Canvis

Pocs anys despres d'acabada la conquista del [[Regne de Valéncia]] per [[Jaume I]] de [[Valéncia]] ([[1245]]) es posà al front dels musulmans de la part meridional del Regne rebelats contra el rei; ocupà, entre atres, els castells de Gallinera, Serra, Pego i Penaguila, i mantingué la revolta fins al [[1258]] en l’ajuda d'[[Alfons X]] de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del [[Regne de Valéncia]]. Les forces d''''Al-Azraq''', per atra banda, havien aumentat considerablement com a reacció contra l’orde d’expulsió dels musulmans donada per [[Jaume I]] en [[1248]].

Pocs anys despres d'acabada la conquista del [[Regne de Valéncia]] per [[Jaume I]] de [[Valéncia]] ([[1245]]) es posà al front dels musulmans de la part meridional del Regne rebelats contra el rei; ocupà, entre atres, els castells de Gallinera, Serra, Pego i Penaguila, i mantingué la revolta fins al [[1258]] en l’ajuda d'[[Alfons X]] de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del [[Regne de Valéncia]]. Les forces d''''Al-Azraq''', per atra banda, havien aumentat considerablement com a reacció contra l’orde d’expulsió dels musulmans donada per [[Jaume I]] en [[1248]].

Enganyat per [[Jaume I]], '''Al-Azraq''' es va vore obligat a capitular i a abandonar el [[Regne de Valéncia]]; en canvi, un nebot seu rebia el castell de Polop. L'estat de la revolta, que si be anirà minvant, perdurarà: en 1275 una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcait de Montesa tingué lloc en les Valls de Gallinera, d'Alcala, de [[Pego]], de [[Tarbena]], de [[Guadalest]] i de [[Confrides]], estimulada pels sobirans de [[Granada]] i del [[Marroc]] (que intentaven la recuperacio de certes places castellanes d'Andalusia), que enviaren forces granadines comandades pel mateix Al-Azraq. Este s'amparà del castell de [[Penaguila]] i atacara [[Alcoy]], pero morí en la lluita, a pesar de que les forces cristianes foren despres vençudes.

Enganyat per [[Jaume I]], '''Al-Azraq''' es va vore obligat a capitular i a abandonar el [[Regne de Valéncia]]; en canvi, un nebot seu rebia el castell de Polop. L'estat de la revolta, que si be anirà minvant, perdurarà: en [[1275]] una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcait de Montesa tingué lloc en les Valls de Gallinera, d'Alcala, de [[Pego]], de [[Tarbena]], de [[Guadalest]] i de [[Confrides]], estimulada pels sobirans de [[Granada]] i del [[Marroc]] (que intentaven la recuperacio de certes places castellanes d'Andalusia), que enviaren forces granadines comandades pel mateix Al-Azraq. Este s'amparà del castell de [[Penaguila]] i atacara [[Alcoy]], pero morí en la lluita, a pesar de que les forces cristianes foren despres vençudes.

La mort d''''Al-Azraq''' fon atribuïda a la intervenció de [[Sant Jordi]], i donà orige junt en la campanya subsegüent duta pel rei i per l'infant Pere que posà fi ad esta rebelió, no sense dificultats (batalla de Lluchent), a les Festes de [[Moros i Cristians]] que se celebren en les nostres comarques i en la resta de terres valencianes.

La mort d''''Al-Azraq''' fon atribuïda a la intervenció de [[Sant Jordi]], i donà orige junt en la campanya subsegüent duta pel rei i per l'infant Pere que posà fi ad esta rebelió, no sense dificultats (batalla de Lluchent), a les Festes de [[Moros i Cristians]] que se celebren en les nostres comarques i en la resta de terres valencianes.