Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
7 bytes eliminats ,  11:24 2 maig 2014
Llínea 89: Llínea 89:  
En excitar els àtoms d'un element, algun dels [[electrons]] del nivell energètic exterior salta a nivells o [[orbital]]s superiors de qué cau immediatament al nivell normal, directament o a través de salts intermigs, emetent en cada bot el [[fotó]] corresponent. Com la freqüència del quant de llum emés depén directament de la diferència de l'energia de l'electró en les dos òrbites, i estes estan alluntades del núcleu per correspondre a nivells vacants ocupats momentàneament per algun electró superficial, les freqüències emeses seran relativament baixes i la llum corresponent es trobarà al camp visible (llongituts d'ona compreses entre 0,4 i 0,75m) o molt pròxim a ell, a la regió ultraviolada immediata o a la regió infrarroja. Moltes sals calfades en la flama de l'encenedor Bunsen tenen la propietat de pintar-la, en emetre les radiacions de menor freqüència d'espectre. La temperatura de la flama no és capaç d'excitar els àtoms, per la qual cosa els seus electrons són portats a tots els orbitals vacants fins a produir la seua ionisació, motiu pel qual només es produïxen unes poques ralles i la llum emesa té un color definit que pot servir per a identificar el metal en qüestió. Açò permet establir un mètodo sensible per a reconéixer alguns metals existents com a ions en sals volàtils. Un ensaig més precís i sensible que el de la flama es basa a analisar o descompondre la llum emesa en les seues llínies constituents, trobant el seu espectre, llimitat, com hem dit, a les llínies de menor freqüència. L'aparell més usat en tal objecte és l'espectroscopi, el funcionament del qual es basa en el fet que la llum, en passar per un prisma triangular, es desvia o refracta, sent la desviació més gran com més chicoteta és la llongitut d'ona de la llum que incidix i travessa el prisma. La llum que ha d'analisar-se es coloca davant el badall, i en passar a través d'ella, del prisma i d'un sistema de lents, s'obté una image del badall en l'ocular del chicotet ullera de llarga vista. El [[prisma òptic]] [[refracció|refracta]] la [[llum]], és a dir, cada color (cada [[llongitut d'ona]]) component d'ella patix una desviació diferent i, per això, l'observador veu tantes llínies com a colors o llongituts d'ona componen la llum ensajada. La llum blanca produïx un número infinit de ralles que es confonen en un espectre continu, pero les llums pintades aquí considerades, donen un espectre de ralles, discontinu, en molt poques ralles. Correntment s'agrega a l'instrument un atre tubo proveït d'escala iluminada, la image del qual se superposta a la de l'espectre. Com es coneix per a cada element el número de ralles i la seua posició en l'escala, la seua presència queda plenament comprovada en reproduir-se l'espectre corresponent.
 
En excitar els àtoms d'un element, algun dels [[electrons]] del nivell energètic exterior salta a nivells o [[orbital]]s superiors de qué cau immediatament al nivell normal, directament o a través de salts intermigs, emetent en cada bot el [[fotó]] corresponent. Com la freqüència del quant de llum emés depén directament de la diferència de l'energia de l'electró en les dos òrbites, i estes estan alluntades del núcleu per correspondre a nivells vacants ocupats momentàneament per algun electró superficial, les freqüències emeses seran relativament baixes i la llum corresponent es trobarà al camp visible (llongituts d'ona compreses entre 0,4 i 0,75m) o molt pròxim a ell, a la regió ultraviolada immediata o a la regió infrarroja. Moltes sals calfades en la flama de l'encenedor Bunsen tenen la propietat de pintar-la, en emetre les radiacions de menor freqüència d'espectre. La temperatura de la flama no és capaç d'excitar els àtoms, per la qual cosa els seus electrons són portats a tots els orbitals vacants fins a produir la seua ionisació, motiu pel qual només es produïxen unes poques ralles i la llum emesa té un color definit que pot servir per a identificar el metal en qüestió. Açò permet establir un mètodo sensible per a reconéixer alguns metals existents com a ions en sals volàtils. Un ensaig més precís i sensible que el de la flama es basa a analisar o descompondre la llum emesa en les seues llínies constituents, trobant el seu espectre, llimitat, com hem dit, a les llínies de menor freqüència. L'aparell més usat en tal objecte és l'espectroscopi, el funcionament del qual es basa en el fet que la llum, en passar per un prisma triangular, es desvia o refracta, sent la desviació més gran com més chicoteta és la llongitut d'ona de la llum que incidix i travessa el prisma. La llum que ha d'analisar-se es coloca davant el badall, i en passar a través d'ella, del prisma i d'un sistema de lents, s'obté una image del badall en l'ocular del chicotet ullera de llarga vista. El [[prisma òptic]] [[refracció|refracta]] la [[llum]], és a dir, cada color (cada [[llongitut d'ona]]) component d'ella patix una desviació diferent i, per això, l'observador veu tantes llínies com a colors o llongituts d'ona componen la llum ensajada. La llum blanca produïx un número infinit de ralles que es confonen en un espectre continu, pero les llums pintades aquí considerades, donen un espectre de ralles, discontinu, en molt poques ralles. Correntment s'agrega a l'instrument un atre tubo proveït d'escala iluminada, la image del qual se superposta a la de l'espectre. Com es coneix per a cada element el número de ralles i la seua posició en l'escala, la seua presència queda plenament comprovada en reproduir-se l'espectre corresponent.
   −
== Anàlisi dels compostos orgànics ==
+
== Anàlisis dels composts orgànics ==
Els [[compostos orgànics]] contenen pocs elements, perqué la majoria estan formats de dos a cinc elements, entre els que sempre es troben el [[carboni]] i l'[[hidrogen]], encara que a vegades s'inclouen com orgànics compostos del carboni no hidrogenats. Els atres elements possibles, en orde d'importància, són l'[[oxigen]], el [[nitrogen]], els [[halògens]], el [[sofre]] i el [[fòsfor]], si be atres elements com el [[silici]], l'[[arsènic]], l'[[antimoni]], el [[bismut]], el [[mercuri (element)|mercuri]] i el [[plom]], formen a vegades part de compostos orgànics, naturals o preparats al laboratori, així com els metals alcalins i alcalinoterris que constitueixen fonamentalment les sals dels distints [[àcids orgànics]]. L'anàlisi d'un compost orgànic comprèn l'anàlisi qualitativa, l'anàlisi quantitativa i l'[[anàlisi funcional]]. En el cas de suposar-se que el compost es troba en estat impur, es purifica prèviament mitjançant [[cristalisació]], [[destil·lació]], [[sublimació]], [[extracció líquid-líquid]], entre altres. El criteri de puresa pot jujar-se segons les seues constants físiques ([[punt de fusió]], punt d'[[ebullició]], [[densitat]], [[solubilitat]], etc.).
+
Els [[composts orgànics]] contenen pocs elements, perqué la majoria estan formats de dos a cinc elements, entre els que sempre es troben el [[carbono]] i l'[[hidrogen]], encara que a vegades s'inclouen com orgànics composts del carbono no hidrogenats. Els atres elements possibles, en orde d'importància, són l'[[oxigen]], el [[nitrogen]], els [[halògens]], el [[sofre]] i el [[fòsfor]], si be atres elements com el [[silici]], l'[[arsènic]], l'[[antimoni]], el [[bismut]], el [[mercuri (element)|mercuri]] i el [[plom]], formen a vegades part de composts orgànics, naturals o preparats al laboratori, així com els metals alcalins i alcalinotérreu que constituïxen fonamentalment les sals dels distints [[àcits orgànics]]. L'anàlisis d'un compost orgànic comprén l'anàlisis qualitativa, l'anàlisis quantitativa i l'[[anàlisis funcional]]. En el cas de supondre-se que el compost es troba en estat impur, es purifica prèviament per mig de [[cristalisació]], [[destilació]], [[sublimació]], [[extracció líquit-líquit]], entre atres. El criteri de purea pot jujar-se segons les seues constants físiques ([[punt de fusió]], punt d'[[ebullició]], [[densitat]], [[solubilitat]], etc.).
   −
=== Anàlisi qualitativa ===
+
=== Anàlisis qualitativa ===
Es realisa investigant la presència dels elements constituents, especialment del carboni, de l'hidrogen i del nitrogen i menys sovint dels halògens, del sofre i del fòsfor. El carboni es reconeix perquè en escalfar la substància, es carbonisa o crema. Escalfada amb [[òxit cúpric]] en un [[tubo d'ensaig]], s'oxida i forma CO2, que es recull sobre l'aigua de calç, donant un precipitat de carbonat càlcic, CO3Ca. L'hidrogen existent s'oxida formant aigua, que es diposita en els parts superiors del tub. El nitrogen pot investigar-se mitjançant el calfament de la substància amb [[calç iodada]], amb la qual cosa el nitrogen es desprén en forma d'amoníac, o mitjançant la fosa de la substància amb sodi metàl·lic, i en este cas es forma [[cianur]] sòdic, que es converteix en ferrocianur en afegir una sal ferrosa. Els halògens es reconeixen calfant un poc de substància amb òxid cúpric en una flama no lluminosa; si hi ha halògens, la flama es pinta en verd per la volatilitat de l'[[hal·lur de coure]] corresponent. El sofre es reconeix mitjançant la fusió amb sodi, la qual cosa dona lloc a la formació de [[sulfur sòdic]], la [[dissolució aquosa]] de la qual, tractada amb dissolució d'[[acetat de plom]], produeix un precipitat negre de [[sulfur de plom]].
+
Es realisa investigant la presència dels elements constituents, especialment del carbono, de l'hidrogen i del nitrogen i menys sovint dels halògens, del sofre i del fòsfor. El carbono es reconeix perqué en calfar la substància, es carbonisa o crema. Calfada en [[òxit cúpric]] en un [[tubo d'ensaig]], s'oxida i forma CO2, que es recull sobre l'aigua de calç, donant un precipitat de carbonat càlcic, CO3Ca. L'hidrogen existent s'oxida formant aigua, que es deposita en els parts superiors del tubo. El nitrogen pot investigar-se mitjançant el calfament de la substància amb [[calç iodada]], amb la qual cosa el nitrogen es desprén en forma d'amoníac, o mitjançant la fosa de la substància amb sodi metàl·lic, i en este cas es forma [[cianur]] sòdic, que es converteix en ferrocianur en afegir una sal ferrosa. Els halògens es reconeixen calfant un poc de substància amb òxid cúpric en una flama no lluminosa; si hi ha halògens, la flama es pinta en verd per la volatilitat de l'[[hal·lur de coure]] corresponent. El sofre es reconeix mitjançant la fusió amb sodi, la qual cosa dona lloc a la formació de [[sulfur sòdic]], la [[dissolució aquosa]] de la qual, tractada amb dissolució d'[[acetat de plom]], produeix un precipitat negre de [[sulfur de plom]].
    
=== Anàlisi quantitativa ===
 
=== Anàlisi quantitativa ===
Es du a terme utilisant com a base els mètodos indicats per a l'anàlisis qualitativa. Es parteix d'una quantitat determinada de substància, es recull i pesa el [[diòxid de carboni]], així com el [[vapor d'aigua]] formats, a fi de calcular el tant per cent de carboni i hidrogen en el compost. El vapor d'aigua s'absorbeix primerament en un tub que conté [[clorur càlcic]] anhidre i el diòxid de carboni s'absorbeix en una dissolució concentrada de [[potassa càustica]]. La quantitat de nitrogen es determina en passar aquest element a l'estat lliure i en llegir el volum resultant ([[mètode de Dumes]]), o bé a través de la seua transformació en amoníac, que es recull en excés d'àcid sulfúric valorat ([[mètode de Kjeldahl]]). Els altres elements es transformen convenientment a l'estat iònic (ions hal·lur, sulfat, fosfat, etc), seguint-se després els mètodes corrents de l'anàlisi inorgànica quantitativa. Els halògens es determinen, correntment, calfant la substància amb àcid nítric concentrat i un poc de nitrat d'argent. L'oxigen no es determina, sinó que es calcula la seua proporció per diferència. Els resultats de l'anàlisi quantitativa faciliten el càlcul de la [[fórmula empírica]]; calculant el [[pes molecular]] podrem obtenir la [[fórmula molecular]]. Però el problema no queda resolt, ja que a causa de la [[isomeria]], la mateixa fórmula molecular pot correspondre a distintes substàncies. Per a decidir quina substància és la investigada fa falta l'anàlisi funcional, que consisteix a determinar les posicions que ocupen els [[àtoms]] a la molècula.  
+
Es du a terme utilisant com a base els mètodos indicats per a l'anàlisis qualitativa. Es parteix d'una quantitat determinada de substància, es recull i pesa el [[diòxid de carboni]], així com el [[vapor d'aigua]] formats, a fi de calcular el tant per cent de carboni i hidrogen en el compost. El vapor d'aigua s'absorbeix primerament en un tub que conté [[clorur càlcic]] anhidre i el diòxid de carboni s'absorbeix en una dissolució concentrada de [[potassa càustica]]. La quantitat de nitrogen es determina en passar aquest element a l'estat lliure i en llegir el volum resultant ([[mètode de Dumes]]), o bé a través de la seua transformació en amoníac, que es recull en excés d'àcid sulfúric valorat ([[mètode de Kjeldahl]]). Els altres elements es transformen convenientment a l'estat iònic (ions hal·lur, sulfat, fosfat, etc), seguint-se després els mètodes corrents de l'anàlisi inorgànica quantitativa. Els halògens es determinen, correntment, calfant la substància amb àcid nítric concentrat i un poc de nitrat d'argent. L'oxigen no es determina, sinó que es calcula la seua proporció per diferència. Els resultats de l'anàlisi quantitativa faciliten el càlcul de la [[fórmula empírica]]; calculant el [[pes molecular]] podrem obtenir la [[fórmula molecular]]. Però el problema no queda resolt, ja que a causa de la [[isomeria]], la mateixa fórmula molecular pot correspondre a distintes substàncies. Per a decidir quina substància és la investigada fa falta l'anàlisi funcional, que consisteix a determinar les posicions que ocupen els [[àtoms]] a la molècula.
    
==Vegeu també==
 
==Vegeu també==
6408

edicions

Menú de navegació