Calixt III
Calixt III (Torreta de Canals, 
Canals, Regne de Valéncia, 31 de decembre de 1378 - † Roma, Estats Pontificis, 6 d'agost de 1458) fon el Papa número 209 de l'Iglésia catòlica, des de l'any 1455 fins a l'any 1458. El seu nom de naiximent fon Alfons de Borja i Cavanilles (Alfonso de Borja en castellà).
BiografiaEditar
Va nàixer en el sí de la noble família dels Borgia, fill de Domingo de Borja i de Francina Llançol, els qui, provinents de la vila saragossana de Borja, s'havien instalat en el Regne de Valéncia despuix de participar en la seua conquista junt a Jaume I.
Despuix d'estudiar lleis en Saragossa, fon professor de dret en l'Universitat de Lleida, a on va cridar l'atenció de l'antipapa Benet XIII, que ho va atraure a la seua causa en l'enfrontament que el Cisma d'Occident havia provocat en l'Iglésia.
El seu respal a l'antipapa ho va convertir en protegit del també valencià Sant Vicent Ferrer i li va valdre ser nomenat canonge de la Catedral de Lleida i entrar al servici d'Alfons V com a juriste i diplomàtic.
Despuix de la mort de Benet XIII en l'any 1423, tres dels seus cardenals es varen reunir en cónclau i varen elegir com a successor a Climent VIII, que va instalar la seua sèu en Peníscola.
Alfons de Borja i Cavanilles en el temps en que era cardenal, en 1429, el rei Anfós V, que abans havia recolzat a Benet XIII, desijós d'un acostament a Roma, va enviar a Anfós de Borja com a llegat a Peníscola en la missió de conseguir que l'antipapa Climent VIII renunciara i se sometera al Papa Martí V. L'èxit de la seua negociació va supondre el fi del cisma que havia dividit l'Iglésia des de 1378, i Anfós va ser recompensat en el nomenament com a bisbe de Valéncia, sèu en la que a soles va permanéixer tres anys ya que en 1432 va abandonar la ciutat, a la que mai retornaria, per a acompanyar a Anfós V, com a vicecanceller i conseller real, en la campanya que hauria de concloure en l'any 1442 en la conquista del Regne de Nàpols.
El 2 de maig de l'any 1444 fon nomenat cardenal pel Papa Eugeni IV i va començar en una pràctica que definiria el seu pontificat: el nepotisme, oferint als seus dos nebots d'els qui era tutor, Luis Juan de Borja i Rodrigo de Borja, importants càrrecs i beneficis eclesiàstics.
Durant el papat de Nicolás V va contribuir a alcançar la pau de Lodi, que assegurava l'equilibri entre Milà, Florencia i Nàpols i permetia fer front al perill turc. Per lo mateixa es va opondre a les conquistes del condottiero Giacomo Piccinino en Siena, a pesar de ser este aliat del rei d'Aragó, donant prova aixina de la seua rectitut de criteri i independència front a consideracions d'afinitat nacional de lo que va fer gala durant el seu pontificat, especialment quan a la mort d'Alfonso V d'Aragó va rebujar reconéixer al seu fill Ferran com a rei de Nàpols alegant drets feudals de l'Iglésia sobre aquell regne.
Conseller del papa Nicolás V, a la mort d'est, en l'any 1455, va ser elegit papa com a solució de compromís, gràcies a la seua alvançada edat i a la neutralitat que havia observat en les disputes entre els Colonna i els Orsini, que hagueren preferit a la grega moradura Bessarion. Proclamat sum pontífex el 8 d'abril de 1455 en el nom de Calixt III, una de les seues primeres decisions va ser canonisar al seu paisà Sant Vicent Ferrer, del que es va dir que li hi havia profetisat l'elevació a «la més alta dignitat a que pot aplegar un home mortal».
La seua elecció va ser molt mal rebuda pels romans i els italians en general, temerosos de que el nou pontífex, segons es llamentava Vespasiano dona Bisticci, contribuïra a incrementar l'influència aragonesa en la península despuix de l'ocupació de Nàpols. Temien, ademés, que els principals càrrecs eclesiàstics caigueren en mans d'estrangers, a lo que sense dubte va contribuir el nepotisme del nou pontífex que, desconfiant d'els qui recelaven d'un papa estranger, es va rodejar dels seus més directes aplegats, començant pels seus tres nebots favorits: Roderic de Borja, futur papa Aleixandre VI, bisbe de Girona i de Valéncia, vicecanceller de l'Iglésia, i Juan Luis del Milà, bisbe de Sogorp i Pere Lluis de Borja, designat capità general de l'Iglésia.
La seua atenció com a pontífex es va centrar en la pacificació d'Itàlia i la reconquista de Constantinopla, que havia caigut en mans turques en l'any 1453. Per a això el 15 de maig de 1455 va proclamar la bula de creuada i va enviar delegacions a Anglaterra i Alemània, a on va acodir Nicolás de Cusa, França, Portugal, Aragó i especialment, per pesar sobre ells major amenaça, a Hongria, a on va enviar com a llegat a Juan Carvajal, que també va visitar Alemània i Polònia. Per a sufragar les despeses va vendre la seua vaixella d'or i argent i objectes d'art al rei de Nàpols. En juliol de 1456 un eixèrcit heterogéneu, reclutat per Juan Carvajal i Juan de Capistrano i dirigit per Juan de Hunyadi, cap de l'eixèrcit hongarés, va conseguir alçar el sege de Belgrat, sitiat per l'eixèrcit de el sultà turc, Mahomet II. La crida de Calixt III als príncips cristians per a aprofitar l'ocasió, traent partit de la victòria, no va ser escoltada. Els prelats alemans varen protestar contra els «gravamina» que Roma imponia en el pretext de la creuada i la Universitat de París va apelar la bula de creuada davant el concilie universal. El conflicte desencadenat per Giacomo Piccinino en Siena va fer que es derivara a ell part dels diners i tropes destinats a la creuada. Davant això, Calixt no va dubtar en dirigir-se a perses i armenis, enemics dels turcs, i va respalar a Jorge Castriota, Skanderberg, príncip albanés, que va derrotar als turcs en Tomorniza en setembre de 1457. També la flota pontifícia dirigida per la moradura Ludovico Scarampo en respal napolità va véncer a la turca en Metelino, pero els objectius de la creuada no es varen alcançar.
També en l'any 1456, va establir una comissió que va anular el juí que, en 1431, havia condenat a Joana d'Arc i la va declarar inocent dels càrrecs de bruixeria per els que havia segut cremada en la foguera. Eixe mateix any va promulgar la bula Inter Caetera per la que garantisava als portuguesos l'exclusivitat de la navegació a lo llarc de la costa africana.
A la seua mort, el 27 de juny de 1458, Alfons V d'Aragó va deixar el regne de Nàpols al seu fill Ferran I. Els adversaris de la corona d'Aragó varen oferir el tro a René d'Anjou, comte de Provença. Calixt III va aprofitar per a fer valdre els drets feudals de l'Iglésia sobre el regne, reservant a la Santa Sèu l'estudi dels drets de cada u dels pretenents. Per bula de 12 de juliol va reclamar eixos drets i va ordenar als napolitans que no prestaren jurament a cap dels candidats. Va aplegar inclús a enviar al seu nebot Pedro Luis de Borja a lluitar contra Ferran, reconegut com a rei per Milà i Florencia. Solament la mort de Calixt III el 6 d'agost, festa de la Transfiguración per ell instituïda en recort del lloc de Belgrat, va posar fi al conflicte. Unes hores abans de la mort del pontífex, Pedro Luis, despuix d'entregar al colege cardenalici Sant'Angelo, va fugir de Roma per temor a la fúria desnugada pels romans contra els partidaris de Calixto III pero descobert en Civitavecchia va ser assessinat el 26 de setembre següent.
Poc apreciat pels humanistes, que en el seu predecessor Nicolás V havien trobat un esplèndit mecenes, el seu frugal estil de vida (les despeses de la cúria es varen reduir en més d'un terç durant el seu pontificat i els canelobres d'argent de la capella papal es varen substituir per uns atres de plom) i l'atenció posada en la creuada, es varen interpretar com a falta d'aprecie per les arts i les lletres, i com a incapacitat per a entendre el naixent moviment humaniste, a pesar del respal que va concedir a Lorenzo Entanca, al que va nomenar secretari pontifici i canonge de Sant Joan de Letrán. Francesco Filelfo i Vespasiano dona Bisticci ho varen acusar de dispersar la colecció de manuscrits reunida per Nicolás V en la seua biblioteca vaticana, a la que Calixt III va legar la seua colecció de llibres jurídics, puix per a obtindre fondos en destí a la creuada va vendre algunes valioses enquadernacions. A l'objecte de desacreditar al papa, tachant-ho de supersticiós, Bartolomeo Platina va posar en circulació la llegenda de que Calixt III havia ordenat que les campanes de les iglésies tanyeren tots els dies a migdia contra l'amenaça que representava el Cometa Halley, visible en 1456, al que segons el matemàtic francés del sigle XVIII Pierre-Simon Laplace, Calixt III hi hauria excomulgat. L'orde, en realitat, havia segut donada per a recordar als cristians el perill turc i la necessitat de la creuada, segons arreplegava la bula de 29 de juny de 1456, en la que ni tan sols es mencionava al cometa.
CitesEditar
En la bula de Canonisació es ratifica el fet (el 29 de juny de 1455) per Calixt III, es dir, la proclamació de dita Canonisació, pero solament s'escrigué el 1 d'octubre de l'any 1458, i fon firmada per Pio II, dient:
Vore tambéEditar
ReferènciesEditar
- Bisticci, Spicilegium romanum. Tomus I. Virorum Illustrium CIII. Qui Saeculo XV Extiterunt Vitae, Roma, Typis Collegii Urbani. 1839, p. 190
- «Calixto III, Papa (1378-1458)». Enciclopedia Universal Micronet. Edición clásica (CD-ROM; en línea: http://mcnbiografias.es/app-bio/do/show?key=calixto-iii-papa). Madrid: Micronet S.A. 2005. OCLC 634089028
- Real Academia de la Historia, ed. (2018). «Calixto III»
BibliografiaEditar
- Batllori, Miguel (1999). La familia de los Borjas. Madrid: Real Academia de la Historia. ISBN 84-89512-34-5
- García Villoslada, Ricardo; Llorca, Bernardino (1960). Historia de la Iglesia Católica. III Edad Nueva: La Iglesia en la época del Renacimiento y de la Reforma católica. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos
Enllaços externsEditar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Calixt III.- Genealogia, Reis i Regnes: Els Borgia
- La mentira de la suposta catalanitat dels Borja-I (Cardona Vives)
- La mentira de la suposta catalanitat dels Borja-II (Cardona Vives)
| Predecessor: Hugo de Lupia y Bagés |
 1429 - 1455 |
Successor: Roderic de Borja |
| Predecessor: Nicolau V |
 8 d'abril de 1455 - 6 d'agost de 1458 |
Successor: Pio II |