Amparo Baró
| Amparo Baró San Martín | |||
|---|---|---|---|
._Gala_Premios_AMITE_(cropped).jpg)
| |||
| Amparo Baró en l'any 2013 | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Actriu. | ||
| Naiximent: | 21 de setembre de 1937 | ||
| Lloc de naiximent: | Barcelona, Catalunya, Espanya | ||
| Defunció: | 29 de giner de 2015 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Amparo Baró San Martín (Barcelona, 21 de setembre de 1937 - † Madrit, 29 de giner de 2015) fon una actriu espanyola que va desenrollar la seua carrera professional en el teatre, el cine i la televisió. Amparo Baró fon una catalana de naiximent pero valenciana de cor.
Biografia[editar | editar còdic]
De pare aragonés i mare valenciana, Amparo Baró naixqué en la ciutat de Barcelona el 21 de setembre de l'any 1937. Completats els estudis de bachillerat, va començar la carrera de Filosofia i Lletres, la qual va abandonar despuix de vore actuar a l'actriu Asunción Sancho en Sis personages en busca d'autor i quedar impressionada per l'enchís del teatre.
Impulsivament, va irrompre en l'univers escènic ingressant en les companyies de teatre aficionat, animada per amics. Debutà davant el públic en l'obra El burlador de Sevilla y convidado de piedra (1957). En la temporada 1956-1957 fon contractada per la companyia del teatre Windsor de Barcelona, que encapçalaven artísticament el matrimoni format per Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal, i de la gerència del qual s'encarregava el productor Alfredo Matas (qui reemplaçaria, per cert, al primer actor en el cor de la primera actriu).
No passà molt de temps ans que sorgira una oportunitat d'accedir a un paper d'importància. La primera actriu, Amparo Soler Leal, va sofrir un atac d'apendicitis i Baró la va substituir. Es tractava de l'obra Harvey, de Mary Chase, guanyadora del Premi Pulitzer. Compartint l'escenari en Marsillach, Amparo Baró va enlluernar en el seu talent des del mateix inici de la seua carrera. Un atre gran valedor de l'actriu va entrar en joc en esta la seua etapa primera: Jaime de Armiñán.
Encara en l'any 1957, la companyia del teatre Windsor va estrenar una obra seua, Café del Liceu, a partir de l'event la marcha professional de Baró es va trobar lligada repetidament tant a l'autor de la comèdia com al seu director escènic. L'estiu següent, la companyia es va incorporar ad alguns Festivals d'Espanya. Baró va forjar l'armassó del seu ofici en companyers de la talla de José Luis López Vázquez, Luis Morris, Venancio Muro, entre uns atres. Va representar en aquell llavors Mi adorado Juan, de Miguel Mihura; Bobosse, d'André Roussin i El pan de todos, d'Alfonso Sastre. En la mateixa companyia es va traslladar a Madrit, a on ha desenrollat en lo successiu la major part de la seua carrera professional.
En la capital obtingué en l'any 1959 un èxit personal, dirigida per Cayetano Luca de Tena, en l'obra de Lillian Hellman La calúmnia, al costat de Mayrata O'Wisiedo. També, sent encara una jove de vint anys, realisà una gira per Suramèrica.
Per a llavors (en 1957, exactament) va debutar ya, aixina mateix, en el cine (mig que l'ha desaprofitat insistentment), en el film d'Antonio Isasi-Isasmendi Rapsòdia de sanc, rodat en una Barcelona que simulava ser, en prou encert, Budapest. El mateix director la va convocar novament per al seu arriscat film Terra de tots (1961).
En els anys 60, el seu físic menut i el seu peculiar to de veu la varen situar en un estereotip de personage que va interpretar en certa assiduïtat en películes comercials com Margarita es diu el meu amor (1961), de Tito Fernández; La chica del trébol (1963), de Sergio Grieco; Tinc 17 anys (1964), de José María Forqué (estes dos últimes junt a Rocío Dúrcal); La banda del Pecas (1968), de Jesús Pascual, en Luis Acosta Moro, i Carola de dia, Carola de nit (1969), de Jaime de Armiñán, junt a Marisol.
Si escassa fon la seua presència cinematogràfica durant els anys 60, en les següents décades espayaria encara més les seues aparicions, de manera que el total de películes en les que va aparéixer i que varen ser rodades despuix de 1970 no supera la vintena. Entre elles destaquen: El bosque animado (1987) de José Luis Cuerda; Soldadito español (1988) d'Antonio Giménez-Rico; Las cosas del querer (1989) de Jaime Chávarri; Boca a boca (1995) de Manuel Gómez Pereira i Siete mesas de billar francés (2007) de Gracia Querejeta, per la que guanyà el Premi Goya a la millor interpretació femenina de repartiment.
També ha participat en curtmetrages, com A falta de pan (2005), junt a Álex Angulo, i Eutanas, S.A. (2013), el seu últim treball audiovisual.
En contrast en una molt selectiva carrera cinematogràfica, ha segut un dels rostres més assidus de la televisió en Espanya durant prop de cinquanta anys i una pionera del mig, en el que està present des de les seues primeres emissions. Debutà en l'any 1957 junt a Adolfo Marsillach en Galeria de marits, una de les primeres séries rodades en el país, baix la direcció de Jaime de Armiñán. La seua presència en els platós de Televisió Espanyola fon casi ininterrompuda durant les décades de 1960 i 1970 i estigué molt vinculada tant a Armiñán com a Marsillach. Contaren en la seua presència espais de teatre televisat como Estudio 1 o séries de lo més variat: Mujeres solas (1960-1961), Chicas en la ciudad (1962), Cuarto de estar (1963), Confidencias (1964-1965), junt a Antonio Ferrandis, Tiempo y hora (1965-1967) i Silencio, estrenamos (1974), de Pilar Miró, en guions de Marsillach.
En la década de 1990 va participar en un parell de séries que no varen obtindre massa repercussió entre el públic: Juntas, pero no revueltas (1995-1996), adaptació espanyola de la série nortamericana The Golden Girls (Les chiques d'or), i a on donava vida a Benigna, semblança de Sofia Petrillo (Estelle Getty) en la versió original, i En plena forma (1997), junt a Alfredo Landa.
El seu major èxit i reconeiximent li ho deu al paper de Soledad Huete en la série 7 vidas, en Telecinco, que va interpretar durant sèt anys (1999-2006) i que li va meréixer més premis que tot el restant de la seua carrera.
Despuix del fi de 7 vidas, en més de 200 capítuls a les seues esquenes, va retornar a la menuda pantalla en Antena 3 en una série familiar baix la producció de Globomedia, per lo que va seguir vinculada a la productora en la que havia treballat en 7 vidas. La série, baix el nom El Internado, es va estrenar en maig de 2007 fins a octubre de 2010 i que en les seues sèt temporades va contar cada semana en més de quatre millons d'espectadors ademés durant l'etapa de El Internado va aplegar a ensenyar a varis actors que estaven escomençant com Martiño Rivas, Carlota García, Elena Furiase i molts uns atres l'importància d'actuar be, és més a Carlota García com ha dit en més d'una entrevista Amparo Baró li va dir «Si vols dedicar-te ad açò, mai estudies arts escèniques, perque la màgia d'un actor sempre està dins».
En decembre de l'any 2011, i despuix de 12 anys alluntada del teatre, va protagonisar la que seria la seua última obra: Agosto (condado de Osage), de Tracy Letts, guanyadora del Premi Pulitzer en 2008. En l'obra, dirigida per Gerardo Vera, Amparo Baró encarna a Violeta Weston, sobre la que gira una família en decadència.
Va rebre el 26 d'octubre de 2013, en el Teatre Circ d'Albacete, el XVII premi nacional de teatre Pepe Isbert, que concedixen els Amics dels Teatres d'Espanya (AMITE), de mans de Tony Isbert i del president d'honor de l'Associació, Manuel Galiana.
Despuix de passar els últims anys alluntada dels escenaris, fallix el 29 de giner de 2015 víctima d'un càncer. La notícia sobre el seu decés es va convertir ràpidament en una tendència mundial en Twitter. Fon incinerada en el cementeri de l'Almudena al sendemà.
Reconeiximents[editar | editar còdic]
A finals de l'any 2020 l'Ajuntament de Madrit va colocar una placa homenage en l'edifici del carrer García de Paredes nº 74, en el districte de Chamberí, en el que va viure durant casi 50 anys fins al seu decés en 2015.
Filmografia[editar | editar còdic]
La filmografia d'Amparo Baró és molt extensa, en películes i séries de televisió i també numeroses obres de teatre.
Premis i guardons[editar | editar còdic]
Els premis rebuts també son abundants, com:
- Premis Goya, millor interpretació femenina de repart (2007).
- Medalles del Círcul d'Escritors Cinematogràfics, millor actriu de repart (1978) i millor actriu secundària (2007).
- Fotogrames d'Argent (1987, 1996, 1999, 2007, 2008 i 2011).
- Premis Unió d'Actors (1999, 2002, 2003 i 2012).
- TP d'Or (2004 i 2009).
- Premis de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió d'Espanya (1999, 2000, 2002 i 2003).
- Premis Max (2013).
Cites[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Amparo Baró.