Canvis

== L'idea d'una llengua internacional ==

== L'idea d'una llengua internacional ==

Entre les grans esperances que havia concebut Leibniz, estava la de trobar una llengua universal llògicament construïda. La seua idea atrau a Couturat i li fa adherir-se de forma immediata a les idees expostes pel matemàtic Léopold Leau, en el seu panflet: ''Une langue universelle est-elle possible? Appel aux hommes de science et aux commerçants'' (1900). La Delegació es va organisar per a adoptar una llengua auxiliar internacional el 17 de giner de 1901. Pero l'elecció de la llengua necessitava preliminarment un estudi profunt de molts sistemes o proyectes de llengües artificials internacionals. Per a esta difícil exploració Couturat no va dubtar en acceptar la cooperació deLeau. Això va donar lloc a la publicació de ''Histoire de la Langue Universelle'' en 1903, que seria completada en 1907 en el suplement ''Les nouvelles langues internationales''.<ref>En 1901, publicà ''Pour la langue internationale'' que fon traduit a l'anglés i a l'italià</ref>

Entre les grans esperances que havia concebut Leibniz, estava la de trobar una llengua universal llògicament construïda. La seua idea atrau a Couturat i li fa adherir-se de forma immediata a les idees expostes pel matemàtic [[Léopold Leau]], en el seu panflet: ''Une langue universelle est-elle possible? Appel aux hommes de science et aux commerçants'' (1900). La Delegació es va organisar per a adoptar una llengua auxiliar internacional el 17 de giner de 1901. Pero l'elecció de la llengua necessitava preliminarment un estudi profunt de molts sistemes o proyectes de llengües artificials internacionals. Per a esta difícil exploració Couturat no va dubtar en acceptar la cooperació deLeau. Això va donar lloc a la publicació de ''Histoire de la Langue Universelle'' en 1903, que seria completada en 1907 en el suplement ''Les nouvelles langues internationales''.<ref>En 1901, publicà ''Pour la langue internationale'' que fon traduit a l'anglés i a l'italià</ref>

Despuix d'haver segut l'historiador de tots els sistemes llingüístics, Couturat es va consagrar a realisar l'idea de Leibniz. Per l'efecte, en gran part, de la seua llabor incansable i de la seua propagació persistent, la delegació, l'un d'octubre de 1907 tenia representants de 310 societats de tots els països. Ademés havia rebut 1250 firmes aprovant-ho per part de membres d'Acadèmies i Universitats. Des del 15 fins al 24 d'octubre el comité, elegit per la delegació, es va reunir en París i va haver 18 conferències. Ho formaven 12 científics de varis països i coneguts per la seua competència. Couturat i Leau, en un informe de 210 pàgines al comité, varen expondre les proposicions, memoràndums, crítiques de tot tipo i desijos, que havien rebut durant sèt anys, per a enviar-los al comité. En la seua sessió del 22 d'octubre, el Comité afegia als secretaris Couturat i Leau.

Despuix d'haver segut l'historiador de tots els sistemes llingüístics, Couturat es va consagrar a realisar l'idea de Leibniz. Per l'efecte, en gran part, de la seua llabor incansable i de la seua propagació persistent, la delegació, l'un d'octubre de 1907 tenia representants de 310 societats de tots els països. Ademés havia rebut 1250 firmes aprovant-ho per part de membres d'Acadèmies i Universitats. Des del 15 fins al 24 d'octubre el comité, elegit per la delegació, es va reunir en París i va haver 18 conferències. Ho formaven 12 científics de varis països i coneguts per la seua competència. Couturat i Leau, en un informe de 210 pàgines al comité, varen expondre les proposicions, memoràndums, crítiques de tot tipo i desijos, que havien rebut durant sèt anys, per a enviar-los al comité. En la seua sessió del 22 d'octubre, el Comité afegia als secretaris Couturat i Leau.

Els autors dels principals proyectes de llengua internacional havien segut invitats a presentar-se al comité per a explicar i defendre la seua obra i concepcions, ya fòra per ells mateixos o per representants. Zamenhof, el creador de l'esperanto, va enviar a Louis de Beaufront per a representar-li. Els que no podia satisfer esta invitació varen enviar cartes o memoràndums que eren llegits en el comité. Este mateix rebia memoràndums durant la sessió per autors que havien sabut de la sessió a través dels periòdics.

Els autors dels principals proyectes de llengua internacional havien segut invitats a presentar-se al comité per a explicar i defendre la seua obra i concepcions, ya fòra per ells mateixos o per representants. [[Ludwik Lejzer Zamenhof|Zamenhof]], el creador de l'esperanto, va enviar a Louis de Beaufront per a representar-li. Els que no podia satisfer esta invitació varen enviar cartes o memoràndums que eren llegits en el comité. Este mateix rebia memoràndums durant la sessió per autors que havien sabut de la sessió a través dels periòdics.

Més allà d'això, en el ''Compte Rendu des travaux du Comité'' publicat en 1907, Couturat i Leau varen mencionar les llengües o proposicions que el Comité discutia i resumien la seua pròpia opinió sobre això.

Més allà d'això, en el ''Compte Rendu des travaux du Comité'' publicat en 1907, Couturat i Leau varen mencionar les llengües o proposicions que el Comité discutia i resumien la seua pròpia opinió sobre això.

Les sessions tenien lloc de matí i per la vesprada: la llabor portada a terme era intensa. L'esperanto i el proyecte que despuix passaria a cridar-se anat, era el centre d'atenció. Tots els membres del Comité ho coneixien i molts (a saber E. Boirac, president del Comité de Llengua (esperantista), el capità Gaston Moch i el seu assistent, P Rodet) eren notòriament esperantistes. Podia dir-se que la Delegació era esperantista<ref>Doktoro ZAMENHOF ipsa esis en kontakto kun la Delegitaro, quale pruvas letro da ilu en la broshuro: Doktoro Zamenhof e la Delegitaro.</ref>. I la decisió final era la següent:

Les sessions tenien lloc de matí i per la vesprada: la llabor portada a terme era intensa. L'[[esperanto]] i el proyecte que despuix passaria a cridar-se anat, era el centre d'atenció. Tots els membres del Comité ho coneixien i molts (a saber E. Boirac, president del Comité de Llengua (esperantista), el capità Gaston Moch i el seu assistent, P Rodet) eren notòriament esperantistes. Podia dir-se que la Delegació era esperantista<ref>Doktoro ZAMENHOF ipsa esis en kontakto kun la Delegitaro, quale pruvas letro da ilu en la broshuro: Doktoro Zamenhof e la Delegitaro.</ref>. I la decisió final era la següent:

{{Cita|El Comité va decidir, que cap de les llengües examinades pot ser adoptada in gross i sense modificacions. Va decidir adoptar en un principi l'esperanto, per la seua relativa perfecció i per les seues moltes i diverses aplicacions en les que ya s'usa, baixe la condició d'alguna modificació realisada en el futur per la Comissió Permanent segons la direcció determinada per les conclusions de l'Informe dels Secretaris i pel proyecte Anat, esforçant-se en acomodar en el Comité Esperantista de Llengua. Finalment, va decidir afegir a Beaufront a la Comissió Permanent, per la seua especial competència.}}

{{Cita|El Comité va decidir, que cap de les llengües examinades pot ser adoptada in gross i sense modificacions. Va decidir adoptar en un principi l'esperanto, per la seua relativa perfecció i per les seues moltes i diverses aplicacions en les que ya s'usa, baixe la condició d'alguna modificació realisada en el futur per la Comissió Permanent segons la direcció determinada per les conclusions de l'Informe dels Secretaris i pel proyecte Anat, esforçant-se en acomodar en el Comité Esperantista de Llengua. Finalment, va decidir afegir a Beaufront a la Comissió Permanent, per la seua especial competència.}}

Llevat els secretaris, cap membre del comité sabia lo que era l'anat. Ademés, com ya va escriure Otto Jespersen en el seu "història de la nostra llengua", el resultat final no podia ser un atre, inclús si el mateix Zamenhof haguera anat personalment en presència del comité, i també: res en les nostres conversacions pot témer la publicitat; varen ser discussions séries i objectives, per hòmens que no tenien cap objectiu aparte d'obtindre la veritat.

Llevat els secretaris, cap membre del comité sabia lo que era l'ido. Ademés, com ya va escriure [[Otto Jespersen]] en el seu "història de la nostra llengua", el resultat final no podia ser un atre, inclús si el mateix Zamenhof haguera anat personalment en presència del comité, i també: res en les nostres conversacions pot témer la publicitat; varen ser discussions séries i objectives, per hòmens que no tenien cap objectiu aparte d'obtindre la veritat.

Pero l'acort esperat per abdós no va ocórrer: influït de forma deplorable, Zamenhof en la seua carta A el ĉiuj Esperantistoj, va trencar les negociacions. Va declarar ignorar les decisions de la Delegació. La veritat és que Zamenhof i Boirac varen acceptar en un principi les decisions del Comité de la Delegació, pel mer fet de que Boirac va consentir ser membre de tal comité, en el consentiment de Zamenhof, qui havia escrit a Couturat el 4 de decembre de 1906: "Les millores podran ser molt més lliures i, per això, millors, si són propostes per un comité en autoritat fòra del món esperantista".<ref>Progr. VI, 563.</ref>​ Pero, desgraciadament, la memòria de Zamenhof era inconstante i confonia les seues promeses: "Lo únic que desig és que el món deu tindre una llengua internacional. La qüestió, quin serà la forma de tal llengua, no és per a mi essencial, si solament la llengua és neutral, útil i capaç de vida... Acceptaré en grandíssim plaure tot lo que el Comité decidixca, inclús si deguera enfrontar-me a tots els esperantistes".<ref>Progr. VI, noto 4, pag. 560.</ref>​ Ell mateixa va oblidar, que mai va consentir en donar-me (ya fòra per a parlar en Cambridge, ya fòra per escriure davant la sessió del comité de la Delegació) una atra instrucció que esta: "no unir-li", quan yo estava representant-li, per la seua petició insistent, en la presència del ya nomenat Comité. Dia lo opost, açò és... falsetat. ¡Unir-li! Pero ¿cóm podria haver-ho unit, si ni tan sols Beaufront era plenipotenciari ni manat ni tan sols advocat.

Pero l'acort esperat per abdós no va ocórrer: influït de forma deplorable, Zamenhof en la seua carta ''Al ĉiuj Esperantistoj'', va trencar les negociacions. Va declarar ignorar les decisions de la Delegació. La veritat és que Zamenhof i Boirac varen acceptar en un principi les decisions del Comité de la Delegació, pel mer fet de que Boirac va consentir ser membre de tal comité, en el consentiment de Zamenhof, qui havia escrit a Couturat el 4 de decembre de 1906: "Les millores podran ser molt més lliures i, per això, millors, si són propostes per un comité en autoritat fòra del món esperantista".<ref>Progr. VI, 563.</ref>​ Pero, desgraciadament, la memòria de Zamenhof era inconstante i confonia les seues promeses: "Lo únic que desig és que el món deu tindre una llengua internacional. La qüestió, quin serà la forma de tal llengua, no és per a mi essencial, si solament la llengua és neutral, útil i capaç de vida... Acceptaré en grandíssim plaure tot lo que el Comité decidixca, inclús si deguera enfrontar-me a tots els esperantistes".<ref>Progr. VI, noto 4, pag. 560.</ref>​ Ell mateixa va oblidar, que mai va consentir en donar-me (ya fòra per a parlar en Cambridge, ya fòra per escriure davant la sessió del comité de la Delegació) una atra instrucció que esta: "no unir-li", quan yo estava representant-li, per la seua petició insistent, en la presència del ya nomenat Comité. Dia lo opost, açò és... falsetat. ¡Unir-li! Pero ¿cóm podria haver-ho unit, si ni tan sols Beaufront era plenipotenciari ni manat ni tan sols advocat.

A lo manco, en este paper, yo podia sentir vergonya de l'esperanto: ser rebujat simplement com no ser posseïdor de les qualitats necessàries per a una llengua auxiliar."Ningú hauria disputat, va dir Jespersen, el nostre dret a adoptar Neutral en la reserva de fer molts canvis que aproximaren esta llengua a l'esperanto;... i el resultat final hauria segut exactament el mateix que la llengua existent en este temps." Potser açò hauria ocorregut, pero certament l'esperanto hauria rebut un colp vergonyós en el resultat. I yo volia evitar això. De la seua part Couturat escrivia:

A lo manco, en este paper, yo podia sentir vergonya de l'esperanto: ser rebujat simplement com no ser posseïdor de les qualitats necessàries per a una llengua auxiliar."Ningú hauria disputat, va dir Jespersen, el nostre dret a adoptar Neutral en la reserva de fer molts canvis que aproximaren esta llengua a l'esperanto;... i el resultat final hauria segut exactament el mateix que la llengua existent en este temps." Potser açò hauria ocorregut, pero certament l'esperanto hauria rebut un colp vergonyós en el resultat. I yo volia evitar això. De la seua part Couturat escrivia:

No sabem com el doctor Zamenhof concilia la seua resposta en la solemne declaració de Boulogne: L'esperanto no és propietat de ningú, ni en relació material ni en relació moral.Pero açò és el seu assunt, no el nostre. En tot cas, devem dir, que alguns esperantistes principals (els mateixos que acusaven a l'ido de plagi, per a que no cridara esperanto en el seu llibre no publicat) no deixaven la seua intenció de jujar-nos si usàrem el nom Esperanto, baixe el pretext de que açò danyaria els drets comercials; i sobretot per açò nos demanava el propi doctor Zamenhof la solució de les seues qüestió llegal i comercial.<ref>Progr. di mayo 1908.</ref>​

No sabem com el doctor Zamenhof concilia la seua resposta en la solemne declaració de Boulogne: L'esperanto no és propietat de ningú, ni en relació material ni en relació moral.Pero açò és el seu assunt, no el nostre. En tot cas, devem dir, que alguns esperantistes principals (els mateixos que acusaven a l'ido de plagi, per a que no cridara esperanto en el seu llibre no publicat) no deixaven la seua intenció de jujar-nos si usàrem el nom Esperanto, baixe el pretext de que açò danyaria els drets comercials; i sobretot per açò nos demanava el propi doctor Zamenhof la solució de les seues qüestió llegal i comercial.<ref>Progr. di mayo 1908.</ref>​

Despuix de la resposta de Zamenhof faltava a la Comissió Permanent solament la càrrega de realisar les modificacions en la decisió la qual yo citava en les pàgines precedents. En la seua llabor Couturat va participar en la redacció i edició de tres mig diccionaris per als idistes en anglés, francés i alemà per a compondre dos grans diccionaris per a idistes en francés i en alemà. Els dos últims serien publicats despuix a les seues expenses. En totes les seues obres ell realisava a lo manco la mitat del treball.

Despuix de la resposta de Zamenhof faltava a la Comissió Permanent solament la càrrega de realisar les modificacions en la decisió la qual yo citava en les pàgines precedents. En la seua llabor Couturat va participar en la redacció i edició de tres mig diccionaris per als idistes en anglés, francés i alemà per a compondre dos grans diccionaris per a idistes en francés i en alemà. Els dos últims serien publicats despuix a les seues expenses. En totes les seues obres ell realisava a lo manco la mitat del treball.

Va traduir a l'ido una obra llingüística que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, André Lalande, "casi marca época": ''Étude sur la Dérivation dans la Langue internationale''. En la seua segona edició (1910) va adoptar com a complement, el sufix -al (el més internacional i abundant de tots) com va ser usat en la "Grammaire Complète". L'estudi havia semblat per primera volta en un fullet (molts mesos abans del congrés esperantista en Cambridge) pero no va ser posat a la venda. Va ser editat per l'autor només per als principals esperantistes i els membres del Comité de la Delegació "per a evitar que la crítica influïxca de forma desfavorable i errònea a qualsevol profà", tal i com es dia en el prefaci de la segona edició. Com a C. Aymonier estimava l'obra, en una carta del 27 de setembre de 1907:

Va traduir a l'ido una obra llingüística que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, André Lalande, "casi marca época": ''Étude sur la Dérivation dans la Langue internationale''. En la seua segona edició (1910) va adoptar com a complement, el sufix -al (el més internacional i abundant de tots) com va ser usat en la "Grammaire Complète". L'estudi havia semblat per primera volta en un fullet (molts mesos abans del congrés esperantista en Cambridge) pero no va ser posat a la venda. Va ser editat per l'autor només per als principals esperantistes i els membres del Comité de la Delegació "per a evitar que la crítica influïxca de forma desfavorable i errònea a qualsevol profà", tal i com es dia en el prefaci de la segona edició. Com a C. Aymonier estimava l'obra, en una carta del 27 de setembre de 1907:

{{Cita|"Agraïxc sincerament que hages pensat en enviar-me el teu fullet ... Ho vaig llegir una volta. És un relat perillós de falles, crítiques impies pero necessàries. És cert que els principis de derivació no estan lo suficientment establits, que Zamenhoff (¡per Deu!) "va oblidar" alguns números de coses molt útils, que el més hàbil a sovint està molt obstaculisat per a trobar la paraula exacta - i que el menys hàbil, tenint el dret de jugar en els sufixos, el llenguage es veu obstaculisat per térmens erròneus, per usos dobles o triples, etc. Ho vares dir tot; inclús un té por quan es considera que eixe perillós bloc forma totes les menudes irregularitats, pacientment recopilades dia a dia. I lo pijor és que en va un intenta mossegar eixe bloc. Vaig prendre un llapis, vaig començar a llegir el teu llibre, llest per a discutir i certament trobar alguns punts discutibles. Dec confessar que vaig escriure en el marge, casi en cada pàgina, be, molt be ... "Varen tirar grans d'arena als ulls, dient que 16 regles són suficients. ¡Sí, 16 regles per a persones experimentades en llingüística, i inclús això no és cert! Per això Z., constituint les innumerables irregularitats dels esperantistes, no deixa de dir de nou: "Llig contínuament la Chrestomathia". Una bona gramàtica hauria segut preferible. No component-ho, ell deuria respondre en este moment sobre preguntes elementals que deurien haver segut previstes, resoltes immediatament des del principi ... Tornada a la teua derivació. ¡Quantes observacions exactes, delicades i precioses vaig trobar en ella! ... Confesse que estic sorprés per la cantitat de casos que vares regularisar ... "}}

{{Cita|"Agraïxc sincerament que hages pensat en enviar-me el teu fullet ... Ho vaig llegir una volta. És un relat perillós de falles, crítiques impies pero necessàries. És cert que els principis de derivació no estan lo suficientment establits, que Zamenhof (¡per Deu!) "va oblidar" alguns números de coses molt útils, que el més hàbil a sovint està molt obstaculisat per a trobar la paraula exacta - i que el menys hàbil, tenint el dret de jugar en els sufixos, el llenguage es veu obstaculisat per térmens erròneus, per usos dobles o triples, etc. Ho vares dir tot; inclús un té por quan es considera que eixe perillós bloc forma totes les menudes irregularitats, pacientment recopilades dia a dia. I lo pijor és que en va un intenta mossegar eixe bloc. Vaig prendre un llapis, vaig començar a llegir el teu llibre, llest per a discutir i certament trobar alguns punts discutibles. Dec confessar que vaig escriure en el marge, casi en cada pàgina, be, molt be ... "Varen tirar grans d'arena als ulls, dient que 16 regles són suficients. ¡Sí, 16 regles per a persones experimentades en llingüística, i inclús això no és cert! Per això Z., constituint les innumerables irregularitats dels esperantistes, no deixa de dir de nou: "Llig contínuament la Chrestomathia". Una bona gramàtica hauria segut preferible. No component-ho, ell deuria respondre en este moment sobre preguntes elementals que deurien haver segut previstes, resoltes immediatament des del principi ... Tornada a la teua derivació. ¡Quantes observacions exactes, delicades i precioses vaig trobar en ella! ... Confesse que estic sorprés per la cantitat de casos que vares regularisar ... "}}

Immediatament en 1908 havia segut fundada per la Comissió Permanent la revista mensual Progrés, totalment escrita en ido i Couturat era el seu secretari i duya casi tot el treball.

Immediatament en 1908 havia segut fundada per la Comissió Permanent la revista mensual Progrés, totalment escrita en ido i Couturat era el seu secretari i duya casi tot el treball.