Valencià és català]'''
'''[http://www.valenciaescatala.tk Troba més informació sobre aquest apartat a: Valencià és català]'''