Acte de parla
Un acte de parla és un tipo d’acció que involucra l’us d’una llengua natural i que està subjecte a un cert número de regles convencionals generals o principis pragmàtics de pertinença.
La pragmàtica de Peter Strawson i John Searle considera que «acte de parla» es referix usualment a lo mateix que es designa en «acte ilocutiu», terme que va crear John L. Austin en How to Do Things with Words (1962). D’acort en Austin, l’«acte ilocutiu» se dona en la mida en que l’enunciació constituïx, per ella mateixa, un cert acte, entés com a la transformació de les relacions entre els interlocutors o en els referents. Un eixemple clàssic és que al dir «ho promet» o «sí, vullc» —en una cerimònia matrimonial— estem, al mateix temps que parlant, realisant l’acte. En eixe sentit, l’acte de parla, és dir, l’emissió de l’enunciat, se pot realisar en forma oral o escrita, sempre que se duga a terme la realisació d’una acció per mig de paraules.
El fet d’efectuar un acte de parla, expressant una oració correcta gramaticalment i en sentit, implica un compromís en l’entorn.
Un acte de parla pot ser utilisat per a: solicitar informació, oferir, disculpar-se, expressar indiferència, expressar plaer o disgust, amenaçar, invitar, pregar, etc. Els actes de parla servixen per a la comunicació humana.
Classificació dels actesEditar
L’acte de parla consta de tres nivells elementals:
- Acte locutiu: És un acte que consistix en dir una cosa, se diu aixina el fet simple de parlar que realisa un ser humà.
- Acte ilocutiu: Es l’intenció del parlant, la seua finalitat. Eixemples d’este tipo d’actes són felicitar o agrair.
- Acte perlocutiu: Són els efectes o conseqüències que causen els actes ilocutius. Te en conte la reacció al parlar o escriure que realisa un ser humà.
També, els actes de parla se poden dividir en dos tipos:
- Actes directes: Són aquells enunciats en els que l’aspecte locutiu i ilocutiu coincidixen, és dir, s’expressa directament l’intenció.
- Actes indirectes: Són aquelles frases en les que l’aspecte locutiu i ilocutiu no coincidixen, per lo tant la finalitat de l’oració és distinta a lo que s’expressa directament.
John Searle, que va seguir l’anàlisis d’Austin sobre els enunciats d’acció o performatius i se va centrar en lo que aquell havia nomenat actes ilocucionaris —actes que se realisen dient alguna cosa—, desenrollà l’idea de que diverses oracions en el mateix contingut proposicional poden diferir en la seua força ilocucional, segons que es presenten com a una asseveració, una pregunta, una orde o una expressió de desig.
Segons Searle, les forces ilocucionals d’un acte de parla es poden descriure seguint regles o condicions especificables, donades tant per les circunstàncies com pel propòsit que es seguix en diferents actes ilocucionaris.
Actes de parla realisatiusEditar
En «crec que ho faré», l’emissor manifesta la possibilitat de realisació d’alguna cosa; en «promet que ho faré», enuncia una promesa.[1]
Els actes de parla realisatius són aquells en els quals se fa exactament lo que es diu: en ells parlar o escriure és fer.[1]
Estos actes se formulen en els verbs realisatius, que nomenen l’acció precisament a l’enunciar-la; per eixemple, al dir «promet», l’emissor «promet».[1]
Tipos d’actes de parlaEditar
Els actes de parla poden ser classificats segons l’intenció o finalitat a que se referixquen:[1]
- Actes assertius o representatius: El parlant nega, accepta o corrig alguna cosa, en diferent nivell de certea. Eixemple: «sí, «per supost que pense aixina».
- Actes directius: El parlant tracta d’obligar al oyent a fer una acció. Eixemple: «Teniu d’acabar les vostres tasques per a demà», «ordenar», «perdonar», «pregar», «instar», «destituir», etc.
- Actes compromisoris: El parlant assumix un compromís, una obligació o un propòsit. Eixemple: «No et fallaré», «prometre», «pactar», «garantisar», etc.
- Actes declaratius: El parlant pretén canviar l’estat en el que es troba alguna cosa. Eixemple: «declarar», «certificar», «inaugurar», «batejar», «absoldre», «beneir», etc. Este dictamen a soles serà vàlit quan el parlant siga part d’una institució social en autoritat, com per eixemple un juge del registre civil o una entitat religiosa.
- Actes expressius: El parlant expressa el seu estat anímic, el dels assunts de la vida. Eixemple: '«Hui, la veritat, no em sent be'», «felicitar», «disculpar-se», «donar el condol», etc.
- Actes afirmatius: L’emissor se compromet en la veracitat de la seua afirmació. Eixemple: «insistir», «sostindre», «postular», «afirmar», «jurar», etc.
Condicions dels actes de parla realisatiusEditar
Per a que els actes de parla siguen realisatius, és dir, que la seua enunciació «faça lo que diu», és precís, en primer lloc, que l’emissor —qui l’enuncia—, el receptor —a qui li ho diu— i el context —espai i temps— siguen els que deuen ser.[1] Aixina, per eixemple, qualsevol emissor no pot declarar la guerra o casar.[1]
Ademés, les expressions realisatives tenen d’enunciar-se en present d’indicatiu i, per lo general, en primera persona del singular.[1]
A vegades s’utilisen unes atres fòrmules:[1]
- Oració passiva en se: «Se declara la guerra a X».
- Oració impersonal en se: «Se convoca als veïns a una junta».
- Construccions atributives en estar i quedar: «Queda declarada la guerra a X».
Si l’acte realisatiu se du a terme per un grup —per eixemple, un tribunal que dicta sentència—, és possible també l’us del plural: «Absolem a l’acusat».[1]