Diferència entre les revisions de "Bismut"
Anar a la navegació
Anar a la busca
| (No se mostren 3 edicions intermiges del mateix usuari) | |||
| Llínea 4: | Llínea 4: | ||
El seu símbol és Bi i el seu número atòmic és 83. Ya era conegut en l'antiguetat, pero fins a mediats del [[sigle XVIII]] era confòs en el [[plom]], [[estany]] i [[zinc]]. | El seu símbol és Bi i el seu número atòmic és 83. Ya era conegut en l'antiguetat, pero fins a mediats del [[sigle XVIII]] era confòs en el [[plom]], [[estany]] i [[zinc]]. | ||
| + | |||
| + | == Característiques == | ||
El bismut s'expandix al solidificar-se; esta propietat ho convertix en un metal idòneu per a fundició. Algunes de les seues aleacions tenen punts de fusió inusualment baixos. És una de les substàncies més fortament diamagnétiques (dificultat per a magnetizar-se). És un mal conductor de la calor i l'electricitat, i pot incrementar-se la seua resistència elèctrica en un camp magnètic, propietat que ho fa útil en instruments per a medir la força d'estos camps. És opac als rajos X i pot amprar-se en fluoroscopia.També es utilisat en lloc del plom en numerosos usos en balística. | El bismut s'expandix al solidificar-se; esta propietat ho convertix en un metal idòneu per a fundició. Algunes de les seues aleacions tenen punts de fusió inusualment baixos. És una de les substàncies més fortament diamagnétiques (dificultat per a magnetizar-se). És un mal conductor de la calor i l'electricitat, i pot incrementar-se la seua resistència elèctrica en un camp magnètic, propietat que ho fa útil en instruments per a medir la força d'estos camps. És opac als rajos X i pot amprar-se en fluoroscopia.També es utilisat en lloc del plom en numerosos usos en balística. | ||
| Llínea 16: | Llínea 18: | ||
* F. Burriel Martí, F. Lucena Conde, S. Arribas Jimeno, J. Hernández Méndez (2006). «Química analítica de los cationes: Bismuto». Química analítica cualitativa (18ª edición edición). Thomson. ISBN 84-9732-140-5 | * F. Burriel Martí, F. Lucena Conde, S. Arribas Jimeno, J. Hernández Méndez (2006). «Química analítica de los cationes: Bismuto». Química analítica cualitativa (18ª edición edición). Thomson. ISBN 84-9732-140-5 | ||
* Pott, Johann Heinrich (1738). «De Wismutho». Exercitationes chymicae. Berolini: Apud Johannem Andream Rüdigerum | * Pott, Johann Heinrich (1738). «De Wismutho». Exercitationes chymicae. Berolini: Apud Johannem Andream Rüdigerum | ||
| + | |||
| + | == Enllaços externs == | ||
| + | {{Commonscat|Bismuth}} | ||
| + | |||
| + | {{DGLV|Bismut}} | ||
[[Categoria:Química]] | [[Categoria:Química]] | ||
[[Categoria:Metals]] | [[Categoria:Metals]] | ||
Última revisió del 11:17 24 set 2023
_2.jpg)
El bismut (de l'alemà Wismut) és un element químic, metal d'aspecte argentat més pesat que el ferro.
El seu símbol és Bi i el seu número atòmic és 83. Ya era conegut en l'antiguetat, pero fins a mediats del sigle XVIII era confòs en el plom, estany i zinc.
Característiques[editar | editar còdic]
El bismut s'expandix al solidificar-se; esta propietat ho convertix en un metal idòneu per a fundició. Algunes de les seues aleacions tenen punts de fusió inusualment baixos. És una de les substàncies més fortament diamagnétiques (dificultat per a magnetizar-se). És un mal conductor de la calor i l'electricitat, i pot incrementar-se la seua resistència elèctrica en un camp magnètic, propietat que ho fa útil en instruments per a medir la força d'estos camps. És opac als rajos X i pot amprar-se en fluoroscopia.També es utilisat en lloc del plom en numerosos usos en balística.
Referències[editar | editar còdic]
- Agricola, Georgious (1955) [1546]. De Natura Fossilium. Nueva York: Mineralogical Society of America. p. 178
- Krüger, Joachim; Winkler, Peter; Lüderitz, Eberhard; Lück, Manfred; Wolf, Hans Uwe (2003). "Bismuth, Bismuth Alloys, and Bismuth Compounds". Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry. Wiley-VCH, Weinheim. pp. 171-189
- Nicholson, William (1819). «Bismuth». American edition of the British encyclopedia: Or, Dictionary of Arts and sciences ; comprising an accurate and popular view of the present improved state of human knowledge. p. 181
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Carlin, James F., Jr. 2010 USGS Minerals Yearbook: Bismuth (PDF). United States Geological Survey
- F. Burriel Martí, F. Lucena Conde, S. Arribas Jimeno, J. Hernández Méndez (2006). «Química analítica de los cationes: Bismuto». Química analítica cualitativa (18ª edición edición). Thomson. ISBN 84-9732-140-5
- Pott, Johann Heinrich (1738). «De Wismutho». Exercitationes chymicae. Berolini: Apud Johannem Andream Rüdigerum
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bismut.
