Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
1838 bytes afegits ,  12:49 8 dec 2012
sense resum d'edició
Llínea 13: Llínea 13:     
Acabada la guerra fon denunciat per un dels seus millors amics, Carlos Alonso del Real. Dita denuncia fon recolzada per un professor d'arqueologia, [[Julio Martínez Santa-Olalla]], i contà en el testimoni del noveliste [[Darío Fernández Flórez]]. Marías passà uns mesos en la presó i pogué ser fusilat. Li ajudaren a eixir lliure, entre atres, [[Salvador Lisarrague]], [[Camilo José Cela]], Manuel Mindán Manero i la familia d'Ortega. Aixo sí, se trobà en el vet i l'hostilitat d'un regim que li tancà totes les portes: no pogué obtindre el doctorat fins [[1951]], puix la seua tesis sobre el [[Augusto José Alfonso Gratry|padre Gratry]], presentada en [[1942]], fon suspesa en un episodi d'escandalós sectarisme; no pogué accedir a la docencia universitaria, pese a una vocació fortament arrelada en la seua persona, i quan els vents foren menys tempestuosos i li oferiren integrar-se en l'Universitat denegà l'oferiment per negar-se a jurar els Principis Fonamentals del Moviment (que devien jurar tots els funcionaris i professors, també aquells que després abjurarien sorolladament del Franquisme). Per últim, no pogué publicar en prensa fins entrats els anys cinquanta. En eixe ambient hagué de guanyar-se la vida traduint llibres (de [[Paul Hazard]], [[Leibniz]], [[Séneca]], [[Wilhelm Dilthey]], [[Karl Bühler]], etc), donant classes en una academia (Aula Nueva) creada en un grup d'amics, i després, mediant conferencies i charrades, en Espanya i fora d'ella.
 
Acabada la guerra fon denunciat per un dels seus millors amics, Carlos Alonso del Real. Dita denuncia fon recolzada per un professor d'arqueologia, [[Julio Martínez Santa-Olalla]], i contà en el testimoni del noveliste [[Darío Fernández Flórez]]. Marías passà uns mesos en la presó i pogué ser fusilat. Li ajudaren a eixir lliure, entre atres, [[Salvador Lisarrague]], [[Camilo José Cela]], Manuel Mindán Manero i la familia d'Ortega. Aixo sí, se trobà en el vet i l'hostilitat d'un regim que li tancà totes les portes: no pogué obtindre el doctorat fins [[1951]], puix la seua tesis sobre el [[Augusto José Alfonso Gratry|padre Gratry]], presentada en [[1942]], fon suspesa en un episodi d'escandalós sectarisme; no pogué accedir a la docencia universitaria, pese a una vocació fortament arrelada en la seua persona, i quan els vents foren menys tempestuosos i li oferiren integrar-se en l'Universitat denegà l'oferiment per negar-se a jurar els Principis Fonamentals del Moviment (que devien jurar tots els funcionaris i professors, també aquells que després abjurarien sorolladament del Franquisme). Per últim, no pogué publicar en prensa fins entrats els anys cinquanta. En eixe ambient hagué de guanyar-se la vida traduint llibres (de [[Paul Hazard]], [[Leibniz]], [[Séneca]], [[Wilhelm Dilthey]], [[Karl Bühler]], etc), donant classes en una academia (Aula Nueva) creada en un grup d'amics, i després, mediant conferencies i charrades, en Espanya i fora d'ella.
 +
En [[1941]] se cassa en [[Dolores Franco Manera]] (1912–1977), professora i escritora, qui en el periodo del previ a la guerra havia segut companyera de carrera i en qui tingue cinc fills: Julián (1945–1949); Miguel (1947), economiste i critic de cine; [[Fernando Marías Franco|Fernando]] (1949), la seua passio per l'art ho portaria a ocupar una catedra universitaria en Historia de l'Art; [[Javier Marías|Javier]] (1951), renomenat escritor; i Álvaro (1953), music. En eixe mateix any publica el seu primer llibre, la ''Historia de la filosofia'' (prologat per Zubiri, i en edicions posteriors en epilec postum d'Ortega), un repas extens, amé i succint de la materia des dels seus origens fins eixe moment que, donada la seua claritat expositiva, se convertirà en manual d'exit entre estudiants hispans i, a arraïl de la seua traduccio a l'angles, tambe entre els de l'ambit anglosajo. En esta obra ya estan presents algunes de les claus de l'estil caracteristic de Marías: claritat i transparencia en l'exposicio, rigor en les fonts, i explicacio des de la filosofia de la rao vital, que compartix en el seu mestre Ortega.
 +
A este llibre li seguiran mes de setanta: Marías, que no pogue complir la seua vocacio de mestre en Espanya, se bolcà en l'escritura per a suplir esta carencia i per a, ademes, evitar caure en lo que els seus dos mestres principals, [[Ortega y Gasset]] i [[Unamuno]], havien incorregut: deixar proyectes inacabats, llibres anunciats pero no escrits.
 +
 +
En [[1948]], junt en Ortega y Gasset, funda l'Institut d'Humanitats de Madrit, de curta pero fecunda vida. Prou temps despres, crega el Seminari d'Humanitats, pel que passaren grans noms de l'intelectualitat espanyola de l'ultim terç del sigle XX, com [[Miguel Artola]], [[Carmen Martín Gaite]], [[Heliodoro Carpintero]], [[Gonzalo Anes]], etc.
    
{{Traduït de|es|Julián Marías}}
 
{{Traduït de|es|Julián Marías}}
392

edicions

Menú de navegació